21.05.18 Al nord de la mola on es troba encinglerada Siurana, es dreça la mola
bessona de la Siuranella, separada d’aquella pel barranc de l’Estopinyà. Els
espectaculars cingles de Siuranella, de roca sorrenca vermella a la part
inferior i roca calcària blanca a la part superior, alberguen nombroses vies
d’escalada d’alta dificultat al llarg de diversos sectors.
Els cingles de Siuranella, des de la carretera de Siurana
Aquest indret també justifica una bona jornada de senderisme, i per
això ens hem apropat avui per tal de fer una ruta circular al voltant d’aquests
cingles, per la cova de Na Blanca, el grau del Jueu, el camí baix de Siuranella,
el barranc de les Fontscaldes i el grau Tallat, però la irrupció de la pluja,
que no estava prevista aquest matí, juntament amb la caiguda el dia anterior,
ha deixat massa remullat l’esmentat barranc i ho hem hagut d’escurçar a
l’espera d’una millor ocasió. Tanmateix, la primera part d’aquesta excursió,
per la cova de Na Blanca i el recingle del Tití, és prou interessant per donar ara
una breu notícia.
Des de
Reus (sortida AP-7 i autovia T-11), hem seguit per la N-420 en direcció a
Falset fins a les Borges del Camp, on continuem a la dreta per la C-242, tot
passant per Alforja, el coll d’Alforja i Cornudella. Poc després d’aquesta
població, enfilem a la dreta l’estreta carretera que mena a Siurana; als 2,5 Km
arribem al coll d’Esplugues, on deixem el cotxe en una gran esplanada a la
dreta.
Des
del coll d’Esplugues (580 m) anem seguint la carretera que baixa suaument cap
al barranc de l’Estopinyà. Aproximadament als 350 m cal estar atents per agafar
un corriol a mà esquerra, sense cap indicació ni fita, que continua uns metres
paral·lel a la carretera i poc després ja enfila la direcció del cingle
vermell. Anem pujant per un sender un xic precari però que no s’arriba a perdre
fins que, en poc més de cinc minuts, arribem a la gran balma obrada coneguda
com la cova de Na Blanca o cova del Tití, pel sobrenom de l’antic propietari
del terreny, el Tití de Cornudella.
El
primer que veiem en arribar són dos rostres esculpits modernament en una roca
(Na Blanca i el seu estimat trovador), que fan referència a una popular
llegenda local.
Diu aquesta llegenda que el
comte de Prades (no sabem quin), un home sever i adust, va enviudar i va
encomanar la cura de la seva filla Blanca a una serventa. Un dia va arribar al
castell de Prades un juglar o trovador demanant acolliment, el qual li fou concedit.
Amb el temps, el juglar i la comtesseta s’enamoraren i mantingueren en secret
una relació de la qual Na Blanca quedà prenyada. Quan ho descobrí el seu pare,
féu penjar el joglar, féu cremar la serventa i, quan nasqué el nen, el cruel
comte el féu precipitar des de la torre del castell (altres versions indiquen
el Salt de la Reina Mora a Siurana, que per a tot servia aquest indret). La
pobre noia fou conduïda fins aquesta cova per fer penitència, d’on només sortia
els diumenges per anar a missa a Siurana. Finalment, després d’un any i mig,
aquella dissortada morí de pena i fou enterrada al cementeri de Siurana; tanmateix,
el seu despietat pare no va voler que cap creu ni altra senyal fés esment de la
memòria de la seva filla.
Després
d’aquesta trista història, ens posem a visitar la balma, primer cap a
l’esquerra, pel seu costat oest, on veiem, entre enderrocs d’antigues
construccions i estances, les restes d’un arc. Consta que aquesta balma fou
ocupada al llarg dels ss. XVI al XVIII per diferents famíles de Siurana.
Entrada a la cova de Na Blanca, amb restes d'un arc
A
l’extrem oest surt un corriol que mena a un nivell superior conegut com la cova de l’aigua, doncs els degotalls que
regalimen de la paret, com ho testimonia un gran capelló de pedra tosca al
sostre, eren reconduits als habitatges de la balma inferior; també podem veure aquí
esglaons i piques excavades a la pedra, així com diversos forats a la paret on
segurament s’hi encaixarien bigues.
La cova superior, amb esglaons tallats a la pedra
La cova superior, amb els cingles de Siurana al fons
Dins l'habitatge que resta dempeus al nivell inferior
Baixem
de nou a la balma inferior i sortim pel seu costat est, tot passant per l’únic
habitatge que resta relativament sencer i que sembla ser utilitzat com a bivac
puntual per alguns escaladors, doncs ens trobem en el sector d’escalada del
recingle del Tití (un recingle és un cingle doble que fa esglaó; en aquest cas
la part superior del cingle vermell forma un replà sota el cingle blanc). Aquest
recingle del Tití és l’únic sector de Siurana on es practica l’escalada en la
relliscosa arenisca vermella, la resta de sectors són en calcari.
Sortim de la cova per una cornisa del cingle vermell
Avancem
per una cornisa del cingle i continuem després per un corriol que planeja al
costat de les parets d’aquest cingle vermell, farcit d’alvèols originats per
l’acció del vent i l’aigua sobre els materials sorrencs. I l'acció humana ha deixat esculpida en una de les parets una enigmàtica figura (no
sabem si home o animal), a l’inici de la via L’artista desconegut o L’artista
perdut (segons les ressenyes).
Enigmàtica figura al recingle del Tití
A pocs metres, trobem una gran concentració d'alvèols que formen tot un conjunt de preses naturals, a l’inici de la via El rovelló fredolic.
Grimpant pels alvèols formats per l'erosió
Tot
seguit cal parar atenció en un curt pas del cingle inclinat que el corriol no
pot evitar; normalment es troba eixut i no presenta cap problema, però si està
humit, com és el cas d’avui, cal extremar les precaucions (dos de nosaltres hem
acabat relliscant) o bé intentar passar pel matollar de l’esquerra fins tornar
al camí.
Concavitat del recingle del Tití, prop del grau del Jueu
Superat aquest mal pas, no triguem en desembocar, uns deu minuts
després d’haver deixat la cova, al camí del grau del Jueu o de Siuranella
(senyals blacs i verds), procedent per la dreta de la carretera de Siurana. Aquest
grau surt uns 300 m més avall del sender que hem agafat per anar a la cova (hi
ha a l’inici un pal indicador) i és una altra opció per anar a aquesta balma si
no trobem el camí directe; aleshores ens caldria anar i tornar pel mateix corriol
transversal.
Seguim
a l’esquerra per aquest grau del Jueu en forta pujada, tot remuntant el cingle
vermell. Més amunt conflueix per l’esquerra el camí baix de Siuranella, que ara
fa un tram comú amb aquest grau, i ja no triguem en sortir al replà entre els
dos cingles. Deixem un camí a l’esquerra, que s’apropa a les vies d’escalada de
la Siuranella Central, i seguim recte, tot planejant entre les espectaculars
parets calcàries d’aquest sector, a la nostra esquerra, i les de la mola de
Siurana, a l’altre costat del barranc de l’Estopinyà.
Cingles de la Siuranella Central
Passat un tram d’enderrocs,
continuem ara sota el sector de la Siuranella Nord (tot i que la major part
dels cingles estan orientats a l’est).
Escalador a la Siuranella Nord
Escaladora a la Siuranella Nord
El sector de El Pati amb el Pilar del Caragol a la dreta
El
sender gira a la dreta i baixa uns metres a creuar el barranc de les Fontscaldes.
Remuntem a l’altre costat fins a situar-nos sota les parets del sector de El
Pati i de l’imponent monòlit del Pilar del Caragol, separat de la paret per una
estreta escletxa.
El Pilar del Caragol, mentre un escalador
baixa d'una via de El Pati en top rope.
La nostra ruta continua a l’esquerra per anar remuntant el
barranc de les Fontscaldes, però la pluja fa la seva aparició, sense permís del
Meteocat. Després d’evaluar la situació en que es trobarà el camí del barranc
després de les plujes d’ahir i d’avui, optem per deixar-ho còrrer, mentre ens aixopluguem
sota les parets abalmades d’aquest sector de El Pati, on es troben vies d’extrema
dificultat.
Des d’aquest
punt es pot arribar en deu minuts a la carretera de Siurana pel camí
d’aproximació dels escaladors i així ho fem quan la pluja remet un xic. Seguim
doncs cap a la dreta, tot revoltant la base del Pilar del Caragol, baixem uns
metres a creuar el barranc de l’Estopinyà, i després remuntem, amb una
grimpadeta final, fins a sortir a la carretera de Siurana, prop d’una zona
habilitada com aparcament d’escaladors, a l’esquerra. Per retornar al coll d’Esplugues
hem de seguir a la dreta, de baixada, aquesta carretera durant poc més de 2 Km
que no es fan gens pesats, amb els cingles vermells de Siurana,a un costat, i
les bones perspectives sobre Siuranella, a l’altre, on hi podem observar els dos nivells, inferior i superior, de la cova de Na Blanca.
La concavitat del recingle del Tití, i a l'esquerra la cova
de Na Blanca, des de la carretera de Siurana.
Després
d’un parell de llaçades, creuem el barranc de l’Estopinyà i no triguem en
passar per l’inici del grau del Jueu, indicat per un pal amb senyals verds i
blancs (però cap cartell). Al voral de la carretera ens sorprén de trobar-hi un
exemplar de clavell violaci (Limodorum
abortivum), una orquídia pròpia dels terrenys calcaris de la baixa
muntanya.
Clavell violaci
Passem després pel punt d’on surt el camí directe a la cova de Na
Blanca i arribem poc més amunt al coll d’Esplugues, al final d’aquesta curta passejada,
imposada per la pluja, d’uns 4,5 Km (meitat per camins, meitat per asfalt). Ha
estat un primer tast de la zona de Siuranella, a l’espera de realitzar més
endavant una ruta més completa per aquest sector, de la qual ja us informarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada