2.04.16 Després que vam haver de suspendre el
passat mes de març aquesta sortida per les males previsions meteorològiques,
aquest primer dissabte d’abril ens hem reunit els incondicionals de les
excursions col·lectives mensuals al poble d’Organyà, per a pujar a l’alterosa muntanya
de Santa Fe que s’alça desafiant per damunt l’extensa plana que, com un respir,
el riu Segre excava entre els congosts de Tresponts i dels Esplovins, aquest
darrer parcialment inundat pel pantà d’Oliana. El dia està molt gris i no tenim
gaires esperances de que millori... i això que ens havien promès que faria sol!
Muntanya de Santa Fe
Un cop ens hem calçat les botes i hem
carregat a les motxilles les altres bótes (les del vi), enfilem des d’Organyà
en direcció a ponent per la carretera de Cabó, encara que ben aviat l’abandonem
per a prendre una pista que va de dret a la granja de la Borda.
Després de passar a frec de l’esmentada
granja arribem a la carretera de Montanissell, poble molt conegut dels
escaladors per les vies obertes al cingle sud de la serra de Sant Joan. Creuem
la pista i ja enfilem muntanya amunt pel cada cop més costerut vessant nord de
la muntanya de Santa Fe. Sota la coberta d’una pineda, molt malmesa per culpa
de l’eruga de la processionària, el sender va tallant les llaçades d’una pista.
Arreu es respira la primavera amb les primeres fetgeres i prímules que donen un
toc de blau i groc al gris del sotabosc.
Així arribem al coll Marí on finalitza
aquesta pista, just sota la paret de calcàries on els voltors hi fan el niu. En
un petit mirador sobre la vall de Cabó aprofitem a fer un descans i un petit
mos. En aquest mirador hi ha una mena de monument, de dubtós gust, que recorda
el pas del poeta Jacint Verdaguer per aquestes contrades l’estiu de 1883.
Al coll Marí
"Monument" a Verdaguer
Això em fa recordar que per aquests
topants es troben les famoses “pedres de Santa Fe”, de forma arrodonida i amb
cinc petites marques que parteixen d’un punt central. Verdaguer recull en el
seu diari d’excursions la tradició popular segons la qual aquesta santa fou
apedregada i que ella aturava les pedres que li llençaven amb la mà, tot deixant
impresses les marques dels cinc dits.
Buscant fòssils
Després d’esmorzar continuem l’ascens
per l’interior del bosc en direcció al cingle. Mentre pugem, uns quants ens
dediquem a la recerca de les preciades “pedres”, però sense gens d’èxit... de
moment. Quan arribem al peu de la cinglera, el camí planeja oferint-nos millors
vistes de la confluència de les valls de Cabó i del Segre que des del mirador.
Vall de Cabó
Pujant al collet dels Prats
Superem el cingle per un camí de grau
un xic precari però marcat amb fites, i anem a sortir a l’esplanada del collet
dels Prats, on finalitza una pista que ve del Pitarell. Des d’aquí prenem un
sender, en direcció a llevant, que s’enfila cap a la propera ermita de Santa Fe
i que ens regala enlairades vistes de la serra de Sant Joan i del seu sinclinal
penjat.
Vistes a la serra de Sant Joan
Arribant a l'ermita de Santa Fe
L’ermita de Santa Fe és un edifici
d’escàs valor arquitectònic, però està situada al final de la serra de Sant
Joan i el lloc ofereix immillorables vistes sobre la vall del Segre, amb el
poble d’Organyà i el mosaic de camps de conreu que l’envolten en primer terme; també
tenim bones vistes, encara que mig
enterbolides pels núvols, dels relleus circumdants com són les serres de
Prada i del Montsec de Tost, el Cadí encara nevat, el gran massís del Port del
Comte i els seus contraforts (el Galliner, la Muntanya d’Alinyà i la Roca de
Naireda), el Cogulló de Turp, etc.
Al mirador de Santa Fe
Panoràmica des de Santa Fe
Després de fer una muntanya de fotos
ens acomiadem de Santa Fe i retornem al collet dels Prats on prenem la pista en
direcció a ponent cap al Montroi, tot tallant algunes llaçades. Alguns de
nosaltres seguim buscant les “pedres de Santa Fe” (la fe no s’ha de perdre mai),
però només en Pau és capaç de trobar-ne una pila d’elles, per la qual cosa
comprovem que les tals “pedres” són en realitat fòssils d’eriçons marins (que
Verdaguer anomenava “castanyes de mar”) del gènere Micraster del Cretaci superior. També en Mario ha trobat un fòssil
molt interessant: es tracta d’un cargol del gènere Pleurotomaria, també del Cretaci superior.
Pedra de Santa Fe (equinoderm del gènere Micraster)
Cargol del gènere Pleurotomaria
Arribant a la Solana Fartadora
Seguint la pista rodegem el Montroi
pel seu vessant nord, on trobem una pineda mig socarrada pel que sembla un
incendi controlat. Així arribem a l’anomenada Solana Fartadora i, un cop creuem
un petit torrent, ens posem a cercar l’entrada del grau, per la qual cosa les
ressenyes i els tracks treuen fum. Finalment trobem a mà esquerra l’entrada
marcada amb una fita. Es tracta d’un camí carreter poc definit que planeja per
l’interior d’un bosquet i que baixa a trobar el caire del cingle.
Camí d'entrada al grau de Fenollet
A partir d’aquí el sender baixa
decidit i fent petites, però dretureres, llaçades cap al veïnat de Fenollet,
tot deixant enrera l’alterosa paret sud de la serra de Sant Joan. Així arribem
a la carretera d’accés al poble de Montanissell.
Baixant pel grau de Fenollet
Des del grau tenim enlairades vistes
Des de Fenollet anem flanquejant, en
direcció a ponent i en franca baixada, cap a la font Bordonera tot combinant
trams d’asfalt amb trams de camí, sota l’esguard de la muralla de la muntanya
de Santa Fe.
A la font Bordonera, on unes rajoles
ens asseguren que la seva aigua «és de
primera: és la més bona que hi ha», aprofitem per a fer el dinar, encara
que beure tan apreciat líquid és aquí un xic dificil, ja que l’aigua bull
directament de sota les roques i es precipita cap a la vall del riu Fontanet en
un vistos salt de pedra tosca, per això més aviat ens dediquem a beure el vi de
les nombroses bótes que corren entre les taules del picnic.
Font Bordonera
Picnic a la font Bordonera
Després de l’àpat arrenquem en
direcció a Organyà, tot donant la volta completa a la proa que representa la muntanya
de Santa Fe. En les roques calcàries de la seva base observem una altra mena
d’eriçons: es tracta d’una planta rupícola anomenada eriçons de pastor o
coixins de monja (Erinacea anthyllis)
que fa unes floretes liles semblants als “conillets”.
Eriçó de pastor o coixí de monja
Arribant a Organyà
Mentre la tarda es va arreglant i el
sol surt d’entre els núvols, arribem de nou al poble d’Organyà on finalitzem
aquesta volta completa a la muntanya de Santa Fe, al voltant ara d’unes
cerveses. Fins la propera!
Magnifica ressenya d'una interessant sortida excursionista, molt ben il·lustrada amb una pila de bones fotografies.
ResponEliminaPerò volia remarcar que m'ha sorprés l'absència dels aspectes llegendaris de les "pedres de santa Fe" en el contingut.
Per que si coneixeu que Verdaguer anomenava “castanyes de mar” als eriçons fòssils d'aquesta zona, també coneixereu la curiosa llegenda popular amb que la gent del país explicava com s'havien format miraculosament aquesta mena de "pedres" amb una forma tan particular...i que Verdaguer havia recollit i publicat... o no?
Em complau veure que ara ja està esmenada l'absència, anterior, dels aspectes llegendaris relatius a les "pedres de santa Fe"
ResponElimina