dijous, 30 de maig de 2019

Serra de Queralt, via Quercus

15.05.19  Al nord de Berga s’aixeca l’escarpada serra de Queralt presidida per un santuari dedicat a la Mare de Déu de Queralt i on, darrerament, s’hi estan obrint moltes vies d’escalada de gran dificultat. En Jaume, però, ens proposa d’anar a la Quercus, una via de les més “assequibles” del sector i que va nèixer amb certa polèmica per causa de la gran “neteja” d’alzines (Quercus ilex) i d’altres elements que es va fer en obrir la via a finals de l’any passat. Però, des que es va estrenar al gener d’enguany, en poc temps s’ha fet molt famosa i tothom ja l’ha fet... i nosaltres no volem ser menys!

Serra de Queralt, amb el santuari i el recorregut de la via Quercus

Ressenya de la via

Com que es tracta d’una via molt sol·licitada, ben aviat sortim de Barcelona per la C-16 en direcció a Berga i, des d’aquí, prenem la carretera que puja al santuari de Queralt on deixem el cotxe. Ràpidament ens col·loquem els “trastos” i pugem per les escales fins al santuari... no sigui que ens passi al davant alguna altra cordada.

Des del santuari ens dirigim cap al peu de la via

Des del santuari planegem per una ample camí turístic, tot deixant a mà dreta el sender que puja al curiós edifici que guarda la cova on va ser trobada la imatge de la verge de Queralt. El peu de la via està situat un xic més enllà, darrera d’un gran mirador i a l’esquerra d’una capelleta dedicada a sant Ignasi de Loyola. Tot plegat són uns 10 minuts d’aproximació... menys esforç no es pot demanar.

Inici de la via Quercus

Amb els músculs encara freds, com se sol dir, en Jaume comença el primer llarg de la via que serpenteja per una placa d’un conglomerat tan compacte que sembla una calcària. Així progressa fins a la base d’un petit diedre, que és el pas més dificil d’aquesta primera tirada i, un cop superat, arriba caminant a la primera reunió situada al peu d’una vistosa cresta.

Arribant al peu d’un diedre

Progressant per la placa del primer llarg

Assegurant des de la primera reunió

A mi em toca fer el segon llarg, que és un tram d’aproximació a la veritable cresta per on puja la via, però és aquí on es noten més els treballs de neteja que es van haver de fer per deixar la cresta ben esclarissada, per la qual jo avanço fins a la segona reunió situada a sota d’un esperó.

A la segona tirada es veuen alguns arbres “sacrificats”...

... per deixar la cresta ben esclarissada

La tercera tirada també la fa el Jaume, que és qui més coneix la via perquè, com gairebé tothom, ja l’ha fet. Així inicia el llarg pujant per una rampa fins al peu d’un ressalt que es supera amb decisió i força de braços.

Inici de la tercera tirada

Assegurant al company des de la segona reunió

Superant el ressalt

Un cop superat aquest primer entrebanc, en Jaume continua pel fil de l’esperó, amb passos fins però amb bones preses, fins al seu capdamunt on, en una ampla esplanada, es troba la tercera reunió.

Progressant pel fil de l’esperó

Al peu de l’esperó

Progressant per la vistosa cresta

El dia és preciós i encara no fa massa calor. La combinació del blau del cel, el verd dels camps, la blancor de la roca i els colors llampants de les vestimentes dels companys, fan que la meva càmera tregui fum. La tercera reunió està situada a la base del darrer entrebanc de la via: un important ressalt on es manifesta la naturalesa conglomeràtica de la roca, el qual es pot superar per tres variants. En Pau escull fer-ho per la variant més dificil, qualificada de V+/A0, que serpenteja aprofitant les poques, però boníssimes, preses que es troben en escletxes, repisetes i forats, fins arribar a la darrera reunió situada just sota el cim de l’agulla.

En Pau ataca el difícil inici de la tercera tirada...

... mentre en Jaume vigila els seus moviments

Arribant al final de la via

Assegurant des de la tercera reunió

En acabat, en Jaume i jo el seguim com bonament podem, cadascú amb la seva pròpia “tècnica”. Així arribem sans i estalvis al capdamunt de la via on, després de felicitar-nos per tan lluïda escalada, ens fem el selfie de rigor per tenir-ne un bon record.

Arribant a la quarta i darrera reunió


Fotocim

La baixada tampoc demana cap esforç, ja que del cim surt un sender dreturer que en poc més de 10 minuts ens deixa un altre cop al peu de la via... no sabem si tornar-la a fer!!! Però, malgrat que encara és molt aviat, la panxa comença a fer rau-rau així que tornem al pàrquing i anem a fer un sucós entrepà i unes cerveses ben fresquetes... que ja comença a fer “caloret”.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 15.05.19 per Isabel Benet, Jaume Salat i Pau Vázquez.

divendres, 24 de maig de 2019

Els miradors de les Fogueroses

14.05.19  Les Fogueroses constitueixen un dels indrets més ferèstecs i atractius del massís de Sant Llorenç del Munt. Es tracta d’un conjunt de cingles i agulles situats al vessant oriental del Montcau i la carena del Pagès i abocats a la vall d’Horta, als quals s’hi arriba per camins poc transitats degut, sobre tot, a la manca d’indicadors. Hom diu que el topònim Fogueroses fa referència a la vermellor de les seves parets, que s’intensifica quan el sol les il·lumina; aleshores semblen una gran foguera.

Cal distingir a les Fogueroses dos sectors: el nord, entre la canal del Llor i la del Senglar, amb agulles com el Gegant i la Roca de l’Abadessa; i el sud, entre la canal del Senglar i la de l’Escaleta, amb monòlits com el Paller, l’Agulla Mitjana, l’Agulla Petita i, sobre tot, la Roca Encavalcada, que per si sola ja justifica una excursió.

El Castellot de l'Encavalcada, amb el pont natural de la
Roca Encavalcada (esquerra) i l'Agulla Petita (dreta)

Avui hem fet una primera aproximació a les Fogueroses amb una curta matinal pel sector sud, per on ens hem atansat a diversos miradors naturals d’aquests cingles i agulles, tot baixant per la canal del Paller i pujant després per la canal de l’Escaleta, mitjançant un itinerari d’uns 7 Km de recorregut i 250 m de desnivell. El punt de partida és el coll d’Estenalles, a 14,5 Km de Terrassa per la carretera BV-1221 que mena a Matadepera, les Pedritxes i la Barata.

Iniciem l'excursió per la pista que voreja el Montcau

Des del coll d’Estenalles (873 m) comencem a caminar per la pista cimentada que surt del costat de la casa d’informació del Parc Natural, que inicialment puja fort. Anem vorejant el vessant sud del Montcau, tot deixant a l’esquerra el camí que hi puja, doncs l’objectu prioritari d’avui és anar a les Fogueroses (hi pujarem al cim a la tornada). Al cap d’uns 20 minuts arribem al coll d’Eres (942 m), important cruïlla de camins amb un monòlit dedicat a Joan Maragall, qui va passar per aquest coll l’any 1904.

Deixem a la nostra esquena l’altre camí que puja al Montcau i a l’esquerra el que baixa cap a la cova Simanya i la vall d’Horta per la canal del Llor, i seguim recte, en direcció sud, pel camí de la carena del Pagés que mena a la Mola. Anem pujant suaument i als 500 m seguim a l’esquerra per un corriol (el primer que trobem des del coll d’Eres) per on ens endinsem, tot planejant, en un bosc d’alzines. Deixem un trencall a la dreta i arribem tot seguit a una gran balconada de roca amb vistes a l'est cap a la vall d’Horta i la característica Roca Mur, coneguda popularment com la Màquina de Tren, i al nord cap al Montcau i la carena dels Emprius.

Roca Mur o Màquina de Tren

Baixem encarats al Montcau i la carena dels Emprius

Des d’aquesta esplanada rocosa anem baixant cap a l’esquerra (fites), en direcció nord, tot deixant a mà dreta unes altres fites que indiquen la drecera que mena directament al mirador de la Roca Encavalcada, per on hi retornarem després. Pocs metres més avall trobem un corriol ben format, per on continuem en la direcció nord, tot allunyant-nos de moment del sector on es troba la Roca Encavalcada.

L'Agulla Petita des del camí superior de les Fogueroses

Anem davallant per aquest camí superior de les Fogueroses, mentre tenim diferents perspectives de les roques del sector sud, i no triguem en arribar a l’inici de la canal del Paller, que baixa a l’esquerra. Abans, però, seguim uns metres endavant per situar-nos en un mirador sobre la roca del Paller, rere la qual s’estenen els cingles i agulles del sector nord de les Fogueroses, on podem distingir, entre d’altres, els monòlits del Gegant, a l’esquerra del Paller, i la Roca de l’Abadessa, a la dreta.

Mirador sobre el Paller i el sector nord de les Fogueroses

Desfem els darrers metres per baixar, ara a la nostra dreta, per la canal del Paller, dreturera i ombrívola com tota bona canal però sense cap complicació.

Entrem a la canal del Paller

El Paller de les Fogueroses

Passem sota la base del Paller de les Fogueroses i seguim davallant, ara ja més suau, fins a trobar un camí transversal: és el camí inferior de les Fogueroses, provinent per l’esquerra, de la canal del Llor i el sector nord dels cingles; nosaltres continuem a la dreta, en direcció sud, tot fent un canvi radical de sentit.

Per aquest camí, ben definit i bastant planer amb alguna petita pujada, anem avançant per sota els cingles d’aquest sector de les Fogueroses. Comencem a veure al nostre davant l’Agulla Petita, amb una creu al seu capdamunt que recorda un escalador mort en aquest indret l’any 1952.

Avancem encarats a l'Agulla Petita

Agulla Petita, amb una creu al capdamunt

Agulla Mitjana, abans de l'anterior

Abans d’arribar-hi, el camí es decanta un xic cap a la dreta i veiem enfront l’Agulla Mitjana. Un cop la deixem enrera, no triguem en passar sota l’esmentada Agulla Petita, on un corriol d’accés a vies d’escalada ens permet d’apropar-nos a la seva abalmada base.

El vessant est de l'Agulla Petita

Ens arribem a la base d'aquesta agulla

Retornem al camí inferior i creuem tot seguit una torrentera, indret on trobem, arrapada a la roca, la planta coneguda com orella d’os; és en aquest punt on tenim a sobre nostre una impressionant vista del pont natural de la Roca Encavalcada, retallada avui en el cel blau, flanquejada per l'Agulla de l'Encavalcada, a l'esquerra, i els cingles desplomats del Castellot, a la dreta. No cal dir que posem els nostres mòbils i càmeres a treballar buscant el millor enquadrament.

La Roca Encavalcada i un desplom del Castellot

La Roca i l'Agulla de l'Encavalcada, a l'esquerra

Continuem uns pocs metres pel camí inferior fins a una cruïlla, on seguim a la dreta pel corriol que s’enfila per la canal de l’Escaleta. Anem pujant fort però sense massa entrebancs per aquesta ombrívola canal, entre grans exemplars d’avellaners (el topònim de “canal dels Avellaners” li seria també molt adient).

Pugem per la canal de l'Escaleta, entre grans avellaners

A la sortida de la canal (no són més de 10 minuts de pujada) hem de continuar a la dreta, però abans seguim uns metres a l’esquerra per accedir a dos miradors de les Fogueroses; el millor és el situat més a la dreta, sobre un esperó (cal anar en compte amb la timba si es vol arribar al seu extrem) que permet una espectacular vista d’aquest sector, amb el conjunt format per la Roca Encavalcada, el Castellot de l’Encavalcada i l’Agulla Petita.

Mirador als cingles del Castellot de l'Encavalcada

La Roca Encavalcada, el Castellot i l'Agulla Petita

Retornem al camí i el seguim uns metres fins a una propera bifurcació, on el deixem (continua en direcció a l’avenc del Daví i els Òbits) per seguir pel corriol de la dreta, entre el bosc. Més endavant, en una altra bifurcació, continuem, també a la dreta (fites), pel camí dels miradors (entre els camins inferior i superior) que ens portarà a unes mirandes sobre la Roca Encavalcada i l’Agulla Petita.

Anem baixant suau per l’alzinar fins apropar-nos al cingle. Deixem a l’esquerra (de moment) el corriol o drecera dels miradors, que puja a trobar el cami superior, i pocs metres més endavant veiem a mà dreta l’accés al mirador de la Roca Encavalcada. Ens situem en una petita clariana al caire del cingle, on cal anar en compte, doncs s’aboca, lleugerament inclinada, sobre l’estimball. Enfront nostre i a la mateixa alçada, només separada uns 15 m del cingle, tenim la Roca Encavalcada, que forma a sota un ampli finestral; a la dreta, separada només un parell de metres del conjunt, es dreça l’Agulla de l’Encavalcada, mentre que al fons de la vall podem veure l’omnipresent Roca Mur.

Espectacular visió de la Roca Encavalcada 

Al costat d'un dels pilars es dreça l'Agulla de l'Encavalcada

Continuem pel camí dels miradors fins arribar poc després al sector del cingle que permet una bona visió de l’Agulla Petita, a l’extrem nord del conjunt del Castellot de l’Encavalcada, així com de l’Agulla Mitjana, més al nord, encara que des d’aquí no destaca massa dels cingles que l’envolten.

Mirador sobre l'Agulla Petita

L'Agulla Petita i la Roca Mur o Màquina de Tren

Encara una altra visió de l'Agulla Petita

L'Agulla Mitjana, poc destacada dels cingles

Ara ens cal retornar fins al primer mirador de la Roca Encavalcada, per agafar tot seguit, a la dreta, la drecera, inicialment esglaonada, que puja en direcció oest cap al camí superior. Sortim del bosc i seguim remuntant pel codinar (fites) fins que no triguem en arribar a l’esmentat camí, que a l’anada hem seguit fins a la canal del Paller, i al mirador sobre la vall d’Horta, on tanquem aquest petit circuit per les Fogueroses.

Desfem el sender planer fins a la carena del Pagés, per continuar a la dreta cap al coll d’Eres. Per aquest camí carener observem com en els racons ombrívols floreix la rèvola (Stellaria holostea), amb els seus característics cinc pètals dividits per la meitat.

Rèvola

Arribant al coll d'Eres, al costat del camí
que mena a unes sepultures visigòtiques

Uns metres abans d’arribar al coll agafem a la dreta un corriol que ens apropa a les sepultures del coll d’Eres, quatre tombes visigòtiques (ss. V-VI) disperses enmig del bosc. Cal dir que una clariana a l’esquerra del camí permet una bona vista sobre el vessant est del Montcau i el sector on s’obre la cova Simanya.

Al coll d’Eres, ben solitari en aquest dia laborable, fem el dinar de campanya. Un cop reposades les forces, pugem pel vessant sud-est del Montcau a través del codinar, tot gaudint d’una diferent perspectiva, doncs per aquí acostumem a baixar del cim després de pujar des del coll d’Estenalles.

Pugem pel codinar del Montcau

En el darrer tram, comú als dos camins d’accés, el vessant de conglomerat es redreça per donar pas tot seguit al planer cim del Montcau (1056 m), que avui trobem tan solitari com el coll d’Eres, amb una taula d’orientació del CE de Terrassa i, atenció, vèrtex geodèsic d’uralita. Cap a l’est i sud-est podem localitzar la situació de les Fogueroses, encara que per la seva orientació cap a la vall d’Horta són poc visibles.

Al cim del Montcau

Baixem ràpidament pel vessant sud-oest del Montcau fins a la pista cimentada, i continuem davallant fins al coll d’Estenalles, punt final d’aquesta primera aproximació (creiem que no serà l'última) als cingles i agulles de les Fogueroses.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 14.05.19 per Isabel Benet, Ventu Amorós i Pau Vázquez.