13.10.23 L’espectacular formació rocosa coneguda com Muralla de Finestres, o bé Roques de Finestres, o més pròpiament Roques de la Vila, o més banalment “Muralla China de Huesca” (segons la desafortunada senyalització aragonesa), es troba situada al despoblat de Finestres (Ribagorça), a tocar del pantà de Canelles (Noguera Ribagorçana). Es tracta d’uns estrats verticals de pedra calcària disposats en dues estretes crestes paral·leles, tot formant una llarga i alta muralla, als peus de la qual hi arriben, en condicions òptimes, les aigües del pantà de Canelles; no és el cas avui, en que les aigües es troben molt reculades.
Entre les dues fileres de crestes es troben les restes del castell del Vilot i l’ermita de Sant Vicenç; un xic més al nord es dreça una gran torre quadrangular. Tot plegat són motius més que suficents per dedicar-hi una visita, malgrat que com a excursió, si arribem a Finestres en vehicle, és un xic minsa: 3,5 Km de recorregut i uns 300 m de desnivell (cal pujar tant en l’anada com en la tornada). Hom pot allargar l’excursió caminant fins a Finestres des de diversos punts de la pista, normalment des del pont de Penavera, o bé des del també despoblat de Fet.
Per accedir a Finestres hi ha dues opcions principals. Si venim pel nord, des de la Ribagorça, cal anar per la N-230 fins a Viacamp. Des d’aquí continuem per carretera cimentada en direcció a Montfalcó. Als 8 Km cal estar atents per trobar a mà dreta un petit indicador de fusta que marca l’inici de la llarga i pedregosa pista (millor anar en un vehicle alt) que mena en 16 Km a l’antic poble de Finestres, on a l’entrada s’hi ha habilitat un aparcament relativament ampli.
Venint pel sud per la mateixa N-230 és molt millor agafar, abans de Benavarri, qualsevol de les desviacions que menen a Estopanyà. Des d’aquí són un total de 12 Km de pista, la meitat dels quals, fins al pont de Penavera, en bones condicions. Per als que vulguin continuar a peu, en aquest pont, que salva una de les cues del pantà de Canelles, es pot aparcar bé a ambdós costats. Els darrers 4 Km de pista són comuns amb la ruta provinent de Viacamp.
Situats a Finestres (565 m) ens dirigim a la plaça d’aquest poble abandonat, amb un gran safareig i font, on ja fa molt temps que no corre l’aigua, així com les ruïnes de l’església de Santa Maria, i la Casa Coix, única edificació dempeus habitada estacionalment. Sembla ser que la causa principal del seu despoblament fou la construcció, l’any 1960, del pantà de Canelles, que anegà moltes terres de conreu i la comunicació directa amb els pobles veïns catalans.
Continuem a la dreta de l’església pel que va ser el carrer principal, amb cases enrunades a banda i banda. Just al final del carrer, i abans de continuar cap a la muralla, agafem un trencall a la dreta que mena a la propera ermita de Sant Marc. Val la pena fer en primer lloc aquesta desviació i arribar-nos en 10 minuts a aquesta modesta ermita, situada en un turonet, doncs les millors vistes de conjunt de la Muralla de Finestres són des d’aquí, malgrat que avui no tinguin el complement de l’aigua fregant les seves parets i penetrant en la bretxa central. Pel camí anem veient una primera visió lateral de la muralla, i a mesura que pugem tenim una visió més frontal. Veiem que les grans columnes de la doble cresta s’aixequen com grans espases unes desenes de metres, però alhora són molt estretes i esmolades. Tot un espectacle incomparable.
Ja a l’interior de l’ermita de Sant Marc, podem veure un modern mural, còpia d’un mosaic medieval que es conserva a la basílica de Sant Marc de Venècia, amb el sant i mariners dins una nau i dues illes al costat dret. La iconografia fa referència a un miracle d’aquest evangelista. L’any 828 uns mercaders venecians van sostreure a Alexandria les relíquies del sant, enterrat en aquesta ciutat des del seu martiri i mort, i les van embarcar rumb a Venècia. A l’alçada de les illes Estròfades, al mar Jònic (aleshores, segons la llegenda, una sola illa), es va desfermar una tempesta que empenyia la nau contra les roques. Per la intercessió de Sant Marc, qui va aparèixer per guiar la barca, l’illa es va dividir en dos per formar un passadís per on va passar la nau, i així va poder continuar fins a Venècia, on a partir d’aleshores Sant Marc seria el seu patró.
Sense haver de retornar al poble, baixem a l’esplanada situada sota a l’ermita i prenem un corriol a la dreta per on grimpem per un tram rocallós que correspon a l’inici de la cresta sud. Les parets de la doble muralla s'aixequen a la nostra dreta, estretes i esmolades.
Desemboquem poc després al sender provinent del poble, per on anem baixant cap al barranc de Sabinós, tot passant per un bosc de pins, i travessem més avall el que semblen estribacions de poca alçada de la cresta nord. Arribem al fons del barranc, per on a l’esquerra, per un gran trau entre roques, es despenja el torrent quan hi porta aigua. En aquest punt hi arriben les aigües del pantà quan penetren per la gran bretxa central (evidentment, no és el cas avui).
Comencem a remuntar per l’altre costat fins a situar-nos al peu de la cresta nord de la Muralla, mentre que a la nostra esquerra es dreça, sobre unes roques situades més al nord, l’esmentada torre de guaita que formava part del castell. Pugem entre restes de murs fins a la mateixa paret de la cresta nord, des d’on per baixar al recinte del castell hi ha un ressalt de llisa paret d’uns 3 metres equipat amb 5 grapes de ferro i un cable que permeten baixar al recinte.
Arribem a la base de l’antic castell, una plataforma adossada a la paret de la cresta nord. A l’extrem sud d’aquest plataforma s’aixeca la petita i encinglerada església de Sant Vicenç del Vilot (s. XII), d’una nau allargassada i molt estreta, que amb prou feines fa uns dos metres d’ample. Els treballs de consolidació han permés refer l’absis i les parets laterals. L’edifici conserva dues finestres de doble esqueixada, una a la façana sud, amb vistes al pantà, i l’altra al centre de l’absis.
Ens trobem al bell mig de la cresta, tant de nord a sud entre les dues línies de cresta, com d’oest a est de la línia longitudinal. El camí, però, s’acaba aquí, doncs pel sector de llevant la vegetació fa impenetrable la continuació. Gaudim de la pau d’aquest racó asseguts en els pedrisos que hi ha a banda i banda de l’absis.
Iniciem el retorn, tot passant de nou, ara de pujada, per la “mini ferrada” que travessa la cresta nord. Un cop al camí, girem a la dreta per apropar-nos a la torre de guaita esmentada. Tanmateix, el sender acaba aviat al peu d’una abrupta i escarpada paret. Dos dels companys s’atreveixen a grimpar cercant el millor pas i poden arribar al capdamunt de la carena on es dreça aquesta robusta torre. Es tracta d’una construcció gairebé quadrangular, d’uns 5 m de costat i una alçada actual de 6 metres (originàriament tindria dos pisos). En el costat nord hi ha quatre espitlleres; pel vessant oest arribava el camí carener que venia del torrent de Sabinós, ara ja gairebé perdut o molt embrossat.
Cal baixar de la torre pel mateix vessant, no sense alguna dificultat, fins al camí principal, per on retornem per la mateixa ruta. Baixem, doncs, fins al barranc de Sabinós, on creiem que entrant pel costat del torrent hi hauria l’esmentat camí que pujava per la rocallosa carena fins a la torre de guaita.
Anem remuntant pel mateix corriol de l’anada i després continuem pel tram de camí que haviem evitat quan veniem de Sant Marc. Per aquest camí arribem dalt d’un altre turonet, ja sobre el poble de Finestres, on s’aixeca la Casa del Senyor.
Aquesta edificació és una antiga casa forta de planta rectangular (11,5 m x 8,5 m), amb murs gruixuts (1,75 m). Actualment conserva una sola planta acabada en una volta; originàriament devia tenir uns dos pisos més. La porta té un arc de mig punt format per cinc grans dovelles; a l’interior hi ha una obertura elevada al mur del fons en forma de rampa. El nom d’aquesta casa fa referència a que havia estat la residència dels senyors de Finestres, els quals depenien dels vescomtes d’Àger. Ara, però, les restes de la casa donen més la impressió d’haver estat un antic magatzem o graner.
Des d’aquí acabem de baixar els darrers metres que ens resten fins a Finestres, on sembla que a aquesta hora de la tarda som els darrers visitants (hem començat passat el migdia perquè veniem de visitar Estall, Montfalcó, Santa Quitèria i Fet). El poble, que malgrat la destrucció conserva una estranya bellesa, torna a quedar adormit i en pau, a l’espera d’una nova fornada de visitants i excursionistes.
Per tal de tancar el cercle d’accès, retornem amb el vehicle pel Pont de Penavera i Estopanyà. Ara que hem gaudit “en sec” de l’espectacular Muralla de Finestres, caldrà tornar-hi quan l’aigua retorni a aquest indret. Que així sia!
VENTU AMORÓS. Activitat realitzada el dia 13.10.23 per Montse Cercós, Quim Massanes. Isabel Benet i Ventu Amorós.
