11.01.19 En el nostre afany per fugir del fred
que pela en aquests primers dies de l’any nou, ens fixem en un indret amagat de
l’Alt Solsonès que té molt bona premsa: el Clot de Vilamala, un paisatge
“montserratí” als peus del massís del Port del Comte. Estem indecisos entre
dues vies, Camí dels Alamalivons i Arantxa al país dels sons trobats, molt properes entre sí, de similars característiques, dificultat i
orientació.
El vessant est del Clot de Vilamala amb el recorregut de
les vies Arantxa... (esquerra) i Camí dels Alamalivons
Ressenya de les dues vies
Per arribar al Clot de Vilamala, ens
dirigim des de Solsona al Port del Comte pel coll de Jou. Passat el Km 21 de la
carretera LV-4241, i en una corba molt pronunciada, deixem el cotxe aparcat en
un eixamplament de la carretera, des del qual tenim una enlairada perspectiva
del Clot de Vilamala, a més d’una bona vista de la Roca de Canalda i de la
silueta de Montserrat retallant-se contra l’horitzó sud.
El Clot de Vilamala des de l’aparcament
Montserrat es perfila a migjorn
En principi ens decidim per la via Camí dels Alamalivons, que és la que té
l’aproximació més curta, encara que no sabem ben bé quina cosa són els
“alamalivons”. Aquesta via, oberta l’any 2009, té dues parts ben diferenciades,
de dos llargs cadascuna, separades per una extensa feixa tombada per la qual
s’ha d’anar caminant i grimpant; això fa que dels 210 m de recorregut total de
la via, només 150 siguin d’escalada, i aquesta discontinuïtat alguns la
consideren una llàstima, però hi anem de totes maneres.
Ens endinsem al Clot de Vilamala
Gràcies a la gran quantitat de
ressenyes, fotos i explicacions de tota mena existents a la xarxa, fetes per
les cordades que ens han precedit, quasi no ens equivoquem a l’hora de trobar
el camí d’accés al peu de la via. Així sortim del pàrquing per una pista en
suau descens. Després d’uns metres, la pista baixa fort i fa una pronunciada
corba per tal d’enfilar el llom de la Serra Llarga. Al final de la baixada hem
d’abandonar la pista per un desdibuixat sender que surt a mà dreta i que està
senyalitzat amb fites, marques verdes i blanques (corresponents a un sender
local) i també amb marques grogues.
Espantem un ramat de cabres
Després de passar sobre la capçalera
d’un torrent, enfilem el llom de l’anomenada Serra Curta, però abans
d’arribar-hi trobem un ramat de valentes cabres (o d’alamalivons?). Anem per
sobre la carena de la citada serra, en direcció sud i en suau baixada mentre
veiem, de lluny, un ramat d’isards (o d’alamalivons?) que fugen esperitats
muntanya avall... Des d’aquesta carena podem veure el vessant est del Clot de
Vilamala, on s’obre la canal per on hem de pujar i una bona part del recorregut
de la nostra via.
El vessant est del Clot de Vilamala per on puja la via
En aquest punt hem d’estar atents
perquè el sender fa un gir brusc, deixa la carena i baixa fort cap al fons del
barranc on, després de creuar els llits d’un parell de torrents i de revoltar
un esperó rocós, ens endinsem a la canal per un corriol i haurem de remuntar-la
uns metres per trobar el peu de la via. Quan hi arribem, la placa de la primera
tirada encara està a l’ombra, però el sol, que aviat fa acte de presència,
promet una jornada amb bona temperatura.
Inici de la via
Després de preparar-nos, en Pau
comença la via tot enfilant-se per una placa de glaçat conglomerat que es va
redreçant, tot dibuixant una lleugera diagonal a la dreta per tal d’evitar una
profunda coma per on es despenja una cascada quan plou.
El tram més vertical de la primera tirada
Des del peu de la via m’envolta un
silenci ensordidor, només trencat pel vol d’algún insecte i pel buf del company
en retirar l’excés de magnesi de la punta dels dits, i es veu que la roca no és
massa bona perquè em plouen pedretes. Quan em toca pujar, constato aquest fet
quan m’agafo a un còdol... i em quedo amb ell a la mà! Així a “trancas y
barrancas” arribo a la primera reunió situada sota un petit bosquet penjat i a
tocar de la cascada.
Arribant a la primera reunió
Assegurant des de la primera reunió
Per continuar, en Pau flanqueja cap a
l’esquerra tot passant per sobre el salt d’aigua, avui afortunadament sec, i
s’enfila per l’esperó, sense massa dificultat, a buscar la segona reunió
situada al caire de la gran esplanada que haurem de travessar caminant. Des
d’aquesta primera reunió gaudim de bones vistes de l’altre vessant de la canal
per on puja la via Arantxa al país dels
sons trobats.
Tram de flanqueig de la segona tirada,
amb la via Arantxa a l'altre costat
Assegurant des de la primera reunió
Assegurant des de la segona reunió
Per trobar el següent tram d’escalada,
travessem caminant la feixa, tot fent una diagonal lleugerament ascendent, fins
a la base de l’amfiteatre per on es despenja un altre torrent sec, i des d’aquí
grimpem sense dificultat fins a una repisa, tenint com a referència una
sabineta penjada del mur sota la qual es troba la xapa, amb una baga per a
fer-la més visible, que indica la tercera reunió.
Iniciem la travessa de la feixa tombada...
i grimpem fins a una repisa...
... amb una sabineta penjada com a referència
Tenim entès que en aquest segon tram
la roca millora, però des de la base de la placa en Pau, que se la mira amb
recel, diu que es mereix el qualificatiu de “guarrilla”. Així inicia l’ascens
amb desconfiança per la placa en direcció a la sabineta i de seguida comprova
que, malgrat el seu aspecte, la roca és molt millor que la del primer tram i, a
més, és molt distret observar els colors i textures dels diferents còdols,
alguns de grans dimensions... fins i tot els hi ha que semblen torrons de
crocant!
Inici de la quarta tirada
Vista del magnífic amfiteatre conglomeràtic
Assegurant des de la tercera reunió
Alguns còdols són molt grans...
... i altres semblen turrons
Vistes cap al Clot de Vilamala des de la quarta reunió
Així arribem a la quarta reunió sobre
una repisa situada al peu d’un ressalt molt vertical, i és que la darrera
tirada és la més dificil de la via... sort que també és la més curta! En Pau
ataca la placa decidit, i en el pas més complicat em deixa una baga llarga
perquè pugui sortir en A0.. cosa que agraeixo!
Acostant-se al pas més difícil de la via
La quarta reunió enmig d’un mar de còdols
Arribant al final de la via
Un cop al final del la via, assenyalat
amb una gran fita, ens felicitem per tan lluïda escalada. Després de fer-nos el
selfie de rigor, per tenir-ne un bon
record, només ens cal seguir la carena cap amunt per sortir al pàrquing on ens
espera el cotxe i des d’on gaudim d’extenses vistes cap a llevant, on hi
destaca el laxe sinclinal de la serra de Busa i la mola de Lord coronada pel
santuari homònim.
Fotocim
Vistes a llevant de la serra de Busa i la mola de Lord
A l’indret continua imperant un impressionant
silenci... aviat tornarem per cercar els sons al “país de l’Arantxa”...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada