dilluns, 27 d’octubre del 2014

Pel Camí del Tajo amb bicicleta (V)

13.08.14 - 12a etapa: Bohonal de Ibor - Serrejón (46 Km / +940m)

Després d’una etapa tan dura com la d’ahir, necessitàvem una “etapa de descans” com la d’avui que, malgrat el desnivell que acumula, com la major part és per asfalt, aquest es fa de més bon portar, encara que des de primera hora del matí som fuetejades per un vent lateral bastant fresc que ens desequilibra un xic i, per això, hem d’anar més en compte i esforçar-nos una mica més que de costum.

Així des de Bohonal de Ibor anem per carretera fins a Mesas de Ibor des d’on prenem la carretera que s’enfila pel vessant est de la serra de Valdecañas, a mig aire del pantà del mateix nom, des d’on veiem la Sierra de Gredos coronada de núvols.

Embassament de Valdecañas

Per arribar al poble de Valdecañas ens desviem per una pista cimentada amb un pendent tan fort (del 24%) que amb prou feines podem pujar a peu. Aquesta pista s’acaba en aquest poble i per a continuar la ruta prenem un camí rural que no està ressenyat a la guia però que existeix i està asfaltat, i pel qual arribem primer a una “piscina natural”, a l’indret de la Charca de los Nogues, on una petita presa reté l’abundant aigua que baixa del Barranco de Descuernacabras (...vaja nom!). En aquest lloc tan refrescant fem un mos a l’ombra dels desmais i dels plàtans ja que, a aquesta hora, el bar de la piscina encara està tancat.


Un cop hem acabat d’esmorzar tornem al camí rural que, després de creuar el torrent, s’enfila de valent en direcció al poble d’Higuera de Albalat tot superant la profunda gorja. A la zona hi ha tan poca cobertura que el GPS dóna error i no grava aquesta part de l’etapa, encara sort que el comptaquilòmetres supersònic de la Isabel si que ho fa!!!

Arribant a Higuera de Albalat

Des d’Higuera de Albalat baixem còmodament per bones pistes a buscar el curs del riu Tajo tot creuant la finca de El Gato on podem veure, rera una reixa, ramats de braus a l’ombra de les alzines. Segueix fent vent fort que ens desequilibra les muntures. Així arribem a la carretera on creuem el Tajo pel Puente de Albalat (s.XVI).

El Tajo des del Puente de Albalat

A partir d’aquí ja no deixem la carretera per la qual seguim, en línia recta i a gran velocitat, en direcció a Serrejón, final d’etapa, a on arribem just abans de les temudes dues del migdia, tot creuant per damunt la presa de l’embassament d’Arrocampo, pantà especialment dedicat a la refrigeració de la central nuclear d’Almaraz. Estem a les portes del Parque Nacional de Monfragüe.

Sierra de Gredos des de Serrejón

Des del balcó de l’habitació de la casa rural El Alcaudón, tenim unes immillorables vistes de l’anomenada Comarca del Campo Arañuelo i La Vera, curulla d’arbres i situada als peus de la Sierra de Gredos. També veiem l’ermita de San Antonio, al capdamunt d’un turonet, i la llunyana central d’Almaraz. Es dóna el cas que per la tarda ens enterem que s’ha declarat un incendi forestal precisament entre el Puente de Albalat i el pantà d’Arrocampo... haurà estat culpa nostra? de les espurnes que desprenem amb la nostra gran velocitat? De totes maneres per la nit el foc ja està del tot controlat. Track de l'etapa.

14.08.14 - 13a etapa: Serrejón - Serradilla (44 Km / +800m)

Després de ben descansar, i de ben esmorzar, a les 6:45 ens acomiadem dels amos de la casa rural, a qui hem fet llevar d’hora perquè avui també preveiem una dura jornada de calor.

Sortim per carretera en direcció a l’embassament de Torrejón. Un cop hem passat sobre el torrent de Valbuena deixem l’asfalt per prendre una bona pista on retrobem el camí natural que procedeix de Toril. Per aquesta pista anem a desembocar a la carretera que s’endinsa al Parque Nacional de Monfragüe.


Per aquesta carretera, molt tranquil·la a aquesta hora, anem a buscar el curs del Tiétar, riu que neix al cor de la Sierra de Gredos i que és un dels principals afluents del Tajo. Aprofitem a fer una breu parada al mirador de La Portilla del Tiétar on, a l’altra riba, sobresurten unes poderoses roques on hi fan niu els voltors negres, els quals fan les delícies dels ornitòlegs armats amb telescopis.

Mirador de La Portilla del Tiétar

Per un pont creuem el curs inundat de l’Arroyo de las Cansinas i, a partir d’aquí, la carretera comença a pujar suaument. Poc abans de creuar la paret de l’embassament de Torrejón-Tiétar, on hi ha una central hidroelèctrica, veiem com un cèrvol creua tranquil·lament la carretera per anar a beure aigua al riu. Ja ens havien avisat que, per aquest topants, els cèrvols i daines estan acostumats a la presència humana i no s’espanten fàcilment, i menys anant en bicicleta.



Un cop a l’altra banda de la presa la carretera segueix pujant, tot elevant-se per damunt l’encaixada vall del riu Tiétar, ara retingut per l’embassament de Torrejón-Tajo. Al Mirador del Pliegue ens assabentem, a través d’uns plafons, que la vall del Tiétar s’estructura seguint l’eix d’un gran plec sinclinal, però en aquest mirador podem delectar-nos amb l’observació d’un petit replec a les roques.


A les envistes de Villarreal de San Carlos, l’única població situada al cor de Monfragüe, deixem l’asfalt per a prendre una pista pavimentada amb lloses de pedra i marcada com a Itinerario Verde del parc nacional, i per la qual baixem fort a creuar un torrent... i aquí s’acaba “lo bo”, perquè a partir d’aquí la pista es torna pedregosa i costeruda per la qual cosa hem de seguir la major part a peu.



Tanmateix, en un coll deixem aquesta pista per a prendre un sender estret com una mala cosa, on coincideixen el Camí Natural del Tajo amb l’Itinerario Marrón del parc de Monfragüe, el qual baixa a trobar el curs del riu Barbaón, inundat per l’embassament d’Alcántara. Es dóna el cas que la guia del camí natural ens adverteix que per a circular per aquest Itinerario Marrón cal un permís especial, permís que vam gestionar per internet abans de sortir de Barcelona i que duiem al damunt tota l’estona... permís que en cap moment ningú no ens va reclamar... perquè en tota la resta del dia no vam veure ningú!!!. Però amb el que sí que tenien raó és en el fet que, un cop hem passat a l’altra banda del riu Barbaón, l’itinerari es torna d’un “marrón” intens.

Pont sobre el riu Barbaón

El sender en qüestió és tan estret i costerut, i deixat de la mà de Déu, que ens hem d’ajudar l’una a l’altra per a superar alguns trams; i a més les estepes d’aquí, l’anomenada jara pringosa (Cistus ladanifer), són plantes que traspuen una mena de resina a través de les seves fulles, per la qual cosa acabem amb les mans ben enganxoses. I per a acabar-ho d’adobar, a mitja pujada, ens adonem que la meva roda del davant té una branca resseca de l’esmentada jara pringosa clavada al pneumàtic, com si fos una daga!... Apa, a canviar la càmera! Això ens entreté una bona estona. Són més de les 12 i encara ens falten 7 Km pel final de l’etapa.


Fetes aquestes “gestions”, reprenem la ruta pujant pel costerut camí fins que desemboquem, de mala manera, a una pista (beneïda sigui!) que es dirigeix al Collado del Lobo. Ja pensem que les nostres cuïtes s’han acabat... però no!. Des del tal “collado” baixem de dret a creuar un torrent més sec que un gelat de guix i, acte seguit, ens toca pujar a un coll per un camí carreter tan dreturer i llarg que, per un moment, sembla que estiguem ascendint al Puigmal!


Tot aquest esforç té premi, i és que des del capdamunt d’aquest coll tenim una visió sorprenent: situades a mig aire de la falda sud de la Sierra de Monfragüe, es desplega davant nostre una plana que sembla infinita, i arraulit al peu d’aquesta serra tenim el poble de Serradilla, final d’etapa, el qual s’estén amb les seves casetes totes iguals, blanquíssimes i amb els sostres de teula vermella... sembla talment un poble andalús. Restem com hipnotitzades una bona estona.

Arribant a Serradilla

Per la tarda, tot fent les turistes, ens fixem en un anunci que ens crida l’atenció.


Com hi estem tots plegats tan ficats en el tema “bandoleru” (amb els nostres Rocaguinarda i Serrallonga), per internet ens assabentem que l’any passat es va estrenar aquesta pel·licula, produïda amb “quatre quartos”, amb actors amateurs i gent del poble, en la que es recrea la vida del llegendari bandoler Juan Morales, dit “El Cabrerín” qui, a mitjans del segle XIX, tenia el seu amagatall a la serra. Es diu que els seus tresors encara romanen ocults al cor de Monfragüe. El curiós del cas és que la versió original d’aquesta pel·licula està en parla “serradillana”. Track de l'etapa.

15.08.14 - 14a etapa: Serradilla - Garrovillas de Alconétar (57 Km / +736m)

Des que hem entrat a Extremadura que sempre ens llevem a la mateixa hora... les 5:45 per tal de sortir el més aviat possible, però això implica que quan tenim l’esmorzar inclós fem llevar la gent de la casa rural a la mateixa hora que nosaltres, i això ens sap greu... però no hi ha problema, al contrari, la mestressa ens obsequia amb un esmorzar d’alló més deliciós amb pa i melmelada de la casa, tomàquets de l’hort... i fins i tot les típiques“flores” fetes per ella mateixa.


Després de la dura jornada del dia anterior, aquesta serà una etapa “de tràmit”, perquè la major part pensem fer-la per carretera. Per això sortim per la CV-30 en direcció a Casas de Millán, tenint a mà dreta la Sierra de Santa Catalina, estribacions de la Sierra de Monfragüe.

Casas de Millán


Des d’aquí prenem unes pistes agrícoles, en direcció a Cañaveral, per les quals només fem que creuar propietats, tot obrint i tancant un munt de portes, fins que sortim a la carretera N-630, la qual coincideix amb un tram de la variant del camí de Sant Jaume, coneguda com a Ruta de la Plata, i que puja des d’Andalusia.


Passem sota el viaducte de l’autovia A-66 que creua l’Arroyo Roma, el qual alimenta l’embassament de Cañaveral que veiem un xic mé avall. A Cañaveral aprofitem per a comprar aigua ja que no trepitjarem cap més poble fins que no arribem a Garrovillas. Tots aquests pobles tenen el mateix aspecte: cases blanques amb sostres de teula, arraulits al peu de l’extrem més occidental de la Sierra de Monfragüe. Deixem Cañaveral per la carretera fins a un punt on prenem un camí carreter a mà esquerra que passa sobre el pont de San Benito, un petit pont de pedra del segle XIV. Anem de dret a buscar l’embassament d’Alcántara, el darrer dels grans pantans que retenen les aigües del Tajo, tot creuant propietats on s’hi crien braus.


Arribem a una zona on s’hi estan fent les obres de l’AVE Cáceres-Madrid, i on tenim uns breus moments de confusió ja que alguns senyals s’han perdut i el wikiloc no ens serveix de gaire. Un cop més aprofitem l’ombra del túnel sota la futura línia ferroviaria per a fer un mos. Quan retrobem de nou els senyals, el camí segueix baixant fins a tocar de l’embassament d'Alcántara, on desemboquem a la N-630, molt freqüentada pels motoristes, i que prenem perquè el camí, que va a frec d’aquesta carretera, és impracticable.

Embassament d'Alcántara

Com que aquesta carretera segueix éssent la Ruta de la Plata del Camí de Sant Jaume, una colla de ciclistes que ens veuen tan carregades, amb gran alegria ens desitgen “Buen camino”... quants records! Tot seguit creuem el Tajo i aprofitem per a donar un cop d’ull a les espectaculars obres de construcció d’un pont de ferro.


Uns quilòmetres més enllà creuem el curs inundat del riu Almonte. Es dóna el cas que en aquest punt havia hagut un pont romà de l’època de Trajà (segle I) el qual fou traslladat aigües amunt l’any 1970 en construir-se l’embassament. Dels tretze arcs que tenia, però només se’n conserven quatre. Seguim per carretera a creuar la Rivera de Araya, i un cop a l’altra banda ja anem de dret cap a Garrovillas de Alconétar, final d’etapa.

Després de dinar i descansar, per la tarda anem a voltar pel poble on podem contemplar nombroses esglésies d’un gòtic notable, però el convent de San Antonio de Padua (segles XV-XVII), situat als afores, està abandonat i en ruïnes, i això que sembla que fou declarat “Bien de Interés Cultural con categoria de monumento”.

Convent de San Antonio de Padua (Garrovillas)

També anem a veure el més famós de Garrovillas: la gran plaça porxada del segle XV, però que no podem veure-la bé per culpa de les grades col·locades per a les “corridas” (... de toros!). Però el que sí que podem veure són algunes de les col·lumnes que suporten els porxos, inclinades a causa del terratrèmol de Lisboa l’any 1955. Track de l'etapa.

Una de les col·lumnes inclinades de la plaça porxada

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet i Isabel Salvia. (continuarà)

dilluns, 20 d’octubre del 2014

Un tomb pel vessant sud de Montserrat

17.10.14  Aquest temps d’estiu en ple mes d’octubre és una cosa que s’ha d’aprofitar i per això la Susana, la Mercè i jo hem sortit aquest matí de bona hora des del Mas del Castell (El Bruc) després de deixar el cotxe aparcat a tocar d’aquest mas, enlairat damunt un turonet, disposades a recórrer un sector de Montserrat que ens és desconegut però que ens han assegurat que no té cap dificultat. Des d’aquí baixem cap als camps d’oliveres que tenim just a sota i iniciem l’excursió tot remuntant el Clot del Tambor, primer pel mig dels camps i després per un sender marcat en vermell.

Al Clot del Tambor

Deixem a mà esquerra el corriol que s’enfila pel mig del torrent, on trobem un plafó que no conté cap informació. Aquí deixem el curs del torrent del Tambor i remuntem pel del Clot del Boixar fins a una bassa quadrada que emmagatzema una aigua d’un color verd maragda, veritable caldo de cultiu de microorganismes.


Des d’aquí decidim anar a mà dreta a visitar la propera cova del Boixar, espai sota una roca despresa que fa les vegades de refugi i on trobem tota una sort de cadires, tarimes, estris de cuina, esterilles, mobles... i fins i tot una terrasseta on s’hi estaria molt bé si no fos perquè els mosquits se’ns mengen de viu en viu.

Cova del Boixar

Retornem a la bassa des d’on continuem enfilant-nos pel camí marcat en vermell i pel qual anem remuntant una ampla carena entre els torrents del Tambor (a mà esquerra) i del Boixar (a mà dreta). Per aquest camí anem tenint cada cop més vista sobre la Plana Llarga, on hi destaca Can Salses, i sobre les agulles que ens envolten.

Vista sobre la Plana Llarga

En direcció a la Roca Vella

Anem de dret cap a l’anomenada Roca Vella al peu de la qual trobem la cova del Cabrit, un altre refugi que aprofita el recer d’una balma. De dimensions més modestes que la cova del Boixar, d’aquesta cova del Cabrit en destaquem el magnífic gronxador que ha aguantat el pes dels nostres cossos “serranos” (hi podem donar fe).

Cova o balma del Cabrit

El gronxador de la cova

Després de tanta diversió toca tornar al camí i dirigir-nos en direcció est cap al coll de Mosset per l’anomenat Camí del Cabrit, tot revoltant sota la Roca Vella, tenint davant el monòlit conegut com l’Agulla Fina i les estribacions del Serrat del Faraó. Així ens anem acostant a la capçalera del Clot del Boixar.

Pel camí del Cabrit, sota el Serrat del Faraó

Anem per un camí estret, marcat en vermell, que seguim sense cap dificultat, però quan arribem al torrent del Boixar no sabem molt bé per on l’hem de creuar, car les esllavissades fan que el camí sigui aquí un xic perdedor, i les marques ens deixen al fons del barranc sense que es vegi molt clara la continuació. Sort que la Mercè es fixa en una petitíssima taca vermella en una gran roca i, oculta per les ombres del bosc, una fletxa que ens assenyala el que nosaltres anomenem “el pas clau”: un estret passadís entre roques que ens permet d’acabar de creuar el torrent i continuar l’excursió.

El pas clau que travessa el torrent del Boixar

A partir d’aquí el camí es converteix en un corriol mig tapat per l’exuberant vegetació, i on cercar les preuades marques vermelles s’esdevé una tasca col·lectiva i un “treure la ploma” constant, com constants són també els “puja-baixa” trencacames. A mig camí rebem una trucada del Toni que ens ve a trobar pel camí de la Palomera.

Travessant una llastra pel camí del Cabrit

En un moment donat, en passar una carena se’ns uneix un camí marcat en groc que suposem que ve del difícil Camí de la Llastra, per això ara hem de cercar marques vermelles i grogues. Ara ja tenim el coll de Mosset just davant i només ens queda planejar per damunt la Coma d’en Pastor... això està fet!


En creuar el darrer torrent de la Coma d’en Pastor ja enfilem de dret cap al Coll de Mosset, tot passant primer per la cova homònima, una balmeta un xic arranjada i on, a la seva ombra, fem un descans de tant de sol, car està fent una calor de mes d’agost. En aquest moment el Toni ens truca i ens assabenta que està al coll de Mosset... just damunt nostre!!!

A la balma o cova de Mosset

Després de reunir-nos a la cova, pugem tots plegats al coll a contemplar la magnífica vista que ens ofereix i on hi destaquen el Faraó, la Roca Plana dels Llamps, el Montgrós, els Plecs del Llibre i l’Ajaguda amb les seves foradades.

Prop del coll de Mosset, sota el Montgrós

Al coll de Mosset, on hi destaca la roca del Faraó

Fetes les fotos de rigor, i com ja va éssent hora de dinar, anem pel camí de la Palomera cap a la plana de La Fonollosa on ens espera el cotxe del Toni i amb el qual anem fins a la Vinya Nova on esperem dinar d’alló més bé però, malgrat que és dia laborable, el restaurant està ple com un ou, i encara sort que duem uns entrepans i amb unes cervesetes ja fem.


En fi... que aquesta ha estat la crònica d’una modesta però gratificant excursió pel sempre sorprenent, i mai prou conegut, massís de Montserrat.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 17.10.14 per Isabel Benet, Susana Sanz, Mercè Julve i Toni Tejedor.

dilluns, 13 d’octubre del 2014

Pel Camí del Tajo amb bicicleta (IV)

10.08.14 - 9a etapa: Toledo - Malpica de Tajo (75 Km / +500m)

Avui comencem tan aviat que encara és de nit quan arribem a l’inici del “camino ecológico”, el qual discorre al llarg del gran meandre que abraça pel sud la ciutat de Toledo, però ens hi entretenim tant per causa de les escales, despreniments i d’altres obstacles, que en sortim amb les primeres llums del dia, i encara sort perquè així podem veure bé tot un seguit de petits tallers que aprofitaven la força de l’aigua per al seu funcionament i que per a poder observar-los s’ha habilitat una sèrie de passarel·les metàl·liques sobre el mateix riu.

Puente de San Martín, a Toledo

Pasarel·les sobre el riu Tajo

Deixem enrera Toledo

Així d’aquesta manera ens acomiadem de la ciutat imperial, tocada ja pels primers raigs de sol, i anem per carretera a buscar el “Camino de Albarreal” el qual coincideix amb un tram del Camí de Sant Jaume corresponent a una variant, marcada com a GR 239, que va per la Cañada Real Soriana i on trobem tres pelegrins ben carregats als qui desitgem “buen camino”... quants records!


Havent arribat al Mirador del Guadarrama, anem seguint el curs d’aquest afluent del Tajo fins que el creuem a l’alçada de la Vega de la Cruz on hi ha un gran mas amb una capella adossada. A partir d’aquí el camí puja a un turó coronat per l’ermita de La Esperanza Macarena situada dins un recinte tancat i barrat. Des d’aquí ja podem veure el poble d’Albarreal envoltat de verdor que contrasta amb la terra pelada de l’entorn.


Vista d'Albarreal

Aquí aprofitem per acabar d’omplir bidons i cantimplores ja que aquest és el darrer poble que visitarem avui. Des d’aquí ja albirem, de lluny, les muntanyes del Sistema Central. Després de creuar l’Arroyo Barciene per un bonic pont de fusta, ens toca pujar cap als Altos de la Torralba on trobem una pila de miradors sobre l’indret de Las Barrancas, unes espectaculars formacions d’argiles, esgarrapades per l’erosió i situades a la cua de l’embassament de Castrejón, i on uns amables ciclistes ens fan unes quantes fotos.

Els cingles de Las Barrancas

Mirador de Las Barrancas, sobre l'embassament de Castrejón

Seguim fins al Mirador de los Enebros, a partir del qual anem a frec d’un canal, ple de pescadors, que porta aigua al Salto de Castrejón-Carpio. Pel pont de la carretera vella travessem el Tajo i ens enlairem de nou cap al Mirador de la Rinconada des d’on veiem, de lluny, La Puebla de Montalbán, poble que esmenta Fernando Rojas a la seva obra La Celestina.

Pont sobre el canal del Carpio

Anem per pista, sense cap ombra, i la que anomenem “l’hora crítica” (les 2 del migdia) s’acosta: hem de posar-nos a cobert ben aviat... sort que trobem un antic pas de barca que encara conserva la teulada amb unes taules i uns bancs de fusta que ens va de primera per a fer un llarg descans i deixar que el sol baixi una mica.

Descans en un antic pas de barca

Cap a les 4 de la tarda ens armem de valor i sortim del cobert, a tastar l’infern, en direcció a Malpica de Tajo, i on només els regs per aspersió ens ofereixen improvisades i refrescants “dutxes” que són molt ben rebudes.

Els regs d'alguns camps ens refresquen la ruta

Arribant a la carretera ja no la deixem fins a Malpica de Tajo, final d’etapa, tot creuant el riu per un pont de ferro que ens ofereix bones vistes del seu castell, tancat a “cal y canto”. Ja hem passat l’equador de la ruta. Track de l'etapa.

11.08.14 - 10a etapa: Malpica - Aldeanueva de Barbarroya (66 Km / +218m)

Avui sortim en direcció a Talavera de la Reina acompanyades per la gran lluna d’agost que encara brilla a l’horitzó, quan creuem de nou el pont de ferro i el castell s’il·lumina amb les primeres llums del dia.

Castell de Malpica de Tajo

Anem per una bona pista seguint la riba dreta del riu entre camps de conreu per on els conills passen i traspassen continuament. Aqui també s’escolten els sons de trets simulats per mirar d’espantar-los.


Després de creuar el riu Alberche ja ens apropem a Talavera de la Reina tot creuant un polígon industrial. Just abans d’entrar a la ciutat anem per un flamant carril-bici des d’on veiem, de lluny, el gran pont de tirants per on la carretera nacional creua el riu Tajo. Ja dins la ciutat ens crida l’atenció la curiosa manera que tenen aquí de podar els plàtans.

Entrant a Talavera de la Reina

A Talavera, ciutat de la ceràmica, aprofitem per esmorzar i fer gestions, després de les quals sortim pel mateix carril-bici passant a frec del pont romà. Al final del passeig fluvial ens acomiadem de Talavera en una petita plaça on hi ha plantats una pila de “supositoris” decorats amb un trencadís de ceràmica on hi ha representat el més destacat de Talavera.

Observant el pont romà de Talavera

Curioses formes amb ceràmica de Talavera

Continuem ruta per pistes, deixant a mà dreta els pobles d’Alberche (dit “del Caudillo”) i Calera y Chozas. Cap a les dues del migdia arribem a l’Apeadero de Silos, des d’on prenem l’anomenada “Via Verde de la Jara”, la qual comença a l’estació de tren del poble de Calera y Chozas. Anem per l’antic traçat de la via ferroviaria, en suau baixada, tenint algunes fugisseres vistes del Tajo retingut per la presa d’Azután.

Per la Via Verde de la Jara

Embassament d'Azután

Poc després passem a frec de la Fuente de la Garrapata, únic lloc amb aigua i que ens ofereix un recer a l’ombra d’una esponerosa figuera... no ens ho pensem més i ens aturem a fer un llarg descans, ja que ja són més de les dues del migdia.

Descansant a la Fuente de la Garrapata

Quan considerem que ja hem descansat prou, reprenem la marxa per la via verda tot creuant un parell de túnels dins els quals no fa falta cap mena d’il·luminació perquè són prou curts. A la sortida del segon túnel hem de passar el Tajo per damunt del Puente Amador o Viaducto de Azután, una obra d’enginyeria molt important i més quan, a l’altra banda del pont, un plafó ens assabenta de la història d’aquest línia fèrria: aquest via verda aprofita el traçat d’un antic projecte d’unir la ciutat de Talavera de la Reina amb Villanueva de la Serena (Badajoz). Malgrat que les obres van començar a bon ritme l’any 1920, la guerra, la postguerra, la despoblació dels camps i la construcció de carreteres, van provocar que en aquesta línia mai es col·loquessin les vies i que, per tant, mai hi circulés cap tren, i les seves estacions “fantasma” avui dia s’han reconvertit en granges o, simplement, estan abandonades... tot un clàssic en aquest país.

Entrant a un dels túnels de la Via Verde de la Jara

Puente Amador o Viaducto de Azután

Estació d'Aldeanueva

Després de creuar el Tajo, anem en suau pujada, i a la sortida del tercer túnel ja arribem a l’estació “fantasma” d’Aldeanueva de Barbarroya. Des de l’estació, on deixem la via verda, ens enfilem de dret cap al poble d’Aldeanueva, final d’etapa. Es dóna el cas que, després de sopar, anem a fer un tomb pel poble on hi trobem molta gent prenent la “fresca”, si és que es pot dir així car; malgrat que ja és ben de nit, algunes parets continuen desprenent calor. Track de l'etapa.

12.08.14 - 11a etapa: Aldeanueva - Bohonal de Ibor (66 Km / +962m)

Per a variar, avui també sortim ben aviat en direcció al poble de Puente del Arzobispo baixant a retrobar la Via Verde de la Jara que recorrem només uns pocs metres i l’abandonem per a prendre la carretera CM-4140 per la qual seguim baixant a gran velocitat. Com és d’hora aprofitem per a desviar-nos de la carretera i agafar el tram de camí que circula per l’antiga via romana del riu Uso per la que hem d’anar a peu perquè el ferm és massa irregular i sobresurten grans blocs granítics entre la vegetació resseca. Malgrat tot encara es poden distingir l’enllosat i els marges de la via.

Baixant per la via romana del riu Uso

Amb els primers raigs de sol arribem de nou a la carretera que prenem per a creuar el riu Uso prop del seu aiguabarreig amb el riu Tajo, retingut per l’embassament d’Azutan. Poc després, i per aquesta mateixa carretera, passem sobre la paret de la presa d’aquest embassament.

Embassament d'Azután, de bon matí

Un cop creuat l’embassament continuem ruta per bones pistes cap a Puente del Arzobispo, però just abans d’entrar al poble abandonem la pista ampla per a endinsar-nos per un sender estret i mig tapat per la vegetació, que va a frec del Torrente de Bienvenida el qual, pels aromes que desprén, sembla més aviat una clavaguera a cel obert...

Camí del Puente del Arzobispo

Així arribem al poble del Puente del Arzobispo, famós per la seva ceràmica de colors bruns i verds i fem moltes fotos al pont d’accés a la població sobre el riu Tajo que aquí baixa amb un cabal força migrat. En aquest poble aprofitem per a fer un bon “segon esmorzar” ja que s’acaben els bons camins i comença de nou la muntanya.

Puente del Arzobispo, sobre el Tajo

I a fe que a partir d’ara anem per camins carreters dolents i senders estrets coberts de palla seca que es fica dins el calçat perquè, en aquestes condicions, hem d’anar molta estona a peu a frec de plantacions d’alzines, les cèlebres “dehesas”, entre les que pasturen ramats de cèrvols, braus, ovelles i porcs ibèrics. Ens trobem a les portes d’Extremadura i aquest serà el paisatge dominant de les darreres etapes de la ruta.

El típic paisatge de les "dehesas"


Abans d’arribar a Valdelacasa de Tajo, al peu de la serra homònima, i per tal d’estalviar-nos una gran marrada que fa el camí, fem uns quants quilòmetres de carretera tot creuant el Torrente Pizarroso, més sec que una “mojama”. Des de Valdelacasa prenem de nou el camí, que discorre per camins carreters prou dolents on, malgrat l’extrema sequetat de l’entorn, encara es poden veure algunes basses amb aigua.


Quan són prop de les 2 del migdia, l’hora crítica, entrem al poble de Peraleda de San Román, dit el pueblo de la hospitalidad. Anem a comprovar-ho a un dels seus nombrosos bars on, a la fresqueta de l’aire condicionat, fem el dinar, i bevem molta aigua... i esperem. Només queden 13 Km pel final de l’etapa... els pitjors! Poc després de les 4 de la tarda, ens armem de valor i sortim de la nevera per a entrar en un forn, malgrat que l’amo del bar ens adverteix que aquesta no és una bona idea. Anem en pujada fins al capdamunt del poble a superar una carena des de la qual baixem ràpidament, per una empinadíssima pista, a creuar el riu Gualija per un pont nou de ciment.

Creuant el riu Gualija

A partir d’aquí hem de rodejar una serra a mig aire sobre l’embassament de Valdecañas per uns camins infames, amb tota una sèrie de pujades i baixades, i pels quals, i no pot ser d’una altra manera, anem a peu. Una de les pujades és tan dreta i sostinguda que, en arribar al capdamunt, estem del tot agotades... i encara queden 6,2 Km pel final de l’etapa! Encara sort que, almenys, anem tenint algunes vistes fugisseres del pantà i de la propera Sierra de Gredos.

Camps d'oliveres prop de l'embassament de Valdecañas

Sembla que la baixada definitiva a Bohonal de Ibor no arribi mai i, un cop a la rotonda d’accés al poble, enlloc de buscar l’hotel a mà dreta anem a mà esquerra i... apa, uns 3 Km més de regal!! Per a fer aquests darrers 13 Km de recorregut ens han calgut tres hores, i a mi em van caldre dues hores de repòs total per recuperar-me... una mica. Track de l'etapa.

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet i Isabel Salvia (continuarà)