dijous, 16 de març de 2017

Ferrada Urquiza-Olmo

27.02.17  Són les 10 del matí del darrer dilluns de febrer i el Jaume, el Pep, la Txus i jo, ens reunim a l’entrada del petit poble de Corçà, situat al peu de l’extrem més occidental del Montsec d’Ares, al qual hem arribat, des de Balaguer, per la C-12 i per una pista asfaltada que surt a mà esquerra d’aquesta carretera poc abans d’arribar a Àger.

Corçà, sota el turó del castell

Estem aquí perquè volem fer la via ferrada Urquiza-Olmo, una clàssica entre les clàssiques ja que es va obrir l’any 1999. Aquesta via, que alguns de nosaltres ja haviem fet anys enrera, remunta els dos ressalts més importants pels quals es despenja el torrent de la Pardina (la cascada Sílvia i la cascada Federica) amb un nivell de dificultat K3.

Església de la Pertusa, enmig de l'espadat

Fem en cotxe el tram de pista mig asfaltada que va de Corçà fins al nou aparcament, des del qual podem veure la petita església romànica de la Mare de Déu de la Pertusa, arrapada a l’escarpada cresta que s’enlaira per damunt les darreres boires matineres; i també podem veure les restes d’un castell que al seu dia fou un lloc estratègic de vigilància del pas de Mont-rebei.

Restes del castell de la Pertusa (esquerra)

Des d’aquí prenem un camí, marcat amb senyals del GR 1, en direcció a les verticals parets del Montsec i a mig aire de l’embassament de Canelles, on les aigües del riu Noguera Ribagorçana, fronterer entre Aragó i Catalunya, queden momentàniament retingudes.


Entrant al barranc de la Pardina

Quan el camí es disposa a baixar per creuar el barranc de la Pardina, el deixem per prendre un sender a mà dreta que està marcat amb una rodona blanca amb una altra de vermella al seu centre... en Pep diu que, de lluny, aquest senyal sembla un timbre. El sender remunta el barranc de la Pardina pel seu vessant obac fins que arriba al llit del torrent i ens deixa al peu d’un ressalt de relliscosa roca on hi ha una cadena que permet remuntar el primer entrebanc de la via. Aquí ens col·loquem els “trastos” necessaris per a pujar per la via ferrada.

Inici de la ferrada Urquiza-Olmo

Primer ressalt de la cascada Sílvia

El sender continua barranc amunt fins que arribem al peu del primer ressalt de la ferrada, la cascada Sílvia, on unes cadenes (i uns oportuns estreps per a les “senyoretes”) ens permeten d’enfilar-nos fins a les primers grapes de la via, les quals no recordava que fossin tan primetes. Les darreres pluges han fet que al peu dels salts hi hagi alguns tolls molt fotogènics.


Sortida de la cascada Sílvia

Feixa del Ciclista

Més endavant, una corda fixa ens ajuda a pujar fins l’anomenada Feixa del Ciclista, per la qual flanquegem en suau ascens assegurats per un cable d’acer. Així arribem al peu del ressalt rocós més imponent de la via: la cascada Federica. Aquí ja veiem les característiques grapes de colors, groc i vermell, que jo recordava.

Inici de la cascada Federica


De nou els estreps ens són de gran ajut per arribar als primers esglaons, el que no recordava és que estiguessin tan lluny... l’edat no perdona! A més, pel salt baixa un xic d’aigua i la roca està molt molla, cosa que afegeix emoció a la progressió. Al capdamunt del salt hi ha també algunes grosses cadenes per les quals acabem de pujar el ressalt fins a una nova feixa més curta que l’anterior i sense cable de seguretat perquè no fa pas falta.

Sortida del primer ressalt

Travessem una altra feixa

Ara ja només queda superar el darrer ressalt de la via, que comença per un curt tram però on s’ha de fer un pas una mica llarg... sort que en Jaume ens deixa posat l’estrep salvador i així les “senyoretes” passem com unes reines.

Inici del segon ressalt

Després d’un petit flanqueig cap a la dreta, anem de dret cap a la darrerera dificultat de la via: un esperó amb una fissura on també s’han de fer algunes passes llargues, i on en Jaume se les empesca per deixar-nos-ho ben fàcil i així arribar a una gran i molt fotogènica bretxa.



A l'interior de la bretxa


Sortida del segon ressalt i final de la via

Ara ja només cal remuntar per una placa força vertical però sense cap dificultat al capdamunt de la qual finalitza oficialment la via ferrada Urquiza-Olmo. Aquí se’ns plantegen dues opcions: o bé rapelar tota la via o bé continuar barranc amunt fins a la seva capçalera i allà decidir què fem per tornar a Corçà . Com és prou aviat i el dia és molt bo i assoleiat, optem per continuar barranc amunt entre altes parets i agulles calcàries que aquí anomenen “picons”, ajudats per algun cable i alguna cadena en els ressalts més costeruts.



Així arribem als Amorriadors, un espectacular escampall de grans blocs de roca, dislocats potser per causa d’un col·lapse sobtat, entre els quals ens movem com per l’interior d’un laberint colossal. Des d’aquí gaudim d’immillorables vistes de les vies ferrades que s’han obert darrerament al penya-segat daurat que tenim just al damunt: la segona part o extensió de la Urquiza-Olmo, de nivell K5 (per si algú s’ha quedat curt), i també la més recent Feliz Navidad, oberta al 2010 i de nivell K6... totalment inassequibles!

Passem entre els blocs dels Amorriadors

Extensió K5 de la Urquiza-Olmo (esquerra) i via Feliz Navidad

Quan sortim del barranc, el paisatge s’obre de cop cap a un gran camp de conreu al peu del darrer cingle del Montsec. Aquí ens treiem els “trastos”, fem un mos i decidim que, com que està a prop, anem a visitar el castell de Sant Llorenç d’Ares. Així anem per un sender seguint uns senyals verds, però si per un moment anem cap al caire del cingle podrem veure una imatge enlairada dels Amorriadors.

L'esglaó del Montsec a la sortida del barranc de la Pardina

Els Amorriadors des del capdamunt del cingle

Els senyals verds ens deixen a tocar d’un edifici que es troba al marge d’un camp on hi ha un pal indicador. Des d’aquí pugem en direcció sud-oest per un llom inclinat on trobem moltes restes d’un poble medieval que s’esglaonava cap al cim de la roca on s’aixecava el castell de Sant Llorenç, del qual només queden alguns murs, una torre semicircular mig derruida i les ruïnes d’una església del segle XI.

Castell de Sant Llorenç

Vistes al congost de Mont-rebei des del castell

Després de visitar aquest conjunt arquitectònic, hem de decidir si retornem a Corçà pel camí que passa pel mas de Carlets, o bé anem enrera fins a la capçalera del barranc de la Pardina i allà prenem el sender marcat en verd que creua el serrat del Montsec de Badia i després baixa de dret a Corçà; i com ja és prou tard ens decidim per aquesta darrera opció.

El castell de Sant Llorenç des del Montsec de Badia

El sender, després de creuar el barranc del Portell, s’enfila decidit cap al cingle que tenim enfront i que superem per una bretxa. Al capdamunt tenim molt bones vistes del castell de Sant Llorenç situat al vessant contrari. Al final el sender desemboca a una pista, que prenem a la dreta en franca baixada, però cal estar atents perquè poc més avall es desprén un sender a mà esquerra, marcat amb una gran fita, el qual permet estalviar-nos una bona marrada de la pista.


Arribant a Corçà

Així, primer planejant i després baixant de dret pel vessant solei del Montsec de Badia i sota l’esguard de les restes de la torre de Claramunt, arribem de nou a Corçà, on ara només ens cal anar a buscar el cotxe que tenim al pàrquing de la Pertusa i després anar a Àger on ens esperen uns deliciosos entrepans. Fins la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 27.02.17 per Isabel Benet, Jaume Salat, Pep Beltran i Txus Roa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada