dilluns, 27 d’octubre de 2014

Pel Camí del Tajo amb bicicleta (V)

13.08.14 - 12a etapa: Bohonal de Ibor - Serrejón (46 Km / +940m)

Després d’una etapa tan dura com la d’ahir, necessitàvem una “etapa de descans” com la d’avui que, malgrat el desnivell que acumula, com la major part és per asfalt, aquest es fa de més bon portar, encara que des de primera hora del matí som fuetejades per un vent lateral bastant fresc que ens desequilibra un xic i, per això, hem d’anar més en compte i esforçar-nos una mica més que de costum.

Així des de Bohonal de Ibor anem per carretera fins a Mesas de Ibor des d’on prenem la carretera que s’enfila pel vessant est de la serra de Valdecañas, a mig aire del pantà del mateix nom, des d’on veiem la Sierra de Gredos coronada de núvols.

Embassament de Valdecañas

Per arribar al poble de Valdecañas ens desviem per una pista cimentada amb un pendent tan fort (del 24%) que amb prou feines podem pujar a peu. Aquesta pista s’acaba en aquest poble i per a continuar la ruta prenem un camí rural que no està ressenyat a la guia però que existeix i està asfaltat, i pel qual arribem primer a una “piscina natural”, a l’indret de la Charca de los Nogues, on una petita presa reté l’abundant aigua que baixa del Barranco de Descuernacabras (...vaja nom!). En aquest lloc tan refrescant fem un mos a l’ombra dels desmais i dels plàtans ja que, a aquesta hora, el bar de la piscina encara està tancat.


Un cop hem acabat d’esmorzar tornem al camí rural que, després de creuar el torrent, s’enfila de valent en direcció al poble d’Higuera de Albalat tot superant la profunda gorja. A la zona hi ha tan poca cobertura que el GPS dóna error i no grava aquesta part de l’etapa, encara sort que el comptaquilòmetres supersònic de la Isabel si que ho fa!!!

Arribant a Higuera de Albalat

Des d’Higuera de Albalat baixem còmodament per bones pistes a buscar el curs del riu Tajo tot creuant la finca de El Gato on podem veure, rera una reixa, ramats de braus a l’ombra de les alzines. Segueix fent vent fort que ens desequilibra les muntures. Així arribem a la carretera on creuem el Tajo pel Puente de Albalat (s.XVI).

El Tajo des del Puente de Albalat

A partir d’aquí ja no deixem la carretera per la qual seguim, en línia recta i a gran velocitat, en direcció a Serrejón, final d’etapa, a on arribem just abans de les temudes dues del migdia, tot creuant per damunt la presa de l’embassament d’Arrocampo, pantà especialment dedicat a la refrigeració de la central nuclear d’Almaraz. Estem a les portes del Parque Nacional de Monfragüe.

Sierra de Gredos des de Serrejón

Des del balcó de l’habitació de la casa rural El Alcaudón, tenim unes immillorables vistes de l’anomenada Comarca del Campo Arañuelo i La Vera, curulla d’arbres i situada als peus de la Sierra de Gredos. També veiem l’ermita de San Antonio, al capdamunt d’un turonet, i la llunyana central d’Almaraz. Es dóna el cas que per la tarda ens enterem que s’ha declarat un incendi forestal precisament entre el Puente de Albalat i el pantà d’Arrocampo... haurà estat culpa nostra? de les espurnes que desprenem amb la nostra gran velocitat? De totes maneres per la nit el foc ja està del tot controlat. Track de l'etapa.

14.08.14 - 13a etapa: Serrejón - Serradilla (44 Km / +800m)

Després de ben descansar, i de ben esmorzar, a les 6:45 ens acomiadem dels amos de la casa rural, a qui hem fet llevar d’hora perquè avui també preveiem una dura jornada de calor.

Sortim per carretera en direcció a l’embassament de Torrejón. Un cop hem passat sobre el torrent de Valbuena deixem l’asfalt per prendre una bona pista on retrobem el camí natural que procedeix de Toril. Per aquesta pista anem a desembocar a la carretera que s’endinsa al Parque Nacional de Monfragüe.


Per aquesta carretera, molt tranquil·la a aquesta hora, anem a buscar el curs del Tiétar, riu que neix al cor de la Sierra de Gredos i que és un dels principals afluents del Tajo. Aprofitem a fer una breu parada al mirador de La Portilla del Tiétar on, a l’altra riba, sobresurten unes poderoses roques on hi fan niu els voltors negres, els quals fan les delícies dels ornitòlegs armats amb telescopis.

Mirador de La Portilla del Tiétar

Per un pont creuem el curs inundat de l’Arroyo de las Cansinas i, a partir d’aquí, la carretera comença a pujar suaument. Poc abans de creuar la paret de l’embassament de Torrejón-Tiétar, on hi ha una central hidroelèctrica, veiem com un cèrvol creua tranquil·lament la carretera per anar a beure aigua al riu. Ja ens havien avisat que, per aquest topants, els cèrvols i daines estan acostumats a la presència humana i no s’espanten fàcilment, i menys anant en bicicleta.



Un cop a l’altra banda de la presa la carretera segueix pujant, tot elevant-se per damunt l’encaixada vall del riu Tiétar, ara retingut per l’embassament de Torrejón-Tajo. Al Mirador del Pliegue ens assabentem, a través d’uns plafons, que la vall del Tiétar s’estructura seguint l’eix d’un gran plec sinclinal, però en aquest mirador podem delectar-nos amb l’observació d’un petit replec a les roques.


A les envistes de Villarreal de San Carlos, l’única població situada al cor de Monfragüe, deixem l’asfalt per a prendre una pista pavimentada amb lloses de pedra i marcada com a Itinerario Verde del parc nacional, i per la qual baixem fort a creuar un torrent... i aquí s’acaba “lo bo”, perquè a partir d’aquí la pista es torna pedregosa i costeruda per la qual cosa hem de seguir la major part a peu.



Tanmateix, en un coll deixem aquesta pista per a prendre un sender estret com una mala cosa, on coincideixen el Camí Natural del Tajo amb l’Itinerario Marrón del parc de Monfragüe, el qual baixa a trobar el curs del riu Barbaón, inundat per l’embassament d’Alcántara. Es dóna el cas que la guia del camí natural ens adverteix que per a circular per aquest Itinerario Marrón cal un permís especial, permís que vam gestionar per internet abans de sortir de Barcelona i que duiem al damunt tota l’estona... permís que en cap moment ningú no ens va reclamar... perquè en tota la resta del dia no vam veure ningú!!!. Però amb el que sí que tenien raó és en el fet que, un cop hem passat a l’altra banda del riu Barbaón, l’itinerari es torna d’un “marrón” intens.

Pont sobre el riu Barbaón

El sender en qüestió és tan estret i costerut, i deixat de la mà de Déu, que ens hem d’ajudar l’una a l’altra per a superar alguns trams; i a més les estepes d’aquí, l’anomenada jara pringosa (Cistus ladanifer), són plantes que traspuen una mena de resina a través de les seves fulles, per la qual cosa acabem amb les mans ben enganxoses. I per a acabar-ho d’adobar, a mitja pujada, ens adonem que la meva roda del davant té una branca resseca de l’esmentada jara pringosa clavada al pneumàtic, com si fos una daga!... Apa, a canviar la càmera! Això ens entreté una bona estona. Són més de les 12 i encara ens falten 7 Km pel final de l’etapa.


Fetes aquestes “gestions”, reprenem la ruta pujant pel costerut camí fins que desemboquem, de mala manera, a una pista (beneïda sigui!) que es dirigeix al Collado del Lobo. Ja pensem que les nostres cuïtes s’han acabat... però no!. Des del tal “collado” baixem de dret a creuar un torrent més sec que un gelat de guix i, acte seguit, ens toca pujar a un coll per un camí carreter tan dreturer i llarg que, per un moment, sembla que estiguem ascendint al Puigmal!


Tot aquest esforç té premi, i és que des del capdamunt d’aquest coll tenim una visió sorprenent: situades a mig aire de la falda sud de la Sierra de Monfragüe, es desplega davant nostre una plana que sembla infinita, i arraulit al peu d’aquesta serra tenim el poble de Serradilla, final d’etapa, el qual s’estén amb les seves casetes totes iguals, blanquíssimes i amb els sostres de teula vermella... sembla talment un poble andalús. Restem com hipnotitzades una bona estona.

Arribant a Serradilla

Per la tarda, tot fent les turistes, ens fixem en un anunci que ens crida l’atenció.


Com hi estem tots plegats tan ficats en el tema “bandoleru” (amb els nostres Rocaguinarda i Serrallonga), per internet ens assabentem que l’any passat es va estrenar aquesta pel·licula, produïda amb “quatre quartos”, amb actors amateurs i gent del poble, en la que es recrea la vida del llegendari bandoler Juan Morales, dit “El Cabrerín” qui, a mitjans del segle XIX, tenia el seu amagatall a la serra. Es diu que els seus tresors encara romanen ocults al cor de Monfragüe. El curiós del cas és que la versió original d’aquesta pel·licula està en parla “serradillana”. Track de l'etapa.

15.08.14 - 14a etapa: Serradilla - Garrovillas de Alconétar (57 Km / +736m)

Des que hem entrat a Extremadura que sempre ens llevem a la mateixa hora... les 5:45 per tal de sortir el més aviat possible, però això implica que quan tenim l’esmorzar inclós fem llevar la gent de la casa rural a la mateixa hora que nosaltres, i això ens sap greu... però no hi ha problema, al contrari, la mestressa ens obsequia amb un esmorzar d’alló més deliciós amb pa i melmelada de la casa, tomàquets de l’hort... i fins i tot les típiques“flores” fetes per ella mateixa.


Després de la dura jornada del dia anterior, aquesta serà una etapa “de tràmit”, perquè la major part pensem fer-la per carretera. Per això sortim per la CV-30 en direcció a Casas de Millán, tenint a mà dreta la Sierra de Santa Catalina, estribacions de la Sierra de Monfragüe.

Casas de Millán


Des d’aquí prenem unes pistes agrícoles, en direcció a Cañaveral, per les quals només fem que creuar propietats, tot obrint i tancant un munt de portes, fins que sortim a la carretera N-630, la qual coincideix amb un tram de la variant del camí de Sant Jaume, coneguda com a Ruta de la Plata, i que puja des d’Andalusia.


Passem sota el viaducte de l’autovia A-66 que creua l’Arroyo Roma, el qual alimenta l’embassament de Cañaveral que veiem un xic mé avall. A Cañaveral aprofitem per a comprar aigua ja que no trepitjarem cap més poble fins que no arribem a Garrovillas. Tots aquests pobles tenen el mateix aspecte: cases blanques amb sostres de teula, arraulits al peu de l’extrem més occidental de la Sierra de Monfragüe. Deixem Cañaveral per la carretera fins a un punt on prenem un camí carreter a mà esquerra que passa sobre el pont de San Benito, un petit pont de pedra del segle XIV. Anem de dret a buscar l’embassament d’Alcántara, el darrer dels grans pantans que retenen les aigües del Tajo, tot creuant propietats on s’hi crien braus.


Arribem a una zona on s’hi estan fent les obres de l’AVE Cáceres-Madrid, i on tenim uns breus moments de confusió ja que alguns senyals s’han perdut i el wikiloc no ens serveix de gaire. Un cop més aprofitem l’ombra del túnel sota la futura línia ferroviaria per a fer un mos. Quan retrobem de nou els senyals, el camí segueix baixant fins a tocar de l’embassament d'Alcántara, on desemboquem a la N-630, molt freqüentada pels motoristes, i que prenem perquè el camí, que va a frec d’aquesta carretera, és impracticable.

Embassament d'Alcántara

Com que aquesta carretera segueix éssent la Ruta de la Plata del Camí de Sant Jaume, una colla de ciclistes que ens veuen tan carregades, amb gran alegria ens desitgen “Buen camino”... quants records! Tot seguit creuem el Tajo i aprofitem per a donar un cop d’ull a les espectaculars obres de construcció d’un pont de ferro.


Uns quilòmetres més enllà creuem el curs inundat del riu Almonte. Es dóna el cas que en aquest punt havia hagut un pont romà de l’època de Trajà (segle I) el qual fou traslladat aigües amunt l’any 1970 en construir-se l’embassament. Dels tretze arcs que tenia, però només se’n conserven quatre. Seguim per carretera a creuar la Rivera de Araya, i un cop a l’altra banda ja anem de dret cap a Garrovillas de Alconétar, final d’etapa.

Després de dinar i descansar, per la tarda anem a voltar pel poble on podem contemplar nombroses esglésies d’un gòtic notable, però el convent de San Antonio de Padua (segles XV-XVII), situat als afores, està abandonat i en ruïnes, i això que sembla que fou declarat “Bien de Interés Cultural con categoria de monumento”.

Convent de San Antonio de Padua (Garrovillas)

També anem a veure el més famós de Garrovillas: la gran plaça porxada del segle XV, però que no podem veure-la bé per culpa de les grades col·locades per a les “corridas” (... de toros!). Però el que sí que podem veure són algunes de les col·lumnes que suporten els porxos, inclinades a causa del terratrèmol de Lisboa l’any 1955. Track de l'etapa.

Una de les col·lumnes inclinades de la plaça porxada

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet i Isabel Salvia. (continuarà)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada