dimarts, 26 de maig de 2015

Castell de Burriac i Creu de Montcabrer

17.05.15  Passejada matinal pel Parc de la Serralada Litoral amb ascensió als panoràmics cims del Castell de Burriac, el Turó de l’Infern i la Creu de Montcabrer, mitjançant un itinerari circular d’uns 8 Km que aprofita en gran part el traçat del sender local SL C-115. Aquest itinerari s’inicia a Cabrera de Mar, població situada, malgat el seu nom, a un parell de Km de la costa del Maresme, en una petita vall entre els turons de Burriac i Montcabrer.

Des de l’ajuntament de Cabrera de Mar (103 m), on hem arribat per la C-32 i la carretera local B-502,  continuem en la mateixa direcció per on hem vingut fins a la plaça de la Cooperativa, on veiem el primer indicador de l’esmentat sender SL C-115. Seguim a la dreta per la pujada de les Monges i continuem pel camí d’Agell fins a vorejar el cementiri i la capella de Santa Elena, d’on surt un camí de terra que tot seguit es bifurca; en aquest punt i durant un bon tram no trobarem cap rastre de les indicacions del sender. Agafem de pujada el camí de l’esquerra i seguim poc després per un corriol que entra al bosc i que amb algunes llaçades es va situant prop de la carena del turó d’en Punsola.

Anem planejant, vora les darreres cases de la urbanització de Sant Joan de Munt, fins que passem a la vora d’un dipósit i arribem tot seguit a un coll, entre l’esmentat turó d’en Punsola i el turó d’Oriols, per on arriba per la dreta una pista procedent de la Torre Ametller i la carretera d’Argentona; en aquest coll tornem a trobar la senyalització del nostre sender. Des d’aquí tenim ja una bona vista del turó cònic on s’alça el Castell de Burriac; en termes geològics, es tracta d’un “mont-illa” (res a veure amb l’ex-president de la Generalitat), expressió que fa referència a un turó aïllat que sobresurt del seu entorn, molt característic dels paisatges granítics de les serralades costaneres.

El "mont-illa" del Castell de Burriac hi serà present en tota l'excursió

Continuem recte per la pista, vorejant per l’esquerra el turó dels Oriols, i passant després pel coll de Codera, entre aquest cim i el de Burriac, on arriba una pista procedent d’Argentona. Seguim en la mateixa direcció fins que agafem a l’esquerra un costerut camí-pista que es va habilitar l’any 1993 quan es van fer obres de reconstrucció del recinte del castell. Arribem així al peu de la fortificació, d’on surt un corriol esglaonat que salva els darrers metres de desnivell.

Entrem al recinte del castell de Burriac (401 m), avui curull d’excursionistes així com d’un bon nombre de participants en la cursa Burriac Xtrem. Aquest castell, documentat al s. XI com a castell de Sant Vicenç, tingué el seu origen en una petita fortificació romana, de la qual es conserva una cisterna. En diverses fases de la seva construcció es van utilitzar pedres de les edificacions del poblat ibèric d’Ilturo que hi ha a sota, entre el turó i el poble de Cabrera de Mar. Hi destaquen el conjunt de muralles dels dos recintes, jussà i sobirà, la reconstruïda torre de l’homenatge, de 15 m d’alçada, el pati d’armes i les restes de la capella pre-romànica de Sant Vicenç (s. IX), anterior al castell. Les vistes des del recinte abarquen des de Montjuïc fins al Montseny i el Montnegre.

Torre de l'homenatge

Recinte sobirà amb la capella de Sant Vicenç

El Montcabrer des del bastió sud

Al bastió sud, sota la torre de l'homenatge

Un cop visitat el castell, retornem a la pista principal, que seguim a l’esquerra per arribar tot seguit al coll de Burriac, on hi ha un monòlit commemoratiu de l’alliberament, al s. XV, dels lligams senyorials de les poblacions veïnes amb la baronia del Maresme. Continuem per la pista, de baixada, fins que la deixem per un corriol a la dreta que desemboca tot seguit en una altra que seguim també a la dreta, ara en pujada, fins a la Creu de l’Abella, creu de ferro sobre un petit promontori rocós.

Creu de l'Abella

Aquí deixem la pista per seguir a l’esquerra per un corriol emboscat per on arribem a un planell i baixem després fins a la pista que travessa les planes de Montcabrer. Seguim aquesta pista uns metres a la dreta fins a una esplanada, des d’on continuem a l’esquerra per un sender ben marcat que puja per un tram cobert d’arrels de pi fins que, un xic més amunt, trobem el corriol que per l’esquerra ens acosta tot seguit al turó de l’Infern (324 m), on gaudim de noves vistes sobre la plana litoral del Maresme. Al cim hi ha un vèrtex geodèsic, un agrupament de pedres que assenyalen els punts cardinals, i tres forats que havien servit per enclavar, a l’edat mitjana, les forques on ens penjaven els criminals i malfactors; d’aquí li prové el nom de turó de l’Infern.

Al turó de l'Infern

Tanmateix, per contrarestar tan fúnebres perspectives, se’ns acosten dues de les papallones més espectaculars que podem veure a casa nostra; es tracta de la papallona zebra o xuclamel (Iphiclides podalirius) i la papallona reina (Papilio machaon), dos lepidòpters de la família dels Papilionidae que comparteixen hàbitat, per això no és estrany veure-les juntes i d’aquí el seu nom d’espècie, que es refereix als personatges de la Ilíada Macàon i Podaliri, germans metges que sempre anaven plegats.

Papallona reina (Papilio machaon)

Papallona zebra (Iphiclides podalirius)

Retornem al camí i continuem en direcció sud fins a les antenes del repetidor de Montcabrer, més enllà de les quals travessem un pas rocallós i arribem al final del llom, on es troba el cim de la Creu de Montcabrer (311 m). Hi ha constància de creus en aquest cim des del segle XVII, com a signe de protecció contra les tempestes, les pedregades i les malediccions diabòliques; la creu actual data de l’any 1983. El cim és un altre gran mirador de la Serralada Litoral i la costa del Maresme, així com del Montseny i el Montnegre.

Creu de Montcabrer

Castell de Burriac des de la Creu de Montcabrer

La variant del sender SL C-115 que hem anat seguint fins al Montcabrer acaba aquí. Del cim baixem encarats a la línia de costa per un corriol (senyals blancs) que surt a la dreta de la creu i davalla fort per la rocosa carena sud del Montcabrer. És un tram força bonic entre grans blocs granítics i una dilatada vista del litoral, encara que cal parar atenció de no relliscar pels inclinats trams de sauló. Deixem apuntat, malgrat no tenir temps avui per apropar-nos, que en aquest vessant es troben les coves de les Formigues, dels Tres Cercles i de les Encantades; aquesta darrera sembla que fou un centre de culte de l’època ibèrica.

Una de les roques granítiques de la carena sud del Montcabrer

Davallant i gaudint del panorama

Al final de la baixada desemboquem a una pista transversal senyalitzada com a Camí de Cabrera, que seguim a l’esquerra fins entrar a la part alta del poble.

Entrant a Cabrera de Mar, sota l'esguard del castell de Burriac

Passem pel costat del clos arqueològic de Can Benet, amb restes d’una mansió romana, i poc després ja arribem a l’ajuntament, punt final de la passejada, encara que recomanem, com a “torna”, fer una breu visita als dos elements més visibles i notables del poblat ibéric d’Ilturo.

Des de l’esmentada plaça de la Cooperativa, deixem ara a la dreta l’itinerari del castell de Burriac i seguim recte en direcció al mas de Can Bartomeu. Uns metres abans d’aquesta masia, al costat del restaurant Papageno (en referència al personatje de La Flauta Màgica de Mozart), hi ha el clos arqueològic de Can Modolell, amb les restes d’un temple romà dedicat al déu Mitra (sembla que només es pot accedir amb visites concertades). Passat Can Bartomeu, continuem pujant pel carrer Fèlix Albajes fins arribar al cartell de Jaciment Arqueològic, única senyaització que trobarem. Just a l’esquerra, pel costat d’una roca, surt un corriol que en pocs metres baixa cap a la porta meridional del poblat ibèric; aquesta porta-torre formava part de la muralla i la seva amplitud permetia l’entrada dels carros.

Porta sud del poblat ibèric d'Ilturo

Retornem a la pista cimentada, que seguim fins al primer revolt, a l’entrada de Can Segarra, on seguim un camí a mà dreta que desemboca en una esplanada, des d’on veiem, al vessant del turó de Burriac, les restes d’una torre. Ens apropem per diversos corriols, tot decantant-nos cap a l’esquerra, fins a una línia elèctrica i anem pujant per alguns marges fins arribar (amb una mica de sort) a les restes de la torre de ponent del poblat ibèric, on podem comprovar el gruix de les parets.

Torre de ponent

Per tot arreu abunden les figueres de moro (Opuntia ficus-indica), un cactus originari de l’Amèrica tropical que es caracteritza per la modificació de les seves branques en gruixudes pales aplanades i plenes de feixos de punxes que no són més que les fulles transformades. Les seves flors són molt grosses i vistoses, i quan maduren es converteixen en les figues de moro, un fruit comestible molt apreciat.

Flors de la figuera de moro

Nosaltres deixem aquí aquesta breu visita, doncs la resta de les edificacions sembla ser que estan molt tapades per la vegetació. Cal esperar i desitjar que es facin futures tasques de neteja, excavació i restauració d’aquest important poblat ibéric d’Ilturo, que va arribar a tenir una extensió d’unes 10 Ha i va estar habitat entre els segles VI i I aC, fins que la seva població es va anar desplaçant cap a la nova ciutat romana d’Iluro, situada a l’actual Mataró.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 17.05.15 per Isabel Benet, Ventu Amorós i Sara. Visita al poblat ibèric realitzada el dia 24.05.15 per Isabel Benet i Ventu Amorós.

dimecres, 20 de maig de 2015

Ruta del Cardener amb bicicleta (I)

9.05.15  El segon dissabte de maig ha estat l’escollit per “les Isabels” per a iniciar un nou repte per etapes: la Ruta del Cardener, riu que neix al vessant oest del Port del Comte, a la comarca del Solsonès, i que és el principal afluent del Llobregat. Per això anem en cotxe fins a Solsona per la C-55, passant per Manresa, i un cop a Solsona prenem la carretera local C-462 que, després de passar per sobre la presa de l’embassament de la Llosa del Cavall, va cap a Sant Llorenç de Morunys, poble enclavat sobre una plana encerclada per les muntanyes del Port del Comte i serrat del Verd, al nord, i la serra de Busa i la Mola de Lord, al sud. Aquí és on començarem la primera etapa d’aquesta ruta.

Sortint de Sant Llorenç de Morunys; al fons, el Port del Comte


Després d’un breu esmorçar, i abans que el sol comenci a escalfar, ens posem en marxa tot sortint del poble pel carrer de les Costes en direcció a la zona esportiva, passada la qual deixem l’asfalt i anem per una pista que comença a pujar de valent. Quan aquesta pista fa un gir brusc a l’esquerra, la deixem per prendre un corriol que planeja seguint el curs del torrent de les Salines fins a sortir a l’ermita romànica de Sant Serni del Grau, a tocar de la pista asfaltada que puja al Santuari de Lord.


Sant Serni del Grau

Acte seguit anem per aquesta pista asfaltada per la qual desemboquem a la carretera LV-4241 que puja al coll de Jou. Nosaltres la prenem a l’esquerra en pujada, tot deixant un trencall a mà dreta que ens sembla massa costerut. Però per aquesta carretera sense voral ens adelanten un munt de veloços quads, per la qual cosa no sabem el què és pitjor si les pujades o els perills del trànsit.


Per aquesta carretera aviat guanyem alçada sobre la vall del Cardener i, després de deixar a mà dreta el mas de Cal Vila, en una corba molt pronunciada, deixem la carretera i prenem una pista que comença a planejar pels frondosos contraforts orientals del Cap d’Urdiets. Ara toca gaudir del trajecte.



En arribar al mas dels Hiverns ens trobem en el punt més alt del recorregut i per això ens aturem una estona a contemplar el magnífic paisatge que se’ns ofereix: per damunt d’una catifa verda inundada de sol, veiem estendre’s el poble de Sant Llorenç de Morunys a recer dels cingles de Busa i de les llances dels Bastets; als nostres peus tenim la petita ermita de Santa Magdalena a tocar del mas de les Tragines, i enfront s’alça el poderós vessant oest del serrat del Verd.

Arribant al mas dels Hiverns


Serres dels Bastets i de Busa, i pantà de la Llosa del Cavall


Serrat del Verd

Aviat ens endinsem de nou al bosc que tapissa les Costes de les Barraques en clara baixada cap a les fonts del Cardener, a les quals arribem després de deixar a l’esquerra Cal Tuixén i de baixar pels carrers d’una urbanització de la Coma. Amb tanta calor com està fent, el desglaç està a l’ordre del dia i les fonts del Cardener brollen ufanoses. Molta gent ja està ocupant les taules de l’àrea de picnic sota l’ombra dels pins.


Fonts del Cardener

Nosaltres no ens hi aturem gaire car comença a fer xafogor i ens queda retornar a Sant Llorenç de Morunys, per això baixem cap a la carretra C-462 per la qual creuem el riu recent nascut i, tot seguit, prenem un sender condicionat, anomenat Camí Verd de la Vall de Lord, que baixa seguint el seu curs aigües avall: hem començat la Ruta del Cardener propiament dita.


Camí Verd de la Vall de Lord

Així arribem al Molí de Baix, a tocar del nucli de la Coma, on baixem per un tram d’escales que ens deixen a un sender estret a tocar del riu i al peu d’un petit salt d’aigua que no sabem si era cosa del molí. Per aquest sender passem a frec d’una estació depuradora i a partir d’aquí anem combinant pistes i senders fins arribar al que sembla una petita central elèctrica. Des d’aquí baixem a la carretera per creuar de nou el riu pel Pont de la Gafa, al petit nucli de la Pedra, des d’on anem a fer un breu descans a la font Puda, una surgència d’aigües sulfuroses però fredes. Per tal d’aprofitar les seves propietats minero-medicinals, amb aquesta aigua s’omple una petita piscina on aprofitem a posar els peus en remull, car ja comencem a tenir una mica massa de sol.

Font Puda

Després del banyet seguim ruta creuant de nou el riu per un pont de ciment i continuem per una pista que de mica en mica va pujant cap a la carretera a la qual acabem desembocant a l’alçada del Càmping Morunys. Per aquesta carretera, que ja no abandonem, passem a frec de la petita ermita romànica de Santa Creu dels Ollers, i també veiem una cosa ben curiosa: al fons del torrent del Pou hi ha un pont mig ocult per l’exuberant vegetació; es tracta de l’antic pont romànic de la Vall-llonga, salvat de la inundació del pantà i traslladat pedra a pedra fins aquest indret.

Santa Creu dels Ollers

Així ens acostem de nou al nucli de Sant Llorenç de Morunys, on hi destaca el campanar de la seva església parroquial, una joia medieval que va pertànyer a un antic monestir benedictí del qual també se’n conserva el claustre. Però de totes les obres d’art que es poden admirar a l’interior d’aquest temple, tal vegada la més vistosa sigui una capella dedicada a la Mare de Déu dels Colls, profusament decorada segons l’estil barroc dit “xorigueresc”, i on sembla que del sostre de la capella t’hagi de caure al damunt tota una constel·lació d’angelets daurats.

Entrant a Sant Llorenç de Morunys

Capella de la Pietat

A partir de Sant Llorenç de Morunys el cabal del riu es troba retingut per l’embassament de la Llosa del Cavall, inaugurat l’any 1997, el qual va negar un paratge de singular bellesa conegut com les Gorges del Cardener, i el camí que el recorria fou substituït per una carretera sense voral que, a base de túnels i viaductes, travessa la punxeguda serra dels Bastets. Com que considerem que continuar per aquesta carretera podria ser perillós, concluim aquí aquesta primera etapa de la Ruta del Cardener, després d’un recorregut circular d’uns 20 Km i un desnivell acumulat d’uns 500 m. Track de l’etapa.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 9.05.15 per Isabel Benet i Isabel Salvia.

dimecres, 13 de maig de 2015

De Vallbona a Tiana per la Conreria

6.05.15  Avui que és el primer dimecres de mes toca la sortida programada de les conegudes com ”les excursions del Jaume Salat”. Aquest maig toca anar de Vallbona (al districte de Nou Barris) fins al poble de Tiana (a la comarca del Maresme) passant pel coll de la Conreria. Per això ben aviat ens reunim uns quants participants a les taquilles de l’estació de tren de la Sagrera per tal d’anar fins l’estació de Torre Baró, a tocar de la gran artèria que reuneix les autopistes de Girona i Manresa i la carretera C-17. Comencem creuant totes aquestes vies d’entrada a la capital pel Pont del Congost, un espectacular pont de disseny inaugurat l’any 2006.

Pont del Congost

Immediatament entrem al barri de Vallbona situat al peu del que resta del turó de Montcada. Aquest barri és un recer de pau i verdor envoltat de sorolloses vies de comunicació i pel que discorre el famós Rec Comtal, un gran canal d’origen medieval que neix a la Mina de Montcada i que fou construït per portar aigua a Barcelona per a usos agricoles i industrials, per això al llarg del seu recorregut s’hi van instal·lar nombrosos molins i una farga. Aquest canal va ser operatiu fins a principis del segle XX i avui dia l’aigua va a parar directament al riu Besòs, encara que està en projecte la seva recuperació.

Rec Comtal

Sortim de Vallbona en direcció al pont de Montcada seguint la riba dreta del Besòs tot passant a frec de l’anomenada Casa de l’Aigua, un edifici d’estil modernista dissenyat per l’aquitecte Antoni Rovira i Trias que acull en el seu interior quatre antics pous d’extracció d’aigua subterrània del Besòs i que des del 2011 forma part del conjunt de centres adscrits al Museu d’Història de Barcelona.

Casa de l'Aigua

Després de creuar el pont anem a l’esquerra uns metres per la carretera BV-5011 fins a l’entrada del torrent de la Vall Llosera. Deixant enrera el brogit del trànsit, ens endinsem a la vall en direcció a la font del Tort, tot entrant al Parc Natural de la Serralada de Marina. Anem pel sender local SL C-148, però a partir d’aquí anirem enllaçant diversos d’aquests senders locals. A l’àrea de picnic de la font del Tort fem un petit descans per recuperar-nos de cara a la pujada que ens espera.

Font del Tort

En acabat reprenem la marxa sota l’ombra dels ailants (Ailanthus altissima), un arbre exòtic que sembla molt innocent però que en realitat es tracta d’una autèntica plaga molt dificil d’erradicar.

Caminant sota els ailants

Aviat comencem l’ascens cap al coll de Moià per un sender molt costerut i sorrenc, suportat per esglaons de fusta, i per on la calor es comença a deixar sentir; just damunt nostre tenim les antenes que coronen el turó de Moià. Des del coll de Moià (201 m) anem per una pista que planeja pel vessant obac del turó de Roca Plana, des d’on ja veiem la gran ermita de Sant Pere de Reixac cap a la qual ens dirigim.

Vista de Sant Pere de Reixac

Abans de seguir la ruta, aprofitem l’avinentesa per a visitar aquesta ermita d’origen romànic situada a mig aire d’una carena secundària i des de la qual avui, per culpa de la calitxa, només podem gaudir d’una panoràmica del Vallès, de Collserola i del proper turó de Montcada, on s’hi estan fent unes obres de restauració de l’antiga pedrera de calcàries, explotació que per poc no es menja tota la muntanya. Uns plafons ens informen dels orígens d’aquesta església i dels poblets que s’hi van establir al seu voltant.

Arribant a Sant Pere de Reixac

Mirador sobre la vall del Besòs i el Turó de Montcada

Un cop satisfeta la nostra curiositat per aquest bocí d’història, continuem la marxa tot deixant la pista per la qual hem arribat i prenent un sender estret i selvàtic i, en alguns punts, força malmès pel pas de les bicicletes tot terreny. Per aquest sender ens enfilem pel vessant oriental del turó de Roca Plana cap a la carena principal, a la qual anem a sortir just damunt de l’antiga pedrera de granit de la Vallençana, actualment també en procès de restauració.


Pedrera de la Vallençana

Ara només ens queda la pujada final al turó de les Maleses (464 m) per un sender tan costerut i erosionat que l’han hagut d’apuntalar amb esglaons de fusta, alguns dels quals d’una alçada considerable que ens obliga a “estirar la pota” més del compte però sempre en el bon sentit de la paraula.


Però l’esforç té premi. Al capdamunt del turó de les Maleses ens quedem una bona estona admirats davant les restes excavades d’un poblat ibèric que ocupava l’estreta carena cimera, com la proa d’un vaixell encallat damunt la depressió vallesana; aquest poblat estava en un punt estratègic que dominava el pas del mar a la muntanya; però la pregunta que ens fem és... d’on treien l’aigua?

Poblat ibèric del turó de les Maleses

Arribant al turó de la Coscollada

Després de fer un repàs a tots els plafons informatius i de les fotos de rigor, baixem de nou a la carena principal per dirigir-nos cap al turó de la Coscollada (465 m), cim coronat per una torre de vigilància contra incendis i, per només un metre, punt culminant d’aquesta sortida. Ara anem relaxats, tot explicant-nos “batalletes”, per una ampla i enlluernadora pista amb vistes del gran Hospital Universitari dels germans Trias i Pujol, mes conegut com Can Ruti, en direcció al coll de la Conreria al qual arribem després de passar a frec de l’alberg de la Fundació Pere Tarrés, situat just damunt de la Cartoixa de Montalegre.


Vista de la costa des de la serra de Montalegre

Al coll de la Conreria creuem la carretera B-500, que ve de Sant Fost de Campsentelles i baixa a Tiana, i seguim per la carena tot passant pel Cementiri del Còlera on una llosa ens recorda que en aquest indret s’hi va donar sepultura a les víctimes d’aquesta epidèmia a finals de l’any 1870. Finalment arribem a la font de l’Alba, situada a tocar de la zona esportiva de Tiana, on finalitzem aquesta sortida que ens ha semblat curta però molt plena de continguts interessants. Un excel·lent tast de la Serralada de Marina.

ISABEL BENET. Sortida col·lectiva realitzada el dia 6.05.15.