divendres, 21 d’octubre del 2016

La via ferrada del Montsant

8.10.16  Després de les vacances, el grup d’incondicionals de les ferrades ja teniem ganes de tornar a tocar l’acer de les vies, i per això vam decidir que la millor manera de començar la temporada “ferratera” era anar a comprovar què tal li havien sentat les “reformes” a la ferrada del Montsant. Aquesta via fou oberta l’any 2002 per l’A.E.Catalunya de Reus, i uns quants de nosaltres ja vam anar-hi un any després de la seva inauguració, però ja en aquell moment ens vam adonar que aquella ferrada no duraria gaire. Després d’uns anys de clausura, durants els quals la via va ser rehabilitada pel Parc Natural del Montsant i per  l’Ajuntament de la Morera,  l’any passat es va tornar a obrir al públic.


Així és que amb la fresqueta del matí ens posem en marxa des del nou aparcament de la Morera de Montsant en direcció a ponent pel camí del grau de Salfores (PR-C 14). Poc més d’un quilòmetre després, trobem a mà dreta el senyal que ens indica l’inici del camí d’accés a la via ferrada.



Aquest camí aviat es converteix en un itinerari laberíntic, marcat amb fletxes vermelles, el qual serpenteja entre enormes blocs de roca arrencats del cingle i que, en alguns casos, ens obliga a fer postures força atlètiques que ja ens posen a to de cara a afrontar la via. La fresqueta del matí és història i ara el sol llueix amb força.


Preparatius a l'inici de la via

Així arribem al peu de la via on ens vestim per l’ocasió, amb l’arnés, el casc, el dissipador i els guants de rigor i, tot seguit, ens situem sota el primer graó de la ferrada que, per cert, està força amunt i per sobre d’un petit desplom... Tots sabem que aquesta és una mesura disuasòria comuna a totes les ferrades, però als “baixets” no ens fa cap gràcia aquesta sortida tan “explosiva”.



A continuació pugem per una paret força vertical, però sense massa dificultats, fins al capdamunt d’una roca aïllada, de la qual baixem per una placa molt polida i equipada amb una cadena i on quasi és millor desgrimpar per una ampla esquerda que té uns quants blocs encastats com si fos una escala.


Així arribem a una mena de replà pel qual progressem entre blocs fins arribar a un sender que seguim en flanqueig cap a l’esquerra fins arribar al peu d’un mur molt vertical i llis, en el qual els “baixets” tenim certes dificultats per pujar degut a l’excessiva separació entre les grapes cosa que, en alguns punts, ens obliga a aplicar la tècnica d’escalada de l’oposició.


Passant el primer pont

Després d’haver esmerçat una bona part de les nostres energies per a superar aquest tram, ara toca flanquejar a la dreta fins a l’entrada del primer pont penjant, d’uns 4 m de llargada i que es passa de perfil, el qual ens deixa al peu d’una agulla aïllada que cal remuntar.


Passant l'espectacular segon pont

Aquí, en alguns punts, també estan els graons un xic separats però és fàcil trobar bones preses de mans i peus a la roca conglomeràtica, a més aquest tram ofereix bones vistes dels companys que ja estan travessant el segon pont penjant (d’uns 15 m però dividit en dos parts) que uneix l’agulla al cingle principal i que té els passamans tan baixos que fa un xic d’impressió i costa mantenir l’equilibri quan el travesses però, per contra, també ofereix immillorables vistes dels companys que estant remuntant l’agulla.

Vista de l'agulla des del pont

Anem travessant les dues parts del pont

Passat aquest tràngol cal pujar pel mig del bosc a buscar un diedre pel qual hem de progressar per oposició tot trepitjant roca i grapes alternativament però sense massa dificultats, car la roca és excel·lent encara que un xic polida pel pas continuat de tants “ferrateros”. En trams com aquest, alguns de nosaltres trobem a faltar els “peus de gat”...

Superant el diedre


Seguidament anem caminant, cap amunt i a l’esquerra, a buscar un altre tram vertical, però sense cap dificultat, el qual ens deixa al capdamunt d’un replà elevat des d’on tenim impressionants vistes dels companys que segueixen pujant, així com també de gent d’altres grups que tot just estant passant pel pont penjant.



Un altre cop anem caminant cap a l’esquerra fins trobar el darrer tram equipat, l’entrada del qual, i per a variar, és un xic dificultosa, però la resta del recorregut és va fent més fàcil conforme anem pujant, ja que la roca s’ajau i, quan les grapes s’allunyen, hom pot anar posant mans i peus sobre la pedra farcida de generosos forats. El tram final  ja només està equipat amb una cadena.



La sortida final

Foto de grup al capdamunt de la ferrada

Així arribem al final de la via ferrada, situat en un contrafort de la Serra Major. Aquí ens reunim tots i, després de fer un mos i les fotos de rigor, iniciem el retorn per un sender marcat amb fites que ens deixa al camí del grau de Salfores (PR-C 14), pel qual baixem del cingle i seguim paral·lels a la seva base.


Observant els cingles on es troba la ferrada

Així retornem a la Morera de Montsant, on fem tots plegats el típic dinar de "ferrateros" (bocates i birres), mentre pensem en noves ferrades. Fins la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 8.10.16 per Isabel Benet, Alfons Belinchón, Marta Doria, Ramón Boldú, Pep Beltrán, José Luís Sancenón, Agustín Pérez, Enric Sibís, Pilar, Lola i Ferran.

dimarts, 11 d’octubre del 2016

D'Aiguafreda al Figaró pel Tagamanent

5.10.16  Per a inaugurar la nova temporada de “Les excursions dels dimecres”, de bon matí uns quants privilegiats baixem del tren a l’estació de Sant Martí de Centelles per a fer una sortida que ens durà al cim del Tagamanent pel GR-5 i després baixarem al Figaró seguint el PR-C 213. El primer que fem és anar a creuar el riu Congost pel bonic pont de l’Abella, una construcció que data de mitjans del segle XVI i que es va bastir per unir els nuclis de l’Abella i Aiguafreda. Però des dels anys 80 del passat segle, aquest bonic pont resta amagat sota la moderna autovia C-17 i l’impacte visual que provoca és brutal.

Creuem el pont de l'Abella

Un cop a l’altra banda anem pel carrer de l’Avencó tot cercant els senyals del PR-C 200 fins a una passarel·la situada a mà dreta per on creum la riera i, tot seguit, comencem a remuntar el vessant nord, verd i fresquet, de la serra Madrona, seguint ara els senyals del GR-5 que va alternant trams de sender i de pista amb un enllosat natural de blanques calcàries, encara que després de passar a frec de les ruïnes de can Puig Agut les lloses naturals que cobreixen el camí passen a ser de sorrenques d’un vistós color vermell.


Ruïnes de can Puig Agut

La pujada, malgrat que el desnivell que s’ha de salvar és superior als 600 m, mai arriba a ser prou dura com per cansar-nos massa, però això sí... la fresqueta del matí de seguida s’acaba i la roba aviat comença a sobrar, sembla que aquest estiu no tingui final. Així arribem al collet de Sant Martí al peu del turó del Tagamanent.


Al collet de Sant Martí

Aquí deixem el GR-5 el qual marxa a llevant en direcció al Pla de la Calma, en canvi nosaltres anem a la dreta per un camí molt fressat que en alguns punts frega el cingle calcari sobre el qual s’asseia un antic castell, les restes del qual encara s’estan excavant. Així arribem al capdamunt del Tagamanent, situat a 1056 m d’alçada, punt culminant d’aquesta excursió, on hi destaca la portentosa església d’origen romànic de Santa Maria.


Al cim del Tagamanent, amb l'església de Santa Maria

Després de descansar un xic ens tornem a posar en marxa però no sense abans admirar les vistes que s’estenen sobretot cap a ponent, amb la plana de Vic i els cingles de Bertí en primer terme i, més enllà, els cingles de Gallifa i el massís de Sant Llorenç del Munt. En canvi el massís de Montserrat resta amagat darrera una cortina de boires baixes.

Vistes als cingles de Bertí des del cim

Refem el camí fins un punt on trobem, a mà dreta, un corriol poc definit que ens permet baixar de dret cap a la pista asfaltada del Pla de la Calma, la qual creuem per continuar el descens per un sender més marcat i amb senyals de pintura blanca i groga del PR-C 213, senyals que ja no abandonarem fins que arribem al fons de la vall.



El sender desemboca a una pista que, a partir de Can Coll, baixa fort cap a Vallcàrquera i com anem sota un sol de justícia, el descens es fa un mica monòton, però ens ho prenem amb bon humor car ens han promés que al final de la baixada tindrem un bon bany de peus... si ens portem bé, i és tanta la fressa que fem que fins i tot un exguarda forestal (o això ens fa creure) ens crida un xic l’atenció... però de bon rotllo.


Per la pista passem a frec de la rectoria de Vallcàrquera, masia reconvertida en escola de natura i, poc més enllà, en una cruïlla, prenem la pista de l’esquerra en direcció a Sant Cristòfol de Monteugues, marcada amb els senyals del PR-C 33, i on ens fixem que al peu d’alguns arbres hi ha un petits plafons que ens informen sobre el seus noms i els seus usos.

Per l'itinerari dels arbres de Vallcàrquera

Poc després de creuar la riera de Vallcàrquera, deixem el PR-C 33 i continuem baixant per un sender que va paral·lel a aquesta riera pel seu marge esquerre, tot travessant un espès bosc de ribera que ens dóna un respir de fresqueta. Aquest sender, després de tornar a creuar la riera per un pont, desemboca un altre cop a la pista d’accés de la rectoria de Vallcàrquera a l’alçada de les restes d’un molí i  molt a prop de les cases que conformen el petit nucli de Vallcàrquera. En aquest punt hi ha una font amb aigua fresca i on aprofitem a omplir les nostres exigües cantimplores.

Font del Molí

A partir d’aquí la pista es converteix en una petita carretera per la qual anem baixant al llarg d’uns pocs quilòmetres, fins que arribem a una caseta de l’electricitat on abandonem l’asfalt per prendre un camí carreter pel qual tornem a travessar la riera a gual i, sota d’un mas, trobem el toll d’aigua que ens havien promès i on vam poder fer l’esperat bany de peus.

A la riera de Vallcàrquera

Després del bany, continuem baixant ara pel marge dret de la riera i molt a prop del seu curs on es precipiten les seves aigües en petits saltants fins que arribem a la font anomenada de la Noguera Punxeguda i on aprofitem a fer el dinar, mentre els mosquits també fan un bon àpat amb nosaltres.

Picnic a la font de la Noguera Punxeguda

Havent dinat continuem pel camí riberenc el qual, en pocs metres, ens deixa als afores del poble del Figaró, punt i final d’aquesta excursió, després d’haver fet un recorregut d’uns 13 Km i un desnivell de 672 m, en unes 4 hores i 18 minuts de marxa efectiva. Aquí aprofitem a fer un cafè i a explicar-nos vells i nous projectes abans de dirigir-nos a l’estació que ens durà de nou a Barcelona.

ISABEL BENET. Sortida col·lectiva realitzada el dia 5.10.16.

dimecres, 5 d’octubre del 2016

Per les coves de Collbató

10.09.16  Matinal “espeleo-excursionista” al voltant de tres cavitats montserratines, entre el poble de Collbató i les conegudes i turístiques coves del Salnitre. Es tracta de la cova o balma de les Arnes, a la paret de la Codolosa, i de les coves Gran i Freda, sota els cingles del serrat de les Garrigoses. El camí de les coves, que va de la drecera de Fra Garí fins a les escales que menen a les coves del Salnitre, ens permetrà d’accedir a aquestes interessants cavitats.

Situats a Collbató, on hem deixat el cotxe en un dels tranquils carrers del barri del Pujolet, enfilem el carrer Drecera i comencem a seguir la drecera de Fra Garí. Als cinc minuts, però, deixem aquest corriol per continuar a la dreta per l’esmentat camí de les coves, molt fresat en aquest primer tram que porta a la zona d’escalada de la paret de la Codolosa.

Avancem pel camí de les coves, sota les parets
de la Codolosa (esq.) i del serrat de les Garrigoses

Anem avançant entre feixes, i quan hi som gairebé sota aquesta paret cal estar atents a no passar de llarg un corriol que surt a l’esquerra i mena tot seguit a la cova de les Arnes o de la Codolosa, dins un recinte parcialment tancat per un mur, però ja sense la porta que originalment barrava el seu accés. Es tracta d’una balma d’uns 18 m d’amplada i de 2 a 3 m d’alçada, amb una curta galeria que mena a un dipòsit d’aigua, recollida per canalitzacions laterals, doncs antigament aquesta balma era utilitzada com a barraca o corral i també per a l’apicultura; les arnes o ruscs d’abelles que aquí hi havien han donat el nom a la cavitat.

Aspecte parcial de la cova o balma de les Arnes

Petita galeria on es troba un dipòsit d'aigua

Des d’aquí el camí baixa a creuar el torrent de la Font Seca. Nosaltres, però, ens despistem una mica, tot seguint el camí mes evident que voreja sota les vies d’escalada de la paret de la Codolosa. Quan ens adonem, ja no tornem enrera, sinó que anem baixant pel dret a través del conglomerat fins retrobar més avall el camí, senyalitzat amb fites, just abans de creuar el torrent de la Font Seca (que més amunt s’anomena torrent de Santa Caterina, i més avall, torrent de la Salut).

Creuem el torrent de la Font Seca

Vista, passat el torrent, de la paret de la Codolosa
i de l'indret on es localitza la cova de les Arnes

Un cop a l’altre costat, continuem per sota les parets del serrat de les Garrigoses, tot remuntant el que hem baixat (les tres cavitats es troben en una alçada similar, al voltant dels 500 m) fins a trobar la boca d’entrada de la cova Gran. El nom d’aquesta cavitat no fa pas referència al seu recorregut, de només 38 m, sino a la gran boca d’entrada, d’uns 7 m d’alçada per 8 m d’amplada, i que dóna pas a una única galeria, plena de blocs, que es desenvolupa fins a la longitud esmentada.

Boca d'entrada de la cova Gran


La cova Gran fou ocupada des del Paleolític Inferior a l’època ibèrica i, juntament amb la cova Freda que veurem a continuació, fou objecte l’any 1922 d’exploracions arqueològiques dirigides per Josep Colominas. En ambdues coves es trobaren una gran quantitat de materials, en especial del període Neolític (4500-2500 aC), tals com destrals de pedra, punxons d’os, ganivets de sílex, collarets i braçalets de petxines, etc., però destacant per sobre de tot la localització, per primera vegada a Catalunya i a tot l’estat espanyol, de la ceràmica decorada amb incisions fetes amb petxines de Cardium edule, i coneguda des d’aleshores com a ceràmica cardial o montserratina. Els resultats d’aquells treballs foren publicats tres anys després per Josep Colominas en la important obra Prehistòria de Montserrat.

Una de les làmines del llibre Prehistòria de Montserrat (1925)
amb diverses peces de ceràmica cardial o montserratina

Des de la cova Gran continuem en direcció a llevant mentre seguim vorejant la paret del serrat de les Garrigoses. El camí no triga en esdevenir un estret corriol que s’aboca a la canal del Xacó, cap a on ens hem de despenjar uns 25 m per travessar-la i pujar fort a l’altre costat fins a recuperar el desnivell perdut. Ja per camí ample i planer, i a les envistes de les coves del Salnitre, no triguem en trobar a l’esquerra el corriol que puja en pocs metres cap a l’entrada d’obra de la cova Freda, aparentment tancada per una porta de ferro amb un cadenat. Tanmateix, podem retirar el cadenat i accedir al seu interior, on ens trobem, com a vestíbul, amb una primera i ampla cambra.


A la primera cambra o vestíbul de la cova Freda

Després, per un pas estret sota uns grans blocs, baixem a una sala inferior, també molt ampla i amb un parell de gruixudes estalagmites escapçades, però on cal lamentar els graffitis que hi ha per tots els racons. Encara podem continuar fins a una tercera cambra a través d’un pendent relliscós que fa que algun del nostre grup hi arribi de cop, i on finalitza la nostra modesta exploració.

A la segona cambra

Baixant cap a la tercera cambra

La cavitat continua fins assolir un recorregut de 150 m i una fondària de 12 m, segons topografia de N. Llopis Lladó i J.M. Thomas (1953), encara que una de posterior, realitzada per membres de l’ERE del CEC, li assigna 232 m de recorregut, amb un desnivell de 16 m.

Si bé la cova Gran, ampla i asolellada, havia servit bàsicament com a habitatge al llarg dels mil·lenis, la cova Freda, més humida, fou utiitzada com a necròpolis des del Neolític fins a l’època ibèrica. Les excavacions de Colominas descobriren, a més del material esmentat anteriorment, nombroses sepultures, amb restes òssies i esquelets sencers, així com diverses urnes funeràries.

Un cop a l’exterior, ja només cal seguir un centenar de metres fins arribar a l’aparcament de les coves del Salnitre. Abans de retornar a Collbató, i encara que aquestes coves, pel seu caràcter turístic, quedin fora de la nostra proposta excursionista, enfilem les escales que menen a l’entrada i accedim al vestíbul per albirar la Sala de la Catedral.

A l'entrada de les coves del Salnitre

Sala de la Catedral, des del vestíbul

Només afegirem que es tracta d’una cavitat de 958 m de recorregut i 43 m de desnivell, dels quals corresponen a la visita turística 530 m i 20 m respectivament. Les coves deuen el nom al mineral de salnitre (nitrat de potassi) originat molt probablement pel guano (acumulació d’excrements) d’una antiga colònia de ratpenats; actualment ja no queda rastre del mineral i només hi viu un reduït nombre d’aquest animals. Trobareu una completa informació amb fotos i topografies en dues publicacions del Centre Excursionista de Catalunya: la revista Muntanya (núm. 864, abril 2006) i la revista Espeleòleg (núm. 45, juliol 2008).

Retornem a l’aparcament de les coves i seguim uns metres per la carretera d’accés, només fins al primer revolt, en què continuem per un camí esglaonat que baixa a l’area de lleure de l’ermita de la Salut.

Ermita de la Salut, sota el serrat de les Garrigoses

Vorejem per la dreta el turonet on s’aixeca aquesta ermita i per un altre camí esglaonat baixem a la mateixa carretera, que deixem tot seguit per continuar a la dreta per un camí de terra que puja en pocs metres a les cases de Collbató. Ja només ens cal seguir pel carrer de Pau Bertran (un folklorista fill d’aquest poble) fins al Pujolet, on finalitzem aquesta curiosa matinal per les coves de Collbató.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat reaitzada el dia 10.09.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester i Pau.