dilluns, 24 de novembre de 2014

De Corbera a Sitges amb bicicleta

11.10.14  Fa molt i molt de temps, cap a finals de l’any 2002, el meu germà Esteve i jo ja vam fer junts una bona part d’aquest itinerari entre Corbera de Llobregat i Sitges, tot travessant l’intrincat massís de Garraf. Aquest fou l’escenari de les meves primeres pedalades per la muntanya, però malgrat que conservo un molt bon record d’aquella sortida, jo no havia tornat a rodar pel Garraf... fins avui.

A les vuit en punt arribem les Isabels a Corbera de Llobregat on ja ens esperen l’Esteve, la Mercè i el gosset Pipo. Després de preparar les bicicletes sortim cap a les 8:30 l’Esteve, la Isabel Salvia i jo, mentre que la Mercè i el Pipo aniràn més tard cap a Sitges en cotxe per a rebre’ns.

Amb la fresqueta del matí anem en direcció a la urbanització de Can Rigol per un polígon industrial situat al sud del poble, al peu del turó de Can Planes, tot seguint el curs de la riera de Rafamans aigües amunt. Però aviat deixem l’asfalt per a prendre una pista pedregosa que baixa a creuar la riera i per la qual passem sota l’església romànica de Sant Ponç de Corbera. Anem seguint el curs de la riera de ben aprop i tot està molt verd i frondós... tal i com ho recordava.



Després d’una sèrie de dures pujades arribem al Pla de les Comes des d’on anem planejant a desembocar a la transitada N-340, just a l’alçada del pont del Lledoner. Per aquesta carretera passem sobre aquest pont del segle XVIII sense poder admirar la bellesa de la seva doble arcada que salva un profund barranc.

Per aquesta carretera arribem a l’alçada de la urbanització de El Lledoner, que tenim a mà esquerra. Després de creuar la carretera anem pels carrers d’aquesta urbanització a buscar la riera d’Oleseta, la qual seguim per una pista enmig d’un bosc molt verd i esponerós... tal i com el recordava. Però quan passem a frec d’una depuradora, l’Esteve ens comenta que abans que es posés en marxa aquesta instal·lació, la riera d’Oleseta no era més que una claveguera a cel obert.



Quan ja estem prop del poble d’Olesa de Bonesvalls, la pista va per l’interior del pedregós llit de la riera, cosa que complica la circulació amb la bicicleta... almenys per a mi.  Per aquesta pista anem a sortir a uns camps de vinyes recent veremades. Seguidament entrem a Olesa de Bonesvalls on aprofitem per a fer un descans i un bon esmorzar, després del qual continuem la ruta tot seguint el curs de la riera de Begues. Aviat entrem dins el Parc Natural del Garraf, però el nostre itinerari sempre va a frec del seu límit occidental, per això, a partir d’ara, anirem entrant i sortint del parc continuament.


Anem seguint la riera de Begues fins prop de la Plana Ponça on la deixem per prendre una pista que s’endinsa i puja per un barranc. A l’alçada del maset de l’Esquerrà arribem a una altra pista per on puja el GR 5 que anem seguint, tot deixant a mà dreta la boca oberta del cèlebre avenc de l’Esquerrà, que amb els seus 336 metres de fondària, recentment explorats per membres de la Secció d’Exploracions Subterrànies del GER de Sant Pere de Ribes, és l’avenc més important del Garraf i el segon més profund de Catalunya. Nosaltres, però, no ens hi entretenim i seguim pujant en direcció a la serra de les Piques.



Al capdamunt arribem a un coll sobre el mas de Can Grau des d’on, per un moment, gaudim d’una vista de la Costa Daurada, entre Vilanova i Cunit, on hi destaca la xemeneia de la inactiva central tèrmica. La calor es comença a deixar sentir, sort que ara anem en forta baixada cap a Olivella, primer per pista i després per carretera des d’on veiem, enlairat, el mas de Can Camps.

Can Camps

Prop d’Olivella, però, deixem la carretera per prendre una pista per la qual passem a frec d’aquest gran mas i, acte seguit anem de baixada a creuar el Torrent de la Sínia per després remuntar cap a la Trona on trobem, l’un davant de l’altre, el mas Bargalló i el mas d’Alions, aquest darrer en ruïnes i a la venda.


Passant vora els masos de Bargalló i Alions

Amb una forta baixada, tot rodejant la serra del Parany, ens situem ràpidament al fons de la riera de Jafre des d’on anem cap a llevant pel Fondo de les Llenties on trobem el gran mas de la Fassina, ara convertit en un establiment de turisme rural.

Mas de la Fassina


Una darrera pujada, sota un sol de justícia malgrat que fa dies que vam entrar ja a la tardor, ens deixa a l’alçada del collet de la Fita, sota la Penya Riscla, des d’on ja veiem la inconfusible silueta de l’església de Sitges, retallada contra el blau del mar.


Ara ja només toca baixar i baixar per una pista excel·lent cap al nucli de Sitges, a on entrem després de passar per un polígon industrial, creuar sota l’autopista A-16 i creuar la carretera C-246. Finalment arribem a tocar de la platja, on trobem la Mercè i el Pipo que ja fa força estona que s’esperen... i és que com el camí ha estat tan relaxant, ens ho hem pres amb una mica de calma. Track de la ruta.


ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 11.10.14 per Isabel Benet, Isabel Salvia i Esteve Benet.

dilluns, 17 de novembre de 2014

Caminada pel Montseny

25.10.14  Per començar bé la temporada d’excursions mensuals, rescatem d’un exemplar de la revista Vèrtex una sortida circular que ens portarà des de Collformic a Sant Cebrià de la Móra per pistes i corriols poc transitats, a l’ombra de d’una esponerosa fageda. La tornada, però, la farem seguint part del conegut, i més concorregut, camí del Pla de la Calma (GR 5-2), per l’exposada i calorosa pista (a poc que el sol apreti) entre la Caseta i el Collformic. Iniciem la ruta a Collformic, situat al Km 26 de la carretera BV-5301 de Seva a Palautordera.

A punt de sortir de Collformic

Al costat del restaurant hi ha dos aparcaments. Un d’ells situat just al davant del restaurant i l’altre situat a uns metres més enllà en direcció al Brull. Entre els dos aparcaments hi ha dues pistes. Una de les pistes passa a frec del restaurant deixant-lo als nostres peus (és el camí de tornada). L’altra pista (amb una cadena) puja decididament en direcció oest paral.lela a l’aparcament. Comencem a caminar pujant per aquesta pista més allunyada del restaurant en direcció al Collet de les Bigues tot deixant enrera la cadena que barra el pas als vehicles.


La pista és ampla i s’endinsa a la fageda encara amb les fulles molt verdes malgrat que ja estem en plena tardor. Deprés de travessar un parell de tanques arribem al collet de les Bigues amb vistes al Pirineu, a Montserrat i al Matagalls que tenim just darrera. Un cartell de perill ens adverteix que hi ha un brau solt a la zona!!!

Al collet de les Bigues


Aquí deixem la pista tot fent un gir de 180 graus a l’esquerra i enfilem carena amunt en direcció al Turó de Collformic. Aquest camí carener passa entre matolls i alzines, sense massa senyals però de bon seguir, amb una extensa vista del Pla de la Calma, i també del Tagamanent, de Montserrat i del Turó de l’Home. Així arribem al Turó de Collformic, el punt més alt de la carena i d’aquesta excursió. Un xic més enllà hi ha un petit turó que fa de mirador el qual ens permet de donar un bon cop d’ull a l’entorn i veure, més avall el camí que recorre el Pla de la Calma per on tornarem. Aquí aprofitem per esmorzar.

Turó de Collformic

Des del mirador, el camí tomba i s’encara cap al sud tot passant per un conjunt de faigs anomenats Faigs de la Bandera. A voltes aquest corriol queda mig cobert pels matolls. Així arribem al preciós Pla de l’Ase Mort molt a prop del camí per on tornarem.

Pla de l'Ase Mort

En aquest punt anem a la dreta, en direcció NO, per un corriol entre matolls a cercar una antiga pista. Mentre baixem, anem tenint vistes dels cingles de Centelles A la nostra esquerra, a la carena veïna, veiem el camí anomenat la Pujada de la Mel, que és per on tornarem. Aviat aquesta pista s’endinsa en un alzinar i es fa més estreta.

Abans d’arribar al mas de El Brugués, però, ja estem avisats que hem de saltar una tanca que barra el pas per la pista, per això vam formar dos grups: el grup dels “prudents” va passar pel lloc on el filat està ja molt malmès, mentre que el grup dels “escaladors”, fent gala de les nostres destreses, vam passar per damunt de la porta de ferro, o bé a cavall o bé saltant directament des de dalt amb greu perill de genolls i turmells!!! Així d’aquesta manera vam arribar a les ruïnes del mas de El Brugués.

El Brugués

Tot seguit, al primer revolt tancat, deixem la pista per prendre un corriol, marcat a l’entrada per una petita fita, que puja i s’endinsa al bosc, per això en aquest punt cal estar una mica atents. Pel camí de pujada encara podem veure alguns petits bolets anomenats apagallums.

Apagallums

Aquest corriol, després de creuar la riera dels Bruguers, surt de sobte d’entre els arbres i ens ofereix una bona vista de les ruïnes de El Brugués, situat just sota nostre. El camí acaba desembocant a una pista prop de les ruïnes de El Mas. Per aquesta pista anem en direcció a l’ermita romànica de Sant Cebrià de la Móra que ja veiem de lluny des d’un collet.

Sant Cebrià de la Móra

Ens estem una bona estona visitant aquesta ermita, situada a 975 m d’alçada i que pertany al municipi de Tagamanent. Fou l’església parroquial d’un grup de masies, avui dia quasi totes en ruïnes; però l’ermita, construïda tota ella amb pedra vermella, es conserva força bé.


Interior de Sant Cebrià de la Móra

Ara toca recular fins a la pista principal que prenem per a pujar, suaument però constant, en direcció al Pla de la Calma, tot passant per la Caseta i el Pla de Bassau, també conegut com a Collet Terrús, on trobem el GR 5-2 que recorre el Pla de la Calma.

El mas de la Caseta


Per aquesta pista, ja molt més planera, anem cap al Pla de l’Ase Mort, indret pel qual ja hem passat pel matí tot baixant del turó de Collformic. Com és un bon paratge, i ja va éssent hora, decidim buscar un lloc per dinar.


Amb bones vistes del Matagalls, les Agudes i el Turó de l’Home, fem l’habitual “ágape”, amb pastissos casolans, cafès, i els “xupitos”que no falten, per a celebrar que tornem a estar reunits de nou.


Un cop hem acabat de dinar, retornem al Collformic per la pista que passa just sota el turó del mateix nom i que ja hem visitat pel matí. L’arribada al Collformic la fem per la pista que passa per la part alta del restaurant. Fins la propera!!!

SECCIÓ DE MUNTANYA. Sortida col·lectiva realitzada el dia 25.10.14.

dilluns, 10 de novembre de 2014

Del Besós al Llobregat amb bicicleta

27.09.14  Un bon dia, cercant pels annals del wikiloc, la Isabel Salvia va trobar un itinerari força interessant: la connexió entre les valls del Besós i del Llobregat tot rodejant la serra de Collserola pel seu vessant nord. Per a fer-la efectiva, sortim en dissabte car es preveu que el diumenge caurà de tot. De bon matí ens trobem a la plaça de les Glòries, al peu del “pirulí”, altrament dit Torre Agbar, per a baixar per la Diagonal fins al Fòrum des d’on anem a creuar el riu Besós pel pont de Sant Adrià, prop de les característiques tres torres de l’antiga central tèrmica.

El Besós prop de la seva desembocadura

Pont de Sant Adrià

Camí de Montcada

Des d’aquí baixem a la seva llera condicionada amb un carril asfaltat per a corredors i ciclistes i un espai amb gespa a tocar del riu, per la qual arribem a Montcada i Reixac, moment en què abandonem el riu Besós a l’alçada del seu aiguabarreig amb el riu Ripoll. Seguidament, però, prenem el camí que va a frec de la riera de Sant Cugat pel parc de la Font Pudenta, deixant el turó de Montcada just sobre nostre a mà esquerra.

Seguim el curs de la riera de Sant Cugat

Parc de la Riera, a Cerdanyola

Un cop hem creuat sota la C-58, ja entrem a Cerdanyola del Vallès pel Parc de la Riera, tram condicinat amb jardins i plafons informatius de la flora i la fauna del parc, un xic malmesos per la intempèrie. Al final d’aquest parc deixem a mà esquerra la pista que puja cap al coll del Forat del Vent tot passant per Sant Iscle de les Feixes.


Passant sota el turó de Ca n’Oliver, el camí creua diverses vegades la riera de Sant Cugat per passeres de ciment (passera de Guiera, de Can Baiell, de Xercavins...), encara que sembla que la passera de Montflorit hagi desaparegut perquè aquí hem de creuar la riera de mala manera.

Passera de Can Baiell

Abans d’entrar al poble de Sant Cugat passem pel Parc Tecnològic del Vallès on hi destaquen les instal·lacions del sincrotró ALBA. Aquí trobem un magnífic carril-bici el qual forma part de la primera fase del que serà el Corredor Verd. Des d’aquest carril-bici tenim bones vistes del cim del Tibidabo. Després de creuar un polígon industrial ja entrem a Sant Cugat a l’alçada de la rotonda que dóna accés a la vall de la riera de Sant Medir, molt a prop del cèlebre Pi d’en Xandri.

Carril-bici del Corredor Verd


Un dels "moais" de Sant Cugat

Per un altre carril-bici passem per una plaça, a frec del Centre Cultural i d’uns cinemes, on hi destaquen uns enormes caps de basalt que recorden els “moais” de l’illa de Pasqua. Així travessem Sant Cugat i sortim d’aquesta població, en direcció a Valldoreix, per un passeig flanquejat de grans plàtans que creua pel mig un camp de golf urbà.


Passat aquest camp de golf, anem per una urbanització que, per no desentonar amb aquestes instal·lacions “esportives”, els carrers porten noms com Golf de Roses, Golf de Biscaia, Golf de València... sense comentaris! Així arribem prop de l’estació de tren de Valldoreix per on creuem la C-16 (o “Túnels de Vallvidrera”) i continuem un tram per un bonic camí de bosc tot encarant-nos cap al Puig Madrona on hi destaca la seva torre de vigilància d’incendis forestals.



De sobte, però, deixem la direcció est per prendre la direcció sud, cap a la Colònia Montserrat, petita urbanització penjada del vessant nord de la serra de Can Julià. Anem pujant de dret pel carrer de la Moreneta, i quan aquest carrer comença a redreçar-se de valent, trobem el casal de la urbanització, que tot just acaben d’obrir però sort tenim que s’apiaden d’un parell de ciclistes mig mortes de set i de calor.

A l’ombra prenem les coca-coles que ens donen l’energia necessària per a superar el tram final del carrer: una severa rampa del 23% de desnivell, la qual, evidentment, pugem a peu, i que ens deixa a la carena de l’esmentada serra, punt més alt d’aquest itinerari. A partir d’aquí ja anem en franca baixada en direcció a Sant Bartomeu de la Quadra, petit nucli a tocar de Molins de Rei on hi ha molts xalets, un dels quals exhibeix un grandiós rellotge de sol que ocupa tot el mur oest de la casa, però a l’hora que arribem l’esmentat rellotge encara no funciona perquè són prop de les 11 (hora solar), i com resa la seva llegenda “Si encara som al matí, no cerquis l’hora aquí”.

Rellotge de sol a Sant Bartomeu de la Quadra

Per carretera baixem ràpidament a Molins de Rei, població que travessem en direcció a la vall del LLobregat a la que arribem després de creuar sota l’autopista AP-2 i de creuar la N-II. Ara només ens cal seguir el curs aigües avall del Llobregat per la seva riba dreta, tram que coincideix amb el Camí de Sant Jaume i per això anem veient les característiques fletxes grogues. Poc després passem a frec dels anomenats Aiguamolls de Molins de Rei, un meandre abandonat on uns plafons ens informen sobre la flora i la fauna, la qual es pot observar a través d’unes obertures practicades al mur de fusta que protegeix aquest espai... nosaltres, però, no ens hi entretenim car ja és prou tard!

Punt d'observació als Aiguamolls de Molins de Rei


Arribant a Sant Boi

Després de passar per una pista asfaltada, al costat d’uns horts, arribem a Sant Boi, deixant a mà dreta el nou gual que travessa el Llobregat. Tot seguit trobem el camí tallat per unes obres i hem de passar entre camions i contenidors, per la qual cosa no podem recuperar la bona pista que circula per damunt la defensa del riu, i que tenim uns metres per damunt nostre. D’aquesta manera hem d’anar per la pista, en pitjor estat, que va a frec del corrent del riu. Així passem sota el pont peatonal de Cornellà en direcció a l’hospital de Bellvitge, prop del qual recuperem de nou la bona pista que acaba al pont per on l’autovia de Castelldefels creua el riu a tocar del Prat de Llobregat.

El Llobregat des del pont de l'autovia de Castelldefels

Des del pont fem cap a Bellvitge, passant darrera de l’hospital, a la recerca del carril-bici que recorre la Gran Via i que ens deixa a la plaça d’Espanya, on donem per finalitzat aquest tomb a la serra de Collserola després d’un recorregut d’uns 59 Km i un desnivell positiu d’uns 646 metres, realitzat en 5 hores efectives. Track de la ruta.

Es dóna el cas que l’endemà hi va haver-hi uns aiguats tan importants que els rius Besós, Ripoll i Llobregat van sortir de mare, i unes imatges a la televisió mostraven com a les obres de Sant Boi els camions estaven mig negats i els contenidors suraven riu avall...

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 27.09.14 per Isabel Benet i Isabel Salvia.

dilluns, 3 de novembre de 2014

Pel Camí del Tajo amb bicicleta (VI)

16.08.14 - 15a etapa: Garrovillas de Alconétar - Alcántara (46 Km / +981m)

Pel matí, mentre esmorzem, el xicot que regenta l’alberg La Higuera on hem passat la nit, sabent que sóm de Barcelona, ens explica que ell i la seva família havien arribat a Garrovillas (d’on són els seus sogres) des de Sabadell, després d’haver-se quedat sense feina... aquests són els veritables valents d’avui dia! Aquest xicot, amb bona fe, ens aconsella que a Mata de Alcántara hi anem per carretera perquè, diu, que la muntanya és molt dura... però a aquestes alçades a la duresa ja hi estem avesades; decidit, anem pel camí!

Sortim de Garrovillas pel convent de San Antonio

Xerrant, xerrant acabem sortint passades les 7:30 del matí per la pista que passa prop del convent de San Antonio de Padua en direcció al Pinar de Garrovillas, un espai on, lógicament, hi dominen els pins que creixen entre grans boles de granit amb formes ben curioses. Mentrestant veiem sortir el sol d’entre les boires matineres; sembla que tornarem a tenir un meravellós dia assoleiat.



A l’inici anem combinant pistes i camins, alguns d’ells amb esglaons de fusta i tot, pels quals anem guanyant alçada enmig d’un paisatge granític cada cop més agrest i magnífic, fins que assolim l’altiplà a l’indret de Peón on hi ha un vèrtex geodèsic i una pedrera... de granit.


Un cop dalt l’altiplà anem per una pista excel·lent que travessa un terreny lleugerament ondulat i un xic sorrenc: les condicions ideals per a rodar tranquil·lament, amb una cadència constant, immerses en un profund silenci... El cruixir de les rodes damunt l’arena grollera se’ns transmet al cos a través de l’oïda i el quadre de la màquina; aquesta sensació és, sens dubte, un dels plaers de la vida.



Així anem en suau baixada a creuar el riu Alcalfel des d’on tenim bones vistes de l’embassament d’Alcántara, tot creuant finques on pasturen ramats de pacífiques vaques, encara que nosaltres prenem tota mena de precaucions per si de cas. Un cop a l’altra banda del riu seguim per l’excel·lent pista tot ascendint cap a un altre punt elevat entre curioses formes granítiques escampades arreu.


A recer d’una d’aquestes grans boles fem un mos, car altra ombra no hi ha, però la calor encara no apreta perquè aquí dalt bufa un ventet fresc molt agradable. En aquest moment de relax total pensem que hem fet molt bé d’anar pel camí i no per la carretera. Fet el mos continuem ruta, tot planejant a mig aire de la vall del Tajo, acompanyades per les salutacions de grups de ciclistes que van i venen per la mateixa pista.


Així arribem a l’inici de la baixada cap a la vall de l’Arroyo de la Rivera de la Mata, moment en que deixa de bufar el ventet del que haviem fruit fins ara i comença a fer calor, però com entrem en un alzinar, el que perdem d’aire ho guanyem en ombra. Un cop creuat el torrent ens toca una llarga però molt esglaonada pujada que no es fa gens pesada.


Un cop al capdamunt de la pujada aviat entrem a Mata de Alcántara on fem la coca-cola, colofó ideal d’aquesta pedalada sense parangó... una de les millors pedalades de la ruta. Esperem que els darrers quilòmetres fins al final de l’etapa al poble d’Alcántara no ens esguerrin la jornada. Es dóna el cas que ahir, en aquest mateix bar, es va aturar el noi que també fa la mateixa ruta i que ens porta una etapa d’avantatge... mai l’atraparem!

Mata de Alcántara

Sortim del poble per la carretera i després d’uns 2 Km trobem la cruïlla on se’ns ofereix l’oportunitat de continuar per la carretera que va directa a Alcántara o prendre el camí que fa una petita marrada... Com que avui estem molt animades, li donem una oportunitat al camí i deixem l’asfalt per dirigir-nos de dret a la riba de l’embassament on hi ha uns quants pescadors i on també comencem a veure un tipus de cabana de pedra anomenada “bohío” i que són l’equivalent de les nostres cabanes de pedra seca.

Embassament d'Alcántara

Cabana de pedra seca, anomenada aquí "bohio"

Després de passar a frec d’una gran central elèctrica, entrem a Kantara Al-Saif, nom àrab d’Alcántara on ja veiem alguns cotxes portuguesos... i és que la frontera no està lluny, però a nosaltres encara ens queden dues etapes.

Pont romà d'Alcántara

Per la tarda aprofitem per visitar el més destacat d’aquest poble: el pont romà d’Alcántara, de l’època de l’emperador Trajà i situat just sota la paret de la presa. Amb els seus 8 metres d’amplada i 71 metres d’alçada, aquest pont és realment espectacular. Track de l'etapa.

17.08.14 - 16a etapa: Alcántara - Santiago de Alcántara (57 Km / +901m)

Avui ens toca recórrer la penúltima etapa de la ruta que sempre té més regust de tristesa que no pas la darrera. Encara és de nit quan sortim, tot baixant de nou fins prop del pont romà, on prenem un camí que planeja per damunt la vall del Tajo que comença a sorgir de la foscor.


Aquest camí aviat pren la direcció sud i comença a pujar de valent, amb escales de pedra incloses. Al capdamunt trobem un mirador des d’on donem un darrer cop d’ull al riu, amb la silueta del pont romà reflectint-se a les seves aigües. Ja no tornarem a veure el Tajo fins demà a l’hora del comiat. Ara anem per la Cañada Real de Gata, un antic camí ramader, tot endinsant-nos als Llanos de Brozas, un espai integart dins el parc natural del Tajo Internacional.



Per aquesta “cañada” anem travessant camps i més camps on el camí sovint es desdibuixa sota la palla i on, a voltes, es fa difícil rodar amb garanties i per això hem d’anar a peu. Al final, cansades del camí que només ens ofereix “más de lo mismo”, i sabent que tenim la carretera EX-117 molt a prop, prenem una pista que aviat ens deixa a aquesta carretera que ja no abandonem i per la qual anem a creuar el riu Salor, més sec que una sargantana dissecada, per un pont de pedra que recorda l’estil del pont d’Alcántara.

Pont sobre el riu Salor


Un cop a l’altra banda, anem pujant en direcció al poble de Membrío tot creuant en diversos punts la famosa “cañada” per on discorre el camí. Així arribem a Membrío, on fem un merescut “segon esmorzar” prop de la seva església que té un campanar amb unes curioses finestres obertes a la teulada de la torre.

Església de Membrío

Sierra de Santiago

Des de Membrío seguim per pistes i camins carreters tot acostant-nos als peus de la Sierra de Santiago, una serra que forma part de l’espai natural protegit conegut com a Sierra de San Pedro. Per aquests camins anem travessant plantacions de sureres que ens brinden la seva breu però ben rebuda ombra, i entre les que pasturen ramats d’espantadissos cèrvols.


Un cop deixem enrere els camps, tornem a entrar als vells camins de palla, per on anem planejant sota el vessant est de la Sierra de Santiago en direcció al petit poble de Carbajo... decididament l’etapa d’avui no és com la d’ahir!. Ja no veiem el riu ni tan sols de lluny, però sabem que el tenim a mà dreta, fent frontera natural amb Portugal.

Just abans d’entrar a Carbajo, però, i com ja sóm prop de la temuda “hora crítica”, fem un llarg descans sota l’ombra d’unes alzines a l’indret de Fuente de San Juan, font tancada amb pany i clau car, per aquests topants, l’aigua és més valuosa que l’or. Tenim damunt un gran estol de voltors que ens sobrevolen...

Prop de les 4 de la tarda ens tornem a posar en marxa, tot creuant Carbajo i seguint per carretera perquè del camí no ens refiem gens ni mica. Així arribem a Santiago de Alcántara (aquí tot és “de Alcántara”), final d’etapa i on anem a dormir al lloc més curiós de tota la ruta: el complex turístic El Buraco, una mena de poblat de petites casetes circulars que recorden els típics “bohíos”.

El modern "bohio" on passem la nit

Aquest complex es troba als afores del poble, al peu d’un turó on hi ha la cova del Buraco amb pintures rupestres. A més, al complex hi ha una mena de “museu” a l’aire lluire on s’hi ha recreat l’aspecte d’un poblat de pastors amb cabanes fetes amb pedres, troncs d’alzina i feixos de bruc. Una d’elles, la que anomenen Chozo de Juan Galavis, és de considerables dimensions.

Chozo de Juan Galavís


L’únic problema és que aquí estem més soles que uns mussols, i com no ens queda quasi res per menjar, hem d’agafar les bicicletes per anar a sopar al poble. De tornada, amb nit tancada, veiem al cel creuar un parell d’estels fugaços... bon senyal! Track de l'etapa.

18.08.14 - 17a etapa: Santiago de Alcántara - presa de Cedillo (37 Km / +716m)

Com aquesta és la darrera etapa i és una de les més curtes de la ruta, ens pensem que en gaudirem com fan els corredors del “Tour de France”, camí dels Camps Elisis...

Per començar, ahir al bar on vam sopar ens van assegurar que avui obririen a les 7:30 del matí, per això abandonem el complex de El Buraco a les 7:15, amb l’esperança de fer un bon esmorzar, car només ens queden unes tristes galetes. A les 7:30 el bar està tancat... a les 7:40 el bar segueix tancat. Ens fotem les galetes amb un glop d’aigua i sortim a les 7:45.

Sortim per la carretera en direcció a Herrera de Alcántara i a aquesta hora tan primerenca ja hi ha molts avis amb jaquetes reflectants passejant pel voral. Són les vuit del matí i ja fa calor. Quan deixem l’asfalt anem primer per pistes, després per camins carreters i, finalment, per senders cada cop més estrets. D’entre les “jaras” surten cèrvols a rebre’ns. Des d’un coll, el sender estret i tortuós baixa de dret, amb un tram final d’escales, cap a la Rivera Aurela, anomenat així perquè els romans ja hi buscaven or al seu llit... Què és el que no han buscat els romans?


Pont sobre la Rivera Aurela

Creuem la Rivera Aurela, més seca que una cecina de León, per un bonic pont de fusta i, un cop a l’altra banda, ens toca remuntar l’altre vessant de la vall per un camí tan dreturer que, una vegada més, ens hem d’ajudar l’una a l’altra per superar els trams més costeruts... i tot això sense esmorzar! Sento que el cuc de la gana se’m revela i he de donar-li un sobre de sucre amb un glop d’aigua per distreure’l... comencem a pensar que hem subestimat aquesta etapa.


Continuem pujant entre eucaliptus, els primers que veiem en aquesta ruta i això ens recorda les darreres etapes del Camí de Sant Jaume, però els records duren poc perquè al capdamunt de la pujada tornem a entrar a les “dehesas” per on anem espantant ramats de porcs ibèrics. De baixada passem a frec de la Fuente del Alcornocal a la qual ni ens hi acostem perquè està tota ocupada per un ramat de rucs. Avui veiem molts animals, però el que són persones... encara no n’hem vist cap!

Passada la font el camí torna a remuntar, i un cop superada una carena rocallosa toca baixar fins al fons de la vall del Arroyo Lampariño, més sec que un “peixopalo”; més que muntanyes extremenyes, semblen muntanyes russes... i tot això sense esmorzar! El poble d’Herrera de Alcántara només està a dos quilòmetres però ens semblen vint. Quan per fi entrem al poble, una mena d’instint de supervivència em guia directament cap al bar del poble on fem el primer esmorzar... a les 11:15h! Un cop hem estabornit el cuc, ens tornem a posar en marxa tot deixant enrera Herrera de Alcántara.

Deixem enrera Herrera de Alcántara

Pont de grans lloses sobre el Regato Cabrioso

Tornem a pujar una altra carena i a baixar per les enèsimes escales per creuar el Regato Cabrioso, més sec que un camell amb febre,  per un pont molt rústec fet amb grans lloses de pedra. Després hem de pujar de nou, però a mitja pujada deixem la “verdor” de les “jaras” per entrar en un veritable mar de palla, on el camí desapareix i les estaques de fusta ens abandonen a la nostra sort. L’única cosa que podem fer és anar de dret cap a una granja que veiem just damunt nostre. I encara tenim sort que el cel és clement i alguns núvols ens oculten el sol en aquesta dura travessia.

Un mar de palla

Al capdamunt tenim la carretera a tocar, però no hi podem desembocar perquè la porta d’accés a la finca està tancada. Hem de trobar la porta que dóna dret de pas. Seguint paral·lelament la tanca de la propietat trobem la porta de sortida i, per fi, toquem l’asfalt de la carretera EX-374 per la qual anem directament a Cedillo, on prenem unes coca-coles ben fresquetes.


Cinc quilòmetres són els que ens separen de la frontera amb Portugal, el final d’aquesta ruta, els quals els fem per la mateixa carretera en forta baixada a l’encontre del riu Tajo per darrer cop. Des d’una posició elevada d’aquesta carretera tenim el Tajo just a sota nostre, encaixat entre abruptes vessants i retingut per l’embassament de Cedillo, l’últim del seu curs. Feia més de vint-i-quatre hores que no el veiem.

Presa de Cedillo, a la frontera amb Portugal

En un parell de revolts més arribem al final del Camí del Tajo, situat a les portes de la presa d’aquest embassament, just a l’aiguabarreig del Tajo amb el seu afluent, el també fronterer riu Sever... un final un xic sobtat, però és que aquesta frontera només està oberta els caps de setmana i avui és dilluns i aquí no hi ha ni una ànima.

A les portes de la frontera, avui tancada

El darrer pal indicador de la ruta

Continuar fins a la desembocadura del Tajo haurien significat uns 200 Km més de recorregut, i tots per carretera, ja que a Portugal no tenen marcats camins alternatius a l’asfalt. Així que en aquest lloc tan idil·lic donem per finalitzada aquesta ruta després de 949 Km realitzats en 17 etapes. Des de les tancades portes de la presa de Cedillo diem: Adéu-siau riu Tajo! Tot el que hem vist i hem viscut al teu costat, ja és història. Algún dia anirem a Lisboa per veure entregar les teves aigües al poderós Atlàntic; només aleshores podrem dir que s’ha conclós aquesta ruta... Track de l'etapa.

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet i Isabel Salvia.