5.04.17 Per estrenar aquesta primavera com
cal, els de la “colla dels dimecres” arribem a bona hora a l’estació de Ribes
de Freser. Malgrat que quan hem sortit de Barcelona queien algunes gotes, aquí
ara fa un bon sol...encara tindrem sort amb el temps.
El Torreneules des de Ribes de Freser
Abans de començar, però, anem a fer un
cafè a l’”Espai Killian Jornet - Núria Picas” per veure si se’ns enganxa
alguna cosa dels cracks de les curses de muntanya, i acte seguit enfilem el
passeig a frec del riu Freser, que amb el desglaç baixa força ufanós, sobretot
a partir de l’aiguabarreig amb el riu Rigard.
Passeig al costat del riu Freser
Sortim de Ribes pujant fort pel carrer
de la Cerdanya, que es converteix tot seguit en una pista que passa pel costat
d’una petita capella dedicada a Sant Cristòfol. Aquí trobem uns plafons que ens
informen sobre la importància que va tenir la mineria del ferro per aquests
topants, la qual sembla ser que es remunta a l’època romana, però fou sobretot
a partir del segle XVII que van proliferar els molins i les fargues lligades a
una indústria d’armes, claus i eines del camp. A més, la nostra ruta d’avui
passarà per una d’aquestes mines: la de can Paloca.
Ens acostem a la capella de Sant Cristòfol
Anem cap a ponent, tot trepitjant les
roques del famós granòfir de Ribes,
que és la xemeneia d’un volcà de més de 400 milions d’anys d’antiguitat on, al
seu interior, afloren unes pedres blanquinoses molt curioses i úniques a
Catalunya, les quals estan relacionades amb unes roques volcàniques anomenades
riolites i que vam poder veure a la serra de les Pedritxes... Però tot això...
a qui caram l’interessa?
Pujant pel granòfir de Ribes
Així anem guanyant alçada pel vessant
solei del turó de Segura, sota pins i roures encara despullats de fulles. Als
marges del camí les violetes s’afanyes a florir abans no quedin cobertes per
l’ombra del bosc. Quan el camí s’encara al nord, de cop sortim del bosc i ens
dirigim de dret cap a l’ample coll de Segura, des del qual tenim immillorables
vistes dels Torreneules encara amb un polsim de neu.
Arribant al coll de Segura
Des d’aquest coll anem de nou cap a
ponent tot enfilant un llom herbat en direcció a un vistós cingle calcari. En
Rafa aprofita per comentar-nos que en aquest cingle ell ha obert diverses vies
d’escalada de gran dificultat... però ara no anirem pas a comprovar-ho!
Seguim pujant, amb el Taga al fons
Deixem enrera la vall de Ribes, sobre
la qual s’alça l’imponent Taga, i ens endinsem de ple a la vall del Rigard, riu
que neix als peus de la collada de Toses. Anem planejant pel vessant sud de la
serra del Castell, un contrafort del Puigmal, flanquejats pels aranyoners (Prunus spinosa) carregats de floretes
blanques, mentre veiem el veïnat de Roques Blanques uns quants metres sota
nostre.
Flor de l'aranyoner
Passem a frec de l’antiga mina de can
Paloca, una de les tres mines d’aquesta zona on s’explotava l’òxid de ferro, el
qual alimentava les fargues de Planoles, Ventolà i Campdevànol.
A la mina de Can Paloca
Anem baixant cap a Ventolà
Després d’inspeccionar l’explotació
continuem ruta, ara en lleugera baixada, tot passant per una font i sota les
restes del mas de can Paloca. Finalment el nostre sender desemboca a la
carretera d’accés a Ventolà. Després de fer uns 200 metres d’asfalt, entrem al
poble on aprofitem per fer una visita a l’església de Sant Cristòfol, d’origen
romànic però molt modificada i recentment restaurada, a la qual se li ha afegit
un porxo de fusta d’aspecte antic.
Església de Sant Cristòfol de Ventolà
Malgrat que les nostres panxes fa
estona que protesten, en Jaume opina que és millor fer l’àpat a Planoles, destí
final d’aquesta excursió, ja que no estem lluny i el cel es comença a ennuvolar...
a més hem d’agafar el tren de tornada! Així creuem Ventolà, sempre en direcció
oest, fins que sortim per una pista cimentada en franca baixada, tot passant
prop de la casa rural de El Serrat.
Per aquesta pista desemboquem a la
carretera N-152 que creuem i continuem per una altra pista cimentada que baixa
cap al veïnat de Les Casetes. Tot seguit la deixem per una pista de terra que
va a frec del torrent de Corbera aigües amunt fins que el creua. Caminant per
aquesta pista, ens fixem que, en determinats llocs, hi ha uns graciosos ocellets
de peluix molt ben fets i amb una descripció de les seves característiques
distintives... pensem que es tracta d’una mena de gimcana, a la qual ens hi
apuntem de bon grat!
Arribant a Planoles
Així entrem a Planoles on, després de
mirar els horaris del tren, comprovem que només tenim mitja hora per dinar els
entrepans a l’estació, i per això deixem la visita al poble per una altra
ocasió. Fins la propera!
Com sempre Isabel una crònica admirable i molt didàctica, felicitats, espero poder anar a la propera
ResponElimina