dimarts, 17 de març de 2015

De Sant Celoni a Canet, amb bicicleta

8.03.15  El passat mes de febrer, en el decurs de l’excursió que vam fer per la carena del Montnegre, ens vam adonar del munt de ciclistes que rodaven per la gran quantitat de pistes que solquen aquesta serra. Per això el diumenge 8 de març les Isabels, ben acompanyades per en Siscu, vam anar en tren a Sant Celoni amb la intenció de prendre el GR 5 fins a Canet de Mar.

Un cop a l’estació de Sant Celoni notem que, malgrat el bon sol que fa, el dia és prou fred, cosa que ens sembla bé perquè ens espera una bona pujada per l’excel·lent pista que des de l’urbanització Can Coll, i després de creuar la riera de Montnegre, s’enfila de dret cap a Sant Martí de Montnegre i que hem de compartir amb alguns cotxes que pugen i baixen.

Pujant cap a Sant Martí de Montnegre

Can Ginestar

A mitja pujada, però, la fresqueta del matí sembla que ja és història perquè comencem a suar de valent, per la qual cosa ens anem alliberant de la roba d’abric. En passar a frec de Can Ginestar, recuperem els senyals del GR 5 que haviem deixat a la sortida de la urbanització Can Coll. Poc després, en entrar al vessant “marí” de la serra, un aire fresc en glaça la suor i ens hem de tornar a abrigar.

Mirador de Sant Martí de Montnegre, amb vistes al Montseny

Així arribem al petit nucli de Sant Martí de Montnegre on aprofitem a visitar l’església i el seu mirador sobre el Montseny, i com no coneixem gens el massís ni la seva immensa red de pistes, continuem la ruta seguint els senyals del GR 5 malgrat que sabem que aquestes s’enfilen per la carena coincidint amb les del PR-C 103 del “Montnegre carener” que ja vam seguir en l’excursió del mes passat, però ara que anem arrossegant les bicicletes muntanya amunt, per camins costeruts i infames, la pujada no es fa gens fàcil ni agradable. Entre les branques dels arbres que tot just comencen a despertar del llarg hivern, veiem com el cel es comença a enterenyinar. Quan, molt cansats, arribem al coll de Basses pensem que les nostres penes ja s’han acabat.

Coll de Basses

Des de l’esmentat coll anem a buscar el Vaivé de la Casa Nova, on deixem de banda els senyals del PR i ja només seguim els del GR 5 que esperem que no ens fallin. Així que comencem la baixada pel vessant sud de la serra, sota el turó d’en Vives, per uns camins carreters tan sorrencs, costeruts i pedregosos que només són aptes per a ciclistes molt experts... i com no és el cas, en alguns trams hem de posar el peu a terra.



Això sí, en un tres i no res arribem al fons del torrent de la Roureda tot passant a frec de bells masos i camps de maduixeres cobertes amb cúpules de plàstic. Seguim el curs del torrent aigües avall fins a Sant Iscle de Vallalta deixant a mà dreta, i un xic enlairada, la petita ermita de la Salut. El sol s’ha tapat del tot i anant de baixada fa un fred que pela.


Ermita de la Salut

Arribem a Sant Iscle de Vallalta

Entrem al poble de Sant Iscle per la seva part alta, i aquí aprofitem per descansar i fer un mos. Després de dinar ens tornem a posar en marxa, no sense abans donar algunes voltes buscant la continuació del GR 5 que en aquest poble no està gens ben indicada. Quan retrobem els senyals ens pensem que ara el camí serà una plàcida baixada cap al mar... però no! Encara ens queda remuntar fort per sota el vessant oest del Turó Roig i arribar al Mirador de la Creu després de passar pel coll Safiguera. Això de “mirador” és un dir pequè avui dia, i degut a l’espessa vegetació, des d’aquí amb prou feines podem veure el mar i el poble de Canet.

Mirador de la Creu

Des del mirador ja albirem Canet

Al nucli històric de Canet

Ara sí, amb una ràpida baixada ens anem apropant al mar tot creuant el nucli històric de Canet on descobrim alguns edificis modernistes realment notables. Des d’aquí tenim pensat de seguir rodant per l’Eix de la Costa fins a Mataró, però a l’alçada d’Arenys de Mar, i degut a les recents llevantades, el camí ha desaparegut en alguns punts i es fa dificil arrossegar les bicicletes... que ja les hem arrossegat prou!

Per l'Eix de la Costa en direcció a Arenys de Mar

Platja d'Arenys de Mar

Així és que des d’Arenys de Mar agafem el tren de tornada amb el pensament que un altre dia tornarem amb més temps per seguir investigant el tram costaner. Track de la ruta.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 8.03.15 per Isabel Benet i Isabel Salvia, amb l’amic Siscu.

dimecres, 11 de març de 2015

Trescant per Sant Llorenç del Munt

7.03.15  Un cop més hem anat al massís de Sant Llorenç del Munt, per pujar aquest cop a la Mola des de Can Robert i Can Pobla pel camí dels Monjos; des del cim, haviem pensat retornar per la canal del Forn del Cargol i les masies de Can Bufi, Can Pèlags i Can Garrigosa, però en no trobar un camí clar de baixada per l’esmentada canal, vam decidir fer-ho per la canal de l’Abella, per on transcorre, ben senyalitzat, el sender SL C-50.

Des de Terrassa, prenem la carretera BV-1221 en direcció a Matadepera, el coll d’Estenalles i Talamanca. Just quan passem pels camps d’hoquei de les Pedritxes, al Km 6, ens desviem a la dreta per entrar a la urbanització Cavall Bernat, on continuem per l’avinguda de Rocafort, l’avinguda de Can Marcet (a l’esquerra), el carrer de Boixaderes (a la dreta) i el carrer-pista de Can Robert (a l’esquerra), per on arribem tot seguit a la masia de Can Robert, vora la qual hi ha una ampla zona d’aparcament.

Can Robert (650 m) és una antiga masia del s. XVIII, de dues plantes, un xic abandonada en l’actualitat (és la impressió que ens dóna), on l’any 1918 el poeta Joan Salvat-Papasseït va fer una estada de repòs; fruit d’aquella estada fou el llibre de poemes La gesta dels estels. Prop del mas hi ha un forn de calç i restes d’un trull d’oli, elements que avui no hem pogut veure per manca de temps.

Comencem l'excursió a l'aparcament de Can Robert

Des de Can Robert, deixem de moment la pista que continua cap a Can Pobla per agafar a la dreta el sender local SL C-50 (senyalitzat amb estaques, no pas amb pintura). Aquest primer tram és una drecera que ens estalvia una llaçada de la pista i que poc més amunt passa per la necrópolis de Can Robert, conjunt de cinc tombes, més o menys visibles, d’època visigòtica. Tot seguit desemboquem a un revolt de l’esmentada pista, que seguim a la dreta en direcció a Can Pobla; als pocs metres deixem a l’esquerra el camí senyalitzat de la canal de l’Abella, per on finalment retornarem després.

L'enlairada pista permet bones vistes, com la
que tenim del Cavall Bernat de Sant Llorenç

Havent arribat al conjunt d’edificacions de Can Pobla (844 m), vorejem per l’esquerra el gran edifici modernista de principis del s. XX (bastit per Antoni de Quadras, primer comte de Sant Llorenç del Munt), així com la capella de Sant Esteve, construïda sobre les restes de l’antiga esglèsia romànica de Sant Esteve de la Vall (s. X-XI).


Les edificacions modernistes de Can Pobla

Passat Can Pobla, continuem a l’esquerra per un corriol fins a una primera cruïlla, on enllacem amb el sender SL C-50 que haviem deixat a l’entrada de Can Pobla, i seguim amunt fins a desembocar a la carena amb el Camí dels Monjos (sender PR C-31). Anem pujant per aquest camí, amb trams empedrats, que s’endinsa en un bosc d’alzines i passa més endavant vora els cingles i petites balmes dels Horts del Monjos, indret on antigament els monjos de Sant Llorenç tenien els seus horts.

Quan el bosc ho permet, tenim una bona vista
sobre la Castellassa de Can Torres

Des d’aquí, per camí empedrat que revolta la Roca Colom, ens enfilem fins a sortir a l’esplanada que culmina al cim de la Mola (1104 m), màxima altitud de Sant Llorenç del Munt i sostre comarcal del Vallès Occidental.

Magnífic tram de camí empedrat


A l’ample cim es troba l’església romànica de Sant Llorenç (s. XI). Aquesta església, únic edifici que resta de l’antic monestir benedictí, és de planta basilical, amb tres naus i els seus respectius absis, i un creuer coronat per una cúpula o cimbori octogonal. A l’exterior les parets dels absis estan decorades amb faixes i arcuacions. Al costat sud hi ha l’actual hostatgeria, amb servei de bar i restaurant, construïda sobre les antigues dependències monàstiques.

Els grans absis de Sant Llorenç del Munt

Interior de l'esglèsia

Des del cim gaudim d’unes vistes fantàstiques, amb el Pirineu nevat, del Canigó a les muntanyes d’Andorra, així com de Montserrat i el Montseny, entre moltes altres. Llàstima que la flamant taula d’orientació instal·lada l’any 2009 fou malmesa tres anys després per actes vandàlics i va haver de ser retirada; esperem que pugui ser reposada aviat i que el civisme s’imposi sobre les bretolades.

Comencem a davallar. Hi podem veure els cingles dels Òbits,
rere els quals s'aixeca el Montcau; al fons, el Pirineu nevat

Sortim de la Mola en direcció nord-est, baixant per l’ample planell del cim, per endinsar-nos poc després en un ombrívola canal que salva la graonada del cingle. A la sortida de la canal, travessem un tram rocallós i arribem poc després al coll del Morral del Drac (958 m), característic monòlit travessat a banda i banda per una esquerda.

El Morral del Drac

Fent equilibris pel Morral

En aquest coll surt un camí a la dreta que baixa per la canal de Santa Agnès, on hi ha les restes de l’ermita homònima excavada en gran part a la roca, i un altre a l’esquerra (per on finalment baixarem), que davalla per la canal de l’Abella a Can Robert, i que segueix la ruta del SL C-50.

Aquí comença la nostra “marrada” d’anada i tornada. Com que pensem baixar per la canal del Forn del Cargol, que es despenja del Morral Gran, continuem recte per la carena en direcció nord. Anem deixant a l’esquerra les gens indicades desviacions a la carena del Morro de Sescorts, a la canal del Pi Tort i a la canal del Bosc; només sembla evident la del Pi Tort, que baixa fins a Can Pèlags, amb un gran exemplar (no és pas el que li dóna nom) a l’entrada d’un camí bastant definit. Seguim la carena principal i, abans d’arribar al coll de les Pinasses, agafem, com a variant, un corriol a la dreta que porta a les balmes dels Òbits, que ja vam visitar fa dos anys (Sant Llorenç del Munt, de nord a sud).

Arribant als Òbits

El camí entre els Òbits i la Font Flàvia passa
per trams de conglomerat molt espectaculars

Dels Òbits continuem pel camí que revolta la cinglera i passa després per la Font Flàvia, arranjada l’any 1978, segons indica una placa, per la Penya dels Ximplets i els Amics de les Arts (no és pas el grup musical). Des de la font acabem de revoltar el sector dels Òbits i arribem de nou a la carena principal, al pla de les Pinasses. Travessem el camí carener per seguir a l’altre costat, en direcció oest, per un corriol poc marcat que, en lleugera baixada, s’endinsa a través d’un bosc per la carena dels Ginebres cap al cingle del Morral Gran. Confiàvem en trobar en algun moment l’inici de la canal del Forn del Cargol, tal com havíem pensat, però, malgrat algunes fites de pedres, no hem vist cap rastre de corriol que donés garanties de continuar i, havent arribat a la punta del Morral Gran, on hi ha una petita bassa d’aigua en un forat a la roca, decidim deixar-ho córrer i retornar al Morral del Drac per baixar per la senyalitzada canal de l’Abella.

A la punta del Morral Gran, consultant el mapa

Hem de remuntar fins a les Pinasses i d’aquí seguim ara el camí carener, que primer fa una forta baixada per una mena de canal fins al punt on ens hem desviat per anar als Òbits. Recuperem el bon camí i arribem altre cop al Morral del Drac per agafar, ara a la nostra dreta, l’inici de la canal de l’Abella. El corriol, que és el mateix sender SL C-50 que haviem anat seguint, baixa primer suau amb algunes llaçades, però poc després ja inicia una baixada contundent per dins un espès alzinar. No triguem gaire en passar pel costat del petit avenc de la canal de l’Abella (- 5 m de fondària), a la dreta del camí, i uns metres més avall, a l’esquerra, per un antic forn de calç on hi ha arrelat, al bell mig, una alzina.

Boca del petit avenc de la Canal de l'Abella

Interior d'un antic forn de calç

A la sortida de la canal seguim per un sender més ample que discorre gairebé planer per dins el bosc fins que gira a la dreta i baixa per un ample clap de roca fins a desembocar més avall a la pista que hem seguit a l’inici cap a Can Pobla.

Davallem per l'ample esperó rocós cap a Can Robert

A partir d’aquí, doncs, desfem la ruta de l’anada, tot passant altre cop per la necròpolis de Can Robert i arribant poc després a l’esmentada masia, on posem el punt final a l’excursió d’avui. En resum, el nostre itinerari ha estat: Can Robert, Can Pobla, Camí dels Monjos, la Mola, Morral del Drac, canal de l’Abella i Can Robert, amb la “torna” dels Òbits, la Font Flàvia i el Morral Gran. Una gran jornada d’amistat i senderisme.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 7.03.15 per Isabel Benet, Isabel Salvia i Ventu Amorós, amb els amics Sara i Siscu. 

dimecres, 4 de març de 2015

Pels graus del Montsant

28.02.15  Ja fa set anys que els participants a les sortides mensuals col·lectives no veníem a la Morera de Montsant per desafiar aquesta intrincada serra, situada al nord del Priorat, per la seva cara més esquerpa: la muralla sud. En aquella ocasió vam pujar pel Grau de l’Agnet i, després de pujar a la Serra Major i d’assolir el Piló dels Senyalets, vam retornar passant pels barrancs del Bidobar, de la Falconera i pel Clot del Cirer, i vam baixar de la serra pel Grau de Salfores.

Sortint de la Morera de Montsant

Aquest cop assolirem la Serra Major per un grau un xic més complicat: el Grau del Carabassal. Per això, després de deixar els cotxes a l’aparcament de la part alta de la Morera de Montsant (743 m), sortim respirant primavera en direcció a la carretera des d’on prenem l’anomenat Camí dels Fareus, marcat en groc i blanc corresponent al PR C-183, i que puja en diagonal cap a l’est tot acostant-se a la base de la imponent muralla inundada de sol.

Anem pujant pel Camí dels Fareus

Quan estem directament sota la Roca del Xollat, i abans d’afrontar el Grau del Carabassal, fem una parada per recuperar forces amb un petit esmorzar, encara que el d’alguns no n’era gaire de petit.


En acabat seguim ruta per un sender costerut que ens apropa a la base del poderós cingle, del qual hem de superar un primer esglaó per una escala de ferro d’aspecte força precari i que fa que alguns no poguem evitar d’empassar saliva (glup!); però estem de sort perquè sembla ser que antigament aquesta escala era feta de fusta d’alzina de la varietat carabassal i d’aquí li ve el nom al grau en qüestió.

Ens apropem al Grau del Carabassal

El primer tram equipat

Anem superant aquest primer tram

Els que duem motxilles molt carregades ens costa déu i ajut arribar al peu d’aquesta escala, perquè abans s’ha de pujar a través d’una escletxa massa estreta. Ara toca planejar per una feixa boscosa situada a mitja alçada per on anem a buscar un altre tram d’escales que permeten superar l’esglaó més important de la serra.


El segon tram equipat

Aquest graó es guanya gràcies a dues escales de ferro successives, unides per un passamà, i fetes de la mateixa fàbrica de la primera que hem passat (glup i glup!). Despés de la segona escala entrem en una ampla canal, on trobem una corda que ens ajuda en la progressió. Tanmateix, hem d’anar amb molt de compte amb els còdols solts que només de mirar-los ja rodolen muntanya avall, un dels quals provoca un trau al cap d’un dels nostres valents expedicionaris... res greu, afortunadament!

Pujant per la canal

A la sortida del grau, havent superat la canal

Passat l’ensurt ens reunim tots al capdamunt del cingle, un balcó sobre els camps del Mas del Racó, i des d’on comencem a tenir magnífiques vistes de la serra de Prades, de Siurana i el seu embassament ben ple, del mar brillant, de la depressió de Móra d’Ebre, de la serra de Cardó i dels Ports... Ara per terreny més obert, anem a superar el darrer graó, aquest ja menys important, per un espectacular trau obert a la roca.

Ens acostem al darrer graó de roca

El camí travessa una espectacular esquerda

Des del cingle podem veure el pantà de Siurana

Ens apropem a la Cova Santa

A través d’una ampla esplanada anem de dret cap a la boca de la Cova Santa, on se’ns uneix el camí que puja pel grau del Tomaset o del Montsant. Aquí ens trobem en el punt més allunyat de l’excursió i, a partir d’ara, prendrem la direcció oest de retorn, no sense abans fer una visita a l’interior de la cova fins allà on comença el recorregut espeleològic.

A l'interior de la Cova Santa

Quan sortim de la cova seguim ruta en direcció a la carena principal i un cop situats sobre la Serra Major (1125 m) seguim les marques vermelles i blanques del GR 174-1, tot passant per les capçaleres dels torrents dels Forats, de les Falles i de l’Eixaragall, els quals desemboquen al barranc dels Pèlags, afluent del riu Montsant. Entretant observem com el cel, que pel matí era d’un blau immaculat, comença a enterenyinar-se i bufa un vent fred, procedent dels Pirineus ben nevats, que ens obliga a abrigar-nos una mica. Així arribem a una cruïlla de camins que encara conserva un dels pals indicadors metàl·lics “de tota la vida”.

A la carena de la Serra Major


Anem baixant cap al Grau dels Barrots

En aquesta cruïlla prenem la direcció sud cap al Grau dels Barrots. Aquí recuperem les marques del PR C-183 que seguim a partir d’ara. Abans d’encarar la baixada pel grau, però, ens aturem a dinar al Racó dels Boixets, una balma sota uns blocs caiguts suspesos al capdamunt del cingle per on puja, entaforat dins una profunda esquerda, l’agosarat Grau del Carrasclet.

Dinem al Racó dels Boixets

Des del Racó dels Boixets es veu l'esquerda
a la cinglera per on puja el Grau del Carrasclet

Des del nostre mirador també veiem el Balcó del Priorat,
al caire del cingle, i el poble de la Morera de Montsant

Mentre dinem tenim bones vistes del Balcó del Priorat, on altres grups d’excursionistes es fan fotos. En acabat seguim ruta per l’espectacular camí d’accés al Grau dels Barrots: una feixa força estreta equipada amb alguns passamans i baranes “quitamiedos”. En alguns punts fins i tot ens hem d’ajupir sota la massa conglomeràtica.

El penjat camí cap al Balcó del Priorat

Ens agafem sense manies als passamans

L'estreta feixa per on passa el camí, des del Balcó del Priorat

Ara toca ajupir-se

Per aquesta feixa passem a frec del ja esmentat Balcó del Priorat, un monòlit separat del cingle on la providència (o algú) hi ha encastat un bloc que fa de pont natural per a poder accedir a aquest mirador privilegiat i contemplar la vall del riu Siurana estesa als nostres peus amb el poble de la Morera en primer terme. El Grau dels Barrots baixa per una esquerda, a l’interior de la qual arribem després de passar per sobre d’un bloc encastat equipat amb unes barres de ferro que faciliten el flanqueig.

Flanquejem un bloc encastat i entrem al Grau dels Barrots

Ara passem per sota l'anterior bloc


Més avall uns altres barrots permeten baixar un esglaó sota un altre bloc empotrat. Seguidament l’esquerda s’eixampla i sortim tot deixant enrera la cinglera. 



Ara ens endinsem al bosc per un sender que ens condueix de dret cap a la Morera sota l’esguard de la Falconera. El cel ja està tot cobert pels núvols però no amenaça pluja.

Reagrupament sota les parets de la Falconera

Arribant a la Morera de Montsant

Un cop hem arribat de nou a l’aparcament i ens hem tret les botes (el millor moment del dia) anem tots cap al bar a fer la cerveseta de comiat. Com sempre aquest va ser el moment més relaxant de la jornada i l’única cosa que vaig trobar a faltar va ser el sol ponent envermellint la muralla sud del Montsant.

ISABEL BENET. Sortida col·lectiva realitzada el dia 28.02.15.