dijous, 21 de juny de 2018

Malanyeu, paret del Devessó, via Aina

13.06.18  Avui que està previst que la meteorologia ens doni temps fins al migdia, aprofitem per a fer una ràpida incursió a la paret del Devessó (Malanyeu, Alt Berguedà) per tal de fer la via de l’Aina la qual, juntament amb les vies La Carla se’n va a la selva i Montse Curto, formen la trilogia de línies amb noms de noies que ratllen la part occidental de la paret, i aquesta és la que ens faltava al Pau i a mi per a completar la nostra particular col·lecció.

La paret del Devessó amb el recorregut de la via Aina

La via de l’Aina, de 90 m repartits en tres tirades (de 40 m, 30 m i 20 m respectivament), està situada immediatament a l’esquerra de la via Carla, ambdues separades per una profunda i herbosa canal.

Ressenya de la via

Sortint de Malanyeu

Ben d’hora aparquem a l’entrada del petit nucli de Malanyeu encara a l’ombra. Així amb la fresqueta del matí anem cap al peu de la muralla, tot creuant la passera de fusta sobre el torrent de Malanyeu, molt cabalós després de tantes pluges. Entre la ufanosa vegetació ens fixem en unes curioses orquídies anomenades Flor d’abella (Ophrys apifera), el làbel de les quals sembla ben bé un insecte.

Flor d'abella

Arribant a la base del cingle

El peu de la via està assenyalat amb una xapa pintada de blau i el nom mig esborrat d’Aina escrit amb retolador sobre la roca. Després de preparar-nos el material, en Pau comença l’ascens per una placa ajaguda, sembrada de coronil·les de flors daurades, i que el porta al peu d’un petit esglaó, qualificat de IV+, que resol amb un pas llarg a la dreta i amb bones preses.

Inici de la via Aina

Superant un petit esglaó

La via continua per una placa farcida de forats

Un cop superat aquest primer entrebanc, la via continua pel típic estrat ben dret però ple d’agraïts forats i que forma la base de la paret del Devessó. Aquest primer llarg està defensat amb parabolts, ponts de roca i un parell de sabines. La primera reunió està situada en una bona repisa al peu d’una portentosa placa.

Superant la placa del primer llarg

Assegurant des de la primera reunió

Arribant a la primera reunió

La segona tirada també li toca al Pau, qui arrenca amunt per la placa dreta i llisa, qualificada de V-, fins a una petita repiseta al peu de d’una nova llastra, més dreta i llisa que l’anterior, i on es troba el pas més dificil de la via qualificat de V+.

Inici del segon llarg

Superant el pas clau de la via

En Jaume i jo ens prenem aquest segon llarg amb filosofia i avancem a poc a poc pel primer tram fins arribar al peu de la placa on es troba el pas clau de la via.

Superant el primer tram del segon llarg

La placa en qüestió està tota plena d’esgarrapades verticals excavades per la pluja i que tallen com ganivets, però té una fissura en diagonal suficientment ample per posar-hi les puntes dels dits en bavaresa, i per això intento superar el pas en lliure... però, evidentment, no puc... els peus em rellisquen com un sabó. Després ho intento en A0... i tampoc. Així que acabo penjant els estreps... i amunt que fa pujada!

Vista enlairada de la placa més dificil de la via

La resta de la tirada tampoc és senzilla i jo he d’anar amb molt de compte perquè els peus em segueixen relliscant a base de bé, però les preses de mans en pinça són prou bones per a mantenir l’equilibri i arribar més o menys airosa a la segona reunió.

Arribant a la segona reunió

Inici del tercer llarg

La tercera i darrera tirada li toca al Jaume, qui surt directe cap al peu d’un diedre d’entrada un xic desplomada. Un passatge ben estrany que en Jaume resol amb atletisme i bon ofici. Des de la segona reunió veiem com encara fa sol però el cel es va tapant.

Superant el diedre

Arribant al peu del diedre

Quan ens toca pujar a nosaltres, jo arribo sense problemes al peu del diedre, però per a superar-lo em deixo guiar per en Pau que m’indica on posar peus i mans... ufff.

Sortint del diedre

Ara ja només queda flanquejar en diagonal ascendent a l’esquerra per l’última placa fins a sortir al capdamunt de l’afilada cresta on ens felicitem per tan lluïda escalada i ens fem el selfie de rigor abans que es tapi el sol del tot.

Fotocim

Rapelant la via

El descens el fem rapelant per la mateixa via ja que totes les reunions tenen la corresponent instal·lació, però hem d’anar amb compte en el darrer ràpel de fer baixar el nus de la corda uns 10 metres per evitar que aquest es quedi trabat dins una ampla esquerda.

Travessem el cabalós torrent de Malanyeu

Un cop hem recuperat les cordes sense entrebancs, recollim ràpidament el material perquè els núvols són cada cop més gruixuts... encara ens mullarem! La resta de cordades que hi ha a la paret també van plegant. Quan ja marxem per la carretera avall, comencen a caure les primeres gotetes...

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 13.06.18 per Isabel Benet, Pau Vázquez i Jaume Salat.

dimecres, 6 de juny de 2018

Memòria Selectiva i Normal a la Formiguera

25.05.18  Agafant al vol una d’aquestes rares escletxes de bon temps, em Jaume, l’Alfons i jo l’aprofitem per escalar un xic més enllà de Montserrat i ens arrisquem a anar fins a la paret de la Formiguera, un contrafort de la serra del Montroig a tocar del poble de Sant Llorenç de Montgai al cor de la Noguera; un indret ben conegut pels meus companys però que jo no he trepitjat mai.

Paret de la Formiguera des de l’aparcament

Sortim de Barcelona amb el cel ben tapat, però passat el coll del Bruc ja es veu una ratlla de cel blau per ponent... i cap allà que hi anem. Encara tindrem sort!. Així arribem a l’aparcament del jaciment prehistòric de la Roca dels Bous, a frec de l’embassament de Sant Llorenç, ple a vessar de les aigües color “xocolata” del riu Segre. Aquí ens adonem que tot està ben xop perquè acaba de caure un bon ruixat, per a variar, i ara llueix un sol calent “de tormenta” que caldrà aprofitar al màxim.

Ràpidament ens posem en marxa tot remuntant el curs del Barranc Fondo per un sender ple de flors ben humides del lligabosc mediterrani (Lonicera implexa).

Lligabosc mediterrani

La vall del Segre des de la Formiguera

Després de pujar el talús que soporta les vies del Tren dels Llacs, i de creuar aquestes vies, ens dirigim cap al peu del cingle, allà on la paret fa un lleuger angle i on s’inicia la via Normal que puja per un esperó ajagut de III grau. En Jaume, però, proposa començar l’ascens per la via Memòria selectiva, situada immediatament a l’esquerra i amb una primera tirada de IV grau, i així farem un recorregut de dificultat més uniforme... una idea molt encertada.

Ens apropem a l'inici de la via Memòria Selectiva

Preparant el material

Un cop “vestits” per l’ocasió, en Jaume enceta la via tot progressant per una placa prou llisa i dreta i on s’ha d’anar en compte perquè la paret encara regalima aigua per alguns punts. A més me’n adono que la roca és un curiós conglomerat, els còdols del qual no sobresurten gaire. Per compensar-ho hi ha moltes fissures i bones bústies... però plenes de fang!

Inici del primer llarg

Progressant per la placa

Assegurant des de la primera reunió

Des de la primera reunió, situada sobre una còmoda repisa, en Jaume flanqueja a la dreta a buscar la vertical de la via Normal, per la qual pujarem a partir d’ara, tot esquivant amb molt de compte uns quants reguerots de llot negre i relliscós dels que fan “iuiu”.

Flanquejant cap a la via Normal

Progressant per la placa del segon llarg

Un cop encarrilats a la via Normal, en Jaume s’enfila per la placa que es va fent més dreta i delicada conforme s’acosta a la segona reunió. Però, com en l’anterior llarg, sempre hi ha alguna fissureta, repiseta o foradet on poder-se agafar o posar els “gats”.

El tram més dret del segon llarg

A la segona reunió

Ara toca el llarg més dificultós de la via, qualificat de IV+, que puja en diagonal ascendent per una placa a buscar un marcat i humit diedre, on es troba el pas de sortida de la via. Des de la segona reunió estant, veiem brillar el reguitzell de parabolts que defensen aquesta tercera i última tirada.

Inici del tercer llarg

Progressant pel diedre

Quan ens toca pujar, l’Alfons i jo també anem amunt per la placa i el diedre, tot progressant amb la seguretat que proporciona tenir una corda pel davant.

Superant la placa del tercer llarg

Entrant al diedre

Assegurant des del capdamunt de la via

Així arribem al capdamunt de la via on ens fem el selfie de rigor mentre contemplem la magnífica panoràmica del Montroig que ens tanca l’horitzó pel nord.

Fotocim

Baixem amb vistes a la serra del Montroig i al mas del Cinto

Sense perdre més temps, perquè ja s’aixequen els nuvols arreu, retornem tot seguint la carena de la serra de la Formiguera, en direcció a llevant, fins que aquesta s’acaba prop del gran mas del Cinto, des d’on tornem a creuar les vies del tren i seguim el curs del torrent del Clot del Roure que ens deixa de nou a l’aparcament. Ha estat una escalada molt gratificant: bon dia, bona roca... però com diu el Jaume “el millor de tot: la bona companyia”.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 25.05.18 per Isabel Benet, Jaume Salat i Alfons Belinchón.

dimecres, 30 de maig de 2018

La cova de Na Blanca i el recingle del Tití

21.05.18  Al nord de la mola on es troba encinglerada Siurana, es dreça la mola bessona de la Siuranella, separada d’aquella pel barranc de l’Estopinyà. Els espectaculars cingles de Siuranella, de roca sorrenca vermella a la part inferior i roca calcària blanca a la part superior, alberguen nombroses vies d’escalada d’alta dificultat al llarg de diversos sectors.

Els cingles de Siuranella, des de la carretera de Siurana

Aquest indret també justifica una bona jornada de senderisme, i per això ens hem apropat avui per tal de fer una ruta circular al voltant d’aquests cingles, per la cova de Na Blanca, el grau del Jueu, el camí baix de Siuranella, el barranc de les Fontscaldes i el grau Tallat, però la irrupció de la pluja, que no estava prevista aquest matí, juntament amb la caiguda el dia anterior, ha deixat massa remullat l’esmentat barranc i ho hem hagut d’escurçar a l’espera d’una millor ocasió. Tanmateix, la primera part d’aquesta excursió, per la cova de Na Blanca i el recingle del Tití, és prou interessant per donar ara una breu notícia.

Des de Reus (sortida AP-7 i autovia T-11), hem seguit per la N-420 en direcció a Falset fins a les Borges del Camp, on continuem a la dreta per la C-242, tot passant per Alforja, el coll d’Alforja i Cornudella. Poc després d’aquesta població, enfilem a la dreta l’estreta carretera que mena a Siurana; als 2,5 Km arribem al coll d’Esplugues, on deixem el cotxe en una gran esplanada a la dreta.

Des del coll d’Esplugues (580 m) anem seguint la carretera que baixa suaument cap al barranc de l’Estopinyà. Aproximadament als 350 m cal estar atents per agafar un corriol a mà esquerra, sense cap indicació ni fita, que continua uns metres paral·lel a la carretera i poc després ja enfila la direcció del cingle vermell. Anem pujant per un sender un xic precari però que no s’arriba a perdre fins que, en poc més de cinc minuts, arribem a la gran balma obrada coneguda com la cova de Na Blanca o cova del Tití, pel sobrenom de l’antic propietari del terreny, el Tití de Cornudella.

El primer que veiem en arribar són dos rostres esculpits modernament en una roca (Na Blanca i el seu estimat trovador), que fan referència a una popular llegenda local.


Diu aquesta llegenda que el comte de Prades (no sabem quin), un home sever i adust, va enviudar i va encomanar la cura de la seva filla Blanca a una serventa. Un dia va arribar al castell de Prades un juglar o trovador demanant acolliment, el qual li fou concedit. Amb el temps, el juglar i la comtesseta s’enamoraren i mantingueren en secret una relació de la qual Na Blanca quedà prenyada. Quan ho descobrí el seu pare, féu penjar el joglar, féu cremar la serventa i, quan nasqué el nen, el cruel comte el féu precipitar des de la torre del castell (altres versions indiquen el Salt de la Reina Mora a Siurana, que per a tot servia aquest indret). La pobre noia fou conduïda fins aquesta cova per fer penitència, d’on només sortia els diumenges per anar a missa a Siurana. Finalment, després d’un any i mig, aquella dissortada morí de pena i fou enterrada al cementeri de Siurana; tanmateix, el seu despietat pare no va voler que cap creu ni altra senyal fés esment de la memòria de la seva filla.

Després d’aquesta trista història, ens posem a visitar la balma, primer cap a l’esquerra, pel seu costat oest, on veiem, entre enderrocs d’antigues construccions i estances, les restes d’un arc. Consta que aquesta balma fou ocupada al llarg dels ss. XVI al XVIII per diferents famíles de Siurana.

Entrada a la cova de Na Blanca, amb restes d'un arc



A l’extrem oest surt un corriol que mena a un nivell superior conegut com la cova de l’aigua, doncs els degotalls que regalimen de la paret, com ho testimonia un gran capelló de pedra tosca al sostre, eren reconduits als habitatges de la balma inferior; també podem veure aquí esglaons i piques excavades a la pedra, així com diversos forats a la paret on segurament s’hi encaixarien bigues.

La cova superior, amb esglaons tallats a la pedra

La cova superior, amb els cingles de Siurana al fons

Dins l'habitatge que resta dempeus al nivell inferior

Baixem de nou a la balma inferior i sortim pel seu costat est, tot passant per l’únic habitatge que resta relativament sencer i que sembla ser utilitzat com a bivac puntual per alguns escaladors, doncs ens trobem en el sector d’escalada del recingle del Tití (un recingle és un cingle doble que fa esglaó; en aquest cas la part superior del cingle vermell forma un replà sota el cingle blanc). Aquest recingle del Tití és l’únic sector de Siurana on es practica l’escalada en la relliscosa arenisca vermella, la resta de sectors són en calcari.

Sortim de la cova per una cornisa del cingle vermell

Avancem per una cornisa del cingle i continuem després per un corriol que planeja al costat de les parets d’aquest cingle vermell, farcit d’alvèols originats per l’acció del vent i l’aigua sobre els materials sorrencs. I l'acció humana ha deixat esculpida en una de les parets una enigmàtica figura (no sabem si home o animal), a l’inici de la via L’artista desconegut o L’artista perdut (segons les ressenyes).

Enigmàtica figura al recingle del Tití

A pocs metres, trobem una gran concentració d'alvèols que formen tot un conjunt de preses naturals, a l’inici de la via El rovelló fredolic.

Grimpant pels alvèols formats per l'erosió

Tot seguit cal parar atenció en un curt pas del cingle inclinat que el corriol no pot evitar; normalment es troba eixut i no presenta cap problema, però si està humit, com és el cas d’avui, cal extremar les precaucions (dos de nosaltres hem acabat relliscant) o bé intentar passar pel matollar de l’esquerra fins tornar al camí.

Concavitat del recingle del Tití, prop del grau del Jueu

Superat aquest mal pas, no triguem en desembocar, uns deu minuts després d’haver deixat la cova, al camí del grau del Jueu o de Siuranella (senyals blacs i verds), procedent per la dreta de la carretera de Siurana. Aquest grau surt uns 300 m més avall del sender que hem agafat per anar a la cova (hi ha a l’inici un pal indicador) i és una altra opció per anar a aquesta balma si no trobem el camí directe; aleshores ens caldria anar i tornar pel mateix corriol transversal.

Seguim a l’esquerra per aquest grau del Jueu en forta pujada, tot remuntant el cingle vermell. Més amunt conflueix per l’esquerra el camí baix de Siuranella, que ara fa un tram comú amb aquest grau, i ja no triguem en sortir al replà entre els dos cingles. Deixem un camí a l’esquerra, que s’apropa a les vies d’escalada de la Siuranella Central, i seguim recte, tot planejant entre les espectaculars parets calcàries d’aquest sector, a la nostra esquerra, i les de la mola de Siurana, a l’altre costat del barranc de l’Estopinyà.

Cingles de la Siuranella Central

Passat un tram d’enderrocs, continuem ara sota el sector de la Siuranella Nord (tot i que la major part dels cingles estan orientats a l’est).

Escalador a la Siuranella Nord

Escaladora a la Siuranella Nord

El sector de El Pati amb el Pilar del Caragol a la dreta

El sender gira a la dreta i baixa uns metres a creuar el barranc de les Fontscaldes. Remuntem a l’altre costat fins a situar-nos sota les parets del sector de El Pati i de l’imponent monòlit del Pilar del Caragol, separat de la paret per una estreta escletxa.

El Pilar del Caragol, mentre un escalador
baixa d'una via de El Pati en top rope.

La nostra ruta continua a l’esquerra per anar remuntant el barranc de les Fontscaldes, però la pluja fa la seva aparició, sense permís del Meteocat. Després d’evaluar la situació en que es trobarà el camí del barranc després de les plujes d’ahir i d’avui, optem per deixar-ho còrrer, mentre ens aixopluguem sota les parets abalmades d’aquest sector de El Pati, on es troben vies d’extrema dificultat.

Des d’aquest punt es pot arribar en deu minuts a la carretera de Siurana pel camí d’aproximació dels escaladors i així ho fem quan la pluja remet un xic. Seguim doncs cap a la dreta, tot revoltant la base del Pilar del Caragol, baixem uns metres a creuar el barranc de l’Estopinyà, i després remuntem, amb una grimpadeta final, fins a sortir a la carretera de Siurana, prop d’una zona habilitada com aparcament d’escaladors, a l’esquerra. Per retornar al coll d’Esplugues hem de seguir a la dreta, de baixada, aquesta carretera durant poc més de 2 Km que no es fan gens pesats, amb els cingles vermells de Siurana,a un costat, i les bones perspectives sobre Siuranella, a l’altre, on hi podem observar els dos nivells, inferior i superior, de la cova de Na Blanca.

La concavitat del recingle del Tití, i a l'esquerra la cova 
de Na Blanca, des de la carretera de Siurana.

Després d’un parell de llaçades, creuem el barranc de l’Estopinyà i no triguem en passar per l’inici del grau del Jueu, indicat per un pal amb senyals verds i blancs (però cap cartell). Al voral de la carretera ens sorprén de trobar-hi un exemplar de clavell violaci (Limodorum abortivum), una orquídia pròpia dels terrenys calcaris de la baixa muntanya.

Clavell violaci

Passem després pel punt d’on surt el camí directe a la cova de Na Blanca i arribem poc més amunt al coll d’Esplugues, al final d’aquesta curta passejada, imposada per la pluja, d’uns 4,5 Km (meitat per camins, meitat per asfalt). Ha estat un primer tast de la zona de Siuranella, a l’espera de realitzar més endavant una ruta més completa per aquest sector, de la qual ja us informarem.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realizada el dia 21.05.18 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester Escobar i Pau Vázquez.