7-12.07.23 Amb aquesta ja són tres les vegades que he anat a Eslovènia i la segona que ho faig amb el meu germà Sebastià. L’any passat hi vam anar amb un grup amb el qual vam aconseguir pujar el Triglav que, amb els seus 2.864 m, és la muntanya més alta d’Eslovènia. Allà vam conèixer l’Alenka qui serà la nostra guia d’enguany i en exclusiva.
L’Alenka doncs ens ve a rebre a l’aeroport de Liubliana i, després de tres hores de cotxe, arribem allà on viu, un preciós refugi situat al cul del món... no, un xic més enllà, al cor dels Alps Julians, dits així per obra i gràcia d’en Juli Cèsar.
Parlem de l’ascensió que farem demà: el Mangart de 2.679 m. Aquesta és la tercera muntanya més alta d’Eslovènia, després del Triglav i l’Škrlatica, i fa frontera amb Itàlia. Molt a primera hora esmorzem i, després de dues hores de cotxe, ens plantem davant la cara per on puja la ruta eslovena. Fa por però apretem les dents i amunt que fa pujada!
El recorregut està equipat i és una autèntica passada. Són uns 500 m de desnivell que cerquen el camí més lògic, aquell per on baixa l’aigua quan plou. Així anem seguint feixes i canals fins atènyer la cresta per on accedim al capdamunt del cim.
Després del merescut descans, i esgotat el temps per contemplar el magnífic paisatge presidit pel majestuós Triglav, toca baixar per la via normal italiana que de normal no té res, ja que es tracta d’una “timba” paorosa que s’obre sota els nostres peus i on cal anar amb molt de compte, ja que un error podria ser fatal.
És en aquest descens quan quasi em cau
al damunt una pedra grossa com un canti. M’amago com puc sota el casc mentre la
pedra esclata a un pam de la meva orella i els seus bocins es perden per
l’abisme... He tornat a néixer!!!
Després de tantes emocions, l’endemà ens dediquem a fer el turista per Kobarid on hi ha el famós salt de l’Slap (o de Kazjak), una cascada de 15 m que va a parar a una piscina d’aigües color turquesa i tot dins d’una cova de parets folrades de molsa. I també ens vam deixar caure pel museu a l’aire lliure de Kolovrat on hi ha tota una línia de trinxeres, restes d’edificis i coves excavades a la roca per l’exercit italià durant la Primera Guerra Mundial.
En arribar de nou a casa esclata una tempesta “Made in Julian Alps” que no deixa de bramar en tota la nit. Estem segurs que demà no farem res, però contra tot pronòstic l’Alenka diu que demà diana a les 6 del matí... jo al·lucino!!! A les 6 del matí segueix plovent però agafem el cotxe i, després de dues hores ens presentem a l’inici del corriol que porta al peu de la via ferrada de Mala Mojstrovka. Al cel hi ha un tímid sol. Així que, sense dir-nos res, tirem amunt.
La via és una passada de maca, amb trams molt exposats. Això és molt normal en aquest país on tenen una altra concepció de la muntanya molt diferent de la nostra... són com d’una altra galàxia!
A les 10 del matí, però, s’acaba el nostre crèdit i esclata una tempesta de collons que me’ls posa per corbata, i encara sort que no és elèctrica! Un cop finalitzada la zona tècnica, sortim a una carena que porta al cim pel qual passem ràpidament i baixem a tota hòstia cap al cotxe on arribem xops però contents. L’endemà toca descans total ja que també plou.
El dia del retorn a Barcelona, el nostre vol surt a les 9 del matí però sortim de ca l’Alenka a les 5, i encara sort ja que als dos quilòmetres trobem la pista barrada per un arbre caigut... cap problema! L’Alenka va a buscar un noi que es presenta amb una motoserra, i cap a Liubliana que falta gent!
Amb tres hores som a casa, però l’equipatge s’ha quedat a Frankfurt. El rebem l’endemà amb les excuses pertinents. Ara toca obrir-se a nous projectes, o millor dit “somnis”.
JAUME SALAT. Activitats realitzades els dies 7-12.07.23 per Jaume Salat i Sebastià Salat.
