D'Aiguafreda al Figaró pel Tagamanent

5.10.16  Per a inaugurar la nova temporada de “Les excursions dels dimecres”, de bon matí uns quants privilegiats baixem del tren a l’estació de Sant Martí de Centelles per a fer una sortida que ens durà al cim del Tagamanent pel GR-5 i després baixarem al Figaró seguint el PR-C 213. El primer que fem és anar a creuar el riu Congost pel bonic pont de l’Abella, una construcció que data de mitjans del segle XVI i que es va bastir per unir els nuclis de l’Abella i Aiguafreda. Però des dels anys 80 del passat segle, aquest bonic pont resta amagat sota la moderna autovia C-17 i l’impacte visual que provoca és brutal.

Creuem el pont de l'Abella

Un cop a l’altra banda anem pel carrer de l’Avencó tot cercant els senyals del PR-C 200 fins a una passarel·la situada a mà dreta per on creum la riera i, tot seguit, comencem a remuntar el vessant nord, verd i fresquet, de la serra Madrona, seguint ara els senyals del GR-5 que va alternant trams de sender i de pista amb un enllosat natural de blanques calcàries, encara que després de passar a frec de les ruïnes de can Puig Agut les lloses naturals que cobreixen el camí passen a ser de sorrenques d’un vistós color vermell.

Ruïnes de can Puig Agut

La pujada, malgrat que el desnivell que s’ha de salvar és superior als 600 m, mai arriba a ser prou dura com per cansar-nos massa, però això sí... la fresqueta del matí de seguida s’acaba i la roba aviat comença a sobrar, sembla que aquest estiu no tingui final. Així arribem al collet de Sant Martí al peu del turó del Tagamanent.

Al collet de Sant Martí

Aquí deixem el GR-5 el qual marxa a llevant en direcció al Pla de la Calma, en canvi nosaltres anem a la dreta per un camí molt fressat que en alguns punts frega el cingle calcari sobre el qual s’asseia un antic castell, les restes del qual encara s’estan excavant. Així arribem al capdamunt del Tagamanent, situat a 1056 m d’alçada, punt culminant d’aquesta excursió, on hi destaca la portentosa església d’origen romànic de Santa Maria.

Al cim del Tagamanent, amb l'església de Santa Maria

Després de descansar un xic ens tornem a posar en marxa però no sense abans admirar les vistes que s’estenen sobretot cap a ponent, amb la plana de Vic i els cingles de Bertí en primer terme i, més enllà, els cingles de Gallifa i el massís de Sant Llorenç del Munt. En canvi el massís de Montserrat resta amagat darrera una cortina de boires baixes.

Vistes als cingles de Bertí des del cim

Refem el camí fins un punt on trobem, a mà dreta, un corriol poc definit que ens permet baixar de dret cap a la pista asfaltada del Pla de la Calma, la qual creuem per continuar el descens per un sender més marcat i amb senyals de pintura blanca i groga del PR-C 213, senyals que ja no abandonarem fins que arribem al fons de la vall.

El sender desemboca a una pista que, a partir de Can Coll, baixa fort cap a Vallcàrquera i com anem sota un sol de justícia, el descens es fa un mica monòton, però ens ho prenem amb bon humor car ens han promés que al final de la baixada tindrem un bon bany de peus... si ens portem bé, i és tanta la fressa que fem que fins i tot un exguarda forestal (o això ens fa creure) ens crida un xic l’atenció... però de bon rotllo.

Per la pista passem a frec de la rectoria de Vallcàrquera, masia reconvertida en escola de natura i, poc més enllà, en una cruïlla, prenem la pista de l’esquerra en direcció a Sant Cristòfol de Monteugues, marcada amb els senyals del PR-C 33, i on ens fixem que al peu d’alguns arbres hi ha un petits plafons que ens informen sobre el seus noms i els seus usos.

Per l'itinerari dels arbres de Vallcàrquera

Poc després de creuar la riera de Vallcàrquera, deixem el PR-C 33 i continuem baixant per un sender que va paral·lel a aquesta riera pel seu marge esquerre, tot travessant un espès bosc de ribera que ens dóna un respir de fresqueta. Aquest sender, després de tornar a creuar la riera per un pont, desemboca un altre cop a la pista d’accés de la rectoria de Vallcàrquera a l’alçada de les restes d’un molí i  molt a prop de les cases que conformen el petit nucli de Vallcàrquera. En aquest punt hi ha una font amb aigua fresca i on aprofitem a omplir les nostres exigües cantimplores.

Font del Molí

A partir d’aquí la pista es converteix en una petita carretera per la qual anem baixant al llarg d’uns pocs quilòmetres, fins que arribem a una caseta de l’electricitat on abandonem l’asfalt per prendre un camí carreter pel qual tornem a travessar la riera a gual i, sota d’un mas, trobem el toll d’aigua que ens havien promès i on vam poder fer l’esperat bany de peus.

A la riera de Vallcàrquera

Després del bany, continuem baixant ara pel marge dret de la riera i molt a prop del seu curs on es precipiten les seves aigües en petits saltants fins que arribem a la font anomenada de la Noguera Punxeguda i on aprofitem a fer el dinar, mentre els mosquits també fan un bon àpat amb nosaltres.

Picnic a la font de la Noguera Punxeguda

Havent dinat continuem pel camí riberenc el qual, en pocs metres, ens deixa als afores del poble del Figaró, punt i final d’aquesta excursió, després d’haver fet un recorregut d’uns 13 Km i un desnivell de 672 m, en unes 4 hores i 18 minuts de marxa efectiva. Aquí aprofitem a fer un cafè i a explicar-nos vells i nous projectes abans de dirigir-nos a l’estació que ens durà de nou a Barcelona.

ISABEL BENET. Sortida col·lectiva realitzada el dia 5.10.16.