diumenge, 21 d’abril de 2013

Embardissada a la Garrotxa

Un any més hem tingut el plaer de participar en la ja tradicional “Embardissada”, ferma caminada popular organitzada pel Centre Excursionista d’Olot i que enguany celebra la seva 36a. edició.

Abans de les 7 del matí, hora en que es dóna el tret de sortida, ja ens estem inscrivint als stands que els organitzadors han muntat, aquest cop, al afores de Sadernes. L’Embardissada d’aquest any recorre la vall de Sant Aniol, puja al Salt de la Núvia i Puig de Sant Marc i baixa per Talaixà.

Després del toc de clàxon, que és el senyal de sortida, nosaltres deixem que arrenquin els corredors, els quals es llencen escales avall a trobar la pista que s’endinsa per la gorja en direcció a Sant Aniol d’Aguja. Aquesta hora encara fa un fred que pela però el sol ja toca les altes cingleres dels contraforts del Ferran.


En el punt on la pista està tallada per una recent esllavisada hi ha la primera paradeta del dia, on s’ofereixen galetes i pastes, regades amb aigua i d’altres liquids. Aprofitem l’avinentesa per a fer un “mos express” ja que d’ençà que ens hem llevat no hem menjat res de res. Passat el tram esllavissat seguim el curs de la riera de Sant Aniol, la qual hem de creuar per un gual.


Arreu es van veient, entre l’espessa vegetació, les restes d’antics molins i fargues que havien aprofitat els recursos d’aquesta esquerpa contrada. A l’alçada del Gomarell s’acaba la pista en una petita resclosa. Aquí comença la veritable “embardissada” amb l’ascens al Salt de la Núvia, poderós mirador sobre la gorja que acabem d’abandonar i que una llegenda diu que és el punt des d’on es va llençar una noieta abans de casar-se. Després seguim avançant, en direcció nord i arrapats al cingle, amb vistes de vertígen.


Després de passar pel Portell de la Guilla, un altre pas espectacular, baixem a trobar un camí carreter desdibuixat que havia comunicat els masos de can Cots i la Barrufa amb el molí de Sant Aniol i la Serradora. Nosaltres aprofitem el sobtat eixamplament del camí per a fer algunes corregudes i guanyar posicions de cara a l’ascens que ens espera, no sense abans haver donat un cop d’ull a uns quants castanyers monumentals i dels quals ens informa l’organització amb oportuns cartells.

Un cop creuat el torrent de Can Barrufa arribem a la casa i comencem la forta pujada al Puig de Sant Marc: prop de 800 metres de desnivell, sense descans, pel vessant solei del Puig Sa Noguera, tot superant l’espatarrant pujant del Jóc per unes escales de pedra.


A l’alçada de les cèlebres balmes d’Uja trobem el segon control i, a partir d’aquí el camí encara s’enfila més fort, a través d’una pelada fageda, cap al coll de Sant Marc, al qual arribem mig extenuats i en el que aprofitem per a fer un respir abans de continuar pujant els darrers cent metres de desnivell fins al cim, punt culminant de l’Embardissada d’enguany i des del que contemplem una dilatada vista dels relativament propers cims del Comanegra, Pic de les Bruixes, Bestrecà, el Ferran i Bassegoda, així com també el grandiós massís del Canigó encara ben nevat.





Ara toca baixar a l’ample coll de l’Arç per una estreta carena rocosa i un cop situats als prats contemplem l’alta cinglera que suporta el cim de Sant Marc.i que acabem de superar.



Al Corral de les Grateres trobem el tercer control però abans vigilem bé les nostres pertinences quan un cartell ens assabenta que travessem l’anomenat “Pas dels Lladres”, estreta bretxa entre roques que supera un petit esglaó.


Després del tercer control avancem damunt el Cingle Ample cap a l’escaler de la Masó (o Pas de la Barra), on unes grapes de ferro ajuden a superar aquest mal pas. Per a més seguretat s’hi han instal·lat cordes fixes, i un membre de l’organització s’hi està al peu del pas per a ajudar en el que calgui.


Tot seguit arribem al que nosaltres anomenem “el control dels iogurts”, situat a les Collades de la Masó on, a més d’aigua i refrescos, s’ofereixen iogurts d’una coneguda marca de la Garrotxa; i com ja és l’hora de dinar, ens plantem sobre la gespa a gaudir d’uns bons entrepans i de l’ambient propi d’una prova d’aquesta mena.


Finalitzat l’àpat toca seguir baixant cap al proper veïnat de Talaixà on segueixen les obres de condicionament de l’església de Sant Martí i del mas que acollirà un refugi del C.E. d’Olot.



Des del coll de Talaixà enfilem la llarga baixada pel vessant nord del Ferran cap al Pont de Valentí per un bonic camí que serpenteja a través d’un alzinar amb vistes de l’enlairada ermita de Sant Feliu de Riu, a l’altra banda de la riera de Sant Aniol.


Ja prop del pont passem a tocar del riu, lloc en el que molta gent aprofita per a posar els castigats peus en remull. Nosaltres, que no escoltem les queixes dels nostres propis peus, seguim camí cap al pont, que creuem alegrement: això ja s’acaba!


A l’altra banda del pont enfilem el camí que puja de nou a la pista d’accés a Sadernes, just a l’alçada del despreniment. Hem llegit al llibret que donen amb la inscripció que aquesta esllavissada va ser provocada per una màquina que treballava en aquest punt, el pes i les vibracions de la qual van fer cedir un arc de suport de la pista. La visió, a través de l’esvoranc, de la màquina “potes enlaire” és realment esfereïdora, encara sort que el conductor en va sortir il·lès.

Passat el darrer control ja estem a prop de Sadernes on a l’arribada ens ofereixen un bon berenar: galetes de xocolata, plàtans i grills de sucosa taronja que ens reconforten d’alló més. Aquesta ha estat una molt bona “Embardissada”.


ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 21.04.13 per Isabel Benet, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Isabel Salvia, Anna Torres.

dissabte, 20 d’abril de 2013

Santa Agnès per camins encinglerats

Quan vam fer la nostra anterior travessa per Sant Llorenç del Munt, ens va quedar pendent arribar-nos a l’ermita de Santa Agnès, situada a la canal del mateix nom, en un dels indrets més ferèstecs del massís. Avui, dia de Santa Agnès, hi hem anat en una bonica matinal que ha transcorregut pels camins dels Monjos, de la Senyora i de la Font Soleia.

Com en l’anterior ocasió, anem per la carretera de Terrassa a Navarcles fins a la urbanització Cavall Bernat (Km. 6, enfront de les Pedritxes), al capdamunt de la qual, al carrer Vista Alegre, deixem el cotxe. Comencem a caminar per un camí ample de terra (pal indicador) que tot seguit enllaça amb el camí dels Monjos (PR C-31), per on anem pujant en direcció nord. No triguem en situar-nos sota la paret de la Roca de les Onze Hores per entrar tot seguit a la canal dels Monjos, que en una pujada intensa però curta ens porta dalt de l’esplèndid mirador de la Roca de les Onze Hores.

Continuem per un tram de roca i girem poc després a la dreta per anar-nos enfilant per un alzinar. Deixem una primera desviació a la dreta, que va cap al Morral i al Sot de la Codoleda, i una altra a l’esquerra, que baixa a Can Pobla, i poc més amunt arribem a una esplanada on hi ha un gran amuntegament de pedres, i d’on surt a mà dreta el camí de la Senyora, que és per on continuem. Aquest camí va davallant suaument entre l’alzinar, i encara que en alguns trams es desdibuixa una mica, no és difícil de seguir. Arribem així a una balconada entre els cingles, on comencem a tenir una esplèndida panoràmica sobre les roques de la Castellassa de Can Torras i el Bolet.


Observant la Castellassa de Can Torras

Seguim baixant suaument, entre trams de conglomerat i alzinar. Deixem més endavant a l’esquerra un corriol que puja fort cap al camí de la Font Soleia, que transcorre més amunt paral·lel al de la Senyora, i ens acostem a les parets del cingle, tot passant per la balma Clara i poc després per la balma Fosca, la qual forma unes petites cavitats que poden servir d’aixopluc.

Balma Fosca

Travessem el torrent de la Canal Freda i aquí (desviació opcional) aprofitem per anar a la balma de la Pinassa. Hem de remuntar aquesta canal, primer en llaçades i després per un corriol ben redreçat, fins a sortir més amunt, quan la canal es tanca, cap a l’esquerra per arribar tot seguit a l’espectacular balma de la Pinassa, on hi destaquen el gran pi que dóna nom a l’indret, les grans dimensions del sostre (amb alguna via d’escalada esportiva), i una paret d’obra amb diverses finestres, una d’elles circular, que aprofita la balma per formar un curiós refugi.

Refugi a la balma de la Pinassa

Retornem al camí de la Senyora i prosseguim entre l’alzinar per travessar un altre torrent, on hi ha les restes d’un vell pont de troncs. Continuem per l’altre costat del barranc i no triguem en passar per la Roca Foradada, un forat obert a la roca que podem pujar amb una curta grimpada, per reprendre a l’altre costat el nostre camí, al vessant que dóna a la canal de Santa Agnès; també podem revoltar la roca, amb una aèria panoràmica de l’entorn, i situar-nos en pocs minuts al mateix indret.

Roca Foradada

Travessem poc després el torrent i anem pujant en llaçades pel camí que remunta la canal fins que en uns deu minuts trobem a la dreta el trencall que porta tot seguit a l’ermita i cova de Santa Agnès. Les restes d'aquesta ermita (s. XIII-XIV), que encara manté en bon estat unes arcades gòtiques, ocupen bona part de la boca d’entrada de la cova, a l’interior de la qual unes piques de pedra natural recullen l'aigua de la surgència o font de Santa Agnès. Durant el segle XV es construí el tancament del recinte i un edifici de tres plantes annex a la capella, del qual resta dempeus part de la façana.

Recinte d'entrada a Santa Agnès

Interior amb arcades gòtiques

Font de Santa Agnès, a l'interior de la cova

De retorn al camí de la canal, seguim pujant en llaçades uns altres deu minuts fins a trobar, a l’esquerra (pilona de fusta sense cap indicació) l’inici del camí de la Font Soleia, per on continuem. Després d’un tram inicial que planeja, baixem per una curta i pedregosa canal i continuem després per sota les espectaculars parets d’aquest sector de cinglera, farcides de vies d’escalada i, per tant, de nombrosos escaladors que aprofiten aquest matí asolellat per fer aquí les seves pràctiques.


Per aquest camí, on també tenim bones vistes, ara més enlairades, sobre la Castellassa de Can Torras, arribem a la Font Soleia, arran del camí, ben arranjada i amb una aixeta, d’on raja una aigua bona i fresca.

Font Soleia

Castellassa de Can Torras i el Bolet

Passem després per una raconada obaga que formen els cingles i ja no triguem en arribar a un ample codinar des d’on girem a l’esquerra per desembocar tot seguit al camí dels Monjos, que seguim de baixada. Poc més avall arribem a l’esplanada d’on surt el camí de la Senyora; s’ha tancat, doncs, el cercle. Ara només cal desfer el camí d’anada, baixant per la canal dels Monjos, fins arribar en poca estona al capdamunt de la urbanització Cavall Bernat, punt final d’aquesta bonica matinal per les cingleres del vessant est de Sant Llorenç.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 20.04.13 per Isabel Benet i Ventura Amorós.

diumenge, 14 d’abril de 2013

Pedalant per la Serra de Marina

Fruit de moltes jornades d’investigació per part del Ferran, neix aquest itinerari per la Serra de Marina que aquest diumenge, i després de diversos aplaçaments, hem pogut, per fi, portar a terme. Per això les “Isabels” ens hem reunit amb en Ferran a l’estació de Cardedeu de bon matí, ja que la ruta és llarga i el dia promet ser calurós.

Des de l’estació sortim pels carrers de Cardedeu en direcció sud, cap a la Serra del Corredor, tot travessant l’autopista i el riu Mogent. A l’altra banda ens enfilem pels carrers de la urbanització del Coll tenint com a referència una línia elèctrica. Quan s’acaba l’asfalt hem de circular per pistes sorrenques que, per fortuna, estan ben seques ja que rodar damunt el sauló humit és gairebé impossible. La primavera dóna un toc de suau verd a aquest paisatge tant ressec on abunden les carrasques i les alzines.


Al capdamunt de l'anomenat “el Coll”, ens desplacem en direcció a ponent tot flanquejant el vessant nord del turó dels Castellans, amb bones vistes sobre el Vallès i els cingles de Sant Miquel del Fai, fins que creuem la carretera C-1415, la qual uneix Granollers amb Mataró, a l’alçada del coll de Parpers. Aquest és el punt d’unió de les serres del Corredor i de Marina, i aquí agafem el GR-92 que s’enfila tallant una polsosa pista que es dirigeix al santuari de la Mare de Déu dels Angels on hi ha una coneguda àrea de picnic. Per tot arreu apareixen les estepes blanques (Cistus albidus) amb les seves característiques flors rosades de pètals arrugats.


Després de creuar la carretera BV-5106, que va de la Roca a Orrius, entrem oficialment al Parc de la Serra de Marina, on trobem el Mas de Céllecs amb la petita església romànica de Sant Bartomeu de Cabanyes al seu costat. El sol ja comença a apretar de valent.



Seguim pujant en direcció a Sant Mateu passant per la Plana del Fum, i a frec del Coll de Porc, abans d’arribar al peu del Turó de’n Roure on es troba el dolmen anomenat la Roca de’n Toni i on aprofitem a fer un petit descans. Al capdamunt del turó hi ha uns sepulcres medievals que, malauradament, no visitem perquè no ens sobra el temps.


Poc després entrem a la façana litoral de la serra i ja veiem el mar i la costa del Maresme. El cor se’ns omple de joia però els bidons comencen a estar ben buits, sort que a can Boquet, punt d’informació del parc, tenen sempre una garrafa plena d’aigua pels assedegats excursionistes i, en aquest cas, ciclistes.

Seguim en direcció a ponent passant sota el Turó de Pedrells i molt a prop de la concorreguda ermita de Sant Mateu. Nosaltres anem fins a un mirador situat a l’extrem sud del Turó de Sant Mateu on, a l’ombra d’uns arbrets, fem el dinar i un merescut descans amb vistes a la costa i amb un airet marí ben fresquet. Portem uns 22 quilòmetres de recorregut i estimem que ens trobem a la meitat de la ruta.


Després del refrigeri reprenem la marxa per la pista que, en forta baixada, ens situa al coll de la Font de Cera; abans, però, ens aturem un moment per acabar d’omplir els bidons en una font que amb prou feines raja aigua.

Al coll creuem la carretera BP-5002 i, tot seguit, ens enfilem cap a la urbanització Alella Parc a trobar una pista que circula flanquejant el vessant sud dels contraforts del Turó d'en Galzeran, tot recorrent un ampli anfiteatre sobre la costa del Masnou i passant entre vinyes que ens fan recordar aquelles “Vinyes verdes vora el mar…” que cantava el Lluís Llach ara fa ja tant de temps.



Al coll de Montalegre tornem a creuar una carretera, la B-500, i ara toca pujar a la Conreria, passant pel peu de la Coscullada de l’Amigó, turó que hem de superar flanquejant-lo pel seu vessant nord, fins a un collet on trobem una pista que seguim en franca pujada en direcció al turó de la Roca Plana, damunt el qual ja tenim bones vistes del pla de Barcelona i del Turó de Montcada.



La travessa s’acosta al seu final però encara ens queda una fortíssima baixada que ens porta a creuar la darrera carretera, la BV-5011, a l’alçada de la Vallençana i des d’on ens toca superar el darrer obstacle: les faldes del Puig Castellar, al capdamunt del qual es troba un important poblat ibèric, tot passant a prop de l’ermita de Sant Onofre enlairada damunt el monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Estem a les portes de la ciutat de Sant Coloma de Gramenet, a la qual arribem des del barri de Singuerlín, absolutament abocat sobre la vall del riu Besòs que es distingeix com una ratlla verda entre un mar d’edificis. Això ja s’acabat!


Amen baixant pels carrers del barri sense saber molt bé on acabarem, però l’instint ens condueix cap al parc de Can Zam, meravellós oàsi, a tocar del riu, amb estany, gespa fresca i un “xiringuito” molt agradable on fem un merescut berenar, tot cercant nous reptes que tornin a unir les nostres rodes.


ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 14.04.13 per Isabel Salvia, Ferran Guillén i Isabel Benet.

diumenge, 7 d’abril de 2013

Excursió al castell de Voltregà

Ja estem en plena primavera i això s’ha d’aprofitar; per aquesta raó avui fem una d’aquestes sortides que només es poden fer aquesta època de l’any (o a la tardor): la pujada al castell de Voltregà.

Des de Barcelona anem per la C-17 fins a Santa Cecília de Voltregà, petit nucli al nord-oest de Vic que engloba una gran quantitat de precioses masies disperses; a l’entrada del poble, deixem el cotxe a l’aparcament del restaurant Can Pairot i comencem a caminar.

Anem seguint inicialment els senyals del PR C-46, que va resseguint la riera dels Sorreigs aigües amunt. Aviat, però, ens adonem que la riera baixa molt crescuda i que no és fàcil de creuar-la en els dos punts que ho fa el sender; això ens obliga a deixar el camí i fer uns metres per la mateixa carretera per on hem vingut, que tenim just al damunt, tot passant a frec del mas de Salaverd. Un cop passat aquest mas, tornem a baixar a la riera que seguim pel seu marge esquerre, flanquejats pels pollancres encara despullats.


Poc a poc anem acostant-nos al cingles que aviat ens envolten i on reconeixem l’extrem sud de la serra de Sobremunt, damunt el qual es troben les restes del castell de Voltregà. Al peu dels cingles s’estenen els camps tofuts d’un verd profund, i els arbres fruiters estan carregats de flors. El dia és fresquet i el cel molt blau… ideal per a caminar. 


Arribant al mas de Puigpelat creuem la riera per un pont, com uns senyors, i veiem una indicació cap al Gorg Negre, indret segurament meravellós però que avui no tenim temps de visitar… una excusa per a tornar-hi un altre dia. El mas de Puigpelat es troba en una gran esplanada a la capçalera de la riera i a partir d’aquí toca pujar pel torrent del Grau no sense abans haver-nos refrescat a la font del Puigpelat coberta de violetes (Viola odorata), una de les primeres flors de la primavera.

Font de Puigpelat

Violetes (Viola odorata)

Aquí enllacem amb el PR C-49 (Sender de Voltregà) procedent de l’ermita de Santa Perpètua, la qual hem anat veient s’alçar-se al caire d’una cinglera i envoltada de xipresos.

El sender puja en diagonal tot travessant un parell de torrents per unes passeres força precàries. Així, d’aquesta manera, anem guanyant alçada sobre la vall pels contraforts de la serra de Sobremunt. Conforme anem pujant el sender es va fent més estret i aeri, i al davant ja veiem el cingle damunt el qual es troba l’ermita de Sant Martí Xic.

Passada una bassa i les ruïnes d’un mas, enllacem amb el GR-3, el qual es dirigeix al santuari dels Munts tot passant per Santa Llúcia, punt culminant de la serra de Sobremunt; per això a partir d’ara seguirem les senyals de PR i GR fins al castell de Voltregà.

Font de la Casanova de Dalt

Poc després creuem el torrent del Grau allà on es troba la recentment restaurada font de la Casanova de Dalt i, tot seguit, ens disposem a flanquejar la carena principal de la serra pel vessant oest fins al seu extrem, magnífic balcó sobre la Plana de Vic farcida de camps retallats i tancada pel Montseny nevat.


Damunt aquest mirador tan extraordinari hi ha una taula de pedra, sota l’ombra d’uns arbres, amb una barbacoa excavada a la roca… quina llàstima que no duem a sobre unes quantes costelletes per a fer a la brasa!

Sant Martí Xic

Pugem el darrer esglaó que ens situa al capdamunt de l’estreta carena on es troba l’ermita romànica de Sant Martí Xic (s. XI), a 850 metres d’alçada, i uns metres més amunt el castell de Voltregà (s. IX) del qual només queden dempeus les restes de dues parets. Des del castell tenim una escadussera vista del Puigmal ben blanc de neu.

Castell de Voltregà

Baixant de nou cap a l'ermita


Prop de l’ermita hi ha una taula metàl·lica d’orientació, col·locada per l’Associació d’Amics de Sant Martí Xic, on hi ha representats tots els castells d’Osona, i a sota una placa amb aquest poema de Miquel Martí i Pol:

Caminant que t’atures a llegir / i em fas do de la teva companyia, / benvingut a la llum d’aquesta plana / que ens acull a tots dos i ens agermana. / Per breu que sigui el temps que compartim / tindrà la ressonància i el misteri / d’una llarga conversa si en sabem / preservar la memòria i fer-ne / reductes de claror i de llibertat / que ens ajudin a crèixer i a comprendre. / Tot està dit, però per tu i per mi / sempre hi haurà un espai de privilegi / que ens permetrà, potser secretament, / de retrobar l’escalf de les paraules / i l’encís del silenci, el dels instants / en què la intimitat i el sentiment / ens han unit en un mateix paisatge.

Nosaltres, fent cas del poeta osonenc, ens quedem a dinar en aquest espai de privilegi, gaudint del silenci i de la llum de la plana on, a falta de costelles, ens cruspim uns deliciosos entrepans. Un cop enllestit el tiberi, hem d’anar tornant i per això refem el camí fins a la barbacoa, vora la qual hi ha un pal indicador que ens assenyala el camí de baixada. Es tracta de la variant PR-C 49.1 que revolta i flanqueja per sota l’ermita, tot passant per unes balmes on hi ha algunes vies d’escalada esportiva d’extrema dificultat.



El sender baixa ràpidament tallant una pista i acaba al mas del Racó, on hi ha una font que alimenta un antic safareig, i per no allargar més la ruta, decidim seguir la pista asfaltada de baixada cap a Gallisans i que desemboca a la carretera que ens porta de nou a Santa Cecília on, al bar del restaurant, fem un petit berenar per tal de culminar aquesta bonica sortida primaveral.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 7.04.13 per Isabel Benet, Susana Sanz, Ventura Amorós i Alfons Belinchón.