dimecres, 30 de maig de 2018

La cova de Na Blanca i el recingle del Tití

21.05.18  Al nord de la mola on es troba encinglerada Siurana, es dreça la mola bessona de la Siuranella, separada d’aquella pel barranc de l’Estopinyà. Els espectaculars cingles de Siuranella, de roca sorrenca vermella a la part inferior i roca calcària blanca a la part superior, alberguen nombroses vies d’escalada d’alta dificultat al llarg de diversos sectors.

Els cingles de Siuranella, des de la carretera de Siurana

Aquest indret també justifica una bona jornada de senderisme, i per això ens hem apropat avui per tal de fer una ruta circular al voltant d’aquests cingles, per la cova de Na Blanca, el grau del Jueu, el camí baix de Siuranella, el barranc de les Fontscaldes i el grau Tallat, però la irrupció de la pluja, que no estava prevista aquest matí, juntament amb la caiguda el dia anterior, ha deixat massa remullat l’esmentat barranc i ho hem hagut d’escurçar a l’espera d’una millor ocasió. Tanmateix, la primera part d’aquesta excursió, per la cova de Na Blanca i el recingle del Tití, és prou interessant per donar ara una breu notícia.

Des de Reus (sortida AP-7 i autovia T-11), hem seguit per la N-420 en direcció a Falset fins a les Borges del Camp, on continuem a la dreta per la C-242, tot passant per Alforja, el coll d’Alforja i Cornudella. Poc després d’aquesta població, enfilem a la dreta l’estreta carretera que mena a Siurana; als 2,5 Km arribem al coll d’Esplugues, on deixem el cotxe en una gran esplanada a la dreta.

Des del coll d’Esplugues (580 m) anem seguint la carretera que baixa suaument cap al barranc de l’Estopinyà. Aproximadament als 350 m cal estar atents per agafar un corriol a mà esquerra, sense cap indicació ni fita, que continua uns metres paral·lel a la carretera i poc després ja enfila la direcció del cingle vermell. Anem pujant per un sender un xic precari però que no s’arriba a perdre fins que, en poc més de cinc minuts, arribem a la gran balma obrada coneguda com la cova de Na Blanca o cova del Tití, pel sobrenom de l’antic propietari del terreny, el Tití de Cornudella.

El primer que veiem en arribar són dos rostres esculpits modernament en una roca (Na Blanca i el seu estimat trovador), que fan referència a una popular llegenda local.


Diu aquesta llegenda que el comte de Prades (no sabem quin), un home sever i adust, va enviudar i va encomanar la cura de la seva filla Blanca a una serventa. Un dia va arribar al castell de Prades un juglar o trovador demanant acolliment, el qual li fou concedit. Amb el temps, el juglar i la comtesseta s’enamoraren i mantingueren en secret una relació de la qual Na Blanca quedà prenyada. Quan ho descobrí el seu pare, féu penjar el joglar, féu cremar la serventa i, quan nasqué el nen, el cruel comte el féu precipitar des de la torre del castell (altres versions indiquen el Salt de la Reina Mora a Siurana, que per a tot servia aquest indret). La pobre noia fou conduïda fins aquesta cova per fer penitència, d’on només sortia els diumenges per anar a missa a Siurana. Finalment, després d’un any i mig, aquella dissortada morí de pena i fou enterrada al cementeri de Siurana; tanmateix, el seu despietat pare no va voler que cap creu ni altra senyal fés esment de la memòria de la seva filla.

Després d’aquesta trista història, ens posem a visitar la balma, primer cap a l’esquerra, pel seu costat oest, on veiem, entre enderrocs d’antigues construccions i estances, les restes d’un arc. Consta que aquesta balma fou ocupada al llarg dels ss. XVI al XVIII per diferents famíles de Siurana.

Entrada a la cova de Na Blanca, amb restes d'un arc



A l’extrem oest surt un corriol que mena a un nivell superior conegut com la cova de l’aigua, doncs els degotalls que regalimen de la paret, com ho testimonia un gran capelló de pedra tosca al sostre, eren reconduits als habitatges de la balma inferior; també podem veure aquí esglaons i piques excavades a la pedra, així com diversos forats a la paret on segurament s’hi encaixarien bigues.

La cova superior, amb esglaons tallats a la pedra

La cova superior, amb els cingles de Siurana al fons

Dins l'habitatge que resta dempeus al nivell inferior

Baixem de nou a la balma inferior i sortim pel seu costat est, tot passant per l’únic habitatge que resta relativament sencer i que sembla ser utilitzat com a bivac puntual per alguns escaladors, doncs ens trobem en el sector d’escalada del recingle del Tití (un recingle és un cingle doble que fa esglaó; en aquest cas la part superior del cingle vermell forma un replà sota el cingle blanc). Aquest recingle del Tití és l’únic sector de Siurana on es practica l’escalada en la relliscosa arenisca vermella, la resta de sectors són en calcari.

Sortim de la cova per una cornisa del cingle vermell

Avancem per una cornisa del cingle i continuem després per un corriol que planeja al costat de les parets d’aquest cingle vermell, farcit d’alvèols originats per l’acció del vent i l’aigua sobre els materials sorrencs. I l'acció humana ha deixat esculpida en una de les parets una enigmàtica figura (no sabem si home o animal), a l’inici de la via L’artista desconegut o L’artista perdut (segons les ressenyes).

Enigmàtica figura al recingle del Tití

A pocs metres, trobem una gran concentració d'alvèols que formen tot un conjunt de preses naturals, a l’inici de la via El rovelló fredolic.

Grimpant pels alvèols formats per l'erosió

Tot seguit cal parar atenció en un curt pas del cingle inclinat que el corriol no pot evitar; normalment es troba eixut i no presenta cap problema, però si està humit, com és el cas d’avui, cal extremar les precaucions (dos de nosaltres hem acabat relliscant) o bé intentar passar pel matollar de l’esquerra fins tornar al camí.

Concavitat del recingle del Tití, prop del grau del Jueu

Superat aquest mal pas, no triguem en desembocar, uns deu minuts després d’haver deixat la cova, al camí del grau del Jueu o de Siuranella (senyals blacs i verds), procedent per la dreta de la carretera de Siurana. Aquest grau surt uns 300 m més avall del sender que hem agafat per anar a la cova (hi ha a l’inici un pal indicador) i és una altra opció per anar a aquesta balma si no trobem el camí directe; aleshores ens caldria anar i tornar pel mateix corriol transversal.

Seguim a l’esquerra per aquest grau del Jueu en forta pujada, tot remuntant el cingle vermell. Més amunt conflueix per l’esquerra el camí baix de Siuranella, que ara fa un tram comú amb aquest grau, i ja no triguem en sortir al replà entre els dos cingles. Deixem un camí a l’esquerra, que s’apropa a les vies d’escalada de la Siuranella Central, i seguim recte, tot planejant entre les espectaculars parets calcàries d’aquest sector, a la nostra esquerra, i les de la mola de Siurana, a l’altre costat del barranc de l’Estopinyà.

Cingles de la Siuranella Central

Passat un tram d’enderrocs, continuem ara sota el sector de la Siuranella Nord (tot i que la major part dels cingles estan orientats a l’est).

Escalador a la Siuranella Nord

Escaladora a la Siuranella Nord

El sector de El Pati amb el Pilar del Caragol a la dreta

El sender gira a la dreta i baixa uns metres a creuar el barranc de les Fontscaldes. Remuntem a l’altre costat fins a situar-nos sota les parets del sector de El Pati i de l’imponent monòlit del Pilar del Caragol, separat de la paret per una estreta escletxa.

El Pilar del Caragol, mentre un escalador
baixa d'una via de El Pati en top rope.

La nostra ruta continua a l’esquerra per anar remuntant el barranc de les Fontscaldes, però la pluja fa la seva aparició, sense permís del Meteocat. Després d’evaluar la situació en que es trobarà el camí del barranc després de les plujes d’ahir i d’avui, optem per deixar-ho còrrer, mentre ens aixopluguem sota les parets abalmades d’aquest sector de El Pati, on es troben vies d’extrema dificultat.

Des d’aquest punt es pot arribar en deu minuts a la carretera de Siurana pel camí d’aproximació dels escaladors i així ho fem quan la pluja remet un xic. Seguim doncs cap a la dreta, tot revoltant la base del Pilar del Caragol, baixem uns metres a creuar el barranc de l’Estopinyà, i després remuntem, amb una grimpadeta final, fins a sortir a la carretera de Siurana, prop d’una zona habilitada com aparcament d’escaladors, a l’esquerra. Per retornar al coll d’Esplugues hem de seguir a la dreta, de baixada, aquesta carretera durant poc més de 2 Km que no es fan gens pesats, amb els cingles vermells de Siurana,a un costat, i les bones perspectives sobre Siuranella, a l’altre, on hi podem observar els dos nivells, inferior i superior, de la cova de Na Blanca.

La concavitat del recingle del Tití, i a l'esquerra la cova 
de Na Blanca, des de la carretera de Siurana.

Després d’un parell de llaçades, creuem el barranc de l’Estopinyà i no triguem en passar per l’inici del grau del Jueu, indicat per un pal amb senyals verds i blancs (però cap cartell). Al voral de la carretera ens sorprén de trobar-hi un exemplar de clavell violaci (Limodorum abortivum), una orquídia pròpia dels terrenys calcaris de la baixa muntanya.

Clavell violaci

Passem després pel punt d’on surt el camí directe a la cova de Na Blanca i arribem poc més amunt al coll d’Esplugues, al final d’aquesta curta passejada, imposada per la pluja, d’uns 4,5 Km (meitat per camins, meitat per asfalt). Ha estat un primer tast de la zona de Siuranella, a l’espera de realitzar més endavant una ruta més completa per aquest sector, de la qual ja us informarem.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realizada el dia 21.05.18 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester Escobar i Pau Vázquez.

dimecres, 23 de maig de 2018

Ferrada de la Roca de la Creu

19.05.18  Hem anat a Ribes de Freser per a repetir o bé fer per primer cop (segons el cas de cada company) la flamant via ferrada de la Roca de la Creu i camí equipat del Castell de Segura (nom potser massa llarg per a definir dos trams d’una mateixa via), inaugurada l’any 2017. Aquesta ferrada es troba situada a la formació geològica coneguda com el Granòfir de Ribes, una roca subvolcànica del període Ordovicià que conformava la xemeneia d’un antic volcà.

Situats entre la Casa de la Vila i l’esglésía de Santa Maria, comencem a pujar per dos trams d’escales i després per un camí costerut que mena al peu de la via ferrada de la Roca de la Creu, d’uns 60 m de desnivell, 150 m de recorregut i dificultat K2/K3 (sobre una escala màxima de K6). Ens posem casc, arnés i disipadors i cap amunt!

Inici de la via

Per un primer tram de graons, on s’alternen diversos ressalts amb petits desploms que demanen un xic d’atenció i esforç, arribem fins a la creu que dóna el nom a la roca, i a l’estelada que uns metres enllà oneja al vent.


Esperó entre la creu i l'estelada


Baixem uns 10 m fins al primer i més curt dels tres ponts que trobarem; es tracta del pont nepalès, amb llistons de fusta i només 4 m de longitud.


Anem baixant cap al pont nepalès

Pujem a l’altre costat per una placa vertical i continuem a la dreta per un tram de flanqueig on anem trobant fustes per posar-hi els peus.



Una altra pujada, molt aèria, i un nou flanqueig ens menen al pont de mico, de 14 m de longitud, amb un cable per a les mans i un altre per als peus, que podriem evitar per sota (però evidentment estem aquí per fer tots els elements d’aquesta ferrada).





Travessem el pont de mico


Aquí finalitza la via i continua el camí equipat del Castell de Segura, de 90 m de desnivell, 200 m de recorregut i dificultat K1/K2. La veritat és que no veiem gaire diferència en el canvi de nom, exceptuada la menor dificultat, doncs igualment anirem trobant grapes, cable de vida i un altre pont.

Progressem ara pel camí equipat

Anem pujant per grapes i després directament per la roca, amb fàcil grimpada i sempre amb cable de vida, fins que arribem al pont tibetà, el tercer i darrer dels ponts, de 18 m de longitud, amb dos cables per a les mans i un per als peus, que també es podria evitar. Com sigui que a la meitat del passamà dret hi ha els tensors del pont, posem els dos mosquetons dels disipadors al passamà esquerra per no haver de fer un canvi a la meitat del recorregut.

Travessem el pont tibetà


El castell de Sant Pere des del pont tibetà

Passat el pont, pugem per unes quantes grapes més i seguim després per un tram que ja podem fer caminant, tot i tenir cable de vida. Unes darreres grapes menen al final del camí equipat, on hi oneja una altra estelada i on gaudim d’una bona vista sobre Ribes i la seva vall. Hem trigat una hora i quart, sense preses, per fer la ferrada i el camí equipat.

El darrer tram del camí equipat

Al final del camí equipat, amb una segona estelada


El camí de retorn està profusament senyalitzat amb marques blaves. Seguim uns metres amunt en direcció nord fins que trobem a l’esquerra un mirador natural abocat a la vall de Toses. Poc després, deixem la carena per girar a l’esquerra (senyal indicador) i començar a baixar fort enmig del bosc fins a desembocar a un camí procedent per la dreta del coll de Segura (xarxa de senders Itinerànnia), i que seguim a l’esquerra fins que no triguem en entrar a Ribes pel carrer de Cerdanya.

Pel camí de retorn, molt senyalitzat

Arribant a Ribes de Freser

Ens hem adonat després que, des de l’esmentat senyal indicador, podriem haver seguit per la carena fins al proper turó de Segura, on hi ha les restes del castell de Segura, i després baixar a l’altre costat fins al collet de Segura i el sender d’Itinerànnia. Hagués estat un retorn un xic més llarg però passant per les restes del castell que dóna nom al camí equipat.

Tanmateix ho compensem, un cop a Ribes, amb la visita al castell de Sant Pere (s. XI), rehabilitat i arranjat també l’any 2017, on hi destaca la gran torre de l’homenatge, de planta rectangular, sota la qual es troba la petita capella del castell; també cal destacar les restes d’una torre semicircular i una petita cisterna. Entre els carreus dels murs hi troba recer l’asarina (Antirrhinium asarina), una petita planta endèmica dels Pirineus de curioses flors en forma de “conillets”.

Torre de l'homenatge del castell de Sant Pere

Asarina

I com tenim el cotxe a l’estació de Ribes-Vila, aprofitem també per visitar a fons l’interessant Museu del Cremallera (entrada gratuïta), tot completant així una gran jornada esportiva i cultural.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realizada el dia 19.05.18 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester Escobar, Pau Vázquez i Alfons Belinchón.

dimarts, 8 de maig de 2018

Miranda de Sant Pere, via La Gateta

24.04.18  Ja fa temps que en Jaume em va proposar d’anar a fer la via de La Gateta a la Miranda de Sant Pere, a Montserrat... i qui pot dir que no a una via que duu un nom tan bonic! Però per circumstàncies diverses, el seu ascens s’ha anat retardant fins avui, que hem pogut coincidir també amb l’Alfons, i així marxem tots tres camí de Sant Joan per la pista que passa a frec de l’ermita de Sant Miquel i el Pla de les Taràntules.

Ressenya de la via (dreta) (extret de joanasin.blogspot.com)

Aquesta via, que té uns 50 m i una dificultat de IV grau, va ser oberta pel Guillem Arias i això vol dir que està ben assegurada. Per accedir al seu peu, des de Sant Joan cal prendre el sender, marcat en blau, que baixa al Clot de la Mònica. Abans de creuar la serra, però, cal deixar el sender i agafar un corriol a mà esquerra que ens deixa molt a prop del capdamunt de la Miranda de Sant Pere, amb bones vistes sobre el Bruc.

Prop del cim de la Miranda de Sant Pere

Ara cal baixar amb compte fins a la base de l’extrem més oriental del mur sud de la Miranda de Sant Pere i buscar l’inici de la via marcat amb les característiques xapes grogues.

Els primers compassos de la via

En Jaume comença el primer llarg tot remuntant per una placa prou dreta, i en lleugera  diagonal ascendent cap a la dreta, amb preses força petites però ben repartides. Aquest és el tram més delicat de la primera tirada.

Superant la placa del primer llarg

Després d’aquest tram més vertical, la placa s’ajeu i així l’Alfons i jo arribem més tranquil·lament a la primera reunió, situada sobre una còmoda repisa i al peu d’un petit desplom.

L’Alfons superant la placa

Arribant a la primera reunió

L’inici de la segona tirada també és un tram delicat ja que superar aquest petit desplom no és complicat però s’ha de mirar, sobretot, on es posen els peus i és més fàcil fer-ho anant cap a l’esquerra.

Inici del segon llarg

Superant el desplom per l’esquerra

Passat aquest “mal pas”, la placa es tomba molt i anem a caminant fins al peu d’un nou ressalt que superem amb “gràcia y salero” perquè al capdamunt ens espera el Jaume amb el seu ampli somriure. Fa un dia preciós i de moderada calor, i el cim està folrat amb les primaverals flors del romer blanc (Helianthemum lavandulifolium).

Superant el darrer ressalt de la via

Assegurant des del capdamunt de la Miranda de Sant Pere

Romer blanc

Fotocim

Així finalitzem una escalada curta i senzilla però molt agraïda pel magnífic paisatge que ens envolta i, després de fer-nos el selfie de rigor per tenir-ne un bon record, retornem al monestir pel mateix camí d’anada.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 24.04.18 per Isabel Benet, Jaume Salat i Alfons Belinchón.