Molí
de la Barita - La Sala - L’Erola - Can Bosc - Molí de la Barita
15.06.14 Comencem el cicle d’excursions pels
camins del bandoler Serrallonga amb una agradable passejada circular pels
voltants de Viladrau, pel mas de la Sala, casa pairal de Serrallonga que encara
avui dia manté una plena activitat, l’ermita de l’Erola, el mas de Can Bosc i
la font de les Ametistes.
Des de l’Eix del Llobregat, a l’alçada
de Tona, continuem cap a Seva i seguim en direcció a Viladrau fins que, uns 4
Km abans d’aquesta població, deixem el cotxe a l’ampli aparcament de la
Castanya de Viladrau, vora el restaurant Molí de la Barita. Cal dir que el nom
d’aquest històric restaurant fa referència a un antic molí dedicat a moldre el
mineral de barita o baritina que es recollia en una pedrera propera, i encara
avui dia l’aigua discorre per les antigues canalitzacions que feien moure
aquest moli, aprofitades ara pel restaurant per mantenir un viver de truites.
Des de la Barita cal
anar per la carretera en direcció a Viladrau uns 200 m fins que, a l’alçada del
mas La Noguerola, continuem a la dreta per la pista que porta a les
instal·lacions del Club de Polo Sant Antoni de Viladrau, a l’entrada de la qual
hi ha un pedró amb la inscripció “A la Sala”.
Pont de fusta sobre la riera Major
Baixem cap a la riera Major, que
creuem per un pont de fusta no massa en bon estat (la pista la travessa
directament) i anem seguint uns 3 Km aquesta pista, entre un bosc d’alzines i
roures a l’esquerra, i les esmentades instal·lacions de polo a la dreta, que
més endavant donen pas a camps i pastures.
Mas de La Sala
Més endavant comencem
a veure el mas de La Sala, elevat sobre un petit pujol, entre la riera de
Montcalvell, pel costat d’on venim, i el torrent de Rentadors a l’altre (i que
poc més avall formen la riera de la Sala). Poc després la pista fa un gir per
travessar a gual la riera de Montcalvell (nosaltres ho fem per sobre d’unes
pedres) i ja no triguem en arribar a l’històric mas de La Sala, on va nèixer, l’any
1594, Joan Sala i Ferrer, i on hi va viure fins l’any 1618 en que anà al mas
Serrallonga de Querós per casar-se amb la pubilla d’aquest mas, d’on agafaria
el sobrenom que el faria famós.
La Sala, fortificada amb una muralla i una torre
La part més antiga de
la casa correspon al segle XIV, moment en que va ser fortificada amb una
muralla de tanca i una torre cilíndrica de guaita. El cos central data del
segle XVII, i més moderns són els afegits per a ús agrícola. La primitiva
edificació defensiva ha donat pas, en la façana principal, a un conjunt
d’acollidores porxades i galeries. Com hem dit, la casa, després de tants
segles, segueix en plena activitat agrícola i ramadera.
Des de la Sala pugem
per la pista fins a la Sala Nova, que deixem a l’esquerra per seguir, a la vora
d’uns antics camps, per un sender que s’endinsa al bosc. Anem trobant alguns
cartells en vermell amb indicacions a l’Erola i no triguem en sortir a la pista
d’accés a Can Gat, antiga masia ja documentada, com les de la Sala i Can Bosc, al segle XIV, encara que el gran casalot que entreveiem des d'aquí data d'inicis del segle XX. Travessem la pista per seguir pujant, en direcció sud-est i trobant més
indicacions, fins arribar a la masia-ermita de la Mare de Déu de l’Erola.
Masia-ermita de l'Erola
Detall del rellotge de sol
Aquesta ermita, amb
arcades obertes a dues façanes que donen pas a un ample i acollidor porxo, i
amb un curiós rellotge de sol a l’intersecció d’aquestes façanes, consta
documentada al segle XVI i havia estat la residència d’hivern dels frares de
l’antic monestir de Sant Segimon, que veiem encinglerat damunt nostre, en un contrafort del Matagalls, amb la capella de Sant Miquel dels Barretons penjada més
amunt. La comunitat d’aquest monestir havia ajudat al bandoler Serrallonga a
amagar-se, sobretot dies abans de la seva captura, a la tardor de 1633, quan
cercava refugi i repós per a la seva companya Joana Massissa, qui estava
embarassada.
Des de l’Erola continuem a l’esquerra
(balises del PR C-205) baixant per un ample camí cap al torrent de l’Erola (que
més avall es converteix en l’esmentada riera de Montcalvell), que travessem per
unes pedres.
Castanyer enmig del camí
El camí, passat el torrent, gira cap a l’esquerra i continua el
descens, entre bonics exemplars de castanyers, fins a la masia de Can Bosc, important
conjunt de tres edificacions amb una ampla era, una bassa i una font amb dos
brolladors.
Boles granítiques vora Can Bosc
Can Bosc
Era de Can Bosc
Des de Can Bosc continuem recte i en
suau descens per la pista que arriba al mas, tot deixant un ramal a la dreta. Poc més avall, al pla del Quintà Nou, la pista desemboca a una de més ampla, provinent de la Solana (masia-restaurant
situada a la mateixa carretera per on hem vingut) i que per l’esquerra continua
cap a Can Gat. Seguim, doncs, cap a la dreta fins que, uns metres abans de que la
pista quedi tallada a la circulació per una tanca de ferro, continuem a la
dreta per un sender que ens estalvia un gran revolt de la pista. Poc després el
sender es bifurca: per la dreta pren la direcció de Viladrau pel mas de Els Molins; nosaltres continuem a l’esquerra, tal com indica la balisa del PR, en
direcció a la Solana.
El sender no triga en desembocar
novament a la pista, passat ja el revolt, que seguim a la dreta. Deixem un
ramal a la dreta que porta també al mas de Els Molins i seguim en suau descens
fins que la pista travessa la riera Major, poc abans de sortir a la carretera a
l’esmentat indret de la Solana. Tanmateix, per evitar haver de trepitjar uns
2,5 Km de carretera fins a la Barita, continuem a l’esquerra per una altra
pista que porta fins a una depuradora d’aigua, abans de la qual agafem un
estret corriol a la dreta, per on anem avançant,
paral·lels a la carretera, fins que creuem novament la riera per un pont de
pedra.
Seguim a l’altre costat en la mateixa direcció i passem per la font de les Ametistes, a l’esquerra del camí, que no raja gaire, encara que l’entorn sí que està humit. El seu nom fa referència a les famoses ametistes del Montseny, explotades fins a mitjans del segle XIX, quan aquesta activitat deixà de ser rendible.
Seguim a l’altre costat en la mateixa direcció i passem per la font de les Ametistes, a l’esquerra del camí, que no raja gaire, encara que l’entorn sí que està humit. El seu nom fa referència a les famoses ametistes del Montseny, explotades fins a mitjans del segle XIX, quan aquesta activitat deixà de ser rendible.
Font de les Ametistes
El nostre corriol es va fent un xic més ample i acaba per desembocar a la pista que voreja el camp de polo, que seguim ara a l’inversa, cap a la dreta, per tornar a creuar la riera Major pel pont de fusta i sortir a la carretera a pocs metres de la Barita.
Camp de polo de Viladrau
Ha estat una agradable passejada
matinal, de 3 h tranquil·les de marxa i poc més de 200 m de desnivell, per aquest idíl·lic racó
del terme de Viladrau, entre boscos ombrívols i edificacions plenes d’història, per
on trescaria en la seva joventut Joan Sala, encara lluny de dir-se Serrallonga, i com sigui que l’activitat
ens ha obert la gana, acabem la festa al restaurant del Molí de la Barita. Molt
recomanable (l’excursió i el restaurant).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada