dimarts, 27 de novembre del 2018

Magdalena Superior, via Acròmion

21.11.18  Després de les abundants i freqüents pluges dels darrers dies, el massís de Montserrat sembla una esponja amarada d’aigua que regalima per tot arreu, per això no és gens fàcil escollir una via on la roca estigui totalment seca. Sembla que la cara SW de la Magdalena superior pot oferir-nos alguna possibilitat d’èxit donada la seva orientació... i cap allà que anem!

Les boires baixes des del monestir

Abans d’arribar al monestir ja ens situem per sobre les boires baixes que cobreixen la plana d’Osona i la vall del Llobregat, i un sol feble comença a il·luminar les puntes de les agulles. Ens decidim per l’Acròmion, una via oberta per en Guillem Arias l’any 2008 a la cara SW de la Magdalena Superior i que té un tram d’artificial un xic desplomat on podré practicar el tema “cigonyes”.

Ressenya de la via Acròmion

Per accedir al peu de la citada via, nosaltres optem per remuntar la canal que s’obre entre la Gorra Frígia i la Magdalena Superior on hi ha unes cordes fixes, avui empapades d’aigua, que ens ajuden a superar un clap força dret de roca molt desgastada i relliscosa. Quan arribem al capdamunt de la canal, espantem un ramat de cabres que s’enfilen lleugeres per la falda de la Gorra Frígia.

Remuntant la relliscosa canal

Al capdamunt  ens observen unes cabres encuriosides

Recorregut de la via Acròmion

Des del peu de la via Doc. Anton, guaitem com la roca d’aquest vessant de la Magdalena Superior no té gaires regalims però, per contra, bufa un vent fort i gelat que ens deixa garratibats. Un cop situats a l’inici de l’Acròmion, i després de calçar-nos el material, començo a pujar recte per una rampa inclinada un xic relliscosa a l’inici. A mitja tirada, però, vaig en lleugera diagonal ascendent a l’esquerra a buscar la primera reunió situada a tocar d’un forat. La roca està tan glaçada que em deixa els dits sense tacte... sort que la tirada està qualificada de III.

Inici de la via

Arribant a la primera reunió

A la primera reunió encara estem a l’ombra i fa un fred que pela... jo fins i tot em poso els guants. En Pau inicia el segon llarg tot fent un delicat flanqueig a l’esquerra que el situa al peu d’un esperó un xic desplomat. Com no coneix la via, i les condicions meteorològiques són molt desfavorables, el supera en artificial tot fent mil “girimègies” per mantenir l’equilibri sobre els estreps, mentre jo l’asseguro tremolant de cap a peus.

Inici del tram d'artificial

Superant el desplom

Assegurant des de la primera reunió

Quan em toca a mi, la feina és meva per despertar els músculs entumits i flanquejar fins al peu de l’esperó, on penjo els estreps i m’enfilo a ells amb decisió. Aviat, però, la roca m’escup i començo una batalla amb els estreps i el vent que se’ls emporta. Després d’unes quantes “cigonyes, no gaires lluïdes per cert, arribo a “tranques i a barranques” a la segona reunió situada sobre una còmoda i assoleiada repisa on s’hi està una mica més recerat del vent.

Arribant a la segona reunió

Assegurant des de la segona reunió

En el tercer llarg, en Pau inicia l’ascens per una placa un xic tombada al principi però que es va redreçant poc a poc fins posar-se molt vertical. En aquest punt m’adono que en Pau té un moment d’indecisió, però un cop ha superat aquest pas, la placa s’ajeu i deixo de veure’l. Des de la propera Miranda de Santa Magdalena un grup de turistes ens observen.

Inici del tercer llarg

Quan jo arribo a aquest pas més vertical, qualificat de IV+, entenc el motiu dels seus dubtes: hi ha bons agafadors però estan una mica podrits. Jo no veig gaire clar on posar les mans i els peus sense que arrenqui alguna presa... així que faig un parell de passos d’A0 i amunt!

Arribant a la tercera reunió

Assegurant des de la tercera reunió

Fotocim

Arribant a la tercera reunió, situada sobre l’avantcim de la Magdalena Superior, em trobo al Pau abrigat amb tot el que porta; i és que el sol ha deixat de brillar i fa un vent que talla la cara, així és que, com que la següent tirada fins al cim ja la vam fer fa poc tot pujant per la via Superfrio, després de fer-nos el selfie de rigor, abandonem ràpidament l’avantcim i des d’aquesta tercera reunió muntem un ràpel que ens deixa al capdamunt de la canal que hi ha entre la Magdalena Superior i la Miranda de Santa Magdalena, i des d’aquí retornem al camí de Sant Joan a Sant Jeroni per les escales de Jacob on donem per finalitzada aquesta jornada d’escalada.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 21.11.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dilluns, 19 de novembre del 2018

Per la serra de l'Arca

7.11.18  Per a la “sortida dels dimecres” d’aquest mes de novembre, hem pujat a la serra de l’Arca, mola situada al nord del poble d’Aiguafreda, entre les rieres de l’Avencó i de Martinet i al límit de les comarques del Vallès Oriental i Osona. Des d’aquest altiplà es tenen bones vistes de la plana de Vic, i dels cingles que la tanquen per l’oest, així com també del Matagalls i del pla de la Calma, d’on sobresurt el Tagamanent, cim que fou l’objectiu de la sortida de l’octubre de l’any passat.

El Tagamament des del camí de pujada a la serra de l’Arca

Després de baixar del tren a l’estació de Sant Martí de Centelles, ens dirigim a creuar el riu Congost, molt ufanós per les darreres i abundants pluges, per sobre l’antic pont d’Abella i per sota el modern pont de la C-17. Així entrem a Aiguafreda, on cerquem el carrer d’Avencó, pel qual anem uns metres en direcció a llevant fins que a mà dreta trobem la baixada a la passarel·la sobre la riera de l’Avencó. Nosaltres, però, anem a l’esquerra per unes escales tot seguint les marques del GR 2 en direcció al Brull, senyals que no deixarem en tota la pujada.

Anem pel carrer de Barcelona seguint les marques de l’esmentat GR fins que aquestes giren a la dreta i deixen l’asfalt per prendre una pista de terra que s’endinsa al bosc entre els xalets d’una urbanització, on un d’ells exhibeix un bonic molí de vent dels que s’utilitzen per extreure aigua dels pous.

Molí de vent que decora el mur d’un xalet

Seguim les estaques de fusta del GR 2

En una corba prenem un tallant de la pista pel qual anem guanyant alçada per sobre el curs de la riera de l’Avencó, que s’obre pas a la nostra dreta, tot passant a frec d’una cabana de pedra seca. Malgrat el bon sol que fa, a la pujada no ens treiem pas la roba d’abric, car fa encara força fresqueta.

Cabana de pedra seca enmig del bosc

Quan sortim de nou a la pista, el bosc s’esclareix una mica i ens deixa veure el paisatge que ens envolta, on hi destaca el cim del Tagamanent, coronat per la silueta de la torre de l’església de Santa Maria. Així arribem a l’alçada de Can Serra de l’Arca, un mas restaurat que ja s’esmenta al s. XIII i per tant està considerat com un dels més antics del municipi.

Seguim pujant cap a la serra de l’Arca

Continuem pujant tot fent llaçades per la pista fins que a l’entrada d’un camp de conreu la deixem per un corriol que torna a endinsar-se a l’espès bosc. Aquest corriol acaba desembocant a la pista carenera que recorre l’altiplà de la serra de l’Arca i que seguim en direcció a llevant en suau pujada, tot gaudint de les escadusseres vistes que, de tant en tant, el bosc ens deixa veure de la plana de Vic i del Pirineu ja ben nevat.

Vistes de Centelles i els cingles on s'aixeca el Puigsagordi

Així anem fins que trobem, a mà esquerra, l’objectiu de la nostra sortida d’avui: el dolmen de la serra de l’Arca. Aquest sepulcre megalític, anomenat com en altres indrets arca en el llenguatge popular i que ha donat nom a la serra, data de finals del Neolític i està format pel clàssic conjunt de lloses verticals que suporten una gran llosa horitzontal, com si d’una taula es tractés.

El dolmen de la serra de l'Arca

El grup reunit al voltant del dolmen

Arribats en aquest punt, en Jaume se’n recorda, d’una altra excursió, d’haver vist més dòlmens pels voltants i per això, com tenim temps, ens dediquem una estona a anar a la “recerca de l’arca perduda”, però tot és en debades... no aconseguim trobar més dòlmens i per això iniciem el retorn pel mateix camí d’anada, seguint els senyals del GR ara en direcció a Aiguafreda. Per la pista de baixada ara gaudim de les vistes cap al Matagalls i al Tagamanent.

Sant Cebrià de la Móra amb el Matagalls al fons

Observant el Tagamanent

Deixem el GR i prenem el PR-C 200

Així anem fins que, en una pronunciada corba de la pista, deixem el GR per prendre un viarany marcat amb senyals del PR-C 200, en direcció a Aiguafreda de Dalt, i així variem un xic l’itinerari de retorn. Aquest sender acaba desembocant a una assoleiada pista per la qual anem baixant encarats al castell de Centelles, enlairat damunt d’una roca. La roba d’abric ja comença a sobrar.

Baixant per la pista amb vistes al castell de Centelles

En una cruïlla de pistes, deixem el PR i continuem recte tot seguint els senyals de la travessa Matagalls-Montserrat que ens acompanyaran fins a la part alta d’Aiguafreda on hi ha el cementiri i el camp d’esports. Com la gana ja apreta i fa una temperatura molt agradable, aprofitem per menjar els entrepans en una petita placeta, entre matolls de grèvol (Ilex aquifolium) que donen un ambient molt “nadalenc”.

Fem un mos a la part alta d'Aiguafreda

Grèvol

Tanmateix, no ens podem entretenir massa ja que encara ens queda una bona estona fins arribar a l’estació de Sant Martí de Centelles, a temps per agafar el tren de tornada. Fins a la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 7.11.18 per Isabel Benet, Jaume Salat, Jordi Castellanos, Joan Major i companys dels dimecres.

dimarts, 6 de novembre del 2018

Gorra Frígia, via de l'Adrià

24.10.18  Abans no vingui el fred, tal i com pronostica “l’home del temps”, aprofitem aquests darrers dies de bona temperatura per a fer, això sí, una via un xic assoleiada... que a l’ombra ja fa un fred que pela. I per això escollim la Via de l’Adrià per la seva orientació i proximitat. Aquesta via és una línia recta que puja per la cara SE de la Gorra Frígia entre les vies del Carles (a l’esquerra) i la Mompart (a la dreta).

Les Gorres i les Magdalenes des del monestir,
amb el recorregut de la Via de l’Adrià

Ressenya de la via

Arribem al monestir tot veient les Gorres tenyides de rosa pel sol que s’aixeca, i sortim per les escales en direcció a l’ermita de Santa Anna, on prenem el sender cap al Pla de les Taràntules i el trencall que ens deixa a l’ample camí de Sant Joan a Sant Jeroni, al peu de la Gorra Marinera. Anant cap a l’inici de la via, veiem sobresortir damunt la boira, com si fossin illes, els massissos de Sant Llorenç i el Montseny.

El monestir als nostres peus i, més enllà, Sant Llorenç i el Montseny

Quan hi arribem veiem que ja tenim una altra cordada davant nostre, però ja estan a la primera reunió i sembla que van prou lleugers; així que en Pau comença a enfilar-se per la placa que comença molt tombada però que es va redreçant conforme s’acosta a la primera reunió, situada a l’esquerra d’un petit arbret. Just abans d’entrar a la reunió cal superar un delicat tram de petits còdols una mica polits.

Inici de la via

El tram més delicat de la primera tirada

Arribant a la primera reunió

Assegurant des de la primera reunió

Com que la següent tirada, qualificada de IV grau, és la més curta, en Pau em pregunta si estic animada per a fer-la... i jo que li contesto: vinga assegura´m! Així que surto per la placa sense veure cap xapa, però en Pau em diu: tu vés pujant tranquil·la i ja les veuràs... i sí, les vaig veient les quatre xapes que defensen la placa i, a més, també llaço un merlet. D’aquesta manera arribo a la segona reunió situada sota un petit sostret.

Progressant per la placa de la segona tirada

Assegurant des de la segona reunió

Ara toca el llarg més difilcil de la via ja que s’ha de superar aquest sostret, per això en Pau surt en diagonal ascendent a la dreta, per una placa fina i dificil, fins arribar a l’extrem del sostret on li barra el pas un petit desplom qualificat de V. Un cop superat, s’ha d’anar en diagonal ascendent a l’esquerra car la reunió està just al damunt del sostret, a l’interior d’un forat anomenat comunment “el water”.

Progressant per la placa del tercer llarg

Assegurant des de la segona reunió

Quan em toca pujar a mi, reconec que arribar al peu del desplom ja és prou dificil, j que la placa està molt dreta i formada per petits còdols i alguns foradets, i encara sort que per superar el desplom hi ha algunes bones preses. El pitjor de tot és que aquest llarg està orientat a l’est i a aquesta hora ja hi toca l’ombra, per la qual cosa fa fresca i bufa un airet molest.

Progressant per la placa del tercer llarg

Assegurant des de la tercera reunió

Arribant a la tercera reunió

Per iniciar la quarta tirada, en Pau surt del “forat del water” per la dreta, tot penjant-se del buit per una placa prou dreta, encara que la qualifiquen de IV grau. Quan jo surto de la protecció de la reunió, sóc ben conscient que he de fer-ho el millor possible car tinc tot un grup d’escolars observant-me des del camí... ups, si ara caic... quin ridícul! Després d’aquesta sortida, que talla una mica la respiració, la placa s’ajeu una mica i en ella es van trobant bons còdols per agafar-se a plaer fins assolir la quarta reunió.

Inici de la quarta tirada

Pujant per la placa de la quarta tirada

Arribant a la quarta reunió

Ara ja només resta pujar al cim de la Gorra Frígia, i per això surto jo per una feixa força ajaguda. A mitja feixa, però, evito pujar pel dret al cim (tal i com marca la via) i segueixo pujant per la feixa tot aprofitant parabolts d’altres vies fins que, passada una formosa sabina, ja m’enfilo cap al cim on munto la reunió aprofitant la gran creu de ferro que el presideix.

Inici de la cinquena tirada

El torrent de Santa Maria s’obre pas als nostres peus

Cinquena reunió a la creu de ferro

Arribant al cim amb les Magdalenes i la Gorra Marinera

Fotocim

Un cop reunits al capdamunt de la Gorra Frígia, després de contemplar el soberbi paisatge, entre el que reconeixem el Puntal de l’Albarda per haver-lo escalat recentment, ens acomiadem del cim tot baixant en un parell de ràpels que ens deixen a l’antiga ermita de Sant Martí, oculta dins d’una balma, i que ara serveix de refugi. Des d’aquí anem per la canal que separa la Gorra Frígia de la Magdalena Superior, equipada amb una corda fixa a la baixada, fins arribar de nou al camí de Sant Joan.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 24.10.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.