12.06.20 Tants mesos de confinament fan que les
ganes de sortir no es puguin aguantar gaire, així que dos dies després de la
meva primera escalada post-covid, ja torno “a la carga” aquest cop a Sant
Llorenç del Munt i ben acompanyada d’en Jaume i en Pau. La intenció és fer la
via de la Canal Central del Cavall
Bernat, altrament dit El Burret ja que es tracta d’una petita i solitària agulla
separada del cingle principal.
El Burret vist des de prop de Can Pobla
Malgrat la seva poca alçada, de les 23
vies que hi pugen no n’hi ha cap de fàcil, i fins i tot la via Normal, qualificada de IV grau, és força
difícil amb passos molt tècnics i atlètics. Això, però, no ens espanta i ja de
bon matí fem cap al peu de la via situada en una àmplia esplanada entre el
Burret i el cingle del Cap de Mort.
Ressenya de la via
Quan hi arribem encara no hi toca el
sol i fa un vent fred i molest que ens obliga a abrigar-nos com si estiguessim
a l’hivern. Després d’encordar-nos, en Pau i en Jaume es reparteixen les dues
tirades de la via: En Jaume farà la primera i en Pau la segona... i jo faré les
fotos! Així en Jaume comença a enfilar-se per la placa en direcció a una marcada
fissura-diedre.
Inici de la via de la Canal Central
Per causa de les darreres i abundants
pluges, de la fissura es desprèn un regalim d’aigua que baixa pel costat
esquerre del diedre i que complica d’allò més la progressió del Jaume. Però poc
a poc, i amb bon ofici, resolt la dificultat afegida i arriba al replà on hi ha
la primera reunió.
Progressant per la característica fissura-diedre
Un regalim d’aigua afegeix dificultat a la tirada
Quan em toca pujar a mi, no trigo a
plantar-me a la base del diedre que s’obre al meu damunt, com una boca oberta
plena de relliscoses dents. Per molt que en Pau m’adverteix que no trepitgi les
preses molles, de vegades no tinc més remei que posar-hi el peu al damunt.
Així, a empentes i rodolons, vaig avançant cap a la primera reunió situada
sobre una ampla repisa al peu del següent tram de fissura-diedre on ja ens toca
un bon sol.
Avançant per la humida fissura-diedre
Arribant a la primera reunió
Canvi de cordes a la primera reunió
Quan ja estem tots reunits, es fan els
canvis de cordes pertinents perquè la segona tirada li toca al Pau, que surt en
vertical pel diedre, tot acostant-se a la fissura on s’hi d’entafora amb
l’esquena sobre la placa de l’esquerra. Un cop superat aquest mal pas, torna a
sortir al diedre amb una impecable tècnica d’oposició.
Inici del segon llarg
En Pau entaforat a la fissura
Atlètica sortida de la fissura
Quan em toca a mi, li dic al Jaume que
guardi les distàncies, no per causa del coronavirus sinó perquè recordo que el
primer cop que vaig pujar de segona de cordada per aquesta fissura... vaig
caure!. Aquest cop, malgrat que la fissura m’escup enfora, l’encaro bé, i amb
les indicacions d’en Jaume, que van guiant els meus invisibles peus, acabo
sortint entre esbufecs, i així arribo al cim del Burret amb certa dignitat.
En Jaume encarant la fissura
Arribant al cim del Burret
Fotogrup al peu de la via
Quan ens trobem tots al capdamunt del Burret,
i després de felicitar-nos, preparem el llarg ràpel que ens deixa de nou al peu
de la via on ens fem la foto de grup, per tenir un bon record d’aquest
retrobament amb la verticalitat. I com que és prou aviat, en Jaume proposa
arrodonir la jornada amb la petita via ferrada Lucky Txei que puja per la Canal Amagada i que en Pau i jo no
coneixem.
Dit i fet, deixem al cotxe la major
part del material d’escalada, excepte els arnesos, algunes bagues d’ancoratge i
una corda... per si de cas. Sortim de la urbanització pel Camí dels Monjos, però als pocs metres el deixem per prendre un
sender que es dirigeix al coll del Malpàs, entre els Plecs del Llibre i el
Gurugú. Un cop deixem enrera aquest coll, aviat gaudim de les vistes que ens
ofereix la Castellassa de Can Torres.
Camí de la Canal Amagada amb la Castellassa de Can Torres
Travessem, amb compte, el Mal Pas...
...i encarem la pujada cap a la Canal Amagada
Després de travessar el delicat Mal
Pas de la Castellassa, que sort que està ben sec, ens anem acostant a la base
del cingle, on en un punt trobem un corriol a mà esquerra que s’enfila dreturer
entre el bosc i que finalitza al peu d’un mur que sembla infranquejable... però
una vistosa escletxa paral·lela al mur ens ofereix un pas equipat amb graons.
Realment la Canal Amagada fa honor al seu nom.
Entrada a la Canal Amagada
La via ferrada Lucky Txei combina graons de ferro
(de dues mides) amb graons d’acer, el primer dels quals està trencat i s’ha de
fer un pas una mica llarg per entrar a la canal. Però un cop superat, la resta
està força bé i no presenta més problema que el d’anar en compte pel tram més
vertical, pel qual ens anem autoassegurant als graons amb les bagues d’ancoratge.
En Jaume ha carregat la corda en va, però si no l’arriba a portar... de ben segur
que m’hagués fet falta, perquè la "Llei de
Murphy" sempre es compleix!
Pujant pel tram més vertical de la ferrada...
...d’on no es pot sortir sense tocar la campaneta!
Així, després de tocar la campaneta que corona la ferrada, sortim de l’escletxa i continuem muntanya amunt per un corriol que desemboca al conegut Camí de la Senyora.
Retornant pel Camí de la Senyora
Per aquest camí arribem de nou a l’ample Camí dels Monjos pel qual baixem de nou al carrer de la urbanització
Cavall Bernat, on tenim el cotxe aparcat. I com que ara sí que ja hem fet gana
per dinar, ben emmascarats anem a fer un mos al bar del Poliesportiu de
Matadepera, tot regat amb unes cerveses ben fresquetes... un plaer dels déus!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada