dimecres, 13 d’abril de 2016

La muntanya de Santa Fe i el grau de Fenollet

2.04.16  Després que vam haver de suspendre el passat mes de març aquesta sortida per les males previsions meteorològiques, aquest primer dissabte d’abril ens hem reunit els incondicionals de les excursions col·lectives mensuals al poble d’Organyà, per a pujar a l’alterosa muntanya de Santa Fe que s’alça desafiant per damunt l’extensa plana que, com un respir, el riu Segre excava entre els congosts de Tresponts i dels Esplovins, aquest darrer parcialment inundat pel pantà d’Oliana. El dia està molt gris i no tenim gaires esperances de que millori... i això que ens havien promès que faria sol!

Muntanya de Santa Fe

Un cop ens hem calçat les botes i hem carregat a les motxilles les altres bótes (les del vi), enfilem des d’Organyà en direcció a ponent per la carretera de Cabó, encara que ben aviat l’abandonem per a prendre una pista que va de dret a la granja de la Borda.


Després de passar a frec de l’esmentada granja arribem a la carretera de Montanissell, poble molt conegut dels escaladors per les vies obertes al cingle sud de la serra de Sant Joan. Creuem la pista i ja enfilem muntanya amunt pel cada cop més costerut vessant nord de la muntanya de Santa Fe. Sota la coberta d’una pineda, molt malmesa per culpa de l’eruga de la processionària, el sender va tallant les llaçades d’una pista. Arreu es respira la primavera amb les primeres fetgeres i prímules que donen un toc de blau i groc al gris del sotabosc.


Així arribem al coll Marí on finalitza aquesta pista, just sota la paret de calcàries on els voltors hi fan el niu. En un petit mirador sobre la vall de Cabó aprofitem a fer un descans i un petit mos. En aquest mirador hi ha una mena de monument, de dubtós gust, que recorda el pas del poeta Jacint Verdaguer per aquestes contrades l’estiu de 1883.

Al coll Marí

"Monument" a Verdaguer

Això em fa recordar que per aquests topants es troben les famoses “pedres de Santa Fe”, de forma arrodonida i amb cinc petites marques que parteixen d’un punt central. Verdaguer recull en el seu diari d’excursions la tradició popular segons la qual aquesta santa fou apedregada i que ella aturava les pedres que li llençaven amb la mà, tot deixant impresses les marques dels cinc dits.

Buscant fòssils

Després d’esmorzar continuem l’ascens per l’interior del bosc en direcció al cingle. Mentre pugem, uns quants ens dediquem a la recerca de les preciades “pedres”, però sense gens d’èxit... de moment. Quan arribem al peu de la cinglera, el camí planeja oferint-nos millors vistes de la confluència de les valls de Cabó i del Segre que des del mirador.


Vall de Cabó

Pujant al collet dels Prats

Superem el cingle per un camí de grau un xic precari però marcat amb fites, i anem a sortir a l’esplanada del collet dels Prats, on finalitza una pista que ve del Pitarell. Des d’aquí prenem un sender, en direcció a llevant, que s’enfila cap a la propera ermita de Santa Fe i que ens regala enlairades vistes de la serra de Sant Joan i del seu sinclinal penjat.

Vistes a la serra de Sant Joan

Arribant a l'ermita de Santa Fe

L’ermita de Santa Fe és un edifici d’escàs valor arquitectònic, però està situada al final de la serra de Sant Joan i el lloc ofereix immillorables vistes sobre la vall del Segre, amb el poble d’Organyà i el mosaic de camps de conreu que l’envolten en primer terme; també tenim bones vistes, encara que mig  enterbolides pels núvols, dels relleus circumdants com són les serres de Prada i del Montsec de Tost, el Cadí encara nevat, el gran massís del Port del Comte i els seus contraforts (el Galliner, la Muntanya d’Alinyà i la Roca de Naireda), el Cogulló de Turp, etc.

Al mirador de Santa Fe

Panoràmica des de Santa Fe

Després de fer una muntanya de fotos ens acomiadem de Santa Fe i retornem al collet dels Prats on prenem la pista en direcció a ponent cap al Montroi, tot tallant algunes llaçades. Alguns de nosaltres seguim buscant les “pedres de Santa Fe” (la fe no s’ha de perdre mai), però només en Pau és capaç de trobar-ne una pila d’elles, per la qual cosa comprovem que les tals “pedres” són en realitat fòssils d’eriçons marins (que Verdaguer anomenava “castanyes de mar”) del gènere Micraster del Cretaci superior. També en Mario ha trobat un fòssil molt interessant: es tracta d’un cargol del gènere Pleurotomaria, també del Cretaci superior.

Pedra de Santa Fe (equinoderm del gènere Micraster)

Cargol del gènere Pleurotomaria

Arribant a la Solana Fartadora

Seguint la pista rodegem el Montroi pel seu vessant nord, on trobem una pineda mig socarrada pel que sembla un incendi controlat. Així arribem a l’anomenada Solana Fartadora i, un cop creuem un petit torrent, ens posem a cercar l’entrada del grau, per la qual cosa les ressenyes i els tracks treuen fum. Finalment trobem a mà esquerra l’entrada marcada amb una fita. Es tracta d’un camí carreter poc definit que planeja per l’interior d’un bosquet i que baixa a trobar el caire del cingle.

Camí d'entrada al grau de Fenollet


A partir d’aquí el sender baixa decidit i fent petites, però dretureres, llaçades cap al veïnat de Fenollet, tot deixant enrera l’alterosa paret sud de la serra de Sant Joan. Així arribem a la carretera d’accés al poble de Montanissell.

Baixant pel grau de Fenollet

Des del grau tenim enlairades vistes

Des de Fenollet anem flanquejant, en direcció a ponent i en franca baixada, cap a la font Bordonera tot combinant trams d’asfalt amb trams de camí, sota l’esguard de la muralla de la muntanya de Santa Fe.


A la font Bordonera, on unes rajoles ens asseguren que la seva aigua «és de primera: és la més bona que hi ha», aprofitem per a fer el dinar, encara que beure tan apreciat líquid és aquí un xic dificil, ja que l’aigua bull directament de sota les roques i es precipita cap a la vall del riu Fontanet en un vistos salt de pedra tosca, per això més aviat ens dediquem a beure el vi de les nombroses bótes que corren entre les taules del picnic.

Font Bordonera

Picnic a la font Bordonera

Després de l’àpat arrenquem en direcció a Organyà, tot donant la volta completa a la proa que representa la muntanya de Santa Fe. En les roques calcàries de la seva base observem una altra mena d’eriçons: es tracta d’una planta rupícola anomenada eriçons de pastor o coixins de monja (Erinacea anthyllis) que fa unes floretes liles semblants als “conillets”.

Eriçó de pastor o coixí de monja

Arribant a Organyà

Mentre la tarda es va arreglant i el sol surt d’entre els núvols, arribem de nou al poble d’Organyà on finalitzem aquesta volta completa a la muntanya de Santa Fe, al voltant ara d’unes cerveses. Fins la propera!

ISABEL BENET. Activitat col·lectiva realitzada el dia 2.04.16.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada