dijous, 29 de desembre de 2016

A Sant Jeroni per la Drecera de Fra Garí

14.12.16  En la darrera sortida d’enguany de la “Colla dels Dimecres” (els “fans” del transport públic), anem en autocar de línia cap a Collbató des d’on tenim previst pujar al cim de Sant Jeroni, punt culminant del massís de Montserrat i sostre comarcal del Bages i de l’Anoia alhora. A mesura que ens anem apropant observem com glopades de la boira dita “la Vacarissana”, s’escolen per la vall del Llobregat i remunten pel barranc de la Salut fins al mateix poble de Collbató.

Inici del camí que surt de Collbató

I aquest és el paisatge que ens trobem quan comencem a pujar cap a la part alta del barri del Pujolet on hi ha un dipòsit d’aigua. En aquest punt el carrer es converteix en un camí carreter amb marques grogues i blanques, el qual ens dirigeix cap a un marcat esperó rocós per on puja la cèlebre Drecera de Fra Garí.


Conta una llegenda medieval que Joan Garí era un anacoreta exemplar que feia penitència en una cova prop de l’actual monestir de Montserrat. La seva fama de santedat va fer que el comte Guifré el Pelós li confiés la curació de la seva filla Riquilda, la qual havia estat endimoniada. Fra Garí, però, temptat pel Diable, va violar i matar la donzella, i per causa d’aquesta pecaminosa acció, va ser castigat a vagar per Montserrat de quatre grapes, sense rentar-se ni poder dir cap paraula. Així va viure com una bèstia inhumana durant set llargs anys fins que fou perdonat per Déu i al mateix temps Riquilda va sortir viva del lloc on Garí l’havia enterrat. El comte Guifré, en agraïment, va fundar el monestir de monges de Santa Cecília i la seva filla Riquilda en va ser la primera abadessa.


Després d’aquesta dissertació sobre l’origen del curiós nom d’aquest camí, iniciem l’ascens pel dit esperó on s’alternen trams de caminada amb trams de grimpada fàcil i on, en alguns punts, encara poden veure’s alguns esglaons a la roca... tal vegada excavats, com diu la tradició, pel mateix Fra Garí.




Així guanyem ràpidament alçada per sobre de les boires que s’arrosseguen pel peu de la muntanya fins que, per aquesta drecera, anem a sortir a mitja alçada del Camí de les Bateries, pel qual ens endinsem pel profund barranc del Torrent de la Font Seca de cara a les agulles del la serra de Sant Joan.

Al Camí de les Bateries

Encarats a la Serra de Sant Joan

La construcció que alberga la Font Seca

En el punt on el camí creua el torrent es veu una construcció de pedra que guarda l’anomenada Font Seca la qual, segons una altra llegenda, de bell antuvi fou un manantial d’aigua abundosa i fresca que apagava la sed i el cansament dels pelegrins que anaven al monestir, fins que un cavaller de Collbató, propietari de la font, va voler cobrar un tribut per l’aigua. Un bon dia un pobre pelegrí que arribava molt cansat no va poder pagar aquest tribut, i va haver de continuar fins a les portes del monestir, on hi va caure mig mort per la sed; acte seguit, però, de la roca va començar a brollar l’aigua que el va salvar, convertint-se així en la Font del Portal o del Miracle mentre que, al mateix temps, el manantial del malvat cavaller es va assecar donant lloc al nom de la Font Seca.

Enfilant el camí de Sant Joan

Pocs metres després de creuar el torrent de la Font Seca, en una cruïlla prenem el camí de l’esquerra que s’enfila cap a Sant Joan seguint el mateix torrent, que d’aquí en amunt s’anomena de Santa Caterina. Després de passar sota la capella de Sant Joan, arribem al Pla de les Taràntules on hi ha l’estació superior del funicular que puja des del monestir.

Passem vora la capella de Sant Joan...

...i ens dirigim cap al Pla de les Taràntules

Des d’aquí prenem el Camí Nou de Sant Jeroni, que planeja sota les serres de les Paparres i de l’Alzina i des del qual gaudim de bones vistes dels monòlits de Sant Benet i de les “Gorres”, mig coberts per una fina boira i per on progressen algunes cordades d’escaladors.

Cordada a la Gorra Frígia


Ja a la regió de Tabor el camí s’encaixa entre les agulles del Moro i l’Albarda Castellana, i arribant a la capella de Sant Jeroni comença a bufar un ventet humid i fred que fa que accelerem la marxa cap al cim que ja està a tocar. Després de passar a frec de les restes del que va ser un restaurant, ja només queden pujar el darrers graons sota l’atenta mirada d’un grup de cabres salvatges. Així ens situem dalt del cim de Sant Jeroni a 1237 m. Des de Collbató ha estat un desnivell de prop de 900 m... no està gens malament!

Al cim de Sant Jeroni

Vistes al Bages des del cim

Com que les boires baixes i els núvols no ens deixen veure gaire paisatge, i el vent és fort i glaçat, optem per anar al monestir a fer l’àpat; per això, després de prendre uns fruits secs per mantenir la gana a ratlla, i de fer les fotos de rigor, baixem ràpidament pel mateix camí fins a la cruïlla amb el sender que va al monestir pel Pla dels Ocells. Passem pel costat de les restes de l’ermita de Santa Anna, baixem pel Pas dels Francesos i ja no triguem en ser al monestir.

Pas dels Francesos 

Finalitzem l’excursió amb un bon dinar de germanor, després del qual baixem a Monistrol amb el cremallera i tornem a Barcelona en tren. Fins la propera!

ISABEL BENET. Sortida col·lectiva realitzada el dia 14.12.16.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada