Aquest
estiu les Isabels ens hem proposat fer amb bicicleta la ja clàssica Ruta del Cister, un itinerari circular,
de poc més de 100 Km de recorregut, que uneix els tres monestirs cirtercencs de
Santes Creus, Poblet i Vallbona de les Monges, a cavall de les comarques de
l’Alt Camp i la Conca de Barberà.
Monestir de Santes Creus
Aquesta ruta fou inaugurada l’any 1989 i la guia (amb mapa) més actual és la publicada conjuntament per les editorials Cossetània i Alpina, i aquesta és la guia que duem a sobre. A més, com sempre, la Isabel Salvia s’ha descarregat de wikiloc una sèrie de tracks que anem seguint amb el GPS.
Malgrat que la major part dels ciclistes solen fer aquest recorregut en dues etapes, nosaltres decidim repartir-lo en tres per així estalviar-nos un xic la calor pròpia de la canícula i arribar al final de cada etapa a l’hora de dinar; a més tenim previst sortir de Santes Creus i seguir la ruta en sentit horari, tal i com ho indica la guia. A priori pot semblar que l’objectiu ciclista d’aquest any és molt més modest que els que hem fet els darrers quatre anys com van ser el Camí de Sant Jaume, el Camí de l’Ebre, el Camí del Tajo i la Senda del Duero, però el desnivell que cada etapa acumula en relativament pocs quilòmetres i l’abundància de pistes poc ciclables per a nosaltres, fan que aquest recorregut ens resulti especiament dur tal i com es veurà més endavant.
Al llarg del recorregut es van trobant diversos tipus de senyalitzacions: pals indicadors, estaques de fusta, plafons informatius, marques de pintura vermella i blanca (corresponents al GR 175), i unes marques especials de pintura vermella que representen el triangle que defineixen la posició dels tres monestirs.
Per començar bé aquesta ruta, però, arribem a Santes Creus la tarda del dissabte 6 d’agost, i com tenim temps abans de sopar, aprofitem per a visitar el Reial Monestir de Santes Creus, una joia arquitectònica que es remunta al segle XII i que complia amb el precepte de l’orde de Sant Benet de que el temple s’aixequés en un lloc apartat amb vegetació i aigua abundant. Aquest monestir té els seus orígens en la reploblació de les terres guanyades als sarraïns, i dels tres monestirs de la ruta, aquest és l’únic que no alberga una comunitat monacal i és per això que un patronat es fa càrrec del seu manteniment.
Plaça del monestir de Santes Creus
Interior del claustre
7.08.16 – 1a etapa: Santes Creus - Les Masies (37Km / +823m)
Poc
abans de les 7:30 del matí abandonem Santes Creus tot creuant el pont sobre el
riu Gaià i prenent la carretera TP-2002 a l’esquerra en direcció a Vila-rodona.
Ben aviat, però, abandonem l’asfalt per desviar-nos per una pista a mà dreta per la qual anem pujant suaument pel vessant solei de la vall del Gaià, tot gaudint d’enlairades vistes de Santes Creus i dels camps que l’envolten.
Un cop al capdamunt del gran pla de la Depressió de Valls, el paisatge s’obre de sobte i anem avançant enmig d’un garbuix de pistes, entre camps de vinyes esquitxats de cabanes de pedra i petits masets, tot deixant-nos guiar pel GPS. Enfront tenim el parc eòlic que corona la muntanya de Cabarra o Serra Voltorera. Quan passem sobre l’autopista AP-2 ja veiem els nuclis del Pla de Santa Maria i Figuerola del Camp estesos al peu de la serra de Miramar.
La plana de Valls amb la serra de Miramar
Després de passar ràpidament pels tortuosos carrers del Pla de Santa Maria, comencem el suau ascens cap a Figuerola del Camp entre oliveres i ametllers, encarades a la serra que ens tanca l’horitzó i que haurem de superar. A Figuerola, però, deixem el camí oficial i prenem una pista que puja implacable tot fent forts revolts pel vessant sud de la serra Carbonària.
A mesura que pugem, la pista es fa més i més costeruda i la gran quantitat de pedres soltes ens obliga a posar el peu a terra massa sovint; sort que a aquesta hora encara bufa una tramuntana fresqueta que ens alleuja un xic l’esforç. Així, d’aquesta manera, anem deixant la plana als nostres peus mentre ens acostem als cingles calcaris que formen la cresta de la serra on hi fan niu les aus rapinyaires, segons resa un plafó informatiu que trobem a tocar de la pista.
Cingles de la serra de Jordà
Al capdamunt del coll que separa la serra Carbonària (a ponent) i la serra de Jordà (a llevant) trobem un altre plafó informatiu, aquest de càire geològic, on s’explica l’origen d’aquests relleus tan enèrgics situats entre la depressió de Valls (al sud ) i la Conca de Barberà (al nord).
Ara toca baixar fort cap al poble de Prenafeta, arraulit a mig aire del vessant nord de la serra, per una pista encara més dreturera i pedregosa que la que hem fet de pujada. A Prenafeta aprofitem per a fer un mos a l’ombra d’una casa en construcció donat que en aquest poble no hi ha bar. Quan sortim de Prenafeta aviat deixem la serra enrera i ens endinsem de ple a la Conca de Barberà, tancada al nord per la serra del Tallat. No triguem en passar prop de l’ermita gòtica de Santa Anna de Montornès, i aprofitem l’avinentesa per anar a donar-li un cop d’ull.
Santa Anna de Montornés
Una suau però constant baixada ens deixa al pont medieval sobre el riu Francolí a tocar de les muralles de Montblanc, capital de la Conca de Barberà situada al peu de la serra de Prades i seu de la llegenda de Sant Jordi, i a continuació anem vorejant per fora les muralles del nord de la ciutat, tot seguint també les inconfusibles fletxes grogues del Camí de Sant Jaume (... quants records!).
Pont gòtic sobre el Francolí, a l'entrada de Montblanc
Les muralles de Montblanc
Abandonem Montblanc per un seguit de pistes, a voltes infectes, que van vorejant el vessant nord de la serra de Prades camí de l’Espluga de Francolí. La tramuntana fresqueta del matí ja és història i la calor es deixa sentir amb força mentre avancem per pedregoses pistes flanquejades per grans matolls florits de matabou (Bupleurum fruticosum) que ens alegren un xic el camí.
Matabou
Així arribem a l’Espluga de Francolí, població situada sobre la cova de la Font Major, allà on neix el riu Francolí. Al passeig Cañellas aprofitem per a descansar i fer un mos mentre contemplem una curiosa barana de ferro amb tot un seguit d’escultures, obra feta per mestres forjadors de cal Biel, que evoquen vells oficis.
Fent amics metàl·lics a l'Espluga de Francolí
Després del descans, reprenem la marxa cap a Les Masies, final d’etapa, sota un sol de plom. Les Masies és un petit nucli, a tocar del monestir de Poblet. En l’actualitat està format quasi exclusivament per establiments hotelers, però a mitjans del segle XIX aquest indret va tenir molta fama arran de les seves fonts d’aigües ferruginoses explotades en diversos balnearis, el més emblemàtic dels quals fou la Vil·la Engràcia que va estar actiu des del 1891 fins al 1936 quan va passar a ser un hospital de l’exèrcit republicà. Avui dia el balneari està totalment abandonat. Track de l'etapa.
8.08.16 - 2a etapa:
Les Masies - Rocallaura (37Km / +690m)
Un nou dia es desperta amb el so de les campanes del
monestir de Poblet quan abandonem Les Masies en direcció a l’Espluga de
Francolí, tot passant a frec de la porta de ferro de l’antic balneari de Vil·la
Engràcia.
Monestir de Poblet
Seguidament passem per davant de la porta principal del monestir de Poblet, una altra joia arquitectònica i tot un símbol de Catalunya, ja que aquest monestir fou durant els segles XIV i XV el panteó reial dels sobirans de la Corona d’Aragó. Després de la desamortització de Mendizábal al 1835, el conjunt va quedar abandonat fins l’any 1930 quan van començar les obres de restauració, i al 1940 s’hi va instal·lar una comunitat de monjos benedictins. Malauradament és massa aviat per a fer-hi una visita, però això ja ho hem fet en altres ocasions, per tant fem cap a l’Espluga de Francolí on ens espera un petit però contundent esmorçar.
La jornada d’avui serà més relaxada que la d’ahir perquè,
malgrat que la distància és la mateixa, el desnivell és menor i les pistes són
més ciclables; així que després d’esmorçar enfilem cap a la serra del Tallat on
a la seva carena hi destaquen els molins d’un parc eòlic.
Molins eòlics a la serra del Tallat
Seguim diverses pistes per les quals ens desplacem a través de la tortuosa geografia de la Conca de Barberà, sembrada de vinyes i d’altres conreus mediterranis. El matí ha començat fresquet però a mesura que avança el dia, de la fresqueta ja ningú se’n recorda. Quan ens acostem al peu de la serra comencem a veure claps de bosc cremat pels recents incendis forestals que han assolat la zona.
Vorejem camps de vinyes de la D.O. Conca de Barberà
Sempre passa el mateix: la primera etapa és la més dura perquè sembla que les cames es ressisteixin a moure’s, en canvi avui anem evolucionant sobre les dues rodes, serra amunt sense massa entrebancs. Per la carretera TV-2338 anem cap al Cap del Coll per on superarem la serra del Tallat, i estem tan a prop dels molins que escoltem la seva remor en girar malgrat que avui el vent és molt feble.
Travessem el parc eòlic de la serra del Tallat
Al coll abandonem l’asfalt per continuar per una pista en direcció al santuari del Tallat, acompanyades pel gemegar de les inmenses pales. Així deixem enrera la plana i les muntanyes de Prades i ens endinsem en el vessant nord de la serra, tot deixant de banda la pista d’accés al santuari del Tallat, que veiem encimbellat dalt d’un turó aïllat, car la visita és concertada. En aquest vessant el paisatge s’esdevé molt més ressec i els camps daurats de gramínies ja llaurades ens recorden molt a la Meseta.
Baixant per una trialera
Fins ara les pistes han estat molt decents, però la baixada cap a Vallbona de les Monges la fem per una trialera tan tècnica que l’hem de fer a peu. Així entrem al nucli del poble on s’aixeca el magnífic monestir del segle XII que, malauradament, no podem visitar perquè ja és massa tard, però no ens sap greu perquè, com en el cas de Poblet, ja hi hem estat en altres ocasions. Aquí aprofitem per reunir-nos amb el nostre company Ventu, que ens farà companyia a partir d’ara, i fer un dinar lleuger tots plegats.
Monestir de Vallbona de les Monges
Després de l’àpat sortim de nou a rodar en direcció a Rocallaura, tot combinant pistes i carreteres tranquil·les des d’on podem observar de prop els estralls dels recents incendis forestals ocorreguts a la zona el passat mes de juliol. Els negres esquelets dels arbres i l’inconfusible aroma de fusta socarrimada ens acompanya un bon tram, tot omplint-nos de tristor i de soledat.
Tram de bosc cremat aquest juliol
El foc va fregar l'aparcament del balneari de Rocallaura
Després d’un flanqueig per sota d’una carena, prenem una pista en fort descens cap a Rocallaura, final d’etapa, petit poble arraulit sota el parc eòlic de les Forques. Quan hi arribem podem comprovar com els rastres de l’ncendi van arribar fins a les mateixes portes de l’hotel-balneari on passarem la nit. Aquest balneari està situat sobre una surgència d’aigua amb pregonades propietats beneficioses donat el seu alt contingut en estronci. Track de l'etapa.
9.08.16 - 3a etapa:
Rocallaura - Santes Creus (43 Km / +887m)
Com que avui toca fer l’etapa reina d’aquesta ruta,
després d’un breu esmorçar ens posem en marxa ben aviat per aprofitar les
poques hores de fresqueta matinera. Així enfilem per la carretera en direcció
al poble de Rocallaura, amb el sol de cara tot enlluernant-nos.
Després de creuar els carrers de Rocallaura, continuem en suau ascens per tal de guanyar de nou la carena per còmodes pistes on s’alternen el bosc i les clarianes. Així arribem al poble de Belltall, situat sobre la carena principal de la serra on es troba el parc eòlic de les Forques. El vent fresquet que bufa fa moure les grans pales dels molins del parc, el qual creuem per una pista asfaltada. Aviat ens situem al caire de la serra on tornem a tenir bones vistes de la Conca de Barberà.
Creuem el parc eòlic de les Forques
Panoràmica de la Conca de Barberà
Però no tot són flors i violes ja que, passat el parc eòlic. la ruta abandona l’asfalt per prendre un sender empinat i pedregós que baixa directament a la carretera d’accés de l’encimbellat poble de Forès i que representa la primera dificultat del dia; a més, per acabar-ho d’adobar el track ens condueix de dret al capdamunt del turó sense cap necessitat ja que pel Camí de Conesa, que discorre pel seu peu, ens ho hauriem estalviat!
El poble de Forés, enlairat dalt d'un turó
Així deixem enrera la primera de les serres que travessarem avui, i entre camps de vinyes ens acostem al poble de Rocafort de Queralt on hi destaca un castell reconstruït l’any 1964 al lloc on s’aixecava una antiga fortalesa, i de la muralla que tancava el poble només es conserven un parell de portes.
Arribant a Rocafort de Queralt
Des de Rocafort de Queralt una pista en fort descens ens porta a creuar la Rasa de Coma-d’heures on, a l’ombra d’uns arbres, aprofitem per a fer un descans i un mos abans d’enfrontar-nos al màxim repte d’avui: superar la serra Comaverd. Seguidament pugem per un camí amb restes d’empedrat i després baixem fort per a trobar la carretera d’accés al poble de Montbrió de la Marca.
Montbrió de la Marca
Sense perdre més temps, enfilem cap la conglomeràtica serra de Comaverd que ja ens espera desafiant, tot tancant-nos l’horitzó pel sud. A partir d’aquí el camí puja de valent i, amb el sol i la xafogor que ja fa a aquesta hora, aquest camí s’esdevé infernal i l’hem de fer quasi tot a peu degut als forts desnivells i la gran quantitat de còdols solts.
Penosa pujada a la serra de Comaverd
Al coll de Maldà
Així arribem a “trancas y barrancas” al coll de Maldà, en plena carena de la serra de Comaverd on ens pensem que les nostres cuites s’han acabat, ja que la variant per a bicicletes baixa cap la vall del riu Gaià per un seguit de pistes que ens estalvien el compromès descens des del cim del Cogulló. Però resulta que, després de passar sota el Puig de Comaverd, punt culminant de la serra, ens toca fer un gran arc fins al coll de Valls per unes pistes tan o més dolentes que les que hem fet de pujada i que hem de fer la major part a peu. Des del coll de Valls, però, gaudim de bones vistes de la propera serra del Clots i, al fons, tenim vistes laterals del massís de Montserrat.
Serra dels Clots des del coll de Valls
Un tram de descens molt "tècnic"
A partir d’aquí les pistes encara són més empinades i dolentes i el descens es fa etern, i no és fins que arribem a cal Guixó, on retrobem la ruta “oficial”, que les coses comencen a millorar. Després de revoltar les Roques del Migdia sobre uns vistosos penya-segats calcaris, ja baixem definitivament cap a la plana tot arribant primer a una urbanització dels afores del Pont d’Armentera sota un sol de justícia, mentre el nostre company Ventu ja fa estona que ens espera a Santes Creus.
Ja per bones pistes ens dirigim cap al Pont d'Armentera
Sense perdre més temps, i amb l’aigua molt i molt justa, no ens aturem per res i rodem ràpidament els darrers quilòmetres que ens separen de Santes Creus amb un sol pensament al cap: fer una cervesa ben fresqueta sota l’ombra d’un bon arbre.
Arribant a Santes Creus
De nou a la plaça del monestir, punt final de la ruta
Així arribem de nou a Santes Creus, on podem acomplir el desig esmentat i on tanquem el cercle, o més aviat el triangle, d’aquesta Ruta del Cister, després d’haver recorregut un total de 116 Km. Fins la propera! Track de l'etapa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada