dijous, 10 d’abril de 2014

Crònica de la XXXVII Embardissada

6.04.14  Cada mes d’abril, i des de fa 37 anys, el Centre Excursionista d’Olot organitza la ja famosa Embardissada, una caminada més o menys circular i de mitjana distància que, any rera any, s’endinsa en les pregoneses de l’Alta Garrotxa descobrint-nos vells indrets i antics camins recuperats de l’oblit.

L’Embardissada d’enguany, però, discorre integrament per l’extrem nord-oriental de la comarca del Ripollès on es troba la capçalera de la riera de Bolòs, tributària del Llierca (afluent del riu Fluvià), i té com a punt culminant l’excel·lent talaia de Sant Antoni, alterosa muntanya situada al sud de Camprodon. Per això el grup que participem aquest any ja estem de bon matí al punt d’inici a la sortida del poble de Sant Pau de Segúries, en plena vall del Ter. Comencem l’itinerari tot remuntant cap al proper coll de Sant Pau, fronterer amb la Garrotxa i capçalera de la Vall del Bac.

Primeres llums al coll de Sant Pau

Havent passat per davant del mas de Cal Mariner ja enfilem la llarga carena cap a la collada del Sitjar tot passant per la collada del Faig i el coll d’Aure, movent-nos per l’interior d’una fageda al vessant obac del turó del Sitjar, per això, encara que el camí fa pujada, no ens treiem pas la roba d’abric.

Passant per Cal Mariner

Enfilant la carena en direcció al Sitjar

Així arribem a la collada del Sitjar, indret pel qual ja vam passar a l’edició de l’any 2009 procedents del Talló i el Puig Ou. Aquí rebem els primers raigs de sol i ens treiem algunes peces de roba ja que comencem a sospitar que acabarem en màniga curta. Després de les darreres pluges pensàvem que trobariem els camins enfangats, però es nota que al bosc li feia falta una bona regada ja que el terra està tot just humit, perfecte!

Collada del Sitjar

Des de la collada del Sitjar seguim pujant fins al coll de l’Alec on trobem el primer control i des d’on prenem una carena en direcció est que ens porta al Mirador de l’Avi des d’on se’ns desplega el Pirineu intensament nevat . Per llevant, i sota nostre, tenim la divisòria d’aigües, presidida pel Talló i el Puig Ou, entre la Vall del Bac i la de Bolòs. Des d’aquí també veiem, enganyosament a prop, la gran església que corona la muntanya de Sant Antoni... Això està fet!

Muntanya de Sant Antoni, des del Mirador de l'Avi

Una curta baixada ens porta al coll de la Bau on hi ha unes taules amb galetes i begudes variades. Ens hi aturem a fer un mos ja que després ens toca baixar de valent uns bons 500 m de desnivell fins al fons de la vall de Bolòs per un sender estret i costerut absolutament enterrat sota una espessa capa de fullaraca i pel qual hem d’anar en compte de no trepitjar les pedres soltes que s’hi oculten.

Avituallament al coll de la Bau

Baixant cap a la vall de Bolòs

Finalment, després de passar a frec del mas abandonat del Seguer, arribem al fons de la riera de Bolòs, flanquejada d’arbusts totalment folrats de molsa que es despenja com els cortinatges d’un palau de fades.


A la riera de Bolòs sí que es noten les darreres pluges, ja que aquesta baixa tan ufanosa que l’organització ha hagut d’habilitar un pas consistent en dos grans troncs i una corda fixa.

Travessant la riera de Bolòs

Un cop a l’altra banda, enfilem primer cap a l’església romànica de Santa Maria de Bolòs passant a frec del mas i la font de ca l’Andal, antic hostal de la contrada i recentment restaurat.

Arribant a Santa Maria de Bolòs


Aquesta església, la restauració de la qual es va iniciar l’any 1990, avui està oberta i tothom pot tocar la seva campana anomenada Endreuina. Aquí trobem el segon control en el que ens informen que, per raons alienes a l’organització, el traçat s’hagut de modificar. Ens imaginem que no podem seguir pel fons de la vall fins assolir la vertical sobre el turó de Sant Antoni, tal i com estava previst, degut a l’augment del cabal de la riera, per això haurem de descobrir el nou traçat sobre el mapa que facilita l’organització amb la inscripció.

Ara ens enfilem cap a la Masó, casa en procés de restauració, i des d’aquí, seguint el curs del torrent de Ribamala, travessem un trau de roca a la carena que ens imaginem que és el coll de la Masó ja que, per un moment, estem abocats al vessant de la riera de Salarsa. Tot seguit, però, flanquegem pel sud el puig dels Arcons fins al que suposem que és el coll de Bolòs, molt a prop del mas Blanc on s’hi crien toros de lidia els quals veiem tan tranquils pasturant, això si, confinats darrera una bona tanca!

Passant vora el mas Blanc

Inesperadament, a partir d’aquí prenem un camí preciós que planeja molt per damunt de la vall de Bolós car es tracta d’un antic canal del qual encara es poden veure les restes de les conduccions de fusta que avui dia han estat substituïdes per un tub de plàstic. Des d’aquest camí veiem per ponent el turó de Sant Antoni on, de l’església, només veiem la teulada, però pensem... això ja està! A més encara ens acompanya el so de la campana Endreuina.

Pel camí de l'antic canal

Aquest camí s’acaba a la que suposem que és la font de la Tosquera on aprofitem a fer un petita descans i a refrescar-nos ja que comença a fer calor de debó i ja fa estona que ens hem desempellegat de tota la roba que ens podiem treure. A més els arbres, encara despullats de fulles, no ens ofereixen cap mena d’ombra, cosa que aprofiten algunes plantes com l’herba fetgera (Anemone hepatica), la prímula (Primula vera) i la gatassa (Ranunculus ficaria) les quals s’afanyen a florir abans de quedar-se sense sol i desaparèixer fins la primavera següent.

Flor de la gatassa

Seguim pujant cap a la carena de la serra de Nevà on, a mà esquerra, descobrim una estranya col·lumna: es tracta del monument dedicat a Cèsar August Torras, gran divulgador d’aquestes contrades a través de les seves guies excursionistes. El que descobrim també és que tenim la vall del riu Ritortell als nostres peus i això vol dir que la marrada ha estat considerable.

Monument a Cèsar August Torras

Ara ens toca anar per una pista cimentada, i per la qual ens adelanten alguns vehicles, fins al Pla de la Brossa on enllacem amb el circuit original. Des d’aquest punt flanquegem sota el puig de Sant Antoni Vell fins al coll que separa els dos turons on trobem el tercer control. La pujada al turó de Sant Antoni ens la podiem estalviar i anar directament al pla de Bonaire on hi ha l’avituallament del iogurts, però arribar fins aquí i no pujar a tan superba talaia ho considerem quasi un sacrilegi, així que... amunt que fa pujada! (i molta, val a dir).

Des del capdamunt la vista de 360º és immillorable: per ponent tenim l’alta vall del Ter rematada pel circ d’Ulldeter i la Serra de la Canya, amb el Balandrau i el Cerverís als seus extrems; al nord tenim el Costabona i el Canigó units pel Pla Guillém; per llevant s’alcen el Comanegra i el Bassegoda, i pel sud veiem la continuació del nostre itinerari, el qual travessa els Castellets i es dirigeix cap al Puig de Dot. Al final, molt lluny, veiem Sant Pau de Segúries.

Les muntanyes del circ d'Ulldeter

El massís del Canigó

Després de visitar l’església i la resta de dependències annexes, decidim que ja és hora de dinar i ho fem en una de les taules de picnic que hi ha repartides pels voltants de l’ermita. En acabat anem a fer el postre al “control dels iogurts” situat al Pla de Bonaire on sentim a dir que el primer classificat de l’Embardissada ha passat per aquí quan faltaven pocs minuts de les 9 del matí! Ens preguntem si haurà vist alguna cosa.

Control al Pla de Bonaire

Ara només ens queda pujar al Puig de Dot des de la collada del Remei des de la qual veiem el santuari homònim amb les seves torres bessones. La pujada al Puig de Dot només salva uns 100 m de desnivell, però amb el cansament que ja duem a sobre, aquest es fa una mica feixuc.

Després baixem ràpidament cap a Salelles on es troba el darrer control per un sender de pronunciada pendent. A Salelles ens informen que ja només resten 4 Km de recorregut... els quilòmetres més llargs! Anem seguint l’aqüeducte que porta aigua a la central elèctrica del Mariner i passem a frec de la pedrera de El Carburo, on s’hi havien extret margues impregnades d’hidrocarburs i amb les quals es fabricava el carbur càlcic per tal d’obtenir el gas acetilè amb el qual s’il·luminaven les mines de carbó d’Ogassa. Val a dir que, acostant-nos a Sant Pau per una rasa recent oberta en aquestes roques, amb el sol de la tarda, l’ambient fa certa flaire de petroli.

L'aqüeducte de la central elèctrica del Mariner

Finalment entrem als carrers de Sant Pau acompanyats per una colla de joves que comenten entre ells: “Em faig creus que hagi pogut arribar...”. A l’arribada, després de recollir la samarreta de record i prendre uns bons refrescs, consultem el GPS mitjançant el qual ens assabentem que hem fet un recorregut d’uns 25 Km amb un desnivell positiu d’uns 1100 m. Si voleu consultar el track, cliqueu aquí

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 6.04.14 pels socis Isabel Benet, Isabel Salvia, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Mercè Julve, Toni Tejedor i José Hidalgo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada