27.12.18 Itinerari
circular al voltant del tossal d’Isòvol, a la Baixa Cerdanya, amb quatre
derivacions a cavitats situades a banda i banda de la vall del riu Duran. Tres
d’aquestes aproximacions seran a les coves d’Olopte, antics hàbitats
prehistòrics al vessant est del Montcurto o tossal d’Olopte, i l’altra a la
cova d’en Manent, al vessant oest del tossal d’Isòvol; tot plegat dóna un
itinerari d’uns 9 Km de recorregut i 400 m de desnivell, senyalitzat en gran
part pels senders de Cerdanya núm. 147, 136 i 148.
Cal
dir que l’accés a totes aquestes cavitats, rostos amunt i rostos avall, pot
resultar un xic pesat i posarà a prova la nostra intuició per orientar-nos,
però creiem que l’objectiu val la pena; tanmateix, hom pot fer perfectament la senzilla
volta al tossal d’Isòvol, amb grans panoràmiques, deixant de banda aquestes
complicacions espeleoexcursionistes.
La
tranquil·la població d’Olopte, al municipi d’Isòvol, serà el nostre punt de
partida i arribada. Des de Puigcerdà cal continuar per la N-260 en direcció a
la Seu d’Urgell, i un cop passada la població d’All agafar a la dreta el ramal
que mena en 1,5 Km a Olopte. Abans, però, als 100 m d’haver entrat a aquesta
carretera, fem una parada per anar uns metres a l’esquerra cap a un turonet on
es troba el petit menhir d’Isòvol, de només 1,10 m d’alçada, 60 cm d’amplada i
30 cm de gruix màxim, amb una incerta datació que podria correspondre a un
ampli període, del Neolític al Calcolític.
El petit menhir d'Isòvol, amb el Cadí al fons
Seguim
la carretera i arribem a Olopte (1160 m), on deixem el cotxe a la plaça Major
(hi ha diversos espais habilitats). Sortim pel carrer de la Baixada de Cal Jan,
que tot seguit deixem per girar a la dreta pel Camí de la Vall (pal indicador), senyalitzat com a sender 147. Anem
davallant fins al pont que creua el riu Duran, al costat de les restes d’un
antic molí, i continuem a l’altre costat
pel vessant del Montcurto o tossal d’Olopte.
Des
del camí farem tot seguit les tres aproximacions esmentades a les coves
d’Olopte, un conjunt de cavitats que formava part del primitiu sistema de
drenatge del Montcurto. Als 80 m pujem a la dreta per traces de corriol cap a
les coves B i C d’Olopte. Després de bregar una estona entre el
matollar, arribem a les dues boques d’entrada de la cova B d’Olopte (1145 m), situada a 35 m sobre el camí.
Una de les boques d'entrada de la cova B
L'altra boca, situada a pocs metres
Es tracta
d’una surgència fòssil amb un recorregut topografiat de 134 m. Les dues boques
de la cova s’uneixen als pocs metres en una galeria baixa. En aquesta cavitat
es va trobar un fragment de crani humà, així com una destral de bronze i fragments
de ceràmica; el conjunt d’aquestes troballes es pot datar entre el Bronze mitjà
i el final (1500-800 a.C.).
Just
uns metres per sobre d’aquesta cavitat, a la dreta, es troba situada la cova C d’Olopte, formada per una sola galeria
oberta en una diàclasi, de 12 m de llargada i una alçada inicial d’uns 3 m que aviat
queda colgada pels sediments.
Boca d'entrada de la cova C
Vista a l'exterior, amb el coll d'Olopte
Baixem
al camí i continuem uns 80 m fins a una paret de pedra seca, des d’on ens
enfilem per un corriol, amb un desnivell similar a l’anterior, fins a un esperó
on es practica l’escalada; és per això que el corriol es troba relativament ben
marcat.
Pujant cap a l'esperò on es troba la cova D
Arribem a un petit replà, sota aquest esperó, d’on surten diverses vies
d’escalada i on just a ran de terra s’obre la petita balma coneguda com a cova D d’Olopte (1145 m), amb unes modestes
dimensions de 5 m de llargada, 2,5 m de fondària i 1 m d’alçada. Aquesta balma
es troba situada en una antiga terrassa fluvial i és el producte d’una
excavació lateral del primitiu curs del riu Duran.
La petita balma anomenada cova D
Retornem
altre cop al camí, des d’on comencem a veure a sobre nostre la boca superior de
la cova Gran d’Olopte, de forma ogival.
Situació de la boca superior de la cova A o cova Gran
Als 100 m de l’anterior desviació ens
enfilem per tercer cop a la dreta, on trobem una petita clariana, per iniciar
ara una pujada un xic més llarga, d’uns 60 m de desnivell, cercant els millors
passos entre el matollar que defensa l’indret. Finalment arribem a la boca
inferior de la cova A o cova Gran d’Olopte (1160 m), que comunica
a través d’un pas molt estret amb el recorregut principal que surt de la boca
superior. Des d’aquí tenim una bona vista de l’ample i herbat coll d’Olopte,
per on retornarem al final de l’excursió.
Boca inferior de la cova A
Vista a l'exterior, ara amb un coll d'Olopte asolellat
Un
curt flanqueig a l’esquerra ens situa sota la boca superior, a la qual accedim
després d’una petita grimpada un xic desplomada. Aquesta boca superior té uns
2,5 m d’alçada per 1,5 m d’amplada, encara que aviat la galeria d’entrada es
converteix, com a la boca inferior, en un estret pas.
Boca superior de la cova A
Els primers metres de la galeria d'entrada
El recorregut topografiat
d’aquesta cova A és de 232 m, i, com les anteriors B i C, es tracta d’una
surgència fòssil. També aquí foren trobats diversos materials arqueològics, com
una fulla de sílex, un punxó de llicorella i diversos fragments de ceràmica; el
conjunt dóna una data d’ocupació de la cavitat entre el Calcolític i el Bronze
mitjà (2000-1200 a.C.).
Retornem
per tercer cop al Camí de la Vall,
tot donant per acabada aquesta visita externa a les coves d’Olopte A, B, C i D.
Hi ha pels voltants altres petites cavitats catalogades (E, F, G, H, I) segons
consten en el primer volum del Catàleg
Espeleològic de Catalunya (1978), però sense detallar la seva situació
concreta.
Continuem
pel camí ben marcat que va travessant la vall del riu Duran, mentre tenim a
l’altre costat el tossal d’Isòvol; a la part superior d’aquest vessant, sota uns
cingles, s’obre la cova d’en Manent, molt amagada per la vegetació i a la qual
arribarem des de l’altre costat del tossal. Més endavant el nostre camí gira a
la dreta per salvar el petit barranc del torrent Llevador, i poc després desemboca
en una cruïlla amb el sender 136, per on continuem a l’esquerra en direcció a
Isòvol, tot davallant cap al riu Duran, que travessem tot seguit per un pont de
fusta.
Pont de fusta i troncs sobre el riu Duran
Continuem
a l’altre costat de la vall per uns prats, sempre en direcció sud i ara pel
marge esquerra del riu Duran. Més endavant el sender va deixant avall el riu i
finalment surt de la vall prop de l’estret d’Isòvol, travessat pel riu Segre,
on hi desemboca tot seguit el riu Duran, així com per la carretera general
N-260. El nostre sender va girant cap a l’esquerra, en direcció est, per sobre
de la carretera i en lleugera pujada. Tanmateix, en el punt on comença altre
cop a davallar, el deixem per girar a l’esquerra i anar pujant en direcció nord
per un contrafort del tossal d’Isóvol.
Malgrat
l’absència inicial de camí, la progressió és fàcil a través d’una vegetació
esclarissada que no presenta les complicacions dels accesos a les coves
d’Olopte. Cal que ens dirigim cap a una torre elèctrica, que deixem enrera, i
poc més amunt, en la mateixa direcció, trobem una cabana de pedra seca.
Des
d’aquí girem a l’esquerra i als 50 m trobem ja indicis de corriol per on continuem
avançant per la carena de l’esmentat contrafort, amb vistes a la Carbassa i el
Puigpedrós.
Un xic més amunt enllacem amb el sender 148, per on seguim pujant
fins arribar al tram final de la pista provinent d’Olopte pel vessant est del
tossal d’Isòvol. Continuem
a l’esquerra pels darrers 50 m de pista fins arribar al replà on hi ha una
petita pedrera, on s’hi extreia el "marbre d’Isòvol", una roca calcària de color
rosat utilitzada antigament com a pedra ornamental. Actualment aquest espai
s’ha habilitat com a mirador de l’entorn amb unes baranes i un banc de fusta,
però trobem a faltar algun plafó informatiu.
Mirador i pedrera, amb el Montcurto en primer terme
L'antiga pedrera on s'hi extreia el "marbre d'Isòvol"
Des
d’aquest indret hi accedirem a la cova d’en Manent. Entre la pedrera i el camí
per on hem arribat hi surt un corriol (a l’esquerra si venim de la pedrera) que
puja al nord-est fins a dalt de la carena que es desprèn del tossal d’Isòvol.
Arribem tot seguit fins a una elevació (fites) i seguim uns 30 m en direcció
est, encarats al tossal d’Isòvol, fins a un collet, on trobem una singular pomera.
En
aquest collet es despenja un replà, per on baixem cap a l’esquerra uns 40 m, en
direcció nord-oest, fins a un marge del terreny. Baixem uns pocs metres a
l’esquerra, encarats a l’oest, per trobar tot seguit el paradolmen del tossal d’Isòvol (1240 m), denominat així perquè hom no
pot precisar que sigui un autèntic dolmen. Es tracta d’una gran llosa, de 2,4 m
de llargada i 1,3 m d’amplada, amb un gruix d’entre 20 i 25 cm, buidada per
sota, que forma una petita cambra d’uns 70 cm d’alçada amb restes de paraments
de pedra; tanmateix, els arqueòlegs posen en dubte que constituís un
enterrament prehistòric.
Paradolmen del tossal d'Isòvol
Des
d’aquí tenim enfront nostre, cap al sud-oest, una cinglera rocosa on al seu
capdavall s’obre l’amagada cova d’en Manent. Encarats a aquesta cinglera hem de
seguir un corriol poc definit que va davallant uns metres per aquest vessant
fins que acaba cobert per la vegetació. Cal que ens obrim pas uns metres fins
que ens apropem a un característic freixe que indica la situació de la cavitat
i alhora defensa la seva entrada. Darrera d’aquest arbre s’obre la cova d’en Manent (1220 m), situada en
les següents coordenades, segons la nostra brúixola: N. 42º 22’ 55,245’’ E. 1º
48’ 39,883’’.
Boca d'entrada de la cova d'en Manent
Aquesta
cavitat té una boca d’entrada de considerables dimensions que dóna pas a una
única galeria subdividida per grans blocs caiguts, amb un total de 40 m de
recorregut. Des de la boca hi accedim a l‘esquerra per una fàcil rampa que dóna
accés a una gran sala de 23 m de llarg, 7 m d’ample i 12,5 m d’alçada.
Baixem per una rampa cap a la gran sala
A la sala principal
En
diversos punts d’aquesta sala es poden veure filons d’oligist limonitzat, un
mineral de ferro que sembla haver estat explotat aquí en temps antics, doncs no
hi ha notícia de cap extracció moderna ni consta la troballa de cap material
arqueològic. De tornada d’aquesta sala podem fer dues derivacions a l’esquerra
cap a petites galeries formades pels esmentats blocs; des de la segona
d’aquestes galeries, la més propera a la boca d’entrada, hi podem també sortir
de la cavitat per una inclinada però curta rampa.
A la primera de les galeries laterals
A la segona galeria lateral, prop de l'entrada
Retornem
per la mateixa ruta d’accés, pel paradolmen i la carena del tossal d’Isòvol, a
la pista de la pedrera per on continuem ara a l’esquerra pel sender 148, en
direcció nord-est i en lleugera pujada, tot vorejant el vessant oriental del
tossal d’Isòvol, amb grans vistes sobre la plana cerdana i l’extensa carena
pirinenca que va del Cadí i la Tosa d'Alp al Puigmal i Cambradase.
Iniciem el retorn a Olopte amb grans panoràmiques
La pista-camí comença a baixar mentre va
girant en direcció oest, amb vistes ara a Olopte i els vessants nevats de la
Carbassa i el Puigpedrós.
Olopte, a redós de la Carbassa i el Puigpedrós
Ja
a les envistes de la població, passem per l’ample i herbat coll d’Olopte, des
d’on podem veure a l’altre costat la situació de les coves d’Olopte sota el
vessant est del Montcurto.
Coll d'Olopte
Entrem tot seguit a Olopte, on pels carrers de Cal
Bernadí, de l’Església i de la Baixada (ara pujada) de Cal Jan arribem a la
plaça Major, punt final d’aquesta interessant ruta espeleoexcursionista al
voltant del tossal d’Isòvol, les coves d’Olopte i la cova d’en Manent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada