divendres, 26 de maig de 2017

Pels camins d'en Serrallonga (V)

Vallclara - Castell de Fogueres - Roc de Cabrerola - Cova d’en Serrallonga

18.05.17  En el cicle d’excursions dedicat al bandoler Serrallonga, ens hi faltava encara anar a la cova d’en Serrallonga, un amagatall que la tradició situa (com a cova o coves) en nombrosos indrets de les Guilleries i el Montseny, en referència generalment a petites balmes de localització imprecisa o vaga. Sembla ser, però, que la cavitat que mereix portar aquest nom, per la seva relativa proximitat al mas Serrallonga i al coll de Querós, i per un testimoni contemporani dels bandolers, és una balma de regulars dimensions situada al sot de Cabrerola, en un indret ferèstec i ben amagat, cap a on avui emprenem les nostres passes des de Vallclara, al terme municipal de Sant Hilari.

Hi accedim per l’Eix Transversal fins al coll de Ravell, des d’on seguim en direcció a Sant Hilari fins que, en una cruïlla, continuem a l’esquerra per la GI-541 en direcció a Sant Sadurní d’Osormort durant un parell de Km fins a l’inici d’una pista de terra, a la dreta (indicador de cabanes als arbres); aquesta pista, ampla però amb alguns sots on cal parar atenció, mena en 7 Km al llogarret de Vallclara, on aparquem el cotxe al costat de l’abandonat hotel Don Juan de Serrallonga.

L'abandonat hotel Serrallonga, al final de la pista de Vallclara

Aquest edifici, de dimensions desproporcionades en aquest solitari i tranquil indret, fou l’emblema d’un fallit projecte residencial a principis dels anys setanta del segle passat, del qual només es van construir quatre cases, mentre que l’hotel no va arribar a obrir mai. Al seu costat va quedar adossada la Caseta de Vallclara, bastida al s. XVIII i que durant un temps va fer funcions d’hostal; ara tot aquest conjunt presenta un estat d’abandó i precarietat.

L’objectiu de l’excursió d’avui és anar de l’hotel Serrallonga a la cova d’en Serrallonga, tot enfilant-nos a les roques del Castell de Fogueres i de Cabrerola. Cal dir que Vallclara (1054 m) és el punt més alt del recorregut, des d’on ens anirem enclotant per remuntar a la tornada el desnivell perdut.

Vorejem l’hotel i la Caseta de Vallclara, i seguim a la dreta per una pista en baixada (pal indicador amagat i amb els cartells esborrats). Als cinc minuts creuem el torrent o sot de Vallbudeny, al costat del qual hi raja la font de Vallclara, i arribem tot seguit a Santa Maria de Vallclara (1012 m).

Font de Vallclara

Santa Maria de Vallclara

Aquesta església, documentada al s. XII però amb reformes i modificacions als ss. XVI, XVIII i XX, es troba situada sobre un terreny inclinat al qual s’hi adapta. La nau presenta una gran llargada, amb un campanar d’espadanya i portal al mur de migdia, al qual s’hi accedeix per unes escales construïdes arran de l’intent d’urbanització de Vallclara. Al s. XVIII fou un petit monestir de deodonades (religioses no profeses dedicades al servei d’una comunitat) que depenien d’un sacerdot beneficiat (dit així, sóna malament).


Continuem per la pista, entre faigs i castanyers, i als 500 m, en una corba a la dreta, la deixem de moment per anar al roc del Castell de Fogueres. A tal efecte seguim a l’esquerra per un camí de desembrosar que s’endinsa al bosc a través d’una petita carena entre el sot de Vallbudeny, a una banda, i el sot de Cabrerola, a l’altra.

Restes d'una construcció al peu del Castell de Fogueres

Als cinc minuts el camí acaba en una placeta, al costat de les restes d’una petita construcció, des d’on anem pujant pel bosc, buscant els millors passos entre el brancatge, fins que no triguem en assolir l’acumulació de rocs, envoltats per estimballs, del Castell de Fogueres (975 m).

Al capdamunt del Castell de Fogueres

Des d’aquesta talaia natural gaudim al nord de bones vistes al Collsacabra, amb els cingles de Tavertet i una petita part del pantà de Susqueda, mentre que al darrera nostre es despleguen els frondosos boscos de les Guilleries; els rocs situats més a la dreta ens permeten veure el roc de Cabrerola, el nostre proper objectiu, amb les restes de la masia al seu costat.

Cingles de Tavertet, des del Castell de Fogueres

Roc de Cabrerola, sota el qual hi ha la cova d'en Serrallonga

Al vessant est del Castell de Fogueres, que dóna a Cabrerola, s’hi han traçat diverses vies d’escalada, mentre que a l’altre costat, que dóna a Vallbudeny, hi ha a mitja alçada del cingle un parell d’esquerdes on la tradició diu que es troba amagat, dins una pell de vedell, el tresor d’en Serrallonga. Com sigui que només es pot arribar despenjant-se per la paret del cingle, ho deixem apuntat per si algun escalador munta un ràpel i ho comprova.

Retornem a la pista i seguim baixant fins travessar el sot de Cabrerola (sobre el qual, més avall, es troba situada la cova), amb la font de Cabrerola al costat.

Font de Cabrerola

Poc després, en una bifurcació, deixem a la dreta la pista que puja, després de molts revolts, cap al coll de Querós, i seguim a l’esquerra. Arribem més endavant a una altra bifurcació, on veiem a la dreta un castanyer cremat i esberlat per un llamp, entre alts pins que ocupen els antics camps de conreu de Cabrerola.

Castanyer cremat a la bifurcació de pistes

La pista de l’esquerra, menys transitada i coberta pel brancatge caigut, és la que mena a la cova; abans, però, seguim recte per arribar en pocs minuts, passada una esplanada, a l’antiga masia de Cabrerola (s. XVIII), una construcció de dimensions discretes i ja bastant enrunada, encara que observem que s’hi ha habilitat una petita estança com a modest habitatge.

Mas de Cabrerola

Ens situem al darrera de la casa per començar a pujar, amb alguna petita grimpada, per les roques que es drecen sobre la masia i que culminen als pocs metres en el roc de Cabrerola (940 m), on la visió s’allarga cap als cingles de Rupit i del Far, i on aprofitem a fer un mos a l’ample cim.

Cingles de Rupit i del Far des del Roc de Cabrerola

El Castell de Fogueres des del Roc de Cabrerola

Retornem al mas i a la darrera bifurcació per començar la part més ferèstega de l’excursió. Agafem, ara cap a la dreta, una antiga pista bastant coberta per la vegetació i amb grans pins caiguts a l’inici que podem salvar sense massa entrebancs.


Anem baixant en llaçades fins que, cap a la cinquena d’aquestes, la deixem per seguir recte (fites) per un corriol molt embardissat, on en algun tram ens hem d’obrir pas amb l’ajut dels bastons. Ens apropem a un esperó de roca que baixa del cim de Cabrerola, des d’on iniciem per l’emboscat corriol (si encara se li pot dir així) una forta baixada cap al fons del sot de Cabrerola, guiats per algunes fites. Quan gairebé arribem a tocar el torrent, girem a la dreta, vorejem la base de l’esperó de roca i tot seguit pujem a la dreta uns metres fins a situar-nos a l’entrada de la cova d’en Serrallonga (825 m), a l’esquerra de la qual una corda fixa mena a l’inici de la via Trabucaires (una altra via d’aquest sector porta el nom de Esperó d’en Serrallonga).

Cova d'en Serrallonga

L'accés a una petita cambra de la cova

La cova d’en Serrallonga és una balma de regulars dimensions amb el sostre en forma de cúpula, i amb una segona cambra, molt petita, rere una arcada per on cal passar ajupit. Amb tota seguretat aquesta és la cavitat a la qual es referia el testimoni de Maria Àngela Quer, amistançada de Joan Sala lo Tendre (germanastre de Serrallonga) quan es refugià aquí pels volts de desembre de 1623 juntament amb altres bandolers; així ho féu constar en l’acta del procés contra aquests bandolers:

Nos ne anàrem dit Joan Sala, Pere Joan Puig y Jaume, fadrí de Sau, a una cova que és en lloch que en diuhen Vallbudeny, que és dejús Vallclara, terra y heretat de Serrallonga, ahont havíem estat en est temps de neu y havíem fet una barraca de sobre coberta de rama, que y cabíem tots quatre, y visquérem de pa que havíem pastat en la casa de Serrallonga... I més endavant esmenta les estades a la cova del mateix Serrallonga, els seus germans i diversos bandolers de la colla.

Afegim, doncs, aquesta cova a la nostra llista de cavitats relacionades amb bandolers que hem anat visitant al llarg de diverses excursions: les Cuines d’en Rocaguinarda, la Fossa d’en Tocason, la Balma de les Piques, la Mina dels Bandolers... i ara la Cova d’en Serrallonga.

Cal que retornem pel mateix corriol que ens ha portat fins aquí, tot bregant amb la rosta pujada i tenint cura de no perdre les fites (en algun moment ens hem adonat que anàvem entrant a una canal i hem hagut de baixar uns metres per rectificar).

Retornem a la pista principal entre grans pins caiguts

Finalment, arribem a la pista mig embrossada, que ja ens sap a glòria, i d’aquí a la principal que ens mena ràpidament, ni que sigui en pujada però ja sense cap altra desviació, cap a Santa Maria de Vallclara, on fem l’àpat principal del dia còmodament asseguts en un llarg tronc adaptat. Uns minuts més i ja som a Vallclara, punt final d’aquesta excursió per uns indrets bells i solitaris de les Guilleries.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 18.05.17 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester Escobar i Pablo Vázquez. 

dissabte, 20 de maig de 2017

De Prullans a Bellver per la cova d'Anes

14.05.17  Matinal multidisciplinar (senderisme, via ferrada, escalada, espeleologia) a través d’un senzill itinerari entre Prullans i Bellver, a la subcomarca cerdana de la Batllia, per on visitarem la interessant i molt fotogènica cova d’Anes, situada literalment entre aquests dos municipis. En tractar-se d’una ruta lineal, caldrà disposar com a mínim de dos cotxes.

Des de Puigcerdà cal seguir la N-260 fins a Bellver de Cerdanya, i just a la rotonda que per l’esquerra dóna accés al nucli d’aquesta població, girem a la dreta pel tranquil carrer dels Pirineus (on hi ha l’edifici dels bombers), i deixem un dels cotxes al costat d’una torre elèctrica, on hi desemboca el camí per on retornarem. Continuem amb l’altre vehicle per la mateixa carretera fins al proper poble de Prullans, on aparquem vora l’hotel Muntanya.

Al costat de l’esmentat hotel hi surt en pujada el camí d’Ardòvol, convertit més amunt en carretera forestal, que seguim uns pocs metres per continuar a la dreta pel camí de Talltendre. Al capdamunt d’aquest carrer ja veiem el pal indicador del camí de la cova d’Anes (senyals grocs). Anem pujant entre murs que delimiten camps i propietats, fins a desembocar poc després a un sender travesser, que seguim a la dreta i ja gairebé planejant.

El Cadí des del camí de Prullans a la cova d'Anes


Ens anem endinsant al petit estret per on discorre el torrent Feló, entre el serrat de Calm Bolvir, a la dreta, i el dels Coronals, a l’esquerra. Un esperó d’aquest darrer serrat es dreça a pocs metres del camí; es tracta d’un gran roc on s’hi ha equipat una curta via ferrada, i al seu costat un parell de vies d’escalada amb preses artificials a manera de rocòdrom. Aquí fem la primera parada del dia per practicar aquestes dues activitats.

La “mini-ferrada” consta de tres trams curts, ben equipats amb grapes i cable de vida. Un primer tram vertical d’uns 4 m dóna pas a un flanqueig lateral d’uns 5 m que mena al tercer i darrer tram on, a més de grapes i cable, trobem una cadena, i que amb inclinació moderada puja fins al capdamunt de l’esperó, on acaba la ferrada. En total no són més de cinc minuts però, això sí, magníficament encarats al Cadí i la plana cerdana.

El primer tram de la "mini-ferrada"

Toca ara el torn de provar la via d’escalada més propera a la ferrada, que sembla ser la més assequible. Es tracta d’un curt itinerari d’uns 13 m amb un parell d’assegurances i preses artificials, que dos dels companys fan en “top rope”. Cal dir que si es puja per les preses artificials la dificultat és moderada, però si s’opta per les preses naturals aquesta dificultat augmenta d’allò més.


Escalant en "top rope"

Un cop hem tastat les possibilitats d’aquest roc, reprenem el nostre camí. Continuem planejant fins a travessar el torrent Feló, des d’on el sender s’enfila a l’altre costat entre un bosc de pins. Més amunt ens apropem a un esperó, a la dreta del camí, que forma un bon mirador natural.

Bona panoràmica des d'un mirador del camí

Poc després el sender desemboca a una pista, que seguim recte, cap a l’esquerra, per on arribem tot seguit a un altiplà, des d’on podem veure, a la nostra dreta, les parets d’una pedrera. La pista continua en direcció a la casa d’Anes, però no triguem en deixar-la per continuar a la dreta (fites i senyals grocs) per un corriol que tot seguit travessa una altra pista, procedent de la pedrera, i s’endinsa en un bosc de pins. Més endavant creuem el barranc d’Anes, des d’on el corriol tomba a la dreta i agafa la direcció sud-est.

Arribant a la cova d'Anes, entre argelagues

Poc després sortim del bosc i arribem a una clariana de roca, encarada al sud, vora la qual, en un matollar a la nostra esquerra, s’obre la boca d’entrada de la cova d’Anes (1320 m), d’un metre d’alçada per tres d’amplada, amb una part de l’antiga reixa que abans la tancava.

A l'entrada de la cova d'Anes

La cova d’Anes és una cavitat de 335 m de recorregut sinuós però gairebé horitzontal a través d’una única galeria principal, i és fàcilment visitable, amb un mínim de precaucions. Coneguda des de temps antics, l'any 1950 Joaquim Montoriol i Francesc Español van explorar la cavitat i van trobar la continuació de la galeria principal, fins aleshores d’un centenar de metres de recorregut, en eixamplar una petita obertura. Posteriors excavacions arqueològiques han recollit diversos materials (una fulla de sílex. dues pedres de base de molins, punxons, restes de ceràmica, una sitja contenint cereals, així com també restes d’animals i un crani humà) que acrediten una utilització de la cova, ja sigui com habitatge o com a lloc d’enterrament, des del Neolític fins a l’època medieval, però sobre tot durant el període del Bronze mitjà (1500-1200 aC).

Ens tornem a posar el casc per visitar la cova. Des de la boca d'entrada baixem un parell de metres fins a una primera gran sala, amb unes dimensions de 20 m de llargada, 8 m d'amplada i 5 m d'alçada, i amb una obertura al sostre, protegida amb una reixa per evitar caigudes des de l'exterior, per on entra la llum.


Al fons de la sala s'obre un ampli corredor per on ens endinsem a l'interior de la cova. Durant la major part del recorregut anirem a peu dret, i només caldrà prendre precaucions amb el terra cobert per una fina capa de fang relliscós.



Poc després arribem a una bifurcació. El tram que avança recte, aparentment més evident, s'estreny tot de cop i finalitza; cal seguir el ramal de la dreta i als pocs metres el sostre perd alçada i ens hem d'ajupir per baixar un curt tram inclinat que davalla un parell de metres fins a un petit pou, ajudats per una corda fixa que també serà molt útil per al posterior retorn en pujada. Hem arribat a una petita finestra de roca, d'uns 70 cm d'alçada per uns 50 cm d'amplada, on hi ha instal·lada una antiga porta de reixa, datada l'any 1951 segons indica el forjat, i que marca el nou recorregut descobert per Montoriol i Español, encara que algunes fonts consultades també la consideren com el límit subterrani entre els municipis de Bellver i Prullans.

La reixa que marca la segona part del recorregut

Tot seguit la galeria es torna a eixamplar i comencem a travessar un dels trams més espectaculars de la cova, amb una sala amb el sostre molt alt i nombroses i boniques formacions: estalagmites, estalactites, columnes (unió de les anteriors) i cortines (on la calcita pren formes amples i ondulades), amb colors groguencs, ataronjats i vermellencs. No cal dir que les càmeres treballen de valent intentant copsar tota aquesta bellesa subterrània.





Abans de travessar la segona finestra

Una segona finestra, que travessem mitjançant una curta grimpada i desgrimpada, dóna pas a un parell de grans sales amb més estalactites, estalagmites, columnes i cortines que rivalitzen en bellesa amb les anteriors.






Al final d'aquest sector, la galeria continua inclinada amb uns pous a la dreta que cal flanquejar per l'esquerra amb una corda fixa que serveix de passamà. És un tram un xic delicat que nosaltres ja no fem, i que sembla ser acaba en una darrera sala de petites dimensions.

Tornem enrera, tot gaudint altre cop de totes les formacions que hem anat trobant a l'anada, i amb compte de no relliscar. Travessem la porta reixada i remuntem el petit pou amb l'ajuda de la corda fixa. Ja a la boca d'entrada apaguem els frontals i ens posem a fer un mos encarats al Cadí, la Tosa i la plana cerdana: quin espectacle interior i exterior el d'aquest indret!

Comencem ara el darrer tram de l'excursió que ens portarà a Bellver. Hem de seguir un corriol de pujada, amb senyals grocs i en direcció nord, per on passem tot seguit pel clap de roca que forma el sostre de l'entrada de la cova, amb l'esmentat forat protegit per una reixa.

El forat sobre la sala d'entrada de la cova

Al cap de cinc minuts el corriol desemboca a la pista vella d'Anes, que seguim a la dreta, en baixada, amb senyals blancs i verds de sender local.


Més avall tallem aquesta pista per dreceres indicades fins que la deixem definitivament per continuar davallant, inicialment en direcció contrària a Bellver, per un vessant obert i amb vegetació baixa, on fa uns anys s'hi havia intentat fer una repoblació forestal.

El sender va girant ja en la correcta direcció est i travessa poc després el torrent d'Ulldebou, prop de les restes d'un antic polvorí situat un xic més amunt, a l'esquerra. A l'altre costat del torrent, el sender local puja uns metres cap al serrat de Cardils, però nosaltres seguim a la dreta per un altre sender, potser més marcat, que més endavant conflueix amb el camí senyalitzat.

Arribant a Bellver de Cerdanya

Ja a les envistes de Bellver, una darrera i decidida baixada per l'esquenall del serrat de Cardils ens mena directament a la torre elèctrica i al carrer on hem deixat el primer cotxe, on finalitzem aquesta "espeleo-excursió", amb tocs de ferrada i escalada, per indrets de la Batllia cerdana.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 14.05.17 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz i Alfons Belinchón.

dijous, 11 de maig de 2017

Via ferrada de les Dames

7.05.17  Al vessant solei del massís de Montserrat, entre El Bruc i Collbató, hi ha tres barrancs equipats amb noms de jocs populars: el Joc de l’Oca, el Tres en Ratlla i les Dames, encara que els seus recorreguts no són pas cap joc. Els dos primers actualment només són barrancs de descens, i el de les Dames (o canal de l’Artiga Baixa) és l’únic itinerari d’autèntica via ferrada, amb un desnivell de 280 m, que el nostre grup de “ferrateros” ha escollit per a la sortida col·lectiva d’aquest mes de maig.

Per això de bona hora anem fins al pàrking del restaurant de la Vinyanova i des d’aquí prenem la pista tancada al trànsit en direcció a Collbató. Quan passem a frec del mur de pedra d’una propietat deixem la pista i ens endinsem al bosc per un sender que es dirigeix de dret cap la canal de l’Artiga Alta.

Quan ja ens apropem a les parets, deixem aquest sender per prendre un altre a mà dreta que porta al peu de la canal de l’Artiga Baixa que és per on puja la via ferrada, i per anar escalfant motors, pel camí  ja trobem un tram equipat amb grapes i cable d’acer.

Flanqueig equipat pel camí d'accés a la ferrada

Així arribem a l’inici de la via, on trobem un plafó informatiu del material necessari i de la dificultat de la via qualificada de K4+. També hi ha un bonic cartell de ferro de l’època en què es va obrir la via. La majoria de nosaltres ja l’haviem feta anteriorment, ja que aquesta ferrada data de l’any 1992, però el 2016 va ser reequipada i del primer que ens adonem és que l’entrada està més complicada perquè hi manquen unes preses artificials que anaven molt bé per arribar al primer graó. Solució: jo penjo els estreps i així inicio l’ascens per la verticalíssima i relliscosa placa, on trobo que alguns graons estan un xic massa separats. Solució: jo segueixo penjant-me dels estreps!!!

Inici de la ferrada


Superat aquest primer tram, anem a peu fins a la base d’una mena de tobogan que patina d’alló més, i en el qual no podem aprofitar les primeres de les antigues preses artificials, que tan bé anaven per posar els peus, perquè el cable de seguretat ens ho impedeix.

Pujant pel "tobogan"


Ara toca un altre recorregut a peu que, amb alguna que altra grimpada i algunes cadenes, ens deixa a l’inici del tercer tram, el més llarg i el que té l’únic pas desplomat de la via.


Camí de connexió entre el segon i el tercer tram

Aquest tram comença per una placa inclinada per la qual es puja per una llarguíssima cadena dividida en segments protegits amb uns cons de plàstic en cas de caiguda. Aquí els companys fan bé d’assegurar-me amb un cordino. La placa finalitza en una petita cornisa on es pot descansar de cara a afrontar el desplom que ve a continuació.

Inici del tercer tram

El desplom, ara més dificil que fa uns anys, cadascù el passa segons el seu nivell... Jo el passo amb els meus inestimables estreps, i es dóna el cas que el grup que ve darrera nostre ens acaba preguntant que “on es compren aquestes coses”.

Superant el desplom en lliure...

...i en artificial

A la sortida del tercer tram

Seguidament ve un nou tram de connexió amb un ressalt força vertical i llepissós com el sabó, equipat amb una cadena, però que es pot evitar per un corriol que surt a mà esquerra i que passa a través d’una vistosa finestra oberta a la roca.

Superant el ressalt de connexió amb el darrer tram

Així accedim a l’interior de “l’Olla”, on es troba el quart i darrer tram de la ferrada, el més dificil amb diferència, i que està tal i com jo el recordava. Aquesta “olla” consisteix en un cilindre esculpit a la dura roca per les impetuoses aigües que davallaven del massís, ara ja fa molt temps, i del qual només es pot sortir per un tobogan vertical i estret, i on només hi ha el cable de vida i cap graó, ni per casualitat. Aquí sí que alguns patim d’allò més... sort que els companys del cordino (i l’ajut dels estreps) fan una bona feina... només per això ja es mereixen una cervesa ben fresca!!!

Pujant per la xemeneia de sortida de l'Olla


L'Olla en plena ebullició

Jo pensava que ja s’havien acabat les meves penes, per la qual cosa em relaxo, tot fent fotos dels companys que pugen per aquesta mena de xemeneia retorçada, i no em preparo pel darrer pas, una canaleta brillant com un mirall dins la qual em quedo ridiculament mig trabada i de la que m’han d’arrancar com una ceba...

A la sortida de la ferrada

Al capdamunt ens fem la foto de grup i sortim definitivament de la part agrest de la canal, on trobem el camí de l’Artiga Baixa pel qual retornem, tot passant entre els serrats d’en Muntaner i de la Pastereta, fins que, després de passar pel Clot de la Mònica, desemboquem de nou a la pista que ens duu a la Vinyanova. Aquí prenem, ara sí, unes cerveses ben fresquetes mentre pensem en noves vies ferrades. Fins la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 7.05.17 per Isabel Benet, Alfons Belinchón, Quim Massanes, Ramón Boldú i Joan Bueno.