dissabte, 29 de desembre de 2012

Els Bufadors de Beví

Per tal de pal·liar els estralls que neules i torrons provoquen aquests dies en les nostres siluetes, aquest dissabte ens hem trobat la colla al restaurant de “Les 4 Carreteres”… tot un clàssic. Com els dies són molt curts hem decidit fer un tomb pels Bufadors de Beví (o Babí, segons les diferents fonts consultades), conjunt de cavitats que conformen un indret molt especial situat al vessant nord de la serra de Bufadors a l’extrem nord de la comarca d’Osona. Al peu d’aquesta serra hi discorre la riera de Llaers que fa de límit amb el Ripollès.

Després d’esmorzar ens dirigim cap a l’antiga colònia tèxtil de la Farga de Bebié (que res té a veure amb el mot Beví o Babí) i deixem els cotxes aparcats al marge de l’antiga carretera N-152 (aquí tot és molt antic). Situats damunt el túnel del tren anem cap a unes escales de pedra que ens permeten de baixar al pont per on passem el riu Ter i després anar pel costat de la via fins a un grup de casetes que hem de creuar i anar a sortir a un prat al final del qual s’inicia una pista assenyalada amb marques de pintura groga i de GR, per on entrem a l’espai natural del Parc del Castell de Montesquiu.

Nosaltres seguim la pista, que en un parell de llaçades arriba a l’ermita de Sant Moí (també ho fa un camí dreturer que talla aquestes llaçades), situada al costat d’un gran mas en procés de restauració.

Ermita i mas de Sant Moí


Sant Moí és un sant llegendari. La tradició, recollida per Joan Amades, diu que era un ermità que vivia en solitud profunda a l’ermita que després agafaria el seu nom. Passava el temps dedicat a l’oració i a fer treballs en fusta, sobre tot esclops que deixava a la vora d’un corriol perquè els agafessin els caminants que hi passaven. Quan va morir, tota la terra al voltant de l’ermita es va poblar de lliris blancs. Els pastors van veure l’ermita amarada d’una claror celestial i, en entrar-hi, la trobaren buïda: el sant havia esta portat al cel per àngels. Adoptat com a patró dels qui perdien l’oïda, a l’ermita es feia antigament un aplec en el qual es mullaven cotons a l’oli de les llànties, que després s’usaven per prevenir o guarir el mal d’oïda.

Des de l’ermita seguim per la pista carenera uns 2 Km i, després de passar a frec de la Bassa de la Processó, seguim pujant suau uns metres fins a situar-nos al peu d’un turó, que en realitat és un contrafort de la serra de Bufadors. Des d’aquí prenem un sender a mà esquerra, tancat amb un filferro i marcat precàriament de verd “fosforito”, que baixa i planeja uns metres fins a una cruïlla que no està marcada de cap manera. Prenem el sender de la dreta després de deixar-hi una fita de pedres i penetrem en una espessa fageda, tot pujant suau pel vessant obac de la serra. Tanmateix, no podem baixar la guàrdia ja que per a accedir a l’indret dels Bufadors hem d’agafar un corriol que s’enfila a mà dreta i que té una fletxa de pintura a l’entrada.


Tot seguit entrem en un espai voltat d’altes roques on s’obren un seguit d’esquerdes i cavitats, moltes d’elles comunicades entre sí i per on circula l’aire quan la diferència entre la temperatura de l’interior de les cavitats (14ºC) i la temperatura exterior és molt gran, de manera que, quan fa molta calor, pels forats i les esquerdes surt un aire fred amb molta força, sobretot per l’avenc del Vent, que és el que està situat a l’entrada de l’indret, a la cota més baixa (890 m); i al contrari, quan fa molt de fred, pels forats més alts (940 m) hi surt un aire calent i humid, doncs l’aire calent és més lleuger i això provoca l’aparició del gebre que sovint cobreix tota l’àrea dels Bufadors. Avui, però, no fa prou fred perquè es noti aquest fenòmen; malgrat tot, el tomb que fem per l’interior dels Bufadors ens deixa prou satisfets i tot són Oooh!!! i Aaah!!! I les càmeres treuen fum…
 

Com que alguns portem frontals, ens atrevim a endinsar-nos tímidament a l’interior de l’anomenat bufador núm. 3 (boca 1), on hi regna un caos de blocs, i és que aquesta cavitat no l’ha excavat l’aigua sinó que és possible que l’hagi causat un cataclisme semblant al que ja vam poder observar a l’antic poble de Montclús el passat mes de febrer. Altres cavitats que reconeixem (segons el planell topogràfic publicat a la revista Espeleòleg, núm. 34-35, any 1983) són l’avenc Blanc, l’avenc dels Tigres, la cova del Baró i els bufadors núm. 7, 8, 9 i 10.


A l'entrada de la cova del Baró

Entrant per una gran esquerda...

... i sortint per una altra més estreta

Bufador núm. 10


En aquest lloc tan ombrívol hi abunden les falgueres, però n’hi ha una que ens crida l’atenció: es tracta de la llengua de cèrvol (Phyllitis scolopendrium). També sabem que en aquest racó hi regna a l’estiu un microclima més fresc, i això permet trobar espècies vegetals pròpies de comarques més septentrionals, com són el marcòlic vermell, el corniol o el botó d’or… Caldrà tornar-hi per primavera.


Després d’explorar l’indret a fons, pugem fins al capdamunt de la serra dels Bufadors, des d’on contemplem la collada del Beví Gros d’un verd ufanós. Podríem haver seguit per la serra fins al coll de Llaers però no anem massa sobrats de temps i decidim tornar a Sant Moí pel mateix camí d’anada. Vora el llindar sense porta d’un petit habitacle del mas (que talment podria servir com a pessebre nadalenc), fem un dinar ben arrecerats del ventet gelat que s’ha girat.



Després de les fotos de rigor anem tornant de nou per la pista a trobar el breu però espectacular tram de la via del tren sobre el riu Ter. Quan arribem a l’aparcament, el sol ja s’ocultat però, com encara és molt aviat per acomiadar-nos, anem a fer un berenar al restaurant “el Túnel” de Sant Quirze, tot un altre clàssic, i allà, aproftant que els companys no es poden escapar, els endusso un dels meus “rotllos” geològics sobre l’origen dels Bufadors. Si vosaltres també voleu saber com es van formar aquestes cavitats, podeu consultar-ho al bloc dels Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona (museugeologic.blogspot.com).

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 29.12.12 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Anna Torres, Mercè Castro, Esteve Benet, Laura Cabedo i Sílvia Fernández.

dimarts, 25 de desembre de 2012

Nadal als Cingles de Bertí

Sempre quan arriba Nadal, els integrants de l’activitat d’avui anem a contracorrent i fem alguna caminada quan tothom està entaulat i, és clar, trobem la muntanya ben tranquila i solitària, amb l’afegit que aquest dia acostuma a fer bon temps.

El nostre regal de Nadal és fer una excursió pels Cingles de Bertí, tot pujant pel Sot del Bac i baixant pels Sots Feréstecs. Deixem el cotxe a l’estació del Figaró, on hem arribat per la C-17, i sortim pel carrer de Ramon Mestre, per creuar poc després la via del tren per un pas a nivell. Continuem per una pista, seguint les marques del PR-C 33, que s’endinsa cap al Sot del Bac. Fa un vent fort i fred que ens fa tèmer el pitjor però un cop entrem de ple a la vall del torrent del Bosc Negre quedem arrecerats i la roba comença a sobrar.

Poc després el PR deixa la pista i segueix per un sender, a mà dreta, que primer planeja uns metres i després puja a mà esquerra per tal de guanyar alçada per damunt del llit del torrent. Aquest camí puja i planeja alternativament sota un espés bosc d’alzines i roures, cosa que el fa molt agradable.


Aviat veiem a mà esquerra una desviació que puja al monòlit conegut com a “Tap de Xampany” i poc després un altre sender que s’enfila a la roca anomenada “la Quilla”, i és que el Sot del Bac ha estat, i és, una escola d’escalada d’alt nivell.


Tot seguit el camí passa a frec d’una balma, i el bosc més esclarissat ens descobreix un espectacular paisatge de parets i agulles, entre les quals destaquen les de “les Germanes”.


Un viarany a mà dreta ens permet de baixar a tocar del torrent per tal de contemplar el Salt del Prat on una petita gorja recull l’aigua que regalima per un tobogan de molsa.


Tornem al camí principal que amb un parell de corbes supera el paquet calcari i ens situa al capdamunt del cingle on les vistes de la vall són impressionants.


Aquí aprofitem per a fer un mos ja que el nostre estómac així ens ho reclama. Després d’esmorçar en aquest balcó tan especial, seguim pujant, sempre pel PR i flanquejats per matolls de bruc d’hivern (Erica multiflora) profusament florits.


Arribem al coll de la Pedra Dreta, des d’on contemplem la Trona, gran roca cilíndrica adossada al cingle principal com si fos un àbsis.

La Trona, vora el coll de la Pedra Dreta

El camí que puja a la Trona

Un preciós camí de grau permet superar aquesta nova graonada i, un cop a dalt, val la pena desviar-se uns metres per tal de situar-se a l’extrem d’aquesta proa des de la qual podem veure el massís del Montseny, la Serra de Cabrera, el Puigsacalm i el Canigó timidament nevat. Cap al sud el paisatge roman sota un mar de núvols.

Dalt de la Trona

Abandonem la Trona i seguim pujant en direcció al mas de Bellavista. Al capdamunt del cingle ens unim al GR-5, que seguirem a partir d’ara i que també és Camí de Sant Jaume assenyalat amb les cèlebres fletxes grogues i també amb la petxina. Anem a frec del caire del cingle amb balconades que ens ofereixen enlairades vistes sobre el sot del Bac i de la Trona que anem deixant enrera.

La Trona des del capdamunt de la cinglera

Passem sota una línia elèctrica i anem paral·lels a ella durant una bona estona pel damunt el marge d’un camp abandonat que segurament pertanyia a Can Rumbeia, les ruïnes del qual apareixen, recentment desbrossades, a tocar del camí. Entrem en un petit bosc d’alzines i arboç i sortim a un camí carreter que seguim a l’esquerra en direcció a uns camps de conreu que rodejem fins que anem a sortir a una trifurcació de pistes; aquí deixem el GR i seguim les fletxes grogues i també marques verdes fins arribar tot seguit a un mirador amb una taula de pedra, des d’on tenim una bona vista sobre la vall dels Sots Feréstecs, que formen la capçalera del torrent de Maries; així mateix, la vista del Pirineu s’eixampla i el Tibidabo sobresurt d’entre la boira com una illa. Cal dir que els Sots Feréstecs van inspirar la coneguda novel·la del mateix nom de l’escriptor Raimon Casellas, publicada l’any 1901.

Com és massa aviat per dinar en aquesta taula de pedra, seguim breument per la pista, que abandonem tot seguit per un sender a mà esquerra que es dirigeix al grau de Montmany, mentre observem que, malgrat que ja estem a l’hivern, encara ens sobrevolen alguns falciots.

Baixant pel grau de Montmany

Iniciem el descens pel costat d’una tanca metàl·lica fins a un coll on deixem les marques verdes, que segueixen fins al coll d’en Tripeta passant pel Puig Ciró. Nosaltres baixem pel grau de Montmany, marcat amb fletxes i marques blaves, que va seguint la línia elèctrica. Tenim a sota nostre el gran mas de Montmany, unes pistes de tennis, la torre del santuari de Puigraciós i la silueta de les ruïnes del castell de Montmany. El camí baixa fort tot fent ziga-zagues que conserven l’empedrat original i anem deixant sobre nostre l’imposant cinglera.

Quan arribem al final del grau, anem planejant fins a trobar el camí carreter que baixa del coll d’en Tripeta, on recuperem les marques verdes. De baixada passem a tocar de les ruïnes de la Rovira, històric mas del s.XIII, del qual només en resten algunes parets i una part de l’era. Poc després, en una preciosa esplanada, aprofitem per a fer el “Dinar de Nadal”. El silenci és total.

Arribant a Sant Pau de Montmany

Després de tan esplèndid àpat, seguim baixant fins a passar davant de les ruïnes de l’esglèsia de Sant Pau de Montmany (s. XVII), amb la façana principal migpartida per una gran esquerda, i tot seguit pel mas de Montmany, on hi veiem una gran quantitat de vehicles abandonats i escampats per totes les edificacions. Just aquí comença l’asfalt de la carretera per la qual ens dirigim de nou al Figaró. Per aquesta carretera (4 Km), avui solitària (no ens passarà cap vehicle) avancem pausadament, tot fruint del sol de la tarda, dels contraforts del Cingles de Bertí que tenim a mà esquerra (molt interessants des del punt de vista geològic), i de la vista que tenim a mà dreta sobre la barrancada dels Sots Feréstecs i del petit nucli de Montmany, sobre el qual s’alça la torre del santuari de Puiggraciós.


Passem a tocar d’un antic forn de calç (s. XVIII-XIX), a l’esquerra de la carretera, i pocs metres després, just abans del Km 3, el camí que indica l’estació de Figaró es desvia a la dreta en direcció al mas de Can Oliveres; aquest camí fa en realitat una gran marrada i no és recomanable agafar-ho. Seguim un darrer quilòmetre per la carretera, tot passant prop de la font de Can Cabona, que no raja ni una gota, i per una casa molt curiosa que té l’aspecte d’un “Castell de les Tenebres”, fins que, amb les darreres llums d’aquest dia de Nadal tan particular, arribem de nou a l’estació del Figaró.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 25.12.12 per Isabel Benet i Ventura Amorós.

dissabte, 8 de desembre de 2012

Visita a Oroners

El conjunt medieval d’Oroners (s.XI), a la Noguera, format pel castell, l’esglèsia romànica del Remei i restes d’habitatges del primitiu vilatge, destaca per l’espectacularitat de l’entorn on està situat, doncs es troba dins d’una gran balma sobre un espadat que s’aboca al pantà de Camarasa, i també pels curiosos grafits medievals que es conserven a les parets de l’esglèsia i del castell. Cal dir que des de mitjans del segle XII la població va anar deixant la balma per ocupar un nivell inferior, prop del riu Noguera Pallaresa, fins que la construcció del pantà de Camarasa (anys vint del segle passat) va negar la part més baixa del nucli i la totalitat de les terres de conreu, fet que obligà els seus habitants a abandonar definitivament el poble.

Aprofitant que avui hem anat a Os de Balaguer per fer la nostra compra anual de l’excel•lent oli de la Noguera (molt recomanable el de Freixe-Solà), hem proposat als nostres amics de fer una visita a Oroners. Així, hem seguit fins a Àger i hem continuat per la mateixa carretera fins que, prop de la desviació cap a l’Ametlla de Montsec, que veiem un xic enlairat a l’esquerra, surt a mà dreta de la carretera una pista on tot just a l’entrada aparquem els cotxes.

Comencem a caminar davallant suaument per aquesta pista, tot passant pel costat d’una plantació d’ametllers, fins arribar en cinc minuts a una caseta d’un transformador de llum, prop del qual surt a mà dreta el sender local (senyals blancs i verds) que porta al castell d’Oroners i l’ermita del Remei (52 minuts segons el pal indicador).

Montsec de Rúbies, Baronia de Sant Oïsme i pantà de Camarasa

Per aquest sender anirem tenint enlairades vistes sobre el pantà de Camarasa i la baronia de Sant Oïsme, així com del viaducte del tren de la Pobla. Aviat creuem el petit barranc de Marcó i uns deu minuts després travessem el riu Fred de Pui (nom que avui li escau a la perfecció doncs tot l’entorn de l’obaga està gebrat), mitjançant un precari pont inclinat de troncs humits i fustes mig despreses; afortunadament, unes cordes a cada costat que fan de passamà ens ajuden a superar-lo sense que ningú de nosaltres es precipiti al riu…

El pont precari sobre el riu Fred de Pui

Una de les moltes plantes gebrades

Continuem el nostre camí, que alterna trams d’obaga (roureda) i de solana (matollar i carrasca). A mesura que ens acostem al poblat, anem trobant grans conjunts de fites al marge del camí. Passem a frec d’una de les cases que es trobava als afores d’Oroners, sobre el nucli que ara està negat, i no triguem en arribar a una bifurcació; pujem a la dreta per un corriol que travessa una feixa, al peu del Penyal de la Mare de Déu, fins arribar a la gran balma on trobem en primer lloc l’ermita romànica de la Mare de Déu del Remei d’Oroners (s.XI).

Esglèsia de la Mare de Déu del Remei

Aquesta esglèsia, adossada a la roca de la balma, consta d’una nau amb un absis d’estil llombard, això és, amb arcuacions i faixes o lesenes; dins la nau, en el pilar de l’arc toral que dona pas a l’absis, podem veure un grafit representant un pantocràtor (Crist en actitut de beneïr emmarcat per un cercle o mandorla).

L’esglèsia ocupa la part inferior de la balma; aquesta té uns 200 m de llarg per uns 10 de fondària, amb una inclinació que segueix els estrats del cingle de calcàries en les que es poden observar uns petitíssims fòssils, com grans de sorra, anomenats alveolines, els quals es disposen formant la característica laminació encreuada pròpia dels ambients mareals.

A l'entrada del castell d'Oroners

Estrats amb alveolines

A la part superior de la balma es situa el castell. Entre les dues edificacions hi ha les restes totalment enrunades dels habitatges del poble medieval; més amunt del castell hi ha més restes d’aquests habitatges. Del castell es conserven encara en peu dues estances, sobre les que han caigut diversos blocs de pedres despresos del sostre de la balma.

Al nivell superior del castell

Aquestes estances havien tingut un pis superior, i precisament al nivell superior de la primera hi podem veure, en l’arrebosat de la paret de la balma, tot un conjunt de grafits medievals; hi destaquen diversos cavallers amb ballestes, llances, escuts i els cavalls ben guarnits, un ballester a peu, un músic tocant una mena de violí i diversos personatges en actitud de dansa amb les mans enllaçades, tal com si fos una mena de sardana.

Cavaller

Ballester

Grup de dansaires

Músic i dansaires

Després d’una bona estona explorant cada racó d’aquesta interessant balma, i vigilats de prop pels voltors que nidifiquen al capdamunt de la cinglera, retornem pel mateix camí al punt de partida.

Retornant per sota el Penyal de la Mare de Déu

Ens recuperem de tot aquest esforç dinant d’allò més bé al càmping d’Àger (molt recomanable també), i acabem la jornada passejant pels estrets carrers medievals de la població, amb l’obsequi final d’un capvespre que tenyeix de tons daurats les parets del Montsec.


SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 8.12.12 per Isabel Benet, Ventura Amorós i Anna Torres, amb els amics Emi Guerrero i Toni Santos.

dissabte, 1 de desembre de 2012

Escalant a Montgai: Cresta del Tio Maria

Aquest dissabte hem quedat per anar a escalar a Montgai. A mig camí de Camarasa fem la parada quasi obligada al bar Sport de Bellcaire, no sols perquè tenim gana sinó també perquè fa un fred que pela (-4 ºC). Allà, com quasi sempre, coincidim amb altres companys de l’Àliga que van a escalar al Montsec. Després d’una agradable conversa i d’uns cafés amb llet que ens reconforten d’alló més, fem el pensament d’arrencar de nou… quina mandra!


Quan arribem al Pont d’Escalera, sobre el Segre, una tènue boirina encara cobreix les agudes crestes que tant abunden en aquesta regió d’intrincada geologia on les roques van ser literalment atropellades pel Montroig ara fa ja tant de temps… Com que segueix fent fred i el nostre objectiu, la cresta del “Tio Maria”, resta embolcallat per la gèlida boira decidim que el més prudent és esperar un xic, estona que aprofitem per a fer “investigació” pel peu d’altres vies que hi ha per les rodalies.

També veiem que al vessant sud de la Roca dels Bous, just per sobre de la carretera, hi ha una teulada que protegeix un important jaciment arqueològic el qual ha lliurat força material dels nostres avantpassats neandertals. Un plafó situat al parquing ens informa de que s’hi estan fent excavacions des de l’any 2001 per part d’un equip de la Universitat Autònoma de Barcelona.


A mig matí sembla que la boira escampa i un sol feble il·lumina la cresta que adquireix tonalitats daurades, per això anem al seu encontre per un camí que s’endinsa al Clot del Roure; just enfront tenim un terraplè damunt el qual hi circulen els trens de la Pobla de Segur. Quan ja estem al peu de la cresta hem de creuar el torrent i seguir per un corriol que ens porta a l’inici de la via.

En el primer llarg la progressió es fa damunt una roca llisa però molt ajaguda que ens deixa al peu de la cresta pròpiament dita i on comença l’autèntica escalada. Cada cop fa més sol però per contra s’ha girat un ventet gelat que ens entumeix les extremitats.


El segon llarg no és dificil si exceptuem un pas d’adherència en el que, per sort, hi ha molt bones preses per a les mans, però les tenim tant gelades que això ens resta tacte i el pas es fa realment dificultós.



El tercer llarg és el que té el pas més dificil de la via: un diedre molt obert i vertical amb una gran esquerda al mig. Aquí en Jaume, apiadant-se de nosaltres, ens deixa un parell d’estreps sense els quals no hauriem pogut superar aquest mal pas.



A partir d’aquí la resta de la via és un gaudi pels sentits, doncs l’aresta es fa cada cop més estreta i va guanyant alçada sobre el paisatge que ens envolta: al nord s’alça el poderós Montroig, per ponent tenim els agrests contraforts del Tossal de Sant Cristòfol i al sud s’estén plàcid el pantà de Sant Llorenç de Montgai.


Al final quasi ens desplacem per la cresta com si es tractés d’una corda fluixa: la impressió és total!



La via acaba sobtadament damunt una gran esplanada herbada molt a prop de les ruïnes del Mas d’en Cinto. Fem les darreres fotos al Montroig innudat pel sol de tarda i baixem ràpidament a l’aparcament… perquè ens esperen uns deliciosos entrepans al bar Sport de Bellcaire!!!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 1.12.12 per Isabel Benet, Alfons Belinchón i Jaume Salat.