27.02.17 Són les 10 del matí del darrer dilluns
de febrer i el Jaume, el Pep, la Txus i jo, ens reunim a l’entrada del petit
poble de Corçà, situat al peu de l’extrem més occidental del Montsec d’Ares, al
qual hem arribat, des de Balaguer, per la C-12 i per una pista asfaltada que surt
a mà esquerra d’aquesta carretera poc abans d’arribar a Àger.
Corçà, sota el turó del castell
Estem aquí perquè volem fer la via
ferrada Urquiza-Olmo, una clàssica
entre les clàssiques ja que es va obrir l’any 1999. Aquesta via, que alguns de
nosaltres ja haviem fet anys enrera, remunta els dos ressalts més importants
pels quals es despenja el torrent de la Pardina (la cascada Sílvia i la cascada
Federica) amb un nivell de dificultat K3.
Església de la Pertusa, enmig de l'espadat
Fem en cotxe el tram de pista mig
asfaltada que va de Corçà fins al nou aparcament, des del qual podem veure la
petita església romànica de la Mare de Déu de la Pertusa, arrapada a
l’escarpada cresta que s’enlaira per damunt les darreres boires matineres; i també
podem veure les restes d’un castell que al seu dia fou un lloc estratègic de vigilància
del pas de Mont-rebei.
Restes del castell de la Pertusa (esquerra)
Des d’aquí prenem un camí, marcat amb senyals del GR 1,
en direcció a les verticals parets del Montsec i a mig aire de l’embassament de
Canelles, on les aigües del riu Noguera Ribagorçana, fronterer entre Aragó i
Catalunya, queden momentàniament retingudes.
Entrant al barranc de la Pardina
Quan el camí es disposa a baixar per
creuar el barranc de la Pardina, el deixem per prendre un sender a mà dreta que
està marcat amb una rodona blanca amb una altra de vermella al seu centre... en
Pep diu que, de lluny, aquest senyal sembla un timbre. El sender remunta el
barranc de la Pardina pel seu vessant obac fins que arriba al llit del torrent i
ens deixa al peu d’un ressalt de relliscosa roca on hi ha una cadena que permet
remuntar el primer entrebanc de la via. Aquí ens col·loquem els “trastos”
necessaris per a pujar per la via ferrada.
Inici de la ferrada Urquiza-Olmo
Primer ressalt de la cascada Sílvia
El sender continua barranc amunt fins
que arribem al peu del primer ressalt de la ferrada, la cascada Sílvia, on unes
cadenes (i uns oportuns estreps per a les “senyoretes”) ens permeten d’enfilar-nos
fins a les primers grapes de la via, les quals no recordava que fossin tan
primetes. Les darreres pluges han fet que al peu dels salts hi hagi alguns
tolls molt fotogènics.
Sortida de la cascada Sílvia
Feixa del Ciclista
Més endavant, una corda fixa ens ajuda
a pujar fins l’anomenada Feixa del
Ciclista, per la qual flanquegem en suau ascens assegurats per un cable
d’acer. Així arribem al peu del ressalt rocós més imponent de la via: la
cascada Federica. Aquí ja veiem les característiques grapes de colors, groc i
vermell, que jo recordava.
Inici de la cascada Federica
De nou els estreps ens són de gran
ajut per arribar als primers esglaons, el que no recordava és que estiguessin
tan lluny... l’edat no perdona! A més, pel salt baixa un xic d’aigua i la roca
està molt molla, cosa que afegeix emoció a la progressió. Al capdamunt del salt
hi ha també algunes grosses cadenes per les quals acabem de pujar el ressalt
fins a una nova feixa més curta que l’anterior i sense cable de seguretat
perquè no fa pas falta.
Sortida del primer ressalt
Travessem una altra feixa
Ara ja només queda superar el darrer
ressalt de la via, que comença per un curt tram però on s’ha de fer un pas una
mica llarg... sort que en Jaume ens deixa posat l’estrep salvador i així les
“senyoretes” passem com unes reines.
Inici del segon ressalt
Després d’un petit flanqueig cap a la
dreta, anem de dret cap a la darrerera dificultat de la via: un esperó amb una
fissura on també s’han de fer algunes passes llargues, i on en Jaume se les
empesca per deixar-nos-ho ben fàcil i així arribar a una gran i molt fotogènica
bretxa.
A l'interior de la bretxa
Sortida del segon ressalt i final de la via
Ara ja només cal remuntar per una
placa força vertical però sense cap dificultat al capdamunt de la qual
finalitza oficialment la via ferrada Urquiza-Olmo. Aquí se’ns plantegen dues
opcions: o bé rapelar tota la via o bé continuar barranc amunt fins a la seva
capçalera i allà decidir què fem per tornar a Corçà . Com és prou aviat i el
dia és molt bo i assoleiat, optem per continuar barranc amunt entre altes
parets i agulles calcàries que aquí anomenen “picons”, ajudats per algun cable
i alguna cadena en els ressalts més costeruts.
Així arribem als Amorriadors, un
espectacular escampall de grans blocs de roca, dislocats potser per causa d’un
col·lapse sobtat, entre els quals ens movem com per l’interior d’un laberint
colossal. Des d’aquí gaudim d’immillorables vistes de les vies ferrades que
s’han obert darrerament al penya-segat daurat que tenim just al damunt: la segona part o extensió de la Urquiza-Olmo, de nivell K5 (per si algú s’ha quedat curt), i
també la més recent Feliz Navidad,
oberta al 2010 i de nivell K6... totalment inassequibles!
Passem entre els blocs dels Amorriadors
Extensió K5 de la Urquiza-Olmo (esquerra) i via Feliz Navidad
Quan sortim del barranc, el paisatge
s’obre de cop cap a un gran camp de conreu al peu del darrer cingle del Montsec.
Aquí ens treiem els “trastos”, fem un mos i decidim que, com que està a prop,
anem a visitar el castell de Sant Llorenç d’Ares. Així anem per un sender seguint
uns senyals verds, però si per un moment anem cap al caire del cingle podrem
veure una imatge enlairada dels Amorriadors.
L'esglaó del Montsec a la sortida del barranc de la Pardina
Els Amorriadors des del capdamunt del cingle
Els senyals verds ens deixen a tocar
d’un edifici que es troba al marge d’un camp on hi ha un pal indicador. Des
d’aquí pugem en direcció sud-oest per un llom inclinat on trobem moltes restes
d’un poble medieval que s’esglaonava cap al cim de la roca on s’aixecava el
castell de Sant Llorenç, del qual només queden alguns murs, una torre
semicircular mig derruida i les ruïnes d’una església del segle XI.
Castell de Sant Llorenç
Vistes al congost de Mont-rebei des del castell
Després de visitar aquest conjunt
arquitectònic, hem de decidir si retornem a Corçà pel camí que passa pel mas de
Carlets, o bé anem enrera fins a la capçalera del barranc de la Pardina i allà
prenem el sender marcat en verd que creua el serrat del Montsec de Badia i després baixa
de dret a Corçà; i com ja és prou tard ens decidim per aquesta darrera opció.
El castell de Sant Llorenç des del Montsec de Badia
El sender, després de creuar el
barranc del Portell, s’enfila decidit cap al cingle que tenim enfront i que
superem per una bretxa. Al capdamunt tenim molt bones vistes del castell de
Sant Llorenç situat al vessant contrari. Al final el sender desemboca a una
pista, que prenem a la dreta en franca baixada, però cal estar atents perquè poc
més avall es desprén un sender a mà esquerra, marcat amb una gran fita, el qual
permet estalviar-nos una bona marrada de la pista.
Arribant a Corçà
Així, primer planejant i després
baixant de dret pel vessant solei del Montsec de Badia i sota l’esguard de les
restes de la torre de Claramunt, arribem de nou a Corçà, on ara només ens cal
anar a buscar el cotxe que tenim al pàrquing de la Pertusa i després anar a
Àger on ens esperen uns deliciosos entrepans. Fins la propera!
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 27.02.17
per Isabel Benet, Jaume Salat, Pep Beltran i Txus Roa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada