Pel Camí del Tajo amb bicicleta (VI)

16.08.14 - 15a etapa: Garrovillas de Alconétar - Alcántara (46 Km / +981m)

Pel matí, mentre esmorzem, el xicot que regenta l’alberg La Higuera on hem passat la nit, sabent que sóm de Barcelona, ens explica que ell i la seva família havien arribat a Garrovillas (d’on són els seus sogres) des de Sabadell, després d’haver-se quedat sense feina... aquests són els veritables valents d’avui dia! Aquest xicot, amb bona fe, ens aconsella que a Mata de Alcántara hi anem per carretera perquè, diu, que la muntanya és molt dura... però a aquestes alçades a la duresa ja hi estem avesades; decidit, anem pel camí!

Sortim de Garrovillas pel convent de San Antonio

Xerrant, xerrant acabem sortint passades les 7:30 del matí per la pista que passa prop del convent de San Antonio de Padua en direcció al Pinar de Garrovillas, un espai on, lógicament, hi dominen els pins que creixen entre grans boles de granit amb formes ben curioses. Mentrestant veiem sortir el sol d’entre les boires matineres; sembla que tornarem a tenir un meravellós dia assoleiat.

A l’inici anem combinant pistes i camins, alguns d’ells amb esglaons de fusta i tot, pels quals anem guanyant alçada enmig d’un paisatge granític cada cop més agrest i magnífic, fins que assolim l’altiplà a l’indret de Peón on hi ha un vèrtex geodèsic i una pedrera... de granit.

Un cop dalt l’altiplà anem per una pista excel·lent que travessa un terreny lleugerament ondulat i un xic sorrenc: les condicions ideals per a rodar tranquil·lament, amb una cadència constant, immerses en un profund silenci... El cruixir de les rodes damunt l’arena grollera se’ns transmet al cos a través de l’oïda i el quadre de la màquina; aquesta sensació és, sens dubte, un dels plaers de la vida.

Així anem en suau baixada a creuar el riu Alcalfel des d’on tenim bones vistes de l’embassament d’Alcántara, tot creuant finques on pasturen ramats de pacífiques vaques, encara que nosaltres prenem tota mena de precaucions per si de cas. Un cop a l’altra banda del riu seguim per l’excel·lent pista tot ascendint cap a un altre punt elevat entre curioses formes granítiques escampades arreu.

A recer d’una d’aquestes grans boles fem un mos, car altra ombra no hi ha, però la calor encara no apreta perquè aquí dalt bufa un ventet fresc molt agradable. En aquest moment de relax total pensem que hem fet molt bé d’anar pel camí i no per la carretera. Fet el mos continuem ruta, tot planejant a mig aire de la vall del Tajo, acompanyades per les salutacions de grups de ciclistes que van i venen per la mateixa pista.

Així arribem a l’inici de la baixada cap a la vall de l’Arroyo de la Rivera de la Mata, moment en que deixa de bufar el ventet del que haviem fruit fins ara i comença a fer calor, però com entrem en un alzinar, el que perdem d’aire ho guanyem en ombra. Un cop creuat el torrent ens toca una llarga però molt esglaonada pujada que no es fa gens pesada.

Un cop al capdamunt de la pujada aviat entrem a Mata de Alcántara on fem la coca-cola, colofó ideal d’aquesta pedalada sense parangó... una de les millors pedalades de la ruta. Esperem que els darrers quilòmetres fins al final de l’etapa al poble d’Alcántara no ens esguerrin la jornada. Es dóna el cas que ahir, en aquest mateix bar, es va aturar el noi que també fa la mateixa ruta i que ens porta una etapa d’avantatge... mai l’atraparem!

Mata de Alcántara

Sortim del poble per la carretera i després d’uns 2 Km trobem la cruïlla on se’ns ofereix l’oportunitat de continuar per la carretera que va directa a Alcántara o prendre el camí que fa una petita marrada... Com que avui estem molt animades, li donem una oportunitat al camí i deixem l’asfalt per dirigir-nos de dret a la riba de l’embassament on hi ha uns quants pescadors i on també comencem a veure un tipus de cabana de pedra anomenada “bohío” i que són l’equivalent de les nostres cabanes de pedra seca.

Embassament d'Alcántara

Cabana de pedra seca, anomenada aquí "bohio"

Després de passar a frec d’una gran central elèctrica, entrem a Kantara Al-Saif, nom àrab d’Alcántara on ja veiem alguns cotxes portuguesos... i és que la frontera no està lluny, però a nosaltres encara ens queden dues etapes.

Pont romà d'Alcántara

Per la tarda aprofitem per visitar el més destacat d’aquest poble: el pont romà d’Alcántara, de l’època de l’emperador Trajà i situat just sota la paret de la presa. Amb els seus 8 metres d’amplada i 71 metres d’alçada, aquest pont és realment espectacular. Track de l'etapa.

17.08.14 - 16a etapa: Alcántara - Santiago de Alcántara (57 Km / +901m)

Avui ens toca recórrer la penúltima etapa de la ruta que sempre té més regust de tristesa que no pas la darrera. Encara és de nit quan sortim, tot baixant de nou fins prop del pont romà, on prenem un camí que planeja per damunt la vall del Tajo que comença a sorgir de la foscor.

Aquest camí aviat pren la direcció sud i comença a pujar de valent, amb escales de pedra incloses. Al capdamunt trobem un mirador des d’on donem un darrer cop d’ull al riu, amb la silueta del pont romà reflectint-se a les seves aigües. Ja no tornarem a veure el Tajo fins demà a l’hora del comiat. Ara anem per la Cañada Real de Gata, un antic camí ramader, tot endinsant-nos als Llanos de Brozas, un espai integart dins el parc natural del Tajo Internacional.

Per aquesta “cañada” anem travessant camps i més camps on el camí sovint es desdibuixa sota la palla i on, a voltes, es fa difícil rodar amb garanties i per això hem d’anar a peu. Al final, cansades del camí que només ens ofereix “más de lo mismo”, i sabent que tenim la carretera EX-117 molt a prop, prenem una pista que aviat ens deixa a aquesta carretera que ja no abandonem i per la qual anem a creuar el riu Salor, més sec que una sargantana dissecada, per un pont de pedra que recorda l’estil del pont d’Alcántara.

Pont sobre el riu Salor

Un cop a l’altra banda, anem pujant en direcció al poble de Membrío tot creuant en diversos punts la famosa “cañada” per on discorre el camí. Així arribem a Membrío, on fem un merescut “segon esmorzar” prop de la seva església que té un campanar amb unes curioses finestres obertes a la teulada de la torre.

Església de Membrío

Sierra de Santiago

Des de Membrío seguim per pistes i camins carreters tot acostant-nos als peus de la Sierra de Santiago, una serra que forma part de l’espai natural protegit conegut com a Sierra de San Pedro. Per aquests camins anem travessant plantacions de sureres que ens brinden la seva breu però ben rebuda ombra, i entre les que pasturen ramats d’espantadissos cèrvols.

Un cop deixem enrere els camps, tornem a entrar als vells camins de palla, per on anem planejant sota el vessant est de la Sierra de Santiago en direcció al petit poble de Carbajo... decididament l’etapa d’avui no és com la d’ahir!. Ja no veiem el riu ni tan sols de lluny, però sabem que el tenim a mà dreta, fent frontera natural amb Portugal.

Just abans d’entrar a Carbajo, però, i com ja sóm prop de la temuda “hora crítica”, fem un llarg descans sota l’ombra d’unes alzines a l’indret de Fuente de San Juan, font tancada amb pany i clau car, per aquests topants, l’aigua és més valuosa que l’or. Tenim damunt un gran estol de voltors que ens sobrevolen...

Prop de les 4 de la tarda ens tornem a posar en marxa, tot creuant Carbajo i seguint per carretera perquè del camí no ens refiem gens ni mica. Així arribem a Santiago de Alcántara (aquí tot és “de Alcántara”), final d’etapa i on anem a dormir al lloc més curiós de tota la ruta: el complex turístic El Buraco, una mena de poblat de petites casetes circulars que recorden els típics “bohíos”.

El modern "bohio" on passem la nit

Aquest complex es troba als afores del poble, al peu d’un turó on hi ha la cova del Buraco amb pintures rupestres. A més, al complex hi ha una mena de “museu” a l’aire lluire on s’hi ha recreat l’aspecte d’un poblat de pastors amb cabanes fetes amb pedres, troncs d’alzina i feixos de bruc. Una d’elles, la que anomenen Chozo de Juan Galavis, és de considerables dimensions.

Chozo de Juan Galavís

L’únic problema és que aquí estem més soles que uns mussols, i com no ens queda quasi res per menjar, hem d’agafar les bicicletes per anar a sopar al poble. De tornada, amb nit tancada, veiem al cel creuar un parell d’estels fugaços... bon senyal! Track de l'etapa.

18.08.14 - 17a etapa: Santiago de Alcántara - presa de Cedillo (37 Km / +716m)

Com aquesta és la darrera etapa i és una de les més curtes de la ruta, ens pensem que en gaudirem com fan els corredors del “Tour de France”, camí dels Camps Elisis...

Per començar, ahir al bar on vam sopar ens van assegurar que avui obririen a les 7:30 del matí, per això abandonem el complex de El Buraco a les 7:15, amb l’esperança de fer un bon esmorzar, car només ens queden unes tristes galetes. A les 7:30 el bar està tancat... a les 7:40 el bar segueix tancat. Ens fotem les galetes amb un glop d’aigua i sortim a les 7:45.

Sortim per la carretera en direcció a Herrera de Alcántara i a aquesta hora tan primerenca ja hi ha molts avis amb jaquetes reflectants passejant pel voral. Són les vuit del matí i ja fa calor. Quan deixem l’asfalt anem primer per pistes, després per camins carreters i, finalment, per senders cada cop més estrets. D’entre les “jaras” surten cèrvols a rebre’ns. Des d’un coll, el sender estret i tortuós baixa de dret, amb un tram final d’escales, cap a la Rivera Aurela, anomenat així perquè els romans ja hi buscaven or al seu llit... Què és el que no han buscat els romans?

Pont sobre la Rivera Aurela

Creuem la Rivera Aurela, més seca que una cecina de León, per un bonic pont de fusta i, un cop a l’altra banda, ens toca remuntar l’altre vessant de la vall per un camí tan dreturer que, una vegada més, ens hem d’ajudar l’una a l’altra per superar els trams més costeruts... i tot això sense esmorzar! Sento que el cuc de la gana se’m revela i he de donar-li un sobre de sucre amb un glop d’aigua per distreure’l... comencem a pensar que hem subestimat aquesta etapa.

Continuem pujant entre eucaliptus, els primers que veiem en aquesta ruta i això ens recorda les darreres etapes del Camí de Sant Jaume, però els records duren poc perquè al capdamunt de la pujada tornem a entrar a les “dehesas” per on anem espantant ramats de porcs ibèrics. De baixada passem a frec de la Fuente del Alcornocal a la qual ni ens hi acostem perquè està tota ocupada per un ramat de rucs. Avui veiem molts animals, però el que són persones... encara no n’hem vist cap!

Passada la font el camí torna a remuntar, i un cop superada una carena rocallosa toca baixar fins al fons de la vall del Arroyo Lampariño, més sec que un “peixopalo”; més que muntanyes extremenyes, semblen muntanyes russes... i tot això sense esmorzar! El poble d’Herrera de Alcántara només està a dos quilòmetres però ens semblen vint. Quan per fi entrem al poble, una mena d’instint de supervivència em guia directament cap al bar del poble on fem el primer esmorzar... a les 11:15h! Un cop hem estabornit el cuc, ens tornem a posar en marxa tot deixant enrera Herrera de Alcántara.

Deixem enrera Herrera de Alcántara

Pont de grans lloses sobre el Regato Cabrioso

Tornem a pujar una altra carena i a baixar per les enèsimes escales per creuar el Regato Cabrioso, més sec que un camell amb febre,  per un pont molt rústec fet amb grans lloses de pedra. Després hem de pujar de nou, però a mitja pujada deixem la “verdor” de les “jaras” per entrar en un veritable mar de palla, on el camí desapareix i les estaques de fusta ens abandonen a la nostra sort. L’única cosa que podem fer és anar de dret cap a una granja que veiem just damunt nostre. I encara tenim sort que el cel és clement i alguns núvols ens oculten el sol en aquesta dura travessia.

Un mar de palla

Al capdamunt tenim la carretera a tocar, però no hi podem desembocar perquè la porta d’accés a la finca està tancada. Hem de trobar la porta que dóna dret de pas. Seguint paral·lelament la tanca de la propietat trobem la porta de sortida i, per fi, toquem l’asfalt de la carretera EX-374 per la qual anem directament a Cedillo, on prenem unes coca-coles ben fresquetes.

Cinc quilòmetres són els que ens separen de la frontera amb Portugal, el final d’aquesta ruta, els quals els fem per la mateixa carretera en forta baixada a l’encontre del riu Tajo per darrer cop. Des d’una posició elevada d’aquesta carretera tenim el Tajo just a sota nostre, encaixat entre abruptes vessants i retingut per l’embassament de Cedillo, l’últim del seu curs. Feia més de vint-i-quatre hores que no el veiem.

Presa de Cedillo, a la frontera amb Portugal

En un parell de revolts més arribem al final del Camí del Tajo, situat a les portes de la presa d’aquest embassament, just a l’aiguabarreig del Tajo amb el seu afluent, el també fronterer riu Sever... un final un xic sobtat, però és que aquesta frontera només està oberta els caps de setmana i avui és dilluns i aquí no hi ha ni una ànima.

A les portes de la frontera, avui tancada

El darrer pal indicador de la ruta

Continuar fins a la desembocadura del Tajo haurien significat uns 200 Km més de recorregut, i tots per carretera, ja que a Portugal no tenen marcats camins alternatius a l’asfalt. Així que en aquest lloc tan idil·lic donem per finalitzada aquesta ruta després de 949 Km realitzats en 17 etapes. Des de les tancades portes de la presa de Cedillo diem: Adéu-siau riu Tajo! Tot el que hem vist i hem viscut al teu costat, ja és història. Algún dia anirem a Lisboa per veure entregar les teves aigües al poderós Atlàntic; només aleshores podrem dir que s’ha conclós aquesta ruta... Track de l'etapa.

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet i Isabel Salvia.