dijous, 10 d’abril de 2014

Crònica de la XXXVII Embardissada

6.04.14  Cada mes d’abril, i des de fa 37 anys, el Centre Excursionista d’Olot organitza la ja famosa Embardissada, una caminada més o menys circular i de mitjana distància que, any rera any, s’endinsa en les pregoneses de l’Alta Garrotxa descobrint-nos vells indrets i antics camins recuperats de l’oblit.

L’Embardissada d’enguany, però, discorre integrament per l’extrem nord-oriental de la comarca del Ripollès on es troba la capçalera de la riera de Bolòs, tributària del Llierca (afluent del riu Fluvià), i té com a punt culminant l’excel·lent talaia de Sant Antoni, alterosa muntanya situada al sud de Camprodon. Per això el grup que participem aquest any ja estem de bon matí al punt d’inici a la sortida del poble de Sant Pau de Segúries, en plena vall del Ter. Comencem l’itinerari tot remuntant cap al proper coll de Sant Pau, fronterer amb la Garrotxa i capçalera de la Vall del Bac.

Primeres llums al coll de Sant Pau

Havent passat per davant del mas de Cal Mariner ja enfilem la llarga carena cap a la collada del Sitjar tot passant per la collada del Faig i el coll d’Aure, movent-nos per l’interior d’una fageda al vessant obac del turó del Sitjar, per això, encara que el camí fa pujada, no ens treiem pas la roba d’abric.

Passant per Cal Mariner

Enfilant la carena en direcció al Sitjar

Així arribem a la collada del Sitjar, indret pel qual ja vam passar a l’edició de l’any 2009 procedents del Talló i el Puig Ou. Aquí rebem els primers raigs de sol i ens treiem algunes peces de roba ja que comencem a sospitar que acabarem en màniga curta. Després de les darreres pluges pensàvem que trobariem els camins enfangats, però es nota que al bosc li feia falta una bona regada ja que el terra està tot just humit, perfecte!

Collada del Sitjar

Des de la collada del Sitjar seguim pujant fins al coll de l’Alec on trobem el primer control i des d’on prenem una carena en direcció est que ens porta al Mirador de l’Avi des d’on se’ns desplega el Pirineu intensament nevat . Per llevant, i sota nostre, tenim la divisòria d’aigües, presidida pel Talló i el Puig Ou, entre la Vall del Bac i la de Bolòs. Des d’aquí també veiem, enganyosament a prop, la gran església que corona la muntanya de Sant Antoni... Això està fet!

Muntanya de Sant Antoni, des del Mirador de l'Avi

Una curta baixada ens porta al coll de la Bau on hi ha unes taules amb galetes i begudes variades. Ens hi aturem a fer un mos ja que després ens toca baixar de valent uns bons 500 m de desnivell fins al fons de la vall de Bolòs per un sender estret i costerut absolutament enterrat sota una espessa capa de fullaraca i pel qual hem d’anar en compte de no trepitjar les pedres soltes que s’hi oculten.

Avituallament al coll de la Bau

Baixant cap a la vall de Bolòs

Finalment, després de passar a frec del mas abandonat del Seguer, arribem al fons de la riera de Bolòs, flanquejada d’arbusts totalment folrats de molsa que es despenja com els cortinatges d’un palau de fades.


A la riera de Bolòs sí que es noten les darreres pluges, ja que aquesta baixa tan ufanosa que l’organització ha hagut d’habilitar un pas consistent en dos grans troncs i una corda fixa.

Travessant la riera de Bolòs

Un cop a l’altra banda, enfilem primer cap a l’església romànica de Santa Maria de Bolòs passant a frec del mas i la font de ca l’Andal, antic hostal de la contrada i recentment restaurat.

Arribant a Santa Maria de Bolòs


Aquesta església, la restauració de la qual es va iniciar l’any 1990, avui està oberta i tothom pot tocar la seva campana anomenada Endreuina. Aquí trobem el segon control en el que ens informen que, per raons alienes a l’organització, el traçat s’hagut de modificar. Ens imaginem que no podem seguir pel fons de la vall fins assolir la vertical sobre el turó de Sant Antoni, tal i com estava previst, degut a l’augment del cabal de la riera, per això haurem de descobrir el nou traçat sobre el mapa que facilita l’organització amb la inscripció.

Ara ens enfilem cap a la Masó, casa en procés de restauració, i des d’aquí, seguint el curs del torrent de Ribamala, travessem un trau de roca a la carena que ens imaginem que és el coll de la Masó ja que, per un moment, estem abocats al vessant de la riera de Salarsa. Tot seguit, però, flanquegem pel sud el puig dels Arcons fins al que suposem que és el coll de Bolòs, molt a prop del mas Blanc on s’hi crien toros de lidia els quals veiem tan tranquils pasturant, això si, confinats darrera una bona tanca!

Passant vora el mas Blanc

Inesperadament, a partir d’aquí prenem un camí preciós que planeja molt per damunt de la vall de Bolós car es tracta d’un antic canal del qual encara es poden veure les restes de les conduccions de fusta que avui dia han estat substituïdes per un tub de plàstic. Des d’aquest camí veiem per ponent el turó de Sant Antoni on, de l’església, només veiem la teulada, però pensem... això ja està! A més encara ens acompanya el so de la campana Endreuina.

Pel camí de l'antic canal

Aquest camí s’acaba a la que suposem que és la font de la Tosquera on aprofitem a fer un petita descans i a refrescar-nos ja que comença a fer calor de debó i ja fa estona que ens hem desempellegat de tota la roba que ens podiem treure. A més els arbres, encara despullats de fulles, no ens ofereixen cap mena d’ombra, cosa que aprofiten algunes plantes com l’herba fetgera (Anemone hepatica), la prímula (Primula vera) i la gatassa (Ranunculus ficaria) les quals s’afanyen a florir abans de quedar-se sense sol i desaparèixer fins la primavera següent.

Flor de la gatassa

Seguim pujant cap a la carena de la serra de Nevà on, a mà esquerra, descobrim una estranya col·lumna: es tracta del monument dedicat a Cèsar August Torras, gran divulgador d’aquestes contrades a través de les seves guies excursionistes. El que descobrim també és que tenim la vall del riu Ritortell als nostres peus i això vol dir que la marrada ha estat considerable.

Monument a Cèsar August Torras

Ara ens toca anar per una pista cimentada, i per la qual ens adelanten alguns vehicles, fins al Pla de la Brossa on enllacem amb el circuit original. Des d’aquest punt flanquegem sota el puig de Sant Antoni Vell fins al coll que separa els dos turons on trobem el tercer control. La pujada al turó de Sant Antoni ens la podiem estalviar i anar directament al pla de Bonaire on hi ha l’avituallament del iogurts, però arribar fins aquí i no pujar a tan superba talaia ho considerem quasi un sacrilegi, així que... amunt que fa pujada! (i molta, val a dir).

Des del capdamunt la vista de 360º és immillorable: per ponent tenim l’alta vall del Ter rematada pel circ d’Ulldeter i la Serra de la Canya, amb el Balandrau i el Cerverís als seus extrems; al nord tenim el Costabona i el Canigó units pel Pla Guillém; per llevant s’alcen el Comanegra i el Bassegoda, i pel sud veiem la continuació del nostre itinerari, el qual travessa els Castellets i es dirigeix cap al Puig de Dot. Al final, molt lluny, veiem Sant Pau de Segúries.

Les muntanyes del circ d'Ulldeter

El massís del Canigó

Després de visitar l’església i la resta de dependències annexes, decidim que ja és hora de dinar i ho fem en una de les taules de picnic que hi ha repartides pels voltants de l’ermita. En acabat anem a fer el postre al “control dels iogurts” situat al Pla de Bonaire on sentim a dir que el primer classificat de l’Embardissada ha passat per aquí quan faltaven pocs minuts de les 9 del matí! Ens preguntem si haurà vist alguna cosa.

Control al Pla de Bonaire

Ara només ens queda pujar al Puig de Dot des de la collada del Remei des de la qual veiem el santuari homònim amb les seves torres bessones. La pujada al Puig de Dot només salva uns 100 m de desnivell, però amb el cansament que ja duem a sobre, aquest es fa una mica feixuc.

Després baixem ràpidament cap a Salelles on es troba el darrer control per un sender de pronunciada pendent. A Salelles ens informen que ja només resten 4 Km de recorregut... els quilòmetres més llargs! Anem seguint l’aqüeducte que porta aigua a la central elèctrica del Mariner i passem a frec de la pedrera de El Carburo, on s’hi havien extret margues impregnades d’hidrocarburs i amb les quals es fabricava el carbur càlcic per tal d’obtenir el gas acetilè amb el qual s’il·luminaven les mines de carbó d’Ogassa. Val a dir que, acostant-nos a Sant Pau per una rasa recent oberta en aquestes roques, amb el sol de la tarda, l’ambient fa certa flaire de petroli.

L'aqüeducte de la central elèctrica del Mariner

Finalment entrem als carrers de Sant Pau acompanyats per una colla de joves que comenten entre ells: “Em faig creus que hagi pogut arribar...”. A l’arribada, després de recollir la samarreta de record i prendre uns bons refrescs, consultem el GPS mitjançant el qual ens assabentem que hem fet un recorregut d’uns 25 Km amb un desnivell positiu d’uns 1100 m. Si voleu consultar el track, cliqueu aquí

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 6.04.14 pels socis Isabel Benet, Isabel Salvia, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Mercè Julve, Toni Tejedor i José Hidalgo.

dimarts, 1 d’abril de 2014

Pels voltants de la vall d'Alinyà

29.03.14  Estem a finals de març i tots sabem el que això significa: que la primera sortida col·lectiva de la primavera ja està aquí! Aquest cop ens trobem tots a Perles, petit poble de l’Alt Urgell situat en una estreta vall per on discorre el riu de Perles, afluent del Segre. Per a accedir-hi cal anar fins a Coll de Nargó, des d’on creuem el Segre pel Pont d’Espia i seguim, per la carretera que va a Solsona, fins a Perles, on ja vam iniciar la sortida col·lectiva del mes d’abril de l’any 2009. En aquella ocasió vam pujar al Cogulló de Turp i a l’ermita de Sant Pelaia tot remuntant el barranc de Colldeboix.

Avui està previst un recorregut circular que ens portarà des de Perles a l’ermita de Sant Ponç, Alinyà, la font de l’Aiguaneix i a cal Gili per, finalment, tornar a Perles pel ja conegut barranc de Colldeboix, tot seguint una combinació d’itineraris dissenyats per la Fundació Territori i Paisatge de Catalunya Caixa.

El poble de Perles

Després de deixar els cotxes al voral de la carretera, sota l’esguard de la Roca de Perles, anem amunt uns metres per l’asfalt, tot deixant a mà esquerra el camí que va a Fígols i a mà dreta l’església de Sant Roma, per on es suposa que tornarem.

El dia està molt rúfol i fa un vent humit i fred que ens esperona a deixar ràpidament el fons de la vall i enfilar-nos, a mà esquerra, per un sender costerut, entre camps abandonats i terreny descarnat, en direcció nord-est cap al Coll del Portell, tot fregant una alterosa cresta de calcàries grises on els voltors hi tenen els seus nius.


Remuntant en direcció al coll de Portell

Quan arribem, ben suats, a la capçalera del barranc, sota el coll del Portell, el bosc s’esclareix i el camí desemboca a una pista que planeja en direcció sud oferint-nos, malgrat el dia gris, magnífiques vistes del massís del Boumort i del Cogulló de Turp. Just a sota nostre, la Roca de Perles sembla la cresta d’una onada petrificada.

Roca de Perles, en primer terme, i massís de Boumort al fons

Al capdamunt del turó de Sant Ponç descobrim un mirador encarat al nord-est, amb un banc de fusta i un plafó orientatiu i des qual podem veure el poble d’Alinyà i els veïnats de la Llobera i les Sorts. També tenim l’espectacular sinclinal de la Roca de la Pena just enfront.

Mirador del turó de Sant Ponç

Tot seguit baixem cap a l’ermita de Sant Ponç a esmorzar protegits del vent pel seu magnífic porxo i, aprofitant que estem en una església, tots resem perquè almenys no plogui.

Ermita de Sant Ponç

Fent un gran esforç sortim del porxo i continuem baixant cap a Alinyà passant per la bonica font del Gavatxó, sota una espessa coberta de boix. A Alinyà entrem per la plaça del Ball Pla on hi ha l’imponent església de Sant Esteve d’una sola nau coronada per un absis i campanar de cadireta. La façana nord crida l’atenció pel fet d’estar construïda amb filades alternants de calcàries grises i pedra tosca de color groguenc.

Sant Esteve d'Alinyà

Seguim baixant fins a creuar el riu de la Peça en el qual hi neden un ànecs entre les seves ribes folrades de molsa... Tots tenim la mateixa pensada: que es tracta d’un “riu de pessebre”! Ara toca tornar a pujar. Un seguit de pals indicadors ens orienten cap a la surgència de l’Aiguaneix la qual, ens asseguren les guies, és extraordinària... i a fe que no s’equivoquen, ja que l’aigua brolla del vessant de la muntanya per diverses fonts, la més espectacular de les quals és la que es troba a l’interior d’una coveta feta de pedra tosca folrada de molsa; sembla talment la boca oberta d’un monstre!

Font de l'Aiguaneix

Lògicament aquí ens hi estem una bona estona entrant a la coveta i sortint-ne ben xops... si hagués plogut no ens hauriem mullat tant. A mesura que seguim pujant a buscar el camí ral, tot travessant un caos de roques, el dia millora ostensiblement i fins i tot surt el sol, per la qual cosa la roba d’abric comença a sobrar però no ens la treiem del tot ja que, de tant en tant, encara ens colpeja alguna ratxa de vent.

Al peu de l’abrupte vessant anomenat els Escots, comença el camí ral que planeja per l’obaga del tossal de Cambrils. A l’indret de la Planassa el panorama s’eixampla i, a més del Boumort, el Cogulló de Turp i la Roca de la Pena, tenim enfront el Roc Galliner amb el turó de Sant Ponç a sota seu. També veiem, al fons de la vall, l’enlairat poble de l’Alzina d’Alinyà.

Vista a l'oest, amb el turó de Sant Ponç en primer terme

Per l’ample camí ral anem còmodament fent lleugeres pujades i baixades tot deixant a mà dreta els tossals de la Migenca i de la Corona. Així arribem a un replà conreat conegut com la Planesilla on, sembla ser, es cultiven unes patates molt apreciades. Passem a frec d’un cobert agricola i anem a sortir de nou a la carretera de Solsona.

Pel camí ral; al fons, el Cogulló de Turp

Un cop hem arribat a la carretera anem a mà esquerra en direcció al coll de Boix. Ara també veiem l’ermita de Santa Pelaia, enlairada al capdamunt d’un esperó rocós, i el cim nevat de la Torreta de l’Orri amb les seves característiques antenes. A l’alçada de cal Gili, a tocar de la carretera, baixem a dinar al costat de la font homònima on s’hi està tan bé que més d’un (i d’una) aprofita a fer una bona migdiada.

Dinant vora la fon de Cal Gili

Des d’aquí ja prenem el camí de baixada cap a Perles tot seguint el curs del torrent de Colldeboix, passant prop del mas de cal Fiter i sota el Tossal Roig. Tenim sort que el terreny està ben sec ja que quan està xop rellisca molt. En el punt on el torrent excava una petita gorja, el camí s’encaixa a la roca i està reforçat amb marges de pedra. En alguns trams encara es conserva l’empedrat original.

Baixant cap a Perles, prop de Cal Fiter

Quan sortim de la gorja, però, ens trobem amb una sorpresa desagradable: les obres d’instal·lació d’un dipòsit d’aigua han malmès el tram final del camí, el qual ha estat substituït per una pista pedregosa i tan costeruda que al final sembla més aviat una carrassera i per la qual hem de baixar amb molt de compte... què diferent del camí que recordàvem de fa cinc anys!

L'ampla i pedregosa pista que ha malmés un bonic camí

Finalment, un cop hem arribat al fons de la vall i hem creuat el riu de Perles per una passera de fusta, ens toca pujar de valent cap al poble que veiem allà dalt de tot i on arribem tot passant a frec de l’església romànica de sant Romà tal i com estava previst.

Sant Romà de Perles, punt final

Des del marge de la carretera, on tenim els cotxes, fem una darrera ullada al poble de Perles que ara llueix il·luminat pel sol de la tarda. Per acabar bé aquest dia magnífic, anem a fer-la petar al bar de cal Celso d’Alinyà. Fins la propera!

ISABEL BENET. Sortida col·lectiva realitzada el dia 29.03.14.