dissabte, 18 de maig de 2019

Via ferrada de Penyaflor

5.05.19  El primer diumenge de maig, la colla de “ferrateros” anem a fer una via que puja a una muntanya amb un nom molt adient per aquesta època primaveral: la Penyaflor, un turó rocallós situat a l’extrem oriental del Port (o Ports de Beseit) i que s’eleva abrupte per damunt l’extensa vall de l’Ebre on avui bufa un vent de mil dimonis... ai que patirem!

Ressenya de la via (extreta de deandar.com)

Com que aquesta via ferrada està una mica lluny, sortim ben aviat de Barcelona i per l’AP-7 ens plantem a Tortosa. Després de creuar el riu Ebre pel pont del Mil·lenari, entrem a Roquetes des d’on prenem la carretera TV-3422 en direcció a Alfara de Carles. Quan deixem enrere el poble de Els Reguers, la carretera rodeja el vessant est de la Penyaflor i, seguidament, s’endinsa al barranc de la Conca. En aquest moment hem d’estar atents car, just després de creuar un pont sobre el dit barranc, hem d’anar a mà esquerra i entrar a les instal·lacions d’una granja on s’hi han habilitat un parell d’esplanades per poder aparcar.

Sortim en direcció als cingles

Després de carregar-nos les motxilles amb el material necessari, pugem uns metres per una pista cimentada que es converteix després en un camí carreter. Així anem fins a l’inici del costerut sender, marcat en vermell, que ens porta al peu de la via i que té alguns petits ressalts equipats amb cadenes i passamans de corda... perquè ens anem ambientant.

Inici del camí d’accés al peu de la via ferrada

Petit ressalt equipat amb una cadena

Deixem el camí per on retornarem

Després de deixar a mà dreta el camí per on retornarem (amb pal indicador), ascendim per una tartera on trobem alguns fragments de fòssils de petxines i d’ammonits, suposadament d’època juràssica.

Pel camí trobem fòssils com aquest pectínid

Anem acostant-nos al peu dels cingles

Així ens anem acostant al peu dels cingles on trobem l’inici de la via ferrada i on, a més de calçar-nos els “trastos”, ens abriguem car estem a l’ombra i el vent és fred i persistent. Per començar ens enfilem a una estreta repisa per la qual arribem a una feixa herbada tot passsant pel peu de diverses vies d’escalada de gran dificultat.

Ens preparem per iniciar la via

Ens enfilem i planegem per una estreta repisa

Arribem a una feixa herbada

Així arribem al peu d’un ressalt força vertical que superem amb alegria i bon ofici. Un cop superat aquest primer entrebanc important de la via, sortim a l’ampla i assoleiada carena des de la qual gaudim d’enlairades vistes sobre els camps d’oliveres de les rodalies.

Superant el primer ressalt de la via


Sortim a l’assoleiada carena...

... des de la qual tenim enlairades vistes

Per l’ampla carena anem caminant fins al peu d’un segon i enlluernador ressalt de blanquíssima pedra, pel qual pugem fins a una feixa, tot agafant-nos a les preses naturals de la roca (que són moltes i molt variades) ja que alguns dels graons estan un xic separats. Ara que ens trobem a ple sol i arrecerats del vent, la molta roba que duem comença a sobrar i alguns dels nostres valents es queden en samarreta.

Ens acostem a un nou ressalt...

... pel qual pugem aprofitant les preses naturals


Al capdamunt del ressalt sortim a una nova feixa per la qual fem un llarg flanqueig ascendent vers un vistós esperó, però per arribar al seu peu ens cal creuar un parell de curts ponts equipats amb relliscoses i separades fustes travesseres (alguna ja s’ha trencat), les quals s’han de trepitjar just pel centre si no es vol que el pont s’inclini perillosament!

Tram de flanqueig ascendent

Creuem un parell de petits ponts
per arribar al peu d’un esperó

El primer tram de l’esperó està francament desplomat, però com que és molt curt no tenim cap problema per a superar-lo i així arribar al final de l’esperó on ens espera un llarg pont tibetà de 18 m de llargada amb dos cables per a les mans i un de sol, i molt primet, per als peus; a més, aquest darrer cable està una mica destensat per la qual cosa, cap a la meitat del recorregut, el pont es mou una mica massa i cal extremar les precaucions i posar a prova l’equilibri i els nervis.

Fem cua mentre alguns companys ja passen el pont tibetà





Un cop hem creuat el pont arribem un altre cop a la carena principal, i aquí podem escollir pujar a peu fins al final o bé continuar pel nou tram de via ferrada (de 100 m de recorregut) que es va afegir l’any 2015 i que s’inicia amb una altre pont tibetà de 15 m de llarg i penjat a 60 m d’alçada. Tots optem per continuar per la ferrata malgrat que ens tornem a situar al vessant nord de la muntanya i això vol dir que el vent torna a colpejar-nos de valent i el pas d’aquest segon pont es fa un xic dificil.

Després de creuar el pont, tornem a la carena principal

Passem per un segon pont tibetà...

... mentre el vent ens colpeja

Un cop a l’altra banda del pont tenim per endavant un llarg i delicat flanqueig que ens deixa al peu de l’anomenat pas dels Escarrissons, una canal que, al final, remuntem per una escala de fusta.

Inici de l’impressionant flanqueig

Els camps als nostres peus

Arribem al peu del pas dels Escarrissons


Superem el pas per unes escales de fusta


Després del pas dels Escarrissons encara ens queda un altre delicat flanqueig on, si no volem tirar del cable de vida, ens caldrà aplicar la tècnica de la bavaresa per a rodejar un petit esperó i entrar en una altra canal, la darrera d’aquesta via ferrada.

Aplicant la tècnica de la bavaresa

Arribant a la canal de sortida de la ferrada

Esperant els companys al capdamunt de la ferrada

Sortint de la canal

Un cop superat aquest darrer entrebanc, sortim a una ampla i assoleiada esplanada al peu d’un vistós esperó on hi floreix l’herba freixurera (Sarcocapnos enneaphylla), una curiosa planteta que creix a les esquerdes de les muntanyes calcàries del front mediterrani. Aquí aprofitem per a fer-nos la foto de grup per a tenir-ne un bon record d’aquesta jornada.

A l’esplanada on finalitza la via ferrada

Herba freixurera

Fotogrup

Per retornar a l’aparcament, seguim un estret sender marcat en vermell i que planeja per sota el cingle on observem, amb admiració, els treballs d’ampliació de la via ferrada que potser allargarà el seu recorregut fins al mateix cim de la Penyaflor.

Retornem tot planejant sota el cingle

Al final del planeig ens toca baixar per uns ressalts rocosos equipats amb cadenes i algunes grapes... que això no s’ha acabat encara! Al peu d’aquests ressalts trobem la desviació que s’enfila cap al cim de la Penyaflor però que deixem per a una altra ocasió.

Trams de baixada equipats amb cadenes i grapes



Continuem el descens fins a l’aparcament

Superats aquests ressalts rocosos, ja baixem per un sender molt dreturer, el qual acaba desembocant al camí que hem fet de pujada cap al peu de la via. Ara ja només ens cal retornar pel mateix camí d’anada fins a l’aparcament on tenim els cotxes i on ens esperen els merescuts entrepans del dinar. Fins a la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 5.05.19 per Isabel Benet, Alfons Belinchón, Pep García, Pau Vázquez, Ramon Samarra, José Luis Sancenón, Marta Doria, Enric Sibis, Pilar, Pep Beltran, Jordi López, Lola Díaz, Rafael Martínez i Ferran Guillén.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada