24-25.10.22 Novament anem al País Basc a la tardor. I és que el paisatge d’aquestes terres ens encanta, s’assembla molt a les valls suïsses. La part baixa de les principals valls són artèries de comunicació on passen carreteres i autopistes i on hi ha les poblacions i la indústria, però a les parts altes és molt diferent, tot és verdor i tranquil·litat, amb preciosos boscos, prats i cases disseminades per la muntanya en les que es veu pastar ramats de cabres, vaques i cavalls. Les cases rurals que es troben en aquest entorn estan ben integrades i decorades amb molt de gust i totes les comoditats. Aquest cop som un grup de 14 companys que ens repartirem 10 en una casa i les altres 4 en una altra.
Hem quedat tots de trobar-nos al bar Sport de Bellcaire d’Urgell i, després de fer algunes “parades tècniques”, poc abans de les 6 de la tarda arribem a Asteasu (Guipúscoa) on ens comencem a repartir per les diverses cases rurals. La majoria de nosaltres anem cap a la casa rural dita Saskarate que està damunt un turó enmig de camps de pastura, amb unes vistes espectaculars de tota la vall fins al mar.
Aquesta casa rural és un casalot del s. XVII molt ben rehabilitat, on ens reben molt amablement i ens donen les claus, doncs estarem sols fins al divendres que és el dia que marxem. Després de sortejar les habitacions i d’instal·lar-nos, sopem, mirem un “western” pel la tele que tots ja havíem vist però que ens fa gràcia de recordar, i a dormir que demà toca el circuit de Jaizquibel.
L’endemà dimarts, a l’hora acordada, ens trobem tots a la cuina per esmorzar plegats i preparar els entrepans pel dinar. A les 8.15 agafem els cotxes per baixar a Asteasu on ens reagrupem amb la resta de la colla i continuem tots junts en direcció a Hondarribia, on agafem la carretera que puja a l’ermita de Guadalupe, lloc que tants records ens porta als que vàrem passar amb BTT pel Camí de Sant Jaume de la costa.
Poc després de l’ermita, i quan la carretera comença a planejar, en el punt quilomètric 12 aparquem els cotxes, just on comença una pista forestal que és un dels accessos a Jaizquibel. Aquí ens espera el Juan, el consogre de l’Albert que, igual que l’any passat, ens farà de guia per aquesta laberíntica i espectacular zona.
Comencem en baixada i, com l’any passat, passem enmig d’una multitud de caçadors de coloms que, parapetats en els seus amagatalls dins del bosc, no paren de disparar cartutxos de perdigons de plom cosa, al meu entendre, no gaire ètica ni ecològica. En les seves rutes migratòries, els estols de coloms passen per aquí on els esperen els “palomeros”.
Travessem el bosc i quan s’acava la pista continuem baixant per un corriol on comencen a aparèixer les primeres formacions rocoses. El cel està ennuvolat i és una pena no tenir prou llum perquè les fotos facin justícia a l’hora de captar bé els colors de les arenisques grogues, blanques, taronges, vermelles, negres… Les formacions rocoses també són espectaculars i pots fer anar la teva imaginació veient un munt de figures que la natura ha anat esculpint al llarg dels segles: un cocodril, una balena, una tortuga… tota una classe de geologia. Ja hi vam estar aquí l’any passat però ara ens torna a sorprendre com si fos el primer cop. Jaizquibel hauria de ser declarat parc natural o, com a mínim, zona protegida.
El corriol és molt entretingut, amb continues pujades i baixades tot seguint la complicada orografia de la costa i sovint per llocs i feixes ben penjades on, de vegades, has d’ajudar-te amb les mans. I com no parem de fer fotos, ens entretenim encara més.
Cap al migdia alguns de nosaltres ja en tenen prou i pugen directament per un camí cap a la pista de retorn. La resta seguim pel camí, tot pujant i baixant tobogans, per llocs ben espectaculars i fotogènics, fins arribar a la platja de Las Paramoudras amb unes formacions molt curioses, com si haguessin estampat multitud de pedres enmig de l’arenisca formant diferents figures, com cucs, rodones, ous o forats, per on es filtra l’aigua del mar. És un lloc únic i màgic.
Aquí dinem i, ves per on, no hem tingut gaire sol en tot el dia però ara que ve la pujada ens surt el “manelet" i ens escalfa amb força. Retornem per la costa, fent encara algunes sifonades on trobem un raconet recerat on hi ha gent banyant-se… tota una temptació.
Ara sí, enfilem la darrera pujada d’uns 300 metres de desnivell fins al cotxe i amb una bona solana. Arribem cansats i una mica acalorats, hem esgotat tota l’aigua i arribem amb la boca ben seca. Sembla mentida que estiguem a finals d’octubre. Això sí, hem gaudit molt de la sortida i donem les gràcies al Juan per fer-nos de guia.
Amb els cotxes ens dirigim de nou a Asteasu on, a la casa rural, preparem una bona barbacoa per a un sopar de cinc estrelles que finalitza amb un cafè amb grappa que ha portat el Javi. En acabat anem a dormir que demà ens espera el Monte Ernio. (continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada