El Cilindre de Montgai, via Ribes-Sabaté

21.02.20  Després d’haver anat a escalar dos cops seguits al Montroig, ara per a variar anem un xic més avall d’aquesta serra: a Sant Llorenç de Montgai, indret que ha estat escenari d’unes quantes de les nostres col·lectives d’escalada. En Pau em proposa pujar l’impressionant Cilindre per la via Ribes-Sabaté, un dels recorreguts més “assequibles” d’aquesta roca un xic separada del cingle principal de la Roca dels Bous, com la torre d’un castell, i a la qual jo no hi he pujat mai.

El Cilindre sobre les aigües del pantà de Montgai

Recorregut de la via Ribes-Sabaté

Per això, ben aviat fem cap a Balaguer i Camarasa des d’on prenem la carretera en direcció a Sant Llorenç de Montgai. Després de travessar un petit congost, excavat  pel riu Segre, de sobte el paisatge s’obre i entrem a una plana on el Segre queda retingut a l’embassament de Montgai. Enfront tenim el daurat Cilindre, reflectint-se a les seves aigües, i a l’altra banda del riu s’aixeca l’alterosa cresta de la Coma d’en Gelis.

Cresta de la Coma d’en Gelis

Deixem el cotxe a l’aparcament que hi ha just abans d’entrar al poble i, després de “vestir-nos” per a l’ocasió, sortim pel camí carreter que condueix al jaciment arqueològic de la Roca dels Bous. Quan passem sota el Cilindre ens quedem una estona contemplant el recorregut d’aquesta via oberta l’any 1977 i que serpenteja per la paret est, sempre cap a l’esquerra, tot cercant el millor pas.

Ressenya de la via Ribes-Sabaté

Seguidament ja ens enfilem per un costerut corriol en direcció a la vistosa esquerda que separa el Cilindre de la Roca dels Bous i per on puja la via Xemeneia Carles Andrés, l’altra via “assequible” del Cilindre. La nostra via s’inicia un xic més a l’esquerra.

Primers passos de la via

A tocar de la xemeneia, en Pau comença a enfilar-se per l’esperó entre grans còdols d’un conglomerat molt compacte, tot dibuixant una diagonal ascendent a l’esquerra. Quan arriba a mitja tirada el veig que tira amunt per una canal fins a un arbre pelat on munta la primera reunió.

Diagonal ascendent a l’esquerra

Progressant pels primers metres de la via

Quan em toca a mi comprovo que, efectivament, la roca és un conglomerat, però és tan compacte que es comporta com si fos una calcària, ja que els seus còdols amb prou feines sobresurten, i trobes les preses en esquerdes, repises i fissures on, amb aquesta primavera avançada, ja hi floreixen els “gatets” (Antirrhinum molle), planta rupícola i endèmica del Pirineu.

Gatets

Quan entro a la diagonal ascendent em trobo amb el pas més dificil de la tirada: un terreny un xic desplomat on alguns còdols sobresurten d’entre una matriu terrosa. Malgrat el seu aspecte descompost, els còdols es mantenen ferms, però a mi tot plegat em fa una mica d’angúnia i per això supero el pas en A0 i, tot seguit, ja entro a la canaleta per la qual progresso amb bonics i atlètics passos de bavaresa. Així arribo a la incòmoda primera reunió, situada enmig d’aquesta canaleta i al voltant del pobre arbre encara despullat de fulles. Moltes cordades passen de llarg aquesta reunió, però per fer fotos va molt bé.

La primera reunió

Entrant a la primera reunió

Inici del segon llarg

En Pau surt com pot de la reunió i inicia el segon llarg tot continuant per la mateixa canal amunt progressant per un terreny ple de blocs i que sembla un xic descompost. Al capdamunt d’aquesta canal el veig flanquejar una bona estona cap a l’esquerra fins que arriba a la segona reunió.

Vistós flanqueig a l’esquerra

Quan em toca a mi, surto de la reunió i grimpo alegrement entre els blocs de la canaleta, però quan arribo a l’inici del llarg flanqueig... m’aturo de cop! Algunes ressenyes diuen que aquest flanqueig té molt d’ambient... i sí que té ambient, sí! Amb molt de compte, car és un passatge molt aeri, vaig avançant en lleugera diagonal ascendent fins a la segona reunió, penjada de l’esperó, des d’on es tenen bones vistes del pantà i de la cresta de la Coma d’en Gelis.

Avançant pel llarg i aeri flanqueig

La segona reunió

Inici del tercer llarg

Per iniciar el tercer llarg en Pau surt recte amunt per una placa molt dreta de calcària compacta i encrespada. A mitja tirada, però, el veig que torna a fer una altra diagonal ascendent a l’esquerra per una placa inclinada, llisa i de color del rovell. Per a reforçar la seguretat en una esquerda hi posa un friend. Quan arriba al capdamunt de la placa, rodeja l’esperó a l’esquerra i deixo de veure’l.

Assegurant des de la segona reunió

Arribant al capdamunt de la placa

Al meu torn, jo també surto de la reunió per la vertical i encrespada placa, amb moltes i molt variades preses per a les mans, però els peus han d’aprofitar la poca adherència de la roca i els gats rellisquen a cor que vols. Després de pujar per la placa inclinada, al final em trobo que per rodejar l’esperó i entrar a la tercera reunió he de superar un passatge força aeri i espectacular, però gens complicat... si vas de segon de cordada!

Espectacular arribada a la tercera reunió

La tercera reunió

Des de la tercera reunió, ja orientada al sud-est, gaudim d’enlairades vistes del poble de Sant Llorenç de Montgai a la riba del pantà homònim. Per iniciar la quarta i darrera tirada, en Pau surt en vertical per una placa força dreta i qualificada de V, després se’n va a la dreta i deixo de veure’l.

Inici del quart llarg

Quan em toca pujar a mi, comprovo que la placa, malgrat que és força dreta, es deixa fer i així arribo a la base d’un diedre un xic més tombat. Al capdamunt d’aquest diedre flanquejo a l’esquerra i em torno a situar en la vertical de la tirada, al peu d’un altre diedre un xic més dret que em deixa a la quarta i darrera reunió, on en Pau m’assegura tot tapat perquè bufa un vent fort i fresc.

Arribant a la quarta reunió

La quarta i darrera reunió

Des d’aquesta reunió ja sortim al capdamunt de la carena on ens felicitem per tan lluïda escalada i ens fem la fotocim mentre contemplem com davant nostre se’ns desplega pel nord tota la serra del Mont-roig, des de la blanca ermita de Montalegre, a ponent, fins l’alterosa paret de l’Extrem, a llevant, passant per la Pala dels Pelats, la Pala Alta, el coll de Porta i la Pala del Coll de Porta.

Fotocim

La serra del Mont-roig tanca l’horitzó pel nord

Després de tanta contemplació, prenem el corriol de retorn, marcat amb fites, que ens porta cap al barranc de la Formiguera, des d’on veiem que a la cresta Disblia hi ha una cordada a la via Cresta del Tio Maria. Més avall, quan arribem al barranc, veiem com el primer d’aquesta cordada està batallant al pas clau de la via: un difícil diedre qualificat de V+.

Cresta Disblia des del camí de retorn

Cordada a la Cresta del Tio Maria

Així arribem a l’aparcament, on donem per acabada aquesta bella jornada d’escalada al Cilindre de Montgai, que juntament amb la nostra anterior al Diedre Blanqueta i la que pensem fer al serrat del Poll, conformen una trilogia de les serres exteriors del Prepirineu. Fins a la propera.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 21.02.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.