dijous, 29 de desembre del 2016

A Sant Jeroni per la Drecera de Fra Garí

14.12.16  En la darrera sortida d’enguany de la “Colla dels Dimecres” (els “fans” del transport públic), anem en autocar de línia cap a Collbató des d’on tenim previst pujar al cim de Sant Jeroni, punt culminant del massís de Montserrat i sostre comarcal del Bages i de l’Anoia alhora. A mesura que ens anem apropant observem com glopades de la boira dita “la Vacarissana”, s’escolen per la vall del Llobregat i remunten pel barranc de la Salut fins al mateix poble de Collbató.

Inici del camí que surt de Collbató

I aquest és el paisatge que ens trobem quan comencem a pujar cap a la part alta del barri del Pujolet on hi ha un dipòsit d’aigua. En aquest punt el carrer es converteix en un camí carreter amb marques grogues i blanques, el qual ens dirigeix cap a un marcat esperó rocós per on puja la cèlebre Drecera de Fra Garí.


Conta una llegenda medieval que Joan Garí era un anacoreta exemplar que feia penitència en una cova prop de l’actual monestir de Montserrat. La seva fama de santedat va fer que el comte Guifré el Pelós li confiés la curació de la seva filla Riquilda, la qual havia estat endimoniada. Fra Garí, però, temptat pel Diable, va violar i matar la donzella, i per causa d’aquesta pecaminosa acció, va ser castigat a vagar per Montserrat de quatre grapes, sense rentar-se ni poder dir cap paraula. Així va viure com una bèstia inhumana durant set llargs anys fins que fou perdonat per Déu i al mateix temps Riquilda va sortir viva del lloc on Garí l’havia enterrat. El comte Guifré, en agraïment, va fundar el monestir de monges de Santa Cecília i la seva filla Riquilda en va ser la primera abadessa.


Després d’aquesta dissertació sobre l’origen del curiós nom d’aquest camí, iniciem l’ascens pel dit esperó on s’alternen trams de caminada amb trams de grimpada fàcil i on, en alguns punts, encara poden veure’s alguns esglaons a la roca... tal vegada excavats, com diu la tradició, pel mateix Fra Garí.




Així guanyem ràpidament alçada per sobre de les boires que s’arrosseguen pel peu de la muntanya fins que, per aquesta drecera, anem a sortir a mitja alçada del Camí de les Bateries, pel qual ens endinsem pel profund barranc del Torrent de la Font Seca de cara a les agulles del la serra de Sant Joan.

Al Camí de les Bateries

Encarats a la Serra de Sant Joan

La construcció que alberga la Font Seca

En el punt on el camí creua el torrent es veu una construcció de pedra que guarda l’anomenada Font Seca la qual, segons una altra llegenda, de bell antuvi fou un manantial d’aigua abundosa i fresca que apagava la sed i el cansament dels pelegrins que anaven al monestir, fins que un cavaller de Collbató, propietari de la font, va voler cobrar un tribut per l’aigua. Un bon dia un pobre pelegrí que arribava molt cansat no va poder pagar aquest tribut, i va haver de continuar fins a les portes del monestir, on hi va caure mig mort per la sed; acte seguit, però, de la roca va començar a brollar l’aigua que el va salvar, convertint-se així en la Font del Portal o del Miracle mentre que, al mateix temps, el manantial del malvat cavaller es va assecar donant lloc al nom de la Font Seca.

Enfilant el camí de Sant Joan

Pocs metres després de creuar el torrent de la Font Seca, en una cruïlla prenem el camí de l’esquerra que s’enfila cap a Sant Joan seguint el mateix torrent, que d’aquí en amunt s’anomena de Santa Caterina. Després de passar sota la capella de Sant Joan, arribem al Pla de les Taràntules on hi ha l’estació superior del funicular que puja des del monestir.

Passem vora la capella de Sant Joan...

...i ens dirigim cap al Pla de les Taràntules

Des d’aquí prenem el Camí Nou de Sant Jeroni, que planeja sota les serres de les Paparres i de l’Alzina i des del qual gaudim de bones vistes dels monòlits de Sant Benet i de les “Gorres”, mig coberts per una fina boira i per on progressen algunes cordades d’escaladors.

Cordada a la Gorra Frígia


Ja a la regió de Tabor el camí s’encaixa entre les agulles del Moro i l’Albarda Castellana, i arribant a la capella de Sant Jeroni comença a bufar un ventet humid i fred que fa que accelerem la marxa cap al cim que ja està a tocar. Després de passar a frec de les restes del que va ser un restaurant, ja només queden pujar el darrers graons sota l’atenta mirada d’un grup de cabres salvatges. Així ens situem dalt del cim de Sant Jeroni a 1237 m. Des de Collbató ha estat un desnivell de prop de 900 m... no està gens malament!

Al cim de Sant Jeroni

Vistes al Bages des del cim

Com que les boires baixes i els núvols no ens deixen veure gaire paisatge, i el vent és fort i glaçat, optem per anar al monestir a fer l’àpat; per això, després de prendre uns fruits secs per mantenir la gana a ratlla, i de fer les fotos de rigor, baixem ràpidament pel mateix camí fins a la cruïlla amb el sender que va al monestir pel Pla dels Ocells. Passem pel costat de les restes de l’ermita de Santa Anna, baixem pel Pas dels Francesos i ja no triguem en ser al monestir.

Pas dels Francesos 

Finalitzem l’excursió amb un bon dinar de germanor, després del qual baixem a Monistrol amb el cremallera i tornem a Barcelona en tren. Fins la propera!

ISABEL BENET. Sortida col·lectiva realitzada el dia 14.12.16.

divendres, 16 de desembre del 2016

Entre el Gurugú i la Castellassa

10.12.16  Interessant matinal pels cingles de llevant de la Mola de Sant Llorenç, per on hem passat per l’avenc de la Codoleda, hem pujat al turó del Gurugú, de curiós nom, i ens hem atansat a les parets de la Castellasa de Can Torres; tot plegat una excursió d’uns 7 Km de recorregut i 350 m de desnivell.

Des de Terrassa seguim per la carretera BV-1221 en direcció a Matadepera i les Pedritxes, indret on ens desviem a la dreta per entrar a la urbanització Cavall Bernat i continuar fins al seu capdamunt (o gairebé), per l’avinguda de Rocafort i el carrer del Camí Moliner, al final del qual aparquem el cotxe, al costat del traçat del PR C-31 Camí dels Monjos (ens adonem després que haguéssim pogut estalviar-nos uns primers metres de pujada si haguessim anat a parar al carrer de Vista Alegre, situat encara més amunt, però tant hi fa).

Comencem a pujar pel Camí dels Monjos, en direcció nord, i no triguem en passar pel costat d’un dipòsit. Uns 100 m després, en una esplanada sota la Roca de les Onze Hores, on hi ha un plafó informatiu de les diferent zones d’escalada d’aquest sector, deixem el PR per seguir a la dreta per un corriol (fita).

A l'entrada del camí (dreta) als Plecs del Llibre

Detall dels Plecs del Llibre o Morral de la Codoleda

Travessem més amunt el Sot de la Codoleda i continuem a l’altre costat fins al coll del Malpàs o de la Castellassa (805 m), al peu dels cingles dels Plecs del Llibre o Morral de la Codoleda, i molt a prop del turó del Gurugú, que s’aixeca modestament a l’altre costat i on anirem després. Abans, però, seguim a l’esquerra per la base del cingle per un corriol ben marcat, i als pocs metres trobem al costat del camí la boca de l’avenc de la Codoleda (825 m), amb un pou inicial que cau a plom una vintena de metres; segons les topografies actuals, l’avenc té una fondària total de 32 m i un recorregut de 145 m. La llegenda diu que aquest era un dels amagatalls del mític bandoler Capablanca (si fos cert, hagués estat el primer ”espeleobandoler”).

La petita boca d'entrada de l'Avenc de la Codoleda...

... que dóna pas a un impressionant pou (extret d'Espeleobloc)

De nou al coll, deixem a l’esquerra el camí que pel costat de les parets del cingle mena a l’exposat Mal Pas de la Castellassa, i seguim a la dreta, en direcció sud-est, per un camí que als pocs metres també deixem, de moment, per un corriol que puja a l’esquerra, entre alzines i conglomerat, fins al cim del Gurugú (820 m); es tracta d’un modest turó que gaudeix, però, d’esplèndides vistes sobre els Plecs del Llibre, la Paret de la Carda (continuació d’aquests cingles) i la Castellassa de Can Torres, a una banda, i de la plana del Vallès, a l’altra.

Arribant al Gurugú, sota l'esguard dels Plecs del Llibre

Al turó del Gurugú, amb la Castellassa de Can Torres al darrera

La Castellassa de Can Torres i al fons el Pirineu

El topònim Gurugú deriva de la muntanya homònima nord-africana situada prop de Melilla, i que l’any 1909 fou objecte de cruentes topades entre l’exèrcit colonial espanyol i les tribus autòctones del Rif, en les que hi entraren en combat molts soldats catalans obligats per les lleves del govern espanyol (lleves obligatòries que havien originat uns mesos abans la revolta de la Setmana Tràgica). Quan a finals de setembre d’aquell any, i a costa de moltes vides, fou ocupat el Gurugú, el govern de l’estat ho considerà una “gran victoria” i en commemoració, a part de l’himne militar “La toma del Gurugú”, es batejaren arreu de l’estat espanyol tot un seguit de montes Gurugú, i fins i tot una platja, la del Gurugú a Castelló. Catalunya no es va escapar d’aquella fal·lera patriòtica, i així, a part del de Sant Llorenç, hi hagueren (i encara n’hi ha) turons del Gurugú als termes de Castellcir i de Tarragona, així com també un Pla del Gurugú a Montjuïc (una zona de ball i esbarjo situada a l’actual Sot del Migdia), i fins i tot l’edifici Gurugú al carrer Pere IV, aleshores l’edifici més alt del Poblenou. En l’actualitat, al voltant del Gurugú original de Melilla s’agrupen innumerables subsaharians que esperen travessar una valla per cercar una vida millor.

Retornem al camí, pel qual anem baixant fins a l’inici de la pista que mena a Can Torres. Continuem davallant per aquesta ampla pista durant uns 500 m fins que girem a l’esquerra (fites) per seguir un camí planer que va alternant trams de bosc humit amb claps de roca, i que mena primer al gorg del General, una petita bassa obrada amb una canalització excavada a la roca, i més endavant a la font de les Mosques, on l’aigua es recull en un petit bassiot.

De camí a la Castellassa

Gorg del General

Font de les Mosques

Aquí cal estar atents per agafar, a uns 10 m de la font, un corriol que surt a l’esquerra, estret però ben marcat (fites i senyals blaus i grocs), per on ens anem enfilant fins enllaçar més amunt amb el camí provinent del Mal Pas, que seguim a la dreta fins arribar poc després a una petita esplanada, just a la base del monòlit de la Castellassa de Can Torrres (800 m), i des d’on tenim bones vistes de l’agulla del Bolet, que tenim enfront, i cap al nord, de la Castellassa del Dalmau.

Anem remuntant cap a la Castellassa, amb el Gurugú al fons

Arribant a la Castellassa de Can Torres

Els cingles de la Mola amb el Bolet en primer terme

Aquest gran monòlit, per on s’han traçat diverses vies d’escalada, té tres cims diferenciats (la Gepa, la Cabreta i la Torre, el punt més alt), que li donen un aspecte pel qual també es conegut com a roca del Camell. Abans de continuar el nostre camí, que surt a l’esquerra d’aquesta esplanada per endinsar-se al bosc, agafem un corriol que surt a la dreta de la base de la Castellassa i que ens permet vorejar el vessant sud d’aquesta roca.

Sota les parets de la Castellassa de Can Torres

Altre cop a l’esplanada, continuem, ara a la dreta, pel camí dels Maringes, senyalitzat també amb marques blaves i grogues, que mena a la Castellassa del Dalmau. Tot just entrar al bosc passem pel costat d’una antiga carbonera i vorejem per sota l’esmentat Bolet de la Castellassa.

El vessant obac de la Castellassa des del camí dels Maringes

Travessem poc després una segona carbonera i abandonem aquí el camí principal per agafar a l’esquerra un corriol, inicialment un xic amagat per la vegetació, per on comencem a pujar fort per la ombrívola i costeruda canal Gran que més amunt es va eixamplant.

Anem remuntant la canal Gran

Després d’una estona d’esbufegar, arribem al capdamunt de la canal i enllacem amb un altre camí, procedent per l’esquerra de l’encara més costeruda canal Gentil, el qual seguim a la dreta per desembocar tot seguit en el camí de la Senyora. Continuem a l’esquerra per aquest camí, en direcció sud, amb vistes enlairades sobre el Morral de la Codoleda i el Gurugú, fins enllaçar amb el Camí dels Monjos, molt transitat avui per la gent que puja a la Mola.

Pel camí de la Senyora

El Morral de la Codoleda i el Gurugú des del camí de la Senyora

Avui la Mola no és el nostre objectiu, així que anem davallant, tot salvant una graonada per la canal dels Monjos, fins a retornar a l’esplanada on hem iniciat el camí cap als Plecs del Llibre, on tanquem el cercle. Ja només queda un darrer tram de baixada fins a retrobar el carrer del Camí Moliner, on finalitzem aquesta agradable matinal pels cingles a llevant de la Mola. Fins la propera!

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 10.12.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós i Ricard Herrero.

dijous, 1 de desembre del 2016

Tour del Gran Paradiso

Seguint la tònica d’anys anteriors, aquest estiu també hem fet un petit trekking de muntanya de durada aproximada d’una setmana. La ruta ha travessat les valls de Valgrisanche, Rhemes, Valsavaranche i Cogne, passant pels refugis Bezzi, Benévolo, Savoia, Chabod i Vittorio Sella. Per acabar vam pujar al refugi Arbolle des de Pila per intentar fer el Mont Emilius, cim culminant de la Vall de Aosta.

Com que aquest any som 10 i no cabem tots a la furgo, hem d’anar amb un vehicle addicional. Sis persones aniran amb la furgo (Eugeni, Javi, Quim, Ramon, Albert i Gabriel), i  els altres quatre amb cotxe (Josep, Dolors, Vicens i Lluïsa). Tenir un cotxe addicional ens anirà molt bé a l’hora de fer els transfers.

8 de juliol. Els del cotxe sortim de Barcelona a les 12 h en direcció a Valence (Valença en occità), a la regió de Roine-Alps, on passarem la nit a l’hotel B&B, al costat de l’autopista. Arribem a les 6 de la tarda, i dues hores i mitja més tard arriba la resta de companys amb la furgo. Sopem i després d’una agradable vetllada, anem cap a les 10 a dormir. Hem quedat demà a les 6:30 del mati per carregar la furgo i el cotxe.

9 de juliol.  A les 7 tocades tornem a l’autopista i seguim el viatge que ens portarà fins a Chamonix, on ens desviem per entrar a Itàlia pel túnel del Mont Blanc. Arribem a Valgrisenche a les 13 h i decidim entrar en un bar on demanem unes bones focaccies; en acabar ens apropem al final de la  presa de Beauregard (Useléres), que és el lloc on hi ha l’aparcament (1860 m).

A les 14:50, mentre l’Eugeni amb la furgo i en Josep i l’Albert amb el cotxe se’n van al punt final a Cogne, on hi deixaran la furgo, la resta del grup comencem a caminar i en dues hores arribem tranquil·lament al Refugi Bezzi (2284 m). Ens donen una habitació amb 5 lliteres que està prou bé, amb edredó, llençol i coixinera.

Refugi Bezzi

Aquesta vall està envoltada de fantàstiques muntanyes ben nevades, planells verds plens de flors i un petit llac. Enfront i molt enlairada tenim la glacera de Bassac, on anirem demà, i amb el desglaç l’aigua es despenja per les roques on en la seva part final cau al buit formant unes cascades. És tot un espectacle en aquest dia assolellat i calorós, però en quan s’amaga el sol ens hem d’abrigar perquè la temperatura cau en picat.

Cap a les 8 del vespre veiem arribar als nostres companys, que han pujat a tota llet en la meitat de temps que nosaltres i just a temps per sopar, el qual és fantàstic i generós, ningú no es queda amb gana. Aquest refugi el porten dues agradables famílies amb nens petits, fins i tot hi ha un bebè de pocs mesos.

10 de juliol. Després d’un bon esmorzar sortim del refugi a les 8:30. Fa un dia radiant i els cims ja estan al solet. En tres hores ens presentem al coll de Bassac Dere, a 3082 m. Hem trobat algunes plaques de neu, però en bon estat, i no han fet falta els grampons.

Arribant al coll de Bassac Dere

Mengem uns quants ganyips, fem fotos i cap avall en direcció al llac de Goletta, que està  uns 300 m més avall. Iniciem la baixada per una pala de neu ben inclinada però amb la neu al seu punt i tampoc ens fan falta els grampons.


Baixada cap al llac de Goletta

En acabar la pala seguim per un camí entre morrenes i tarteres, fins arribar a l’altiplà on hi ha aquest bonic llac. Un cop allà, tenim darrera nostre, com a teló de fons, una fantàstica panoràmica del coll per on hem baixat, la Becca de Traversière (3338 m) i l’escarpat cim de la Granta Parey (3387 m), que fa honor al seu nom. Ara el camí, molt ben traçat, es despenja amb grans revolts fins al refugi Benèvolo on ens dirigim, uns 600 m a plom més avall i que ja veiem des d’aquí. Estem a la Val di Rhemes.

Refugi Benévolo

Arribem al refugi Benévolo (2285 m) a les 14 h i ens donen dues habitacions amb lliteres, una de 6 places i un altra de 4. Avui, tot i que ens hem bellugat fins als 3000 m d’alçada, hem tingut caloreta i hem anat tot el dia en màniga curta. Després d’una bona dutxa, ens dediquem a comprovar l’etapa de demà i demanem la meteo, doncs sembla que properament hi haurà canvi de temps. Ens confirmen que demà està previst bon temps fins la tarda. Cal aprofitar-ho.

El menjar és correcte però no amb tanta quantitat ni tan ben cuinat com ahir. A les 10 de la nit, després d’una petita passejada per l’entorn aprofitant les darreres llums del dia, ens anem a dormir.

11 de juliol.  A les 6:30 ja estem llevats, a les 7 ens donen l’esmorzar i a les 7,35 reprenem el camí. El dia s’aixeca bo, no fa fred  i, a l’igual que ahir, sortim en màniga curta. Baixem un curt tram per pista fins arribar a un pal indicador on comença el camí que puja al coll Rosset. amb una llarga diagonal i després un llarg i bonic flanqueig, molt enlairats sobre la vall de Vaudala fins que fem un sifó per travessar el torrent i enfilar-nos per l’altre vessant.

Pel camí que mena al coll Rosset

El camí es bo fins que desapareix sota la neu i hem d’improvisar una mica per terreny bastant inestable fins retrobar-lo ja molt a prop del coll Rosset, a 3025 m, situat entre les dues puntes de Rosset.

Arribant al coll Rosset

Arribem a les 10 del mati i, com que el dia aguanta, deixem les motxilles i pugem a la punta NE, a 3100 m, per una cresta fàcil amb unes vistes espectaculars al Gran Paradiso.

Gran Paradiso des de la punta del Rosset

Després de disfrutar amb el paisatge tornem al coll on fem una bona ganyipada. A les 12, ben descansats, baixem per l’altre vessant per un bon camí que, en ziga-zagues i entre tarteram, va a buscar el llac de Canavey. Aquí el terreny es suavitza i comença una llarga i bonica vall, tota entapissada de verd i flors, planejant entre els llacs Leita i Rosset. Al fons de la vall tenim cada cop més a prop les roques de Nivolet i podem veure la petita teulada vermella del refugi Chivasso, on no anem ja que tenim la reserva en el refugi Savoia, situat una mica més a sota i just a tocar del llac de Nivolet, a 2534 m. Hem saltat a un altra vall, ara estem a Valsavaranche.

El temps s’està embolicant i, justament arribant al refugi, cauen les primeres gotes i no ens mullem per ben poc. Arribem a les 13:45 i ens instal·lem en aquest antic i curiós refugi fet construir, fa més d’un segle, per l’arxiduc Luis Alberto de Savoia.

Refugi Savoia

A l’habitació de 4 persones tenim una pica amb mirall i fins i tot un bidet. A fora plou de valent i aprofitem per dutxar-nos i després baixem a l’edifici del costat on hi ha el bar per petar la xerrada i prendre les cerveses reglamentàries.

Cap les 6 de la tarda para de ploure i de cop surt el sol. Sortim tots al carrer, com els cargols, i pugem uns 20 minuts per la carretera a veure el refugi Chivasso, creient-nos el que ens han dit, que per allà trobaríem cobertura, però només en un punt en trobem un pal i amb prou feines podem enviar un parell de waps. A les 19:20 sopem la mar de bé: sopa de menestra, amanida de verdures, patates bullides i conill al forn. En acabar tornem al bar i prenem uns “bombardinos” de mandarina i taronja que ens agraden molt, i ben satisfets, a les 22 h, anem a dormir.

12 de juliol. Ens llevem a les 6:30 i, després d’esmorzar, a les 7:45 comencem a baixar en direcció a Pont, amb el cel ben tapat. No portem ni una hora caminant quan comença a ploure i amb ganes. Ara sí que ens hem de posar les capelines, i a quarts d’onze arribem al càmping de Pont (1960 m), on ens refugiem en el bar del costat del pont de Breuil.

A les 11 tocades afluixa una mica la pluja, encara que sembla que no vol parar. Continuem la marxa creuant el pont i iniciant la pujada per l’altre vessant. Al cap de poc passem de llarg el refugi de Tétras i enfilem el magnífic camí que puja al refugi Vittorio Emmanuelle II. A estones plou, i anem guanyant alçada fins que, unes dues hores i mitja després de sortir de Pont, arribem a tocar aquest gran refugi (2734 m), que és utilitzat per pujar la via normal del Gran Paradiso.

En un pal indicador veiem l’inici del sender que en dues hores més ens portarà al refugi Chabod. Aquest sender fa primer una diagonal en baixada, arribant a perdre 200 m de desnivell, per donar la volta a un esperó rocós i efectuar després un llarg flanqueig amb algun que altre sifó, acabant al final en una llarga pujada fins que arribem al refugi Chabod, a 2710 m d’alçada i amb una espectacular vista sobre el Gran Paradiso.

Refugi Chabod

El Gran Paradiso des del refugi Chabod

Són les 16 h tocades i Déu n’hi do el dia d’avui: 1300 m de desnivell acumulat de pujada i 1200 de baixada. De totes maneres l’itinerari és molt maco, encara que ha plogut a estones durant tot el dia i ens hem estat posant i traient les capelines vàries vegades. Avui està baixant la temperatura i per demà s’esperen temperatures encara més baixes.

El guarda del refugi ens diu que no està practicable encara el pas de Neiron (3252 m), pas obligat a la nostra ruta original per anar al nostre proper objectiu, el refugi Vittorio Sella, a la vall de Cogne, passant pel coll Lauson. El tram de la “ferrata” està tapat pel gel i fa dos dies un guia local no va poder-hi passar. Estudiem les possibilitats per continuar la ruta i arribar demà al refugi Sella. El que és segur és que haurem de baixar 900 m de desnivell fins a Pravieux, a la carretera de Pont. Un cop allà hi ha dues possibilitats:

La primera és anar uns 5 km carretera avall, a peu o en bus, fins Eaux Rousses (cota 1666 m) i d’allà remuntar 1500 m de desnivell fins el coll de Lauson (3296 m), que sí que està obert, i després baixar 600 m fins el refugi Sella. La segona és fer una combinació de dos busos per anar a Cogne, on tenim la furgo, i pujar uns 900 m de desnivell fins a l’esmentat refugi.

Optem en principi per la segona opció. Això implica matinar, doncs tenim un mínim de dues hores de baixada i el bus surt a les 8:40. Sembla que el temps per demà tornarà a ser bo, encara que amb una mica de vent i temperatures molt més fredes. Sopem molt bé i demà ja veurem.

13 de juliol. A les 5 ens llevem, esmorzem a les 5:30 i a les 6:15 iniciem la baixada amb un dia fresquet però amb bon temps. Baixem tan ràpid que a les 8 ja estem a Pravieux, a la parada del bus. Hem d’esperar 40 minuts. No calia matinar tant, però era difícil de calcular el temps d’aquesta llarga baixada. Un cop a l’autobús el conductor ens diu que no cal arribar a Aosta, sinó que podem baixar a Villeneuve i anar a peu poc més d’un quilòmetre fins Aymavilles, on para el bus que va de Aosta a Cogne. Així ho fem, però ens equivoquem en una cruïlla i anem a parar a Saint Pierre, havent de caminar el triple del que hauríem d’haver fet. En fi, no passa res, per aquí també passa la mateixa línia de bus que havíem d’agafar. El bus arriba amb puntualitat i sense més contratemps arribem al pàrquing de Cogne. Un cop allà retrobem la furgo i, com podem, ens encabim tots 10; en Gabriel no se’l veu, està ben dissimulat sota unes bosses i paquets. En pocs minuts fem els pocs quilòmetres que queden fins a Valnontey (1666 m).

Pujant cap al refugi Sella

Cap a les 3 de la tarda comencem a remuntar el camí del refugi. El camí puja de valent els 900 m de desnivell i en unes 3 hores arribem al refugi Vittorio Sella, a 2579 m.

Refugi Vittorio Sella

Un cop dutxats  i canviats sortim a disfrutar del bonic paisatge que es veu des del refugi, però no hi estem gaire a fora perquè fa un vent molt gelat. A les 7 de la tarda sopem i a les 9 ens anem a dormir. La temperatura continua baixant en picat.

14 de juliol. A les 6 h ja estem llevats i a les 7 estem preparats per sortir després d’un bon esmorzar. El camí de baixada es preciós i molt aeri sobre la vall de Cogne, amb un llarguíssim flanqueig en lleugera baixada, des d’on disfrutem de panoràmiques excepcionals. Fem tots un grapat de fotos, i arribant a l’Herbetet ens apareix la immensa glacera que es despenja del Gran Paradiso per aquest vessant, tot un espectable!

Glacera del Gran Paradiso sobre la vall de Cogne

Ara el camí baixa de valent a trobar el fons de la vall, que segueix fins al poble. Arribem a les 12:30 a la furgo i ens tornem a encabir de la mateixa manera que ahir per anar ara fins a Aosta, on aparquem en el gran pàrking del telecabina que puja a Pila. Aquí tenim l’errada de deixar-nos els grampons a la furgo, fent cas del que ens havia dit el guarda del refugi Sella, que no feien falta per pujar al Monte Emilius. En fi, a les 14:15 obren les taquilles i pugem al telecabina i després al telecadira del llac de Chamolé, que ens deixa a una hora i mitja del refugi Arbolle. A les 15 h comencem a pujar i  a les 16:30 arribem al refugi. Fa bastanta fresqueta però dins del refugi s’està molt bé.

Refugi Arbolle

Aquí ens assabentem pel guarda que una bona part de la via ferrata està sota la neu i que encara no s’ha fet aquest any. També ens diu que per fer la via normal del Monte Emilius també fan falta grampons en la seva última pala, ja que amb el vent i el fred d’avui deu estar gelada. Aquest any, tant en els Pirineus com en els Alps, ha nevat excepcionalment en els mesos de maig i juny, i n’hi ha molta més neu de l’habitual al juliol.

Per major desgràcia nostra el sopar és, amb diferència, el pitjor de tots fins ara. Després de sopar debatem el que farem demà, i com que no podem fer el que estava previst, uns pujar al Monte Emilius per la via ferrata i altres per la via normal, decidim canviar de plans i baixar demà, tot i que teníem reservades dues nits, encara que perdem una mica de diners de la reserva del segon dia (potser també ha influït en aquesta decisió el fet de no voler un segon sopar en aquest refugi). Pel mòbil reservem la nit de demà a l’alberg “Le vieux Quartier” de Vallgrisenche, i mentre uns intentaran fer la via ferrata  Béthaz-Bovard, la resta anirà a recollir l’altre cotxe pel camí que recorre els boscos sobre el llac de Beauregard.

15 de juliol. Esmorzem a les 7:20, sortim a les 8:40 i a les 9:30, quan obre el telecadira, baixem a Pila i a les 10 arribem al pàrquing d’Aosta. Ara ja tenim la pràctica de com posar-nos a la furgo tots 10 i no triguem a fer-ho. A les 11 ja estem de nou a Vallgrisenche i fem els plans tal com vàrem decidir ahir.

La via ferrata  te 4 trams i 1000 m de desnivell. Alguns trams són molt espectaculars i aeris, encara que no es gaire difícil però si molt llarga. Nosaltres arribem a dalt a les 15:30, juntament amb en Gabriel. Els “fittipaldis” d’en  Quim, Javi i Ramon ja feia mitja hora que ens esperàven al cim. A les 16 h iniciem la baixada per un corriol equipat amb d’un cable d’ajuda per baixar per unes dretes rampes plenes de sorra. D’aquesta manera arribem a una gran pala de neu que hem de creuar en diagonal com podem fins a buscar el camí que està a l’altra banda de la torrentada. En total baixem 1076 m de desnivell en 9,2 km, i mentre que alguns (Gabriel. Vicens i jo) triguem unes tres hores, els altres han baixat fent carreres.

A les 18:30 arribem a Le Béthaz, on ens han vingut a buscar l’Eugeni i l’Albert, mentre que en Josep i la Dolors s’han quedat visitant el poble. Aquests quatre companys han tingut alguna dificultat en seguir a peu el camí de l’altre costat del llac de Beauregard per anar a recollir el cotxe; es veu que, encara que està marcat en el mapa, sobre el terreny no està gaire ben senyalitzat i han hagut de fer més desnivell del previst.

Cap a les 7 de la tarda ens trobem tots a l’alberg. Tenim dues habitacions de cinc llits i està molt bé. El sopar es fantàstic i constatem que aquest alberg te una qualitat-preu immillorable. Com a comiat demanem “café a la valdostana”, molt ben fet davant mateix nostre.
 
16 de juliol. Hem quedat a les 7:30 per esmorzar i després ens acomiadem dels nostres sis companys que amb la furgo tornen avui a Barcelona. Ens ho hem passat molt bé, hem tingut vistes i paisatges inoblidables i la convivència ha estat excel·lent. També ens hem adaptat a les circumstancies i s’ha improvisat quan ha calgut. Realment hem format un grup genial i ja fem plans per a l’any vinent!

LLUÍSA CUESTA. Activitat realitzada del 8 al 16.07.16 per Dolors, Lluïsa, Vicens, Josep, Eugeni, Javi, Quim, Ramon, Albert i Gabriel. 

dimarts, 8 de novembre del 2016

El Cogulló de Meià

31.10.16  Els topònims Cogulló i Cogulla, juntament amb els seus derivats (que venen a definir generalment una muntanya cònica amb el cim pla o arrodonit) són utilitzats en més d’una trentena de muntanyes del territori català, de les quals les més conegudes en l’àmbit excursionista són el Cogulló d’Estela i el Cogulló de Turp, objecte d’anteriors excursions nostres. Avui, que ens trobem al bonic poble de Vilanova de Meià, a la Noguera, pujarem al Cogulló de Meià (1002 m), que s’eleva gairebé uns 400 m per sobre d’aquest poble i que gaudeix d’unes grans vistes sobre la coma de Meià i les cingleres del Montsec de Meià, altrament dit, impròpiament, Montsec de Rúbies.

Des de Vilanova de Meià (633 m) seguim en cotxe poc més d’1 Km per la carretera L-913 en direcció al congost del Pas Nou i Tremp. Passem per l’accés a la Font de l’Hedra, al costat del riu Boix, i continuem uns metres en la mateixa direcció fins que trobem a mà dreta un marge ample on deixar el cotxe i d’on surt el camí (pal indicador) al Cogulló (a 1,7 Km), tot passant per la cova de Castejón (a 500 m).

Comencem a pujar per aquest camí, ben marcat i amb una inclinació notable al principi, per on anirem pujant pel vessant oest del Cogulló. Tot seguit s’ajunta per la dreta el camí provinent de la propera font de l’Hedra, situada en un bonic racó del riu Boix, que si no l’hem agafat de sortida és perquè cal baixar uns metres fins al riu i remuntar a l’altre costat.

Vistes a la Roca Alta (esquerra) i la Roca dels Arcs

El pendent del nostre camí es va moderant, mentre comencem a tenir bones vistes sobre la Roca dels Arcs i la Roca Alta, i no triguem en arribar al corriol que per la dreta mena tot seguit a la cova de Castejón. Es tracta d’una gran balma d’uns 50 m d’ample, per 25 m d’alçada i de 15 a 20 m de fondària, i amb restes de murs de paret seca, doncs havia estat utilitzada com a corral per als ramats de cabres i ovelles; aquesta i altres balmes que hi ha pels voltants fa que tot aquest sector sigui conegut com l’Espluga.


Balma o cova de Castejón

Una cornisa dins la balma

Mirador natural al costat de la cova

Part superior de la cova de Castejón des del mirador

Tornem al sender, que ara va planejant sota la graonada superior del Cogulló. Passem per la balma del Pansot, on també es conserven les parets que la tancaven com a corral i per on encara passen els ramats, com ho demostra el terra farcit de deposicions; el camí entra per un extrem del tancat i surt per l’altre.


Balma del Pansot

Poc després girem a l’esquerra per pujar per una curta canal que ens situa a la graonada superior, per on seguim pujant fins a desembocar a la pista provinent per l’esquerra de la Font Blanca i la carretera del Pas Nou (a 2,4 Km). Seguim a la dreta per la pista, i després d’una llaçada arribem a les antenes de comunicacions situades gairebé al cim.

La pista baixa uns metres fins a l’extrem sud de l’altiplà, on es troba una de les antenes així com el mirador del Cogulló, amb un plafó informatiu i panoràmic. Des del mirador gaudim d’una extensa vista sobre la coma de Meià, amb Vilanova de Meià al peu del puig de Meià, on podem veure l’església de Santa Maria i les restes del castell, així com de tot el Montsec de Meià, amb les seves dues grans parts que el plafó diferencia: el Montsec de Vilanova, des del congost del Pas Nou al coll del Pas de les Eugues (amb la Roca dels Arcs i la Roca Alta), i el Montsec de Santa Maria, del Pas de les Eugues al congost de Terradets (amb els tossals de Mirapallars i de les Torretes). A l’altre costat d’aquest altiplà es troba l’àrea d’enlairament dels vols amb parapent, una activitat que es practica aquí des dels anys vuitanta del passat segle.

Panoràmica del Montsec de Meià

Vilanova de Meià des del mirador del Cogulló

Trobem un indicador al proper cim i al dolmen del Cogulló que ens faria baixar uns metres i donar una petita volta fins al cim que no ens cal fer-la, doncs vorejant per l’esquerra l’antena més elevada i continuant per un marcat corriol pel costat de la cinglera arribem directament al cim del Cogulló (1002 m), amb un vèrtex geodèsic.

Al cim del Cogulló

Des d’aquí veiem l’altiplà que s’estén tot just uns metres per sota en direcció nord-est, ocupat per matollar i blanques roques calcàries, i en el qual, parant atenció, albirem el plafó que indica la situació del dolmen del Cogulló; cal fer des del cim aquesta visualització per saber la direcció on es troba, doncs enmig de tanta roca calcària no hi destraca gairebé gens.

Baixem del cim cap a l’esmentat altiplà, per corriols poc definits entre el matollar, fins trobar les restes del sepulcre megalític del dolmen del Cogulló, datat entre el Bronze mitjà i final (1500-1100 aC), del qual només resten la llosa de capçalera i les dues laterals, una de les quals sembla escapçada; hi manquen, doncs, el tancament i la coberta. La llosa lateral oest, la més llarga, porta gravada una creu, segurament feta en època medieval quan es volien cristianitzar els monuments considerats pagans.

Dolmen del Cogulló

El dolmen és a tocar de les antigues trinxeres republicanes de la guerra civil, quan el front es trobava l‘any 1938 a la serra del Montsec, fetes amb les roques calcàries dels voltants; el mateix dolmen serviria de parapet, fet que explica la destrucció tan gran d’aquest megàlit.

El Cogulló des de la zona d'antigues fortificacions

Aprofitem per menjar enmig les restes d’aquestes trinxeres, i després iniciem el retorn, tot passant altre cop pel cim del Cogulló. De nou a la pista de la Font Blanca, una opció seria anar fins al punt intermig del coll de Cabeces, des d’on un camí baixa a la carretera, relativament a prop d’on hem deixat el cotxe, o bé seguir fins a la mateixa Font Blanca si hem previst haver deixat allí un altre cotxe. Nosaltres, però, hem fet la mateixa ruta de l’anada, per on baixem ràpidament (amb una parada per observar fòssils) fins al punt d’inici; opcionalment, és recomanable apropar-se, pel camí que surt de la part final de la baixada o bé per la mateixa carretera, fins a la font de l’Hedra, situada en un bell indret on el riu Boix fa uns bonics tolls.

El riu Boix i la surgència de la font de l'Hedra

Ha estat una agradable i senzilla matinal per un camí recentment arranjat i en general ben senyalitzat, per on hem tingut en tot moment excel·lents vistes del Montsec de Meià, un indret del que esperem gaudir en properes excursions.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 31.10.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester i Pau.