7.02.20 Quan vam fer la via del Lluís a la Pala Alta del Montroig, vam
passar, de retorn per la pista, sota el Diedre
Blanqueta. Ens hi vam quedar una bona estona admirant la seva
contundència... i vàrem estar d’acord que fins que no el fèssim no ens el podriem
treure del cap.
Vista del Diedre Blanqueta
Ressenya de la via
Passem els següents dies buscant ressenyes, algunes de molt optimistes, i finalment escollim la d’en Guillem Arias, la graduació de la qual sembla que s’adapta més a la nostra realitat. Així una setmana després tornem cap a Vilanova de la Sal des d’on prenem, com sempre, la pista d’accés a l’ermita de Montalegre. A la corba de sempre deixem el cotxe i ens “vestim” ràpidament car el diedre ens crida i no el volem fer esperar. Avui el cel està un xic enteranyinat i ens hem d’abrigar una mica més que fa una setmana.
Inici del primer llarg del Diedre Blanqueta
Sense entretenir-nos gaire arribem al peu de la via, marcat amb les lletres DB gravades a la roca, i tot seguit en Pau comença a enfilar-se pel primer llarg d’aquesta ja clàssica ruta oberta l’any 1971 per X. Garreta, E. Valentí, E. Bachs, i X. Martínez.
Progressant entre diedres i fissures del primer llarg
Poc a poc, entre fissures, diedres i petites plaques, el veig superar aquest primer contrafort format pel clàssic caos de blocs de sorrenca vermellosa i polida que forma la base d’aquesta muralla, per la qual jo també m’hi enfilo, més o menys dignament, tot superant un parell de passos molt difícils en A0. Així arribo a la còmoda primera reunió situada al capdamunt d’aquest contrafort i envoltada de boniques malves en flor.
Arribant a la primera reunió
La primera reunió
Malva
Per a iniciar el segon llarg, en Pau es desplaça a l’esquerra i comença a enfilar-se per una vistosa placa, força dreta, a tocar d’una tàpia vermellosa i desplomada en la qual observo una reunió i la brillantor d’algunes xapes... Sector dels Horrors l’anomenen, i no m’estranya!
Inici del segon llarg
Entrant a la placa del segon llarg
Assegurant des de la primera reunió
Quan em toca a mi, després de pujar per la preciosa placa d’un roig encès, llisa però plena de fissures, em trobo, al seu capdamunt, amb l’inici d’un llarg i delicat flanqueig a la dreta que em porta al peu d’una segona placa d’un gris compacte. Aquí recupero la vertical del recorregut de la via, i al capdamunt d’aquesta segona placa es troba la segona reunió sobre una còmoda repisa. Damunt nostre s’alça el Diedre Blanqueta pròpiament dit, el denominador comú de les tres tirades que resten de la via.
Progressant per la primera placa del segon llarg
Superant la segona placa
Assegurant des de la segona reunió
Arribant a la segona reunió
La segona reunió sota el diedre pròpiament dit
Veient per on van les xapes del tercer llarg, els ulls estàn a punt de caure’m a terra de tan sortits com els tinc! Per a mí s’ha acabat la bona vida. I per a qui no s’ho vegi, la reunió és rapelable. L’inici del tercer llarg ja és molt dificil car s’ha de superar un fort ressalt desplomat on en Pau ja em deixa una baga ben llarga.
Inici del tercer llarg
Així el veig entrar de ple a l’imperi del diedre on els tascons, els friends, els troncs, les arrels i els ponts de roca esdevenen eines de reforç de la seguretat dels expansius i pitons que ofereix la via. A l’imperi del diedre, en Pau es converteix en el rei de l’atletisme. Silenciosos voltors ens sobrevolen.
Superant el contundent diedre del tercer llarg
Assegurant des de la segona reunió
Arribant a la tercera reunió
A l’imperi del diedre la força i la tècnica són llei... i jo que no tinc ni una cosa ni l’altra esdevinc la reina del pedal, i al peu del primer ressalt desplomat ja penjo els estreps. A partir d’aquí, i encara que em faci vergonya confesar-ho, m’agafo a tot allò que penja... fins i tot de la corda però, això sí, amb un T-Bloc que dóna més seguretat que pujar “a lo bruto” com ho feia fins ara!
Barallant-me amb els estreps
La tercera reunió
Així arribo a la tercera reunió situada sobre un còmode relleix al peu d’un nou tram de diedre per on en Pau surt progressant amb vistosa tècnica d’oposició. Aquesta és la tirada més curta de la via, però té una sortida molt difícil a la dreta per una estreta bretxa que porta al relleix de la quarta reunió.
Inici del quart llarg
Progressant pel polit diedre
Arribant a la quarta reunió
La cinquena i darrera tirada és la més dificil de la via, i encara que és del mateix tarannà que les dues anteriors, la placa per on progressa és llisa i relliscosa com un sabó, per això en Pau em deixa friends i bagues llargues per tal que jo pugui pujar com una senyoreta. El cel s’ha tapat del tot i bufa un airet humid i fresc... a veure si encara ens mullarem!
Inici del cinquè llarg
Progressant pel difícil diedre
Sortint de la via amb alegria
La sortida de la via també és per una estreta bretxa un xic tombada que ens deixa directament sobre la carena de la Pala Alta, a tocar del cim on, al vèrtex geodèsic, aprofitem per felicitar-nos per tan lluïda escalada i fer-nos la fotocim. L’imperi del diedre ha estat conquerit i ara ja estem tranquils...
Al cim de la Pala Alta del Montroig
Fotocim
Des d’aquí també contemplem, cap al sud, el pantà de Sant Llorenç de Montgai, i cap al nord les muntanyes ben nevades del Pallars que s’entreveuen entre el pas de Terradets. Sembla que la tarda es va arreglant i encara tornarà a sortir el sol.
Les muntanyes del Pallars entre el pas de Terradets
Retorn per la pista
Passem sota el recorregut de la via Mariola Motors...
Com sempre, prenem la carena cap a llevant i baixem al coll de Tanca on retrobem la pista per la qual anem a buscar el cotxe... però en passar sota les parets, ens crida l’atenció l’alterós recorregut de la via Mariola Motors...
He disfrutat llegint aquesta ressenya de la via. L'enginy i l'humor que no faltin!
ResponElimina