dilluns, 30 de desembre de 2013

Passejada amb raquetes per Guils-Fontanera

27.12.13  Després de passar-se tot el dia de Sant Esteve nevant a la Cerdanya per sobre dels 1000 m d’alçada, l’endemà es lleva el dia molt blau i radiant per la qual cosa anem a veure si podem pujar amb raquetes al Roc Roig, punt culminant de l’escarpat vessant sud del Pla de la Feixa, des de l’estació d’esquí de fons de Guils-Fontanera.

Des de la població de Guils de Cerdanya, prop de Puigcerdà, continuem per la pista asfaltada, avui amb força trams de neu aplanada, que en 5 Km arriba al pàrquing de l’estació de Guils-Fontanera (1905 m). Ens calcem les raquetes i de seguida veiem que la nostra intenció de pujar al Roc Roig des d’aquí serà impossible, perquè els accesos, ja sigui per les Roques Feres o pel Pla de la Feixa, estan restringits pels circuits d’esquí de fons; per això anem a veure que tal són els tres circuits de raquetes que prometen al web de l’estació pel “mòdic” preu de 3,5 €. Com que a la guixeta de cobrament del forfet no hi ha ningú, sortim sense perdre més temps per l’únic accés que ens deixen als “raqueteros”.


L’abundant nevada del dia anterior ha deixat el bosc ben blanc i el sender, marcat amb punts vermells, discorre entre els arbres carregats de neu que, de tant en tant, va caient al nostre voltant. El sender va baixant en direcció nord, tot creuant fondalades per on discorren petits torrents.

Travessant un torrent

Sortim del bosc prop del refugi de les Cases i comencem a gaudir de la magnífica vista dels cims nevats. El sender, l’únic marcat de moment, desemboca a una pista on hi ha un pal indicador, el qual ens mostra el camí de retorn a mà dreta. A mà esquerra, a escassos metres, es troba el refugi de les Cases. Una tanca formada per tres grossos troncs col·locats en horitzontal impedeix l’accés al refugi; tanmateix, altres excursionistes amb raquetes arriben i entre tots retirem un xic els troncs i així, a tranques i barranques, passem per sobre i podem pujar fins al refugi de les Cases (1800 m), situat a mig aire del vessant oriental del Puigpedrós, des del qual gaudim del panorama de la plana ceretana, encara amb els camps nevats als peus del Puigmal.

Refugi de les Cases


Vista des del refugi

El refugi està obert i en bones condicions, i tothom el pren com a punt culminant i mirador d’aquest itinerari i per això no entenem com és que està tan inaccessible. Després de prendre un mos i, veient que l’itinerari no va més enllà, retornem a la pista tot arrossegant-nos per sota la tanca que algú s’ha encarregat de recompondre.

Retornant pel bosc

Seguim l’itinerari de tornada, ara en direcció sud, per la pista que baixa un xic més, fins que aviat torna a endinsar-se a l’espès bosc i comença a pujar de valent... i és que hem de recuperar tots els metres de desnivell que hem perdut a l’anada!. Per aquest itinerari, marcat també de vermell i sense cap més alternativa, anem travessant el bosc, tot gaudint de l’excel·lent estat de la neu, fins que retornem a l’estació de Guils-Fontanera, després d’una hora i mitja d’haver-hi sortit.

Ha estat un bonic circuit, però massa curt (3,8 Km en total); la resta de circuits de l’estació estan reservats per a la pràctica de l’esquí de fons, sense que els puguin compartir els practicants de raquetes (quina diferència amb les estacions franceses!). Un altre dia intentarem el Roc Roig per un altre cantó, o bé quan l’estació resti tancada. Bon Any Nou !!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 27.12.13 per Isabel Benet i Ventu Amorós.

dimecres, 18 de desembre de 2013

Rasos de Tubau des de Puigbó

15.12.13  La serra prepirinenca dels Rasos de Tubau s’aixeca entre el Berguedà, al sud, amb caients suaus i prats, vessant per on s’estèn el municipi de Sant Jaume de Frontanyà, i el Ripollès, al nord, per on presenta una llarga cinglera que cau estimbada cap a la vall de Gombrèn.

Avui volem pujar-hi pel vessant nord, amb l’al·licient de pujar directament la cinglera pel Grau de Llet, un camí mig perdut que finalment no vàrem saber trobar; tot i així va sortir una excursió prou interessant. Però anem per parts. Ens arribem per la C-17 fins a Campdevànol, on seguim a l’esquerra per la GI-401 fins a Gombrèn. Des d’aquesta població continuem a l’esquerra per una pista asfaltada en direcció al veïnat de El Cortal, passat el qual anem seguint les indicacions a les cases de la Canal i Puigbó. Més amunt la pista es bifurca en direcció a cadascuna d’aquestes cases; seguim a la dreta per una pista ja de terra fins arribar a l’entrada del gran mas de Puigbó, on aparquem els cotxes al costat de l’església de Sant Martí de Puigbó (s.XVIII), un xic abandonada i bastant coberta per l’heura. Més enllà hi ha les restes del castell de Puigbó, amb una torre, i de la primitiva església romànica del segle XII, de la qual es conserva l’absis i part del mur nord.

Iniciant l'excursió en direcció als cingles de Tubau

Des del mas de Puigbó (1150 m), que deixem a l’esquerra, comencem a caminar en direcció sud-oest per una pista que poc després es bifurca; seguim a l’esquerra (senyals grocs) en lleugera baixada fins la propera collada de Puigbó (1140 m). Comencem a pujar i després d’una llaçada la pista es torna a bifurcar; a l’esquerra (senyals grocs), per on retornarem, la pista puja per la carena de les Girades.

Un racó glaçat a la baga de Tubau

Nosaltres seguim cap a la dreta (senyals blancs i verds) per la baga de Tubau en direcció oest, tot travessant algun torrent glaçat i sense guanyar pràcticament altitud fins a la collada de Palomera (1180 m), travessada per una pista que és l’antic camí ramader que pujava, des del coll de Merolla, als prats pirinencs.

Collada de Palomera

En aquest coll sembla que surt un sender que porta al peu del cingle per on puja el Grau de Llet, però nosaltres no el sabem trobar. Decidim fer aquest grau de baixada, esperant trobar el seu inici de retorn del cim, i per això seguim ara, cap a l’esquerra i en direcció est, l’esmentat camí ramader, tot flanquejant per sota els cingles de Tubau. Arribem així a l’indret de les Girades (1270 m) (pal indicador de la xarxa de senders Itinerànnia), per on arriba per l’esquerra la pista que haviem deixat prop de la collada de Puigbó.

Hem fet una llarga llaçada per la baga de Tubau; tanmateix, l’itinerari ens ofereix una bona visió dels cingles i hem anat guanyant alçada. Continuem pel camí ramader, que ara puja més fort, per on passem a tocar del Faig Gros, arbre monumental a l’esquerra de la pista, i poc després guanyem la carena al coll del Faig General (1386 m) (amb un altre pal indicador d’Itinerànnia), a l’extrem oriental dels cingles de Tubau, des d’on girem a la dreta per anar seguint la llarga carena en direcció oest amb unes vistes magnífiques del Pirineu oriental.

Observant el Pirineu des de la carena

Anem remuntant els rasos de Tubau tot seguint un corriol un xic desdibuixat; tanmateix, l’orientació és evident. Més endavant vorejem pel nord una petita elevació de la carena i arribem a una collada on hi ha la bassa de Corrubí (1471 m), gairebé tota glaçada.

Bassa de Corrubí

Des d’aquí iniciem la pujada final al cim. Hem de grimpar sense dificultats per un curt tram de roca (alguna guia l’anomena “petit Grau de Llet”), superat el qual, més que seguir el corriol, ens anem decantant cap a la part culminant de la carena. Arribem així al Pedró de Tubau (1543 m), amb un vèrtex geodèsic i un petit oratori dedicat a Sant Marc.

Al cim del Pedró de Tubau

Al cim gaudim, en aquest dia tan clar, d’una gran panoràmica en totes direccions: cap al nord, cims pirinencs (Taga, Balandrau, els Torreneules, Puigmal, Puigllançada, Penyes Altes de Moixeró) i prepirinencs (Sant Amanç, la Cubil, Pedra Picada); cap a l’oest, la serra de Catllaràs i el Cogulló d’Estela; cap a l’est, la serra de Cabrera, Puigsacalm, el Mont i Bassegoda; i cap al sud, el Montseny, la Mola i Montserrat. Uns metres sota el cim, al vessant nord, hi ha la balconada del Morro d’Ullà, nom que rep la cinglera que es despenja del Pedró de Tubau.

Menjem a la vora del cim, arrecerats al vessant sud, i després retornem al coll de la bassa de Corrubí, per on sembla que arriba, superant la cinglera, el Grau de Llet.

Cercant el Grau de Llet

Tanmateix, ni abans per baix ni ara per dalt el sabem trobar (aquí cal encertar-lo de ple, doncs baixar pel punt equivocat del cingle podria ser perillós), així que retornem per la carena fins al coll del Faig General i d’aquí, pel camí ramader, a les Girades. En aquest punt deixem el camí ramader i seguim a la dreta per la pedregosa pista que baixa per la carena de les Girades, per on arribem ràpidament a la collada de Puigbó i d’aquí al mas de Puigbó, on aprofitem per apropar-nos a la torre del castell i les restes de l’esglèsia romànica.

Arribant al mas de Puigbó

Torre del castell de Puigbó

La lluna sobre Sant Amanç

Malgrat no haver trobat el Grau de Llet (potser no som prou espabilats...) hem gaudit, en aquesta darrera excursió de la tardor, d’un bonic itinerari per indrets solitaris i espectaculars miradors.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 15.12.13 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Mercè Julve, Toni Tejedor, Anna Torres i Ferran Guillén.

dimarts, 10 de desembre de 2013

Estany d'Aude amb raquetes

7.12.13  Iniciem la temporada de raquetes de neu a la població de Els Angles, al Capcir, esperonats per les previsions de bon temps d’aquest cap de setmana i per la molta neu acumulada al Pirineu, i amb la intenció de fer un senzill itinerari senyalitzat des del Pla del Mir a l’estany d’Aude, on neix el riu del mateix nom que alimenta els barratges de Matamala i Puigbalador, i aigües més avall conforma el departament francès de l’Aude, per on desemboca a la Mediterrània.

A l’entrada de Els Angles (on hem arribat per Sallagosa, el coll de la Perxa i Montlluís), continuem a l’esquerra en direcció a les pistes d’esquí del Pla del Mir i al “Parc Animalier des Angles”, situat també en aquest sector. A mesura que anem pujant per la carretera podem veure el llac de Matamala, sota la població de Els Angles, totalment glaçat (bon senyal). Aparquem el cotxe al lloc on ens indica el personal de l’estació d’esquí (parking gratuït) i ens calcem les raquetes que ja no ens traurem en tota l’excursió, doncs la neu està garantida des de l’aparcament fins a l’estany.

Des del Pla del Mir (1800 m) entrem a un ample parc de neu (sembla que per a trineus), entre l’entrada al “Parc Animalier”, a l’esquerra, i les pistes d’esquí, a la dreta, per girar tot seguit a l’esquerra i agafar una ampla pista, aplanada per a la pràctica de l’esquí de fons, amb senyals grocs i vermells del “Tour du Capcir”, cartells blancs (al refugi Bernardí) i grocs (a l’estany d’Aude).


Anem vorejant la tanca metàl·lica del “Parc Animalier”, que tenim a l’esquerra, des d’on veiem alguns exemplars de muflons entre la neu que cobreix aquest parc. Hem deixat enrera unes pistes d’esquí en plena ebullició, i als pocs minuts ens trobem pràcticament sols (en tot el dia veurem un esquiador de fons, una parella amb esquís de muntanya, ja a l’alçada de l’estany, i dos o tres parelles amb raquetes).

Pla del Buc

Deixem enrera la llarga tanca metàl·lica del parc i poc després arribem a la Jaça del Pla del Buc (1880 m), amb un petit refugi lliure a la dreta de la pista (ens hi apropem), i des d’on podem veure el cim del Carlit.

Refugi del Pla del Buc

Poc més enllà arribem a una cruïlla de pistes; seguim cap a l’esquerra, segons indiquen uns curiosos cartells verticals (“Porte entrée”), així com els cartells blancs i grocs al refugi Bernardí i a l’estany d’Aude.

Porta d'entrada a la coma de l'Aude, amb el Carlit al fons

Anem baixant suaument fins a una altra cruïlla de pistes, on per la dreta continua l’tinerari del circuit de fons a l’estany, més llarg; nosaltres seguim la pista de l’esquerra que poc després travessa el riu d’Aude (aquí encara un rierol que treu el cap tímidament entre la neu).


Continuem per la pista, ara en lleugera pujada, amb una bona vista, cap al sud, del cim de Cambradase. A mesura que pujem, aquesta visió s’ampliarà del Puigmal al Canigó. No triguem en arribar a la Jaça de Bernardí (1930 m), des d’on veiem, al nord, el Roc d’Aude.

Arribant a la Jaça de Bernardí, amb el Carlit al fons

Roc d'Aude, des de la Jaça de Bernardí

Passem pel costat d’una cabana de fusta amb plaques solars (sembla ser un refugi privat) i al final del pla hi trobem el refugi de Bernardí. Malgrat semblar una construcció relativament gran, la part disponible com a refugi es troba a la part del darrera i és molt petita (només 3 places) i precària, segons ens corrobora una parella que ha passat aquí la nit de manera molt justeta.

Refugi de Bernardí (la part lliure es troba al darrera)

En aquest punt s’acaba l’ampla pista preparada, com la que va a l’estany d’Aude, per a l’esquí de fons. Continuem entre bosc per una pista més estreta i amb la neu més acumulada. Deixem tot seguit una primera desviació a la dreta per on marxa el “Tour du Capcir” que retrobarem més amunt, i seguim pujant fins que, uns cinc minuts després, continuem per una segona desviació a la dreta (cal parar atenció, doncs només es veu un pal com a referència, mentre que els cartells grocs de l’itinerari de raquetes estan col·locats aquí de baixada). Travessem un sector un xic enclotat i remuntem després per anar a sortir a un ample planell per on també hi arriba l’esmentat “Tour du Capcir”.


Al capdamunt del planell anem a sortir a una carena que ens ofereix bones vistes, cap al sud, de totes les muntanyes entre el Puigmal i el Canigó, així com del proper Mont Llaret, al nord, sota el qual es troba l’estany d’Aude. Retrobem la pista del circuit de fons, que seguim uns 200 m fins que el nostre itinerari la deixa per travessar un filat, a l’esquerra, i continuar per un curt tram de bosc, a la sortida del qual arribem a un petit collet al peu del Roc del Felip.

Vorejant el Roc del Felip

Des d’aquí anem pujant per una canaleta d’inclinació moderada per tornar a sortir a la carena, des d’on ja veiem, a la nostra dreta, la cubeta de l’estany d’Aude.

A la carena, amb el Canigó al fons

Cal seguir encara una estona per la carena, sempre en direcció nord-oest, fins que l’itinerari baixa a la cua de l’estany d’Aude (2130 m), ben colgat de neu. En aquest punt també hi arriba, des del sector de la Bollosa, el sender “Boucle du lac d’Aude”, mentre que pel costat nord de l’estany hi arriba la pista del circuit de fons. No cal dir que la imatge que ofereix aquest estany, ben colgat de neu i sota un radiant cel blau, és d’una gran bellesa i la nostra càmera treballa per donar-hi testimoni.

Estany d'Aude

A la vora de l'estany, amb el Mont Llaret

Un cop hem menjat (de peu, doncs no hi ha cap lloc on poder seure que estigui lliure de neu, i situats algún metre dins l’estany, que això sí que ho permet aquesta neu), iniciem el retorn, que fem pel mateix itinerari. Quan retrobem la pista del circuit de fons, i malgrat que aquesta està marcada com a variant de baixada per a les raquetes, preferim la ruta de l’anada, més enlairada, tranquil·la i “raquetera”, en lloc d’anar seguint una pista aplanada per a la pràctica de l’esquí de fons.


Gaudint de la baixada

És així com, després de seguir gaudint de magnífiques vistes, retornem al refugi de Bernardí, on descansem una breu estona sobre la base d’un tronc que fa de seient (sembla ser l’únic lloc lliure de neu en tot aquest sector), i seguim després per la Jaça del Buc i la tanca del Parc Animalier fins al Pla del Mir.

El riu d'Aude, entre la neu

De retorn al Pla del Buc

Arribant al Pla del Mir

Ha estat una magnífica i gratificant passejada amb raquetes, de 12 Km de recorregut (anada i tornada) i 350 m de desnivell, amb un temps esplèndid. Fins la propera.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 7.12.13 per Isabel Benet i Ventu Amorós.