Crònica de la ruta realitzada als Dolomites, del 7 al 13
de juliol, per nou companys (Cristina, Montse, Quim, Jose, Gabriel,
Benito, Ramon, Esteve i Eugenio), a través de l’Alta Via 4, un
itinerari de 85 Km que va d’Innichen (San Candido) a Pieve di Cadore.
6 de juliol - Sortida de
Barcelona a les 14:30 en direcció a França, on fem nit a Menton, just al costat
de la frontera amb Itàlia.
7 de juliol - Després
d’esmorzar anem a buscar la furgo, que estava estacionada al costat de
l’estació de tren i escoltada tota la nit per la policia, la qual estava
controlant els trens perquè no es fiqués cap immigrant. Travessem la frontera i
després d’unes 8 hores arribem a San Candido, on agafem la carretera SS-52 que
va a Sesto fins al pàrquing de Val Campo di Dentro, un aparcament molt gran
enmig del bosc. Ens canviem, agafem les motxilles i allà mateix agafem un bus
que ens deixa a l’últim pàrquing permés, a 1509 m d’alçada. Des d’aquí tenim 30
min. fins al refugi Tre Scarpèri (1626 m), situat en un lloc privilegiat, on
passem la primera nit. Dormim a les golfes, on haviem de pujar per unes escales
extensibles que si et descuidaves et podies donar el primer mastegot de la
sortida.
Pel camí que mena al primer refugi de la ruta
Rifugio Tre Scàrperi o Dreischusterhütte
8 de juliol - A les 7:15
comencem a caminar pel Sentiero 105 que al principi va per la dreta fins a una
cruïlla, on continua a l’esquerra, mentre travessem el desguàs de l’agua que
baixa del Monte Mattina-Morgenkopf, i en forta pujada arribem a la cota 2285,
on hi ha un altre desviament que ve del Passo Grande del Rondoi. Continuem per
l’esquerra i ja divisem la Torre Toblin. Anem pujant fins al Passo dell’Alpe
Mattina-Gwengalpenjoch, on tenim un balcó panoràmic de les Tre Cime di Lavaredo.
Vista del Monte Paterno i les Tre Cime di Lavaredo
Continuem pel Sentiero 105 fins arribar al Rifugio Locatelli (2405 m), on ens hem
d’esperar fins a les 16 h a que ens donin habitació. Alguns dels nostres
aprofiten per pujar a la Torre Toblin i altres es queden per donar
un tomb pels voltants del refugi.
Pujant per la ferrata de la Torre Toblin
A la tarda plou una mica i després, amb el
darrer sol, queda una vista magnífica de les Tre Cime i del Paterno. A les 9 ja
hi som al llit.
El Paterno i les Tre Cime des del refugi Locatelli
9 de juliol - Avui ens
aixequem abans, a les 6 h, ja que hem de negociar amb els guardes del refugi on
deixar les motxilles per facilitar la pujada al Monte Paterno i recollir-les
després per anar fins al Rifugio Auronzo.
El camí cap a l’esmentat cim comença per una petita cresta que ens porta a
l’entrada dels túnels de guerra. Anem pujant a poc a poc, i de sobte ens trobem
amb unes forats a banda i banda que ens permeten veure tota la vall, a
l’esquerra, i una vista espectacular de les Tre Cime di Lavaredo a la dreta.
Cima Grande di Lavaredo,
des d'un dels forats del túnel de guerra
Arribem a la Forcella di Lavaredo, on comença la ferrata que puja per la dreta
i baixa per l’esquerra, tota ben equipada fins al tram final que està sense cable
però no és exposat. Arribem al cim del Monte Paterno (2744 m), on hi ha una
creu i unes vistes impressionants.
Al cim del Monte Paterno
Baixem amb una petita desgrimpada i després enllacem amb el tram equipat de
la banda esquerra fins a la Forcella, des d’on baixa un camí amb fort pendent
que després torna a pujar fins a una faixa molt aèria però sense dificultat,
fins que per una petita bretxa passem a l’altre costat. Continuem per un camí
molt penjat, equipat amb cable de vida, on hem de travessar un pont de neu assegurat amb
un cordino.
Pont de neu
Finalment arribem a la Forcella de Lavaredo, des
d’on tornem pel camí superior al Rifugio Locatelli. Agafem les motxilles i
tornem a fer el mateix camí fins a la Forcella di Lavaredo, però ara pel camí
inferior, que és el turístic.
Rifugio di Lavaredo
Passem pel Rifugio di Lavaredo, amb molta gent, i
continuem fins al gran Rifugio Auronzo, on hem de deixar la nostra intenció de
dutxar-nos doncs no hi ha aigua (al final vindrà una estona i dos companys se’n
podran aprofitar). Com sempre, anem a dormir ben d’hora, ja que demà comença de
veritat el més dur.
Rifugio Auronzo
10 de juliol - El dia s’aixeca gris i amb boira. Esmorzem i
comencem la marxa amb el GPS a la mà per a més seguretat. Agafem el Sentiero
Bonacossa 117 i la boira ens impedeix veure les vistes que suposem deuen ser
molt boniques. Arribem a un primer pas delicat, ja que hem de baixar una
xemeneia amb l’ajut d’una escala metàl·lica, però amb la pedra molt relliscosa.
Pel Sentiero Bonacossa
Anem després per una cinglera fins a la Forcella del Rinbianco i continuem
pujant per la vall cap a la dreta que ens mena, amb l’ajut d’escala i cable, al
Passo dei Tocci; uns metres més a baix arribem al Rifugio Fonda Savio.
Rifugio Fonda Savio
Fem una
paradeta i alguns s’acaben fent fotos amb la guarda que anava amb el vestit
típic tirolès; la dona és molt simpàtica però al final ens demanava una compensació
per tanta foto.
El dia continua tapat i amenaçant pluja, i després de decidir per quin camí continuem, agafem com sempre el
més difícil. Sembla que el camí normal anava per la dreta, sota les restes de
la glacera, i nosaltres anem per l’esquerra.
Pujant cap a la Forcella del Nevaio
Comença a ploure una mica i ens
hem de posar els anoracs. Quan arribem al final de la neu hem de fer un
flanqueig per anar cap a la dreta, tot assegurant-nos amb una corda doncs el
terreny és molt inestable. Una vegada passat aquest tram pugem per unes
escales, amb cable de seguretat bastant precari, fins a la Forcella del Nevaio
(2624 m). Aquí girem una mica a l’esquerra, i en baixada i l’ajut d’un cable en
mal estat, arribem a la Forcella Verzi (2250 m).
El grup a la Forcella Verzi
Aquí també comença una altra baixada
forta, equipada amb cable i diverses escales metàl·liques, fins a trobar-nos
amb el camí que ve de la Forcella de la Neve. El camí continua per prats fins
que arribem al Rifugio Citta di Carpi. Ens ha anat just, perqué 10 minuts
després plou amb ganes. El dormitori és super petit i hem d’entrar de costat.
Rifugio Citta di Carpi
11 de juliol - Avui el dia es
lleva amb sol i núvols, però sembla que anirà escampant. Comencem a baixar per
un bosc preciós, a estones amb una boira que dóna un cert encant a l’indret.
Estan acondicionant la pista i ens trobem amb maquinària que en un revolt ens
impedeix veure el camí correcte, però amb l’ajut del GPS podem trobar la bona direcció. Creuem la carretera que puja a Tre Croci i continuem cap al final de la vall que tenim enfront.
El camí travessa un bosc molt planer i després inicia una forta i
continuada pujada fins al Rifugio Vandelli, sempre amb la visió de la gran
cascada que es desprén del llac de Sorapis. Fa molta humitat i arribem suats al
refugi.
La cascada que baixa del llac de Sorapis
Rifugio Vandelli
Havent dinat, marxem cap al llac de Sorapis, que presenta un color verd
turquesa preciós. Fem un munt de fotos i tornem al refugi per preparar el
material per al dia següent, que serà bastant dur.
Llac de Sorapis, d'aigües color turquesa
Monte Cadini, des del refugi Vandelli
12 de juliol - Ens preparem per a un dia llarg i dur. Només
sortir del refugi comencem una forta pujada per arribar a la base de la gran
muralla d’on surt el Sentiero Vandelli.
Aquest no té passos tècnics però és
bastant exposat en alguns llocs. Amb l’excepció de les primeres escales que
trobem, que no tenen cable de vida, la resta de la via es troba equipada.
Pel Sentiero Vandelli
Després d’unes 3 h arribem al coll que dóna pas a una baixada continuada per
terreny força inclinat fins al bivac Emilio Comici.
Bivac Emilio Comici
Parem una estona per menjar
i a continuació agafem el Sentiero 243 en forta pujada fins a la Forcella Bassa
del Banco (2128 m). En aquest coll agafem el Sentiero Carlo Minazio, un
itinerari exposat i llarg però amb cable de vida, fins que arribem a la
Forcella Grande, amb una vista privilegiada de la Torre Sabbioni que es troba a
l’esquerra del coll.
Pel Sentiero Carlo Minazio
Forcella Grande
Iniciem ara una forta baixada fins al Rifugio San Marco,
situat en una explanada amb una catifa d’herba i un mirador que dóna cap a la
vall de San Vito di Cadore. Al final ha estat una llarga jornada d’unes 10 h de
marxa. Els guardes del refugi són molt agradables i el sopar és magnífic; a
més, com no està ple, ens podem distribuir en tres dormitoris.
Rifugio San Marco
13 de juliol - Comencem a
caminar per un sender que va flanquejant tota la vall, en principi amb poc
desnivell però sostingut, i després amb forta pujada fins a la Forcella Piccola
(2120 m), des d’on amb una curta baixada arribem al Rifugio Pietro Galassi
(2018 m), on fem un petit descans.
Rifugi Pietro Galassi
El grup continua cap amunt, menys la
Cristina i l’Eugeni que ja estan una mica farts de tant cable i baixen tota la
vall fins a Calalzo di Cadore (13 Km).
La resta de companys comencem la pujada pel Sentiero 250 fins a trobar-nos la
morrena de la petita glacera de l’Antelao, que travessem fins a una llosa de
pedra d’uns 200 m de desnivell amb cable de vida que ens deixa a la Forcella de
la Glacera de l’Antelao (2584 m).
Travessem la glacera de l'Antelao...
i remuntem una gran llosa
Al capdamunt de la llosa toca ara baixar
Comencem la baixada per una canal estreta fins
agafar el Sentiero 258 que va perdent alçada fins al Rifugio Antelao (1796 m), punt
final de la nostra ruta, on unes birres ajuden a hidratar-nos. Quan els
informem que hem fet l’Alta Via 4 ens donen a cadascun un pin commemoratiu.
Rifugio Antelao, al final de la ruta
Mentrestant, la Cristina i l’Eugeni han agafat un bus a Calalzo di Cadore fins
a Pieve di Cadore, on deixen les motxilles a l’Hostal Cavallino i tornen a
agafar un bus fins a San Candido per recuperar la furgo que haviem deixat a
l’inici de la ruta.
14 de juliol - De bon matí els
companys del Rifugio Antelao agafem un taxi que, per una pista estreta i molt
penjada, ens baixa a la vall fins a Pieve di Cadore, on ens retrobem amb la
Cristina i l’Eugeni. La resta del dia
visitarem aquest poble i el castell que està sobre el gran llac de Centro
Cadore als peus de la població, i després baixarem a Cortina a dinar i fer unes
compres.
Llac de Centro Cadore, des de Pieve di Cadore
Tornem a Pieve di Cadore, on avui passarem la nit en un llit com cal,
doncs toca descansar bé perqué demà farem el llarg viatge de tornada a casa
d’uns 1400 Km a través d’Itàlia i França.
La travessa d’aquest estiu, malgrat la duresa d’algunes jornades, ha estat
una grata experiència per a tots nosaltres i ens ho hem passat d’allò més bé.
Fins la propera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada