29.10.19 Després d’haver tastat la Paret d’Àger
a la via Montsiciana la passada
primavera, ara en plena tardor toca entrar en matèria, per això anem a l’Alkaid, una via que en Pau ja coneix
però que jo fa un any no sabia ni que existia.
Com que els dies ja són més curts, de
bon matí anem cap a Àger i des d’aquí prenem la pista asfaltada que puja al
coll d’Ares. Havent passat la desviació al castell de Sant Llorenç, i abans
d’una pronunciada corba, prenem la pista que planeja sota les parets d’Ager i
deixem el cotxe en un eixamplament a tocar del que sembla una antiga gravera.
Estem directament sota el recorregut de la via Alkaid. El cel és ple de teranyines, però sembla que aguantarà.
Vista des del Port d'Àger
Vista des de l'aparcament
Recorregut de la via Alkaid
Ressenya de la via (extreta d'Escalatroncs)
Després de calçar-nos els “trastos”, comencem a pujar pel costerut corriol fins a un primer ressalt rocós que cal grimpar per arribar a la base de les blanquíssimes parets calcàries. Així passem primer pels peus de vies de gamma extra, com són El tercer hombre i Redrum, i ens endinsem a un petit bosquet penjat on, sota un pronunciat i humit desplom, comença la nostra via.
Pugem per un costerut corriol
Els primers compassos de la via, força potents
Des del peu de la via observem com la primera xapa està a “Can Pistraus”, com se sol dir, i la ressenya assenyala que s’ha d’arribar a ella... amb un pas d’espatlles! En Pau, per no destrossar-me l’esquena a la primera de canvi, col·loca un friend en una petita escletxa i amb això inicia l’ascens en rigorós artificial i, per a estalviar-me les primeres angunies, deixa els meus estreps penjats dels dos primers burils... ja veurem com hi arribo.
Assegurant des del peu de la via
Superant un segon desplom
Superat aquest primer desplom, en Pau arriba a un replà inclinat que el deixa al peu d’un altre desplom que sembla encara més acusat que el de l’entrada... ja veurem com el supero. Després ja veig que arriba a la primera reunió. Quan em toca pujar, la feina és meva per arribar al primer estrep, i per això amb una baga llarga improviso un estrep per arribar a l’estrep! Arribar al replà inclinat tampoc és fàcil, però quan em situo al peu del segon desplom m’adono del seu acusat grau d’inclinació i de la llunyania de les xapes.
Sortint del segon desplom del primer llarg
Primera reunió
Arribant a la primera reunió
Fent tota mena de malabarismes aconsegueixo sortir del desplom i arribar a la primera reunió penjada sota un característic sostre vermellós. Han estat només 25 m de recorregut, però jo arribo a la reunió amb la boca ben seca. Sense perdre més temps, en Pau surt de la reunió en diagonal ascendent a la dreta en direcció a un lluent parabolt que hi ha en un esperó i sobre una savineta.
Inici del segon llarg
Passant sobre un diedre
Quan el company arriba a la xapa s’adona que ha anat massa a la dreta i que està aprofitant la xapa d’una altra via o d’una variant d’entrada... cap problema! Amb un pas llarg, flanqueja cap a l’esquerra i es situa sota el vermellós sostre i, poc després, arriba a la segona reunió. I quan em toca pujar, jo també em dirigeixo de dret cap a la xapa, tot procurant esquivar la savineta per a no maltractar-la.
Progressant per la vistosa placa del segon llarg
Inici del flanqueig cap a la segona reunió
Després de recuperar la cinta de la xapa m’adono que he de fer un pas molt llarg per salvar el diedre i situar-me sota el sostre... glup! Però un cop hi he arribat tinc el premi de veure a en Pau assegurant-me des de la segona reunió en una imatge molt fotogènica.
La segona reunió
Un cop arribo a la segona reunió, en Pau ja surt per sobre meu amb els estreps per superar el sostret que ens ampara, i continua en artificial tot progressant per una sèrie de ressalts invertits, al final dels quals surt en lluire per una vistosa i vertical placa.
Inici del tercer llarg
Ressalts invertits del tercer llarg
Jo faig gairebé tota la tirada amb els estreps posats (gràcies a unes quantes bagues llargues que em faciliten la progressió) i només els abandono poc abans d’arribar a la penjada tercera reunió. Tot i així trobo que l’artificial d’aquest llarg es deixa fer millor que el de la primera tirada, i per això arribo a la reunió no tant exhausta.
Assegurant des de la tercera reunió
A l’inici de la quarta tirada en Pau, després de superar un petit ressalt abalmat, el veig progressar en bavaresa per una llastra. Entretant jo em quedo escoltant la fressa de les ales dels voltors que tallen l’aire ben a prop nostre, tot fixant-me en l’edifici del santuari-refugi de Colobó situat sota nostre i a redós d’una gran roca.
Progressant per la llastra de la quarta tirada
Quan em toca pujar, m’adono que el primer pas de la tirada és lliure i obligat, ja que la primera xapa està massa amunt per fer A0, i que el petit ressalt abalmat no és tant petit i és força més abalmat del que creia, a més no tinc on posar els peus, una presa em mossega el dits de la mà dreta i, per acabar-ho d’adobar, a l’esquerra tinc un matoll que punxa com un dimoni... total: que fracasso en el primer intent de superació! Però ho aconsegueixo en un segon intent, i així, mig tremolant, arribo al peu de la vistosa i fina llastra, per la qual progresso amb molt de compte de no trencar-la com si fos una galeta... I la sortida de la llastra també té el seu punt... Aquesta via em supera de totes, totes.
La quarta reunió
Així “a empentes i rodolons”, com se sol dir, arribo a la quarta reunió situada al peu d’un espectacular i enlluernador embut que en Pau ataca amb decisió i molta adherència, car d’una altra manera no es pot, mentre una brisa suau es va enduent les teranyines del cel.
Progressant per l’embut del darrer llarg
Assegurant des de la quarta reunió
En Pau continua ascendint per la llisa i vertical placa, tot decantant-se cap a la dreta i sota el vol dels parapents que, com els voltors, també aprofiten el vent que s’ha aixecat. Al final acaba sortint a l’anomenat Feixant de les Àligues on finalitza la via. I quan em toca pujar, comprovo com els primers metres estan molt tombats però quasi sense preses i amb un progrés per pura adherència. A mitja placa aquesta es redreça i l’escassetat de preses es fa més evident. Per això vaig combinant el lluire amb l’A0; i així arribo a la sortida de la via on també hi ha un ressalt abalmat però amb millors preses que el de la tirada anterior.
La cinquena i darrera reunió
Arribant al final de la via
Fotocim
Ens felicitem per tan lluïda escalada i gaudim del paisatge que se’ns desplega pel sud, amb la vall d’Àger i la serra de Montclús com a elements més destacats. Malgrat que la via és rapelable, baixem per l’espectacular camí del Feixant de les Àligues, a voltes ben penjat del buit i on no s’admet cap errada.
Pel descens prenem el camí del Feixant de les Àligues...
...a voltes ben penjat del buit
A mig camí trobem una altra cordada que ha pujat per la via Dos tontos muy tontos... qui sap si serà el nostre proper objectiu, ja que en Pau no la coneix i jo de les dificultats ja ni me’n recordo.
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 29.10.19
per Isabel Benet i Pau Vázquez.
Caram quin troç de via!
ResponElimina