dimarts, 19 de gener de 2016

Travessa del Garraf

13.01.16  Encara no ha sortit el sol quan la “Colla dels Dimecres”anem en tren cap a Gavà, però per les finestres veiem com ja despunta el dia amb un bonit cel rogenc... pluja o vent? Des de l’estació anem a buscar l’autobus de línia que ens deixarà a l’emita de Bruguers, ja que tenim la intenció de fer la clàssica travessa fins al poble de Garraf tot passant pel castell d’Eramprunyà, les Agulles, la Morella i el mas de La Pleta.

Així arribem a Bruguers just quan s’escampen les boires matineres i el sol il·lumina el cingle d’un roig encès sobre el qual s’alcen les restes del castell d’Eramprunyà, encara en procès de restauració. El cel està molt blau però ens ve a rebre un aire ben fresc... sembla que més amunt tindrem vent, tal i com passa darrerament.


Després de fer-nos un munt de fotografies per al record, passem a frec de l’ermita romànica de Bruguers i arranquem muntanya amunt, tot seguint les marques del GR 92, sender que no deixarem pràcticament en cap moment. El camí està ben marcat i en alguns llocs encara es veu l’empedrat original, però en altres punts el sender s’encaixa en una profunda trinxera que fa de mal caminar.


Pont natural de la Roca Foradada

La primera parada la fem a la coneguda Roca Foradada, espectacular pont natural que acribillem amb les nostres càmeres. Acte seguit continuem pujant fort encarats al cingle on, a mig aire, es bada la boca de la cova de la Mare de Déu, sota una creu de ferro: és el nostre proper objectiu.


Arribant a un collet, deixem per un moment el GR i anem a l’esquerra per un viarany, marcat amb fletxes blaves, que ens deixa al capdamunt d’una petita mola coronada per les ruïnes del que sembla una antiga ermita. Des d’aquí gaudim de bones vistes del castell, del mar i del delta del Llobregat.

Castell d'Eramprunyà

Des d’aquí baixem a vistar la cova de la Mare de Déu per un camí equipat amb un passamà. L’interior d’aquesta petita cavitat està totalment esculpit pel treball pacient del vent que, al llarg de milers i milers d’anys, ha anat arrencant grans de sorra de l’espadat per a conformar aquestes formes fantàstiques que la gent aprofita per penja-hi objectes diversos.

Entrada a la cova de la Mare de Déu

Sostre erosionat de la cova, amb objectes variats

Després de la visita a la cavitat, i com no fa massa vent, aprofitem aquesta balconada per a fer un mos. En acabat tornem al collet, on recuperem el traçat del GR i continuem fins a desembocar a la pista d’accés al castell, la qual prenem a l’esquerra en suau baixada. En una cruïlla deixem la pista per prendre un camí que puja, encarat a les Agulles, cap a la collada de la Clota, tot rodejant el vessant sud del turó de la Desfeta, on hi ha una torre de vigilància contra incendis, i passant per una bonica cabana de pedra seca. El cel comença a ennuvolar-se, però esperem que no vagi a més.


Cabana de pedra seca

Des de la collada anem en direcció a les Agulles per un viarany que puja tot tallant una pista fins que desemboquem a la carena; a l’esquerra el camí condueix al cim de les Agulles, però nosaltres anem a la dreta per la pista carenera en direcció a la Morella, cim on hi destaquen un munt d’antenes, un vèrtex geodèsic, una creu, i la vistosa esfera d’un ràdar meteorològic. Des d’aquesta carena també gaudim de bones vistes del poble de Begues i del massís de Montserrat inundat de sol.

Ens dirigim cap al cim de la Morella

Seguint el fil de la carena baixem encarats a l’antic abocador de la Vall de Joan, en procés de recuperació (o això és el que diuen...), fins que arribem a un petit collet des del qual iniciem l’ascens cap al cim. A partir d’aquí entrem de ple al regne del rascler, un paisatge laberíntic i de mala petxa format, en aquest cas, pel treball pacient de l’aigua de la pluja que, al llarg de milers i milers d’anys, ha anat disolent la blanca calcària que és el cor del Garraf.


Al cim de la Morella

Així arribem al cim de la Morella que, amb els seus 593 m, és el punt més alt del massís i des del qual, amb aquest ambient tan airejat, s’albira una bona vista que va des del mar al Pirineu passant pel Montmell, Montserrat i el Montseny. Una molt recent taula d’orientació ens ajuda a situar-nos, encara que en ella s’assenyala el Canigó quan el cim que realment es veu és el Puigmal.

Taula d'orientació de la Morella

Ara s’ha tornat a girar un vent que s’ha endut els núvols però que fa que l’estada al cim sigui un xic desagradable. Així és que, un cop fetes les fotos de rigor, marxem cap al mas de La Pleta on pensem fer el dinar. Un breu descens ens deixa a una pista cimentada a l’inici del Pla de Campgràs, gran esplanada farcida d’avencs per on el GR passa a frec d’uns quants d’ells, degudament senyalitzats, com són l’avenc dels Llambrics, de l’Asensio i de la Sílvia.

Entrada de l'avenc de l'Asensio

El GR torna a sortir a la pista cimentada d’accés a les instal·lacions, molt a prop de la cruïlla amb la carretera que puja a la Plana Novella. Prenem aquesta carretera a mà esquerra, i en forta baixada, cap a La Pleta, encarats al mar i al pic del Martell, del qual destaca la seva vistosa dolina, que és un cercle de gespa verda enmig dels matolls grisosos.

La Pleta, on hi ha una oficina d'informació del parc

Així arribem a La Pleta, edifici d’estil modernista construït a finals del segle XIX i ara reconvertit en un dels punts d’informació del Parc Natural del Garraf. Quan entrem a fer el xafarder, l’encarregat de l’oficina, un jove molt amable, ens pregunta quants som i d’on venim... qüestions per a l’estadística. També ens ofereix passar-nos un audiovisual sobre diferents aspectes del parc, cosa que no desaprofitem malgrat que estem mig morts de gana! Després del bonic audiovisual, ara sí, fem un dinar com Déu mana (amb botes de vi incloses); l’única cosa que lamentem és que no hi ha taules de picnic.

Dinem sota la vistosa xemeneia d'un antic pou


Un cop finalitzat l’àpat marxem “volant” cap al poble de Garraf, ja que se’ns està fent un xic tard i al gener la llum no dura tot el dia. Així és que després de passar a frec de la residència canina Canópolis, baixem fort per una pista que marxa entre una pedrera (a l’esquerra) i el profund barranc del Fondo de les Coves (a la dreta).

Anem baixant encarats al mar

Un cop superada la pedrera, el GR segueix baixant ara per un sender, amb fortes llaçades, cap al poble de Garraf, el qual ja veiem al final del barranc, al peu de la Roca Falconera i a tocar del mar.

La costa de Garraf, amb el poble i la Roca Falconera

El sol ja s’oculta per ponent quan, arribant a l’estació de Garraf, donem per finalitzada aquesta bonica travessa. Al final no hem tingut ni pluja ni massa vent... excel·lent!. Fins la propera.

ISABEL BENET. Activitat col·lectiva realitzada el dia 13.01.16.