dilluns, 15 d’octubre de 2018

Ferrada de les Baumes Corcades

6.10.18  Després de diverses convocatòries, frustades pel reiterat mal temps d’aquesta passada primavera, per fi ens hem tornat a reunir una bona colla de “ferrateros” per fer allò que més ens agrada: tocar ferro! Per això encetem la temporada amb una via ferrada de les clàssiques com és la de les Baumes Corcades de Centelles, inaugurada l’any 2003 i que recorre la Costa de Fontderola tot aprofitant les franges encinglerades fins assolir el cim del turó de Puigsagordi situat a 972 m d’altura. Aquesta ferrada  salva un desnivell de 330 m amb un recorregut equipat de 800 m, alternat amb diversos trams de camí; tot plegat suma un itinerari de 3,9 Km fins al cim.

Recorregut de la ferrada de les Baumes Corcades

Per arribar-hi deixem la C-17 a la sortida de Centelles nord i ens dirigim cap a la gran casa de colònies de Mas Banyeres, on s’hi ha habilitat un aparcament pels que anem a la ferrada. En un plafó se’ns informa que, per evitar riscos amb el bestiar i també per causa d’una esllavissada, s’ha tancat la part central del camí equipat alternatiu a la ferrada i, per tant, haurem de retornar a Centelles per la carretera d’accés al Puigsagordi.

Anem cap al peu de la via ferrada

Un cop assabentats d’aquesta novetat, ens calcem els arnesos i dissipadors i sortim del pàrquing per la pista marcada amb senyals grocs, amb un primer tram comú amb la ruta Terra de Bruixes, mentre les boires matineres comencen a esvair-se. Aviat tenim davant l’alterós esperó del Quicarell per on puja la ferrada i, a l’alçada del Queixal Corcat, una curiosa roca aïllada molt foradada, deixem la pista per prendre un camí a la dreta que ens porta cap al peu de la via, senyalitzada a partir d’aquí amb punts vermells, on trobem una placa dedicada a Josep M. Parareda i M. Rosa Aregall, realitzadors i mantenidors d’aquesta ferrada en motiu del 10è aniversari de la seva inauguració.

Comencem a enfilar-nos al Quicarell

Des del primer moment uns petit però pronunciat desplom ja ens obliga a posar el màxim d’atenció, superat el qual arribem a una feixa que hem de creuar per continuar l’ascens, ara una mica més llarg i exigent.

Des de la feixa continuem l’ascens


Comencem a deixar “pati” als nostres peus

Superem un altre petit desplom

Arribem al capdamunt del Quicarell

Després de superar un altre petit desplom ens plantem al capdamunt d’aquest esperó del Quicarell. Des d’aquí hem de caminar uns metres, seguint els senyals vermells, per tal d’acostar-nos al següent cingle, tot creuant un prat on pastura un bou amb cara de pocs amics. Qui vulgui abandonar la ferrada ho pot fer en aquest punt seguint el sender marcat en groc.

Creuem el prat sense fer massa enrenou

Arribem al cingle on trobem de nou la via ferrada

Tot seguit arribem a la franja de roca de forma abalmada i plena de forats per la qual discorre la major part del recorregut de la ferrada i que li dóna el nom de Baumes Corcades. Abans de flanquejar una ampla coma, trobem els graons d’ascens a un pont nepalí que, amb els seus 68 m, ostenta l’honor de ser el més llarg d’Europa. Només uns quants valents dels nostres s’atreveixen a creuar-lo.

Tram dificil de pujada al pont

Els companys esperant creuar el pont

La resta marxem en vistós flanqueig per sota el pont tot fent espectaculars imatges dels companys que, d’un en un, van creuant-lo amb molt de compte perquè aquest es mou perillosament.






Baixar del pont tampoc és gens fàcil

Un cop ens hem tornat a reunir tots, continuem flanquejant, a voltes molt penjats, sota la volta de la balma tot fent-nos espectaculars fotos. Així arribem a un punt on hem de baixar del cingle per evitar un tram en mal estat i on aprofitem per reunir-nos i fer un petit descans.

Continuem flanquejant sota la volta de la balma



Baixem al peu del cingle

Caminem uns metres tot seguint el peu del cingle fins que trobem de nou les instal·lacions de la ferrada que ens permeten d’enfilar-nos de nou a tocar de la balma per on continuem flanquejant fins un punt on podem escollir pujar directament al darrer tram de la ferrada, o bé baixar cap l’indret de la Tosquera i així allargar una mica més la ferrada.

Tornem a enfilar-nos al cingle


Esperem el torn per baixar a la Tosquera

Nosaltres escollim aquesta darrera opció, encara que baixar del cingle no és gens fàcil perquè al final hi ha un petit desplom i per això a alguns ens han d’assegurar... per si de cas.

Descens assegurat del cingle

Anem cap a la Tosquera

Arribem a la Tosquera

Així arribem a la Tosquera, lloc per on es despenja la riera de Marcó tot formant el barranc de Font Calenta (o de Centelles). Aquest barranc està equipat amb instal·lacions de ràpel... una idea per a una altra ocasió! Aquí podem escollir entre la variant molt difícil, la qual s’enfila per un potent esperó, o la variant fàcil... Només dos dels nostres s’atreveixen amb l’esperó, la resta enfilem amunt per la roca a buscar una escala inclinada que ens permet superar un desplom i, seguidament, unes grapes ens deixen al capdamunt del cingle des del qual tenim vertiginoses vistes dels companys que estan fent la variant molt difícil.

Dos companys s’enfilen a l’esperó molt difícil



La resta anem per la variant fàcil...

...des d’on veiem als companys a l’esperó

El tram de flanqueig de l’esperó

El final del tram de flanqueig

Arribem al capdamunt del cingle

Els companys de l’esperó també hi arriben

Un cop tots hem superat els nostres respectius entrebancs, ens reunim de nou al capdamunt del cingle, a l’anomenat pla de Riucerdà, per a desplaçar-nos cap al darrer tram de ferrada. Per això ens cal prendre el camí que puja i creua la carretera d’accés al Puigsagordi i, tot seguit, enfilar-nos de nou cap al peu de l’últim cingle on retrobem les instal·lacions de la via.

Anem cap al darrer tram, al peu del Puigsagordi

El darrer tram, però, resulta ser un seguit de desploms, el més pronunciat dels quals, un veritable sostre, està equipat amb una escala vertical que es troba al final d’una barra horitzontal penjada del buit... evidentment uns quants no ho veiem gens clar i decidim pujar al cim pel camí normal, marcat amb punts grocs i amb un petit ressalt equipat amb grapes. Però abans de marxar fem que les nostres càmeres treguin fum amb les progressions dels més valents!

El primer desplom sota el sostre

El pas de la barra

Superant un segon desplom més acusat

Els qui han optat per continuar la ferrada, després de superar un segon desplom molt acusat, encara els queda un tercer desplom abans de finalitzar la via ferrada, desplom que es pot evitar seguint el camí marcat amb punts grocs... però cap d’ells es fa enrera! Així, un cop superat aquest darrer entrebanc, tots van sortint a l’ampla esplanada del cim del Puigsagordi on ja estem la resta de companys preparats per rebre'ls com cal.

El darrer entrebanc de la via

Sortint de la via ferrada

Felicitant als companys que arriben al cim

Fotocim

Quan ja tornem a estar tots reunits al cim, presidit per un màstil on hi oneja una estel·lada, toca fer la foto de grup de rigor per tenir-ne un bon record d’aquesta primera jornada “ferratera” de la temporada. Iniciem el retorn per l’esmentat camí senyalitzat amb punts grocs fins al pla de Riucerdà, per on s’ha de continuar baixant per la tranquil·la carretera local fins a l’aparcament de Mas Banyeres. Fins a la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 6.10.18 per Isabel Benet, Alfons Belinchón, Pep García, Ester Escobar, Pau Vázquez, Lola Díaz, Rafael Martínez, Quim Massanes, Pilar, Enric Sibís, Ramon Boldú i Ferran Guillén.

diumenge, 7 d’octubre de 2018

Puntal de l'Albarda, via Aresta Ribas

28.09.18  Després de diversos intents frustrats, per culpa del mal temps i els vents huracanats, per fí ha caigut l’aresta... em refereixo a l’Aresta Ribas del Puntal de l’Albarda, un contundent monólit que forma part del conjunt d’agulles que acompanyen l’Albarda Castellana, sostre comarcal de l’Anoia, tot fent un arc que tanca el Clot de la Sajolida, a la capçalera del torrent del Pont al vessant sud de Montserrat. En aquest contrafort en Joan Ribas i Camps, agosarat escalador mataroní, l’any 1979 va obrir en solitari la primera de les tres vies montserratines anomenades Aresta Ribas.

Puntal de l’Albarda, on hi destaca el gran forat de la via Reina-Villar

Ressenya original de la via Aresta Ribas

Avui el dia s’ha llevat assoleiat i, en principi, sense vent, però això no és garantia de que no bufi a l’aresta. Així que anem a probar sort i des del monestir ens posem en marxa tot pujant per les escales en direcció a Santa Margarida i el Pla dels Ocells des d’on pujem a trobar el camí de Sant Joan a Sant Jeroni a l’alçada del Cigronet. En aquest punt trobem un corriol per on baixem a frec de la muralla est del Puntal tot passant pel peu de la cèlebre via Mas-Guasch. L’inici de la nostra via està més a l’esquerra, just a l’entrada d’una estreta canal i al costat d’una alzina ajaguda.

Ressenya de la via Aresta Ribas

Inici de la via

Els primers 20 metres de de la via estàn qualificats de 6a (o 6b segons les ressenyes) si es fan en lliure, però en Pau hi puja amb els estreps perquè no coneix gens la via i no es vol entretenir... jo també hi pujo amb els estreps, perquè d’altra manera no podria fer-ho. Les xapes són petites però molt noves i prou seguides per no passar massa angúnies.

Arribant a la primera reunió

A la sortida del tram d’artificial hi ha una antiga reunió, però ara la primera reunió es munta a l’interior d’un forat que hi ha al final d’una delicada diagonal ascendent a la dreta. Allà trobo al Pau arraulit dins la cova com si fos un pollet dins del seu niu.

Primera reunió dins del forat

Inici de la segona tirada

A la segona tirada és quan l’aresta ens ensenya les dents. Una mirada amunt i l’única cosa que es veu és una placa molt dreta sense cap assegurança a la vista...glup! En Pau surt amb decisió per la dreta del forat i, un cop situat al seu damunt, inicia un delicat flanqueig lleugerament ascendent a l’esquerra fins trobar un pont de roca que el col·loca en la vertical de la segona reunió, la qual es troba al final d’una placa molt vertical. Mentrestant ha començat a bufar un vent una mica fort i desagradable... però aquest cop no ens farem enrera!

Tram de flanqueig del segon llarg

Quan em toca pujar a mi, veient el caràcter de la tirada penso que aquesta només està reservada als escaladors més valents i amb nervis d’acer, no per la dificultat, que no és exagerada, sinó pel compromís que és molt alt... ufff! En Pau hi posa un parell de friends per tal de protegir-la una mica més.

Arribant a la segona reunió

Inici de la tercera tirada

La placa de sortida de la tercera tirada és vertical com un mala cosa, encara que per això està millor assegurada i jo puc passar fent A0 gràcies a que en Pau em deixa cintes llargues i fins i tot aprofita el cap d’un cargol per llaçar una bagueta. Després la dificultat es “modera” i puc sortir en lliure fins a la tercera reunió situada en un forat no tan profund com el de la primera reunió.

Arribant a la tercera reunió

Assegurant des de la tercera reunió

Com que la via ha anat derivant cap a llevant, des de la tercera reunió gaudim de portentoses vistes de la regió de Sant Salvador amb les fines agulles dels Flautats apuntant al cel. Però amb l’alçada el vent cada cop és més fort... i encara sort que no és massa fred i bufa a ratxes.

Inici de la quarta tirada amb els Flautats al fons

Per a fer la quarta i, en teoria, darrera tirada, en Pau surt de la reunió per la dreta tot dibuixant una diagonal ascendent. Aviat deixo de veure’l però noto la seva progressió, lenta però constant malgrat tractar-se d’una altra tirada desprotegida com ella sola. Quan em toca a mi, després de la diagonal pujo en vertical fins atènyer una vella reunió sota un vistós desplom i, des d’aquí, segueixo la corda tot fent un arc a l’esquerra fins a situar-me sobre el citat desplom. Des d’aquí ja veig al Pau assegurant-me des de la quarta reunió just sota el cim del Puntal de l’Albarda.

Arribant a la quarta reunió

La quarta reunió sota el cim del Puntal de l’Albarda

Fotocim amb el Contrapuntal al darrera

Un cop dalt del cim del Puntal, després de contemplar el paisatge dominat pel Contrapuntal i l’imponent mole de l’Albarda Castellana, ens fem el selfie de rigor i ens disposem a estudiar el descens que és llarg i gens fàcil. Primer s’ha d’anar a l’extrem oest de l’agulla i fer un petit ràpel que ens situa en una estreta bretxa. Seguidament hem de pujar, sense dificultat, un petit monticle entre el Puntal i el Contrapuntal.

Preparant-nos per rapelar, sota
l’esguard de l’Albarda Castellana

Un cop situats sobre aquesta elevació, cal desgrimpar cap a una altra bretxa i pujar al cim del Contrapuntal per un tram de roca que diuen que és III, però com no hi ha cap mena d’assegurança, el compromís és molt alt i per això en Pau hi posa un parell de tricams.

Tram de pujada al Contrapuntal

Progressant cap al cim del Contrapuntal

Després d’aquesta tirada “extra”, ara sí que arribem al capdamunt del serrat on la vista s’eixampla i ens podem treure els “trastos” i gaudir del panorama dels voltants del cim de Sant Jeroni on, en aquest moment, hi està arribant una riuada de sorollosos pelegrins.

Arribant al capdamunt del Contrapuntal

Panorama des del Contrapuntal, amb vistes de
Sant Salvador (esquerra) i les Gorres (dreta)

Vistes al nord on hi destaca el Moro o Montcau

Ara ja només ens cal seguir el fil del serrat, marcat amb fites, fins trobar de nou el camí de Sant Joan a Sant Jeroni.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 28.09.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.