dimecres, 25 de març de 2020

El Timbaler del Bruc, via Francesc Sardans

Aquí estic, sota l’impacte del confinament forçós i intentant recordar quan i on va ser la nostra darrera escalada abans de que s’imposés l’estat d’alarma per la Covid-19... Ah, sí!.. Va ser el passat 4 de març a la Francesc Sardans Fàbregas, una via oberta pels afamats germans Masó al Timbaler del Bruc, agulla situada a l’extrem sud del serrat dels Pallers.

Recorregut de la via Francesc Sardans al Timbaler del Bruc

Ressenya de la via

Recordo bé que aquell dia vam arribar al Bruc i vam deixar el cotxe a l’aparcament del Bruc del Mig, totalment aliens d’allò que s’anava coent, poc a poc però imparable. Després de vestir-nos “de romans”, vam començar a caminar en direcció al refugi d’Agulles, tot deixant a la dreta l’accés a can Salses i travessant la Plana Llarga. Uns 15 minuts més tard vam trobar una cruïlla amb un pal indicador on vam deixar la pista i ens vam endinsar cap al massís per un camí carreter a frec d’uns camps d’oliveres. Recordo que el cel estava trist i gris, però quan ja ens acostàvem a la base de les roques, el sol tot just s’afanyava a sortir d’entre les boires.

Ens acostem a la base del Timbaler del Bruc

Prenem el sender a la canal del Pagès

Quan vam arribar a l’entrada d’un sender, marcat amb una fita i que condueix a la canal del Pagès, el sol ja lluïa tímidament i la temperatura començava a fer-se agradable. Aquest sender ens va portar fins a una petita esplanada on, davant nostre, s’alçaven el grup de roques encapçalades pel Timbaler, a la dreta, i el Gerro a l’esquerra. Aquí vam prendre un corriol que, costerut, s’enfilava fins el peu de la via marcat amb un 6Q, o sigui Siscu, diminutiu de Francesc... Què subtils, vaig pensar.

Primers compassos de la via

En Pau va iniciar l’escalada tot enfilant-se per un diedre protegit per un pitó, i on també hi va posar un friend per a més seguretat. A mig diedre es va desplaçar cap a la placa de la dreta on lluïen les primeres xapes. I així va anar progressant per la difícil placa fins que va arribar a la primera reunió.

Progressant pel fil d’un esperó

Recordo que em va costar una mica pujar pel diedre, però encara em va costar més entrar a la placa perquè havia pujat massa amunt pel diedre, per la qual cosa vaig haver de fer un delicat flanqueig per la vertical i fina placa. Després d’uns metres molt verticals, la placa es va anar tombant i el grau va anar baixant progressivament. Així vaig arribar a la primera reunió situada al peu d’un ressalt d’aspecte descompost.

Arribant a la primera reunió

La primera reunió sota un ressalt descompost

Per a evitar aquest tram descompost, la via surt per la dreta de la reunió. Així en Pau, després de flanquejar sota aquest tram descompost i de creuar una canal terrosa, va rodejar un esperó molt aeri i va començar a pujar pel seu fil cap a la segona reunió. Recordo que feia un bon sol, el cel estava ben blau i jo des de la reunió tenia una bona vista del front sud de Montserrat... un plaer!

Inici de la segona tirada

Assegurant des de la primera reunió

Recordo que el tal plaer se’m va acabar quan vaig sortir de la reunió i vaig flanquejar massa per sota del que tocava i per això em va costar una mica arribar a la primera xapa que la tenia molt amunt. Després l’ascens per l’esperó també tenia la seva cosa perquè era molt vertical; però com era una tirada molt curta, de seguida vaig arribar a la segona reunió, situada al peu d’un contrafort del Timbaler.

Arribant a la segona reunió

La segona reunió al peu d’un contrafort

Aquí la via canvia d’agulla i la tercera tirada és la més llarga i difícil de tot el recorregut. Recordo que en Pau va sortir de la reunió per la dreta i va creuar una canal molt terrosa fins atènyer la base de l’agulla del Timbaler pròpiament dita. Recordo que es va començar a enfilar per un diedre molt vertical i obert on hi va trobar uns passos molt difícils, qualificats de V+ i fins i tot de 6a, que va superar amb belles passes d’equilibrista. També recordo haver donat un cop d’ull als meus estreps... per tenir-los controlats.

Primers passos molt difícils de la tercera tirada

Forçant en lliure

Així, al capdamunt del diedre, el vaig veure que arribava al peu d’un important ressalt desplomat, qualificat de 6a+ si es fa en lliure, i això ja li va semblar massa, per la qual cosa es va treure els estreps i va superar-lo en rigorós artificial.

Superant el desplom en artificial

Assegurant des de la segona reunió

Quan em va tocar a mi, recordo bé la impressió que em va fer creuar aquella canal tan terrosa que s’abocava directament cap l’abisme més pregon (i no estic exagerant), i quan vaig arribar a tocar la paret recordo que la primera assegurança, que estava molt amunt, era una cosa que no havia vist mai: un parell de pitons, l’un damunt de l’altre... Sense manies vaig penjar-hi els estreps i... amunt que fa pujada! Després en Pau em va dir que això era una falca de pitons.

Falca de pitons a l’inici de la tercera tirada

Recordo que al capdamunt del diedre em va costar molt deixar els estreps de banda per avançar en lliure obligat fins a la base del desplom on, de seguida, els vaig tornar a penjar per continuar l’ascens en artificial pel fil d’un esperó. Quan aquest, de cop, es va ajeure, vaig veure en Pau assegurant-me des de la tercera reunió, situada just sota el cim del Timbaler. Però recordo que per arribar a la citada reunió s’havia de superar un curt però fort ressalt, només defensat per un pobre pont de roca que en Pau va reforçar amb un tricamp.

Sortint del desplom

La tercera reunió sota el cim

Superant el fort ressalt d’entrada a la reunió

Quan vaig arribar a la còmoda repisa de la tercera reunió, recordo que en Pau em va preguntar si volia fer els darrers 10 metres d’escalada cap al cim. La sortida de la reunió cap a la dreta era una mica aèria, i la placa que seguia era força vertical, però a sobre meu hi havia uns “bolos” impressionants que em deien “agafa’m”. Recordo que, després d’estudiar els moviments que havia de fer, vaig sortir tranquil·lament al pati però mirant molt bé on posava peus i mans, car el llarg estava net d’assegurances.

Inici del quart i darrer llarg

Progressant cap al cim del Timbaler

Un cop superat aquest primer tram vertical, recordo que després l’escalada es feia més “normal”, i així vaig arribar al cim del Timbaler on, en un arbret, vaig haver de muntar la quarta i darrera reunió perquè pel camí no vaig veure res millor. Un cop ens vam reunir al cim, i després de les felicitacions i la foto de rigor, recordo haver-me enfilat a la curiosa roca aïllada que corona l’agulla i que deu ser la barretina del Timbaler.

Fotocim

La barretina del Timbaler?

Des del cim teniem una bona vista de La Raconada, on hi havia diverses cordades fent escalada esportiva al sector del Vermell del Xincarró. Entretant el cel s’anava cobrint de foscos núvols, com un presagi del que havia de venir. Recordo que va començar a bufar un vent fresc, humid i desagradable que va fer que abandonéssim el cim una mica a corre cuita.

El Vermell del Xincarró des del cim del Timbaler

Escalada esportiva al Vermell del Xincarró

Així que vam baixar del cim pel seu costat nord i vam prendre un corriol que planejava cap a ponent, en direcció a la capçalera de la canal del Pagès, on vam trobar el camí de baixada marcat amb fites i taques de pintura d’un color groc tan pàl·lid que quasi no es veien. Baixant per la canal recordo haver-me fixat en una agulla amb una llesca de roca separada com una nansa... Ah, és el Gerro!!! Ara entenc perquè li diuen així. Allà també hi havia diverses cordades fent escalada esportiva.

Escalada esportiva al sector del Gerro

Deixem enrere el Timbaler...

Quan vam arribar de nou a la petita esplanada, recordo que ens vam girar per donar un darrer cop d’ull al Timbaler, retallat de nou contra un cel gris i trist. Qui ens ho havia de dir que aquella seria la nostra darrera escalada, i que una setmana després restaríem confinats a les nostres llars però, això sí, amb l’esperança d’un proper retorn a les nostres estimades muntanyes.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 4.03.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada