Serrat del Poll, via Lo Nik Gall-Lastir

25.10.17  Quan el passat mes de febrer escalàvem el serrat del Poll per la via Olga Frontera, ens vam fixar en unes vistoses plaques que hi havia a la nostra esquerra, i ens vam preguntar: hi haurà alguna via que solqui aquesta formosa muralla? Doncs sí, n’hi ha una via recent batejada amb el curiós nom de Lo Nik Gall-Lastir perquè va ser oberta per membres dels Galls de Lleida, i ara que encara fa bonança, cap allà que anem tot passant per Artesa de Segre i Alòs de Balaguer, d’on amb prou feines veiem  sobresortir d’entre l’espessa boira les ruïnes del seu castell d’època medieval.

Recorregut de la via Lo Nik Gall-Lastir

Des d’Alòs continuem per la mateixa carretera fins que aquesta creua el Segre pel conegut com a Pont Nou. A tocar d’aquest pont surt una pista, en força mal estat, que planeja pel marge dret del riu i passa a frec de l`àrea de lleure de la font  de l’Espadella. Al final de la pista deixem el cotxe en una esplanada, que és la porta d’entrada del conegut Congost del Mu.

Quan acabem de calçar-nos els “trastos”, la boira encara ens oculta el serrat que tenim just al damunt, i per això sortim ben abrigats cap al peu de la via; però quan hi arribem el sol ja comença a lluïr amb força per la qual cosa, mentre jo deixo bona part de la roba sota d’un matoll, en Pau es mira un pitó que es veu clavat a mitja paret i decideix començar per aquí.

Inici del primer llarg

Aprofitant sabines, ponts de roca, algun parabolt despistat, i col·locant algun friend, en Pau resol aquest primer escull de la via d’una sola tirada, i munta la nostra primera reunió al bosquet que hi ha damunt d’aquest sòcol, aprofitant el tronc d’una alsina situada al peu d’un ressalt. Des d’aquest bosquet ja tenim una bona vista del que ens espera: l’alterosa muralla sud del serrat del Poll, limitada a banda i banda per dos esperons com torres d’un castell fabulós.

Muralla sud del serrat del Poll

El ressalt que cal superar, per acabar de traspassar aquest bosc penjat, ressulta ser més brut i descompost del que semblava a primera vista, i en Pau només hi pot col·locar un petit friend de consolació, per la qual cosa acabem pensant que l’autèntica via va un xic més a l’esquerra d’on estem, però de totes maneres acabem arribant al peu de la tàpia on ja podem veure-li les veritables plomes a “lo gall”: una placa molt dreta de gairebé 100 m de recorregut.

A la tercera reunió, al peu de la placa

Aquí, i sota un sol de justícia, muntem la nostra segona reunió tot preveient que les següents tres tirades seràn un “tostadero”. En Pau comença a pujar per la vertical placa en lleugera diagonal ascendent cap a l’esquerra i amb una dificultat mantinguda però “disfrutona”, car la roca calcarenítica té una excel·lent adherència i es troben moltes i molt variades preses, tant per a les mans com per als peus.

Inici del quart llarg

A la quarta reunió

A mitja placa hi ha la reunió, situada damunt una estreta llastra, des de la qual es veuen brillar els parabolts de la següent tirada, la qual avança per una altra placa més vertical i vermellosa que l’anterior, amb preses un xic més petites i arrodonides però igual de “disfrutona”. La tirada puja directa cap a un gran arbre, situat sobre d’una altra llastra, a l’esquerra del qual es troba la reunió.

Inici del cinquè llarg

A la cinquena reunió

Arribant a la cinquena reunió

Des d’aquesta posició contemplem com s’escola el Segre als nostres peus i, a llevant, el poble d’Alòs tancant la seva vall. També contemplem el ferm recorregut de la via Olga Frontera que marxa per l’esperó de la dreta, mentre que per l’esperó de l’esquerra puja una altra cordada que està fent una via amb un nom no menys curiós que la nostra: Sordenes Monguef.

El darrer llarg, amb l'esperó de l'Olga Frontera

Per iniciar la darrera tirada flanquegem a la dreta per sota l’arbre fins que trobem un diedre, llavors es pot progressar per la placa, o pel diedre, o fent una combinació d’aquests dos elements. Sigui com sigui, la via s’apropa al fil de l’esperó on, a la darrera reunió, coincidim amb l’altra cordada.

Pujant per la darrera placa

Fotocim

Després de fer-nos la “fotocim” de rigor, nosaltres decidim rapelar la via mentre que l’altra cordada pensa flanquejar a la dreta fins a una bretxa on hi ha dos ràpels que menen a una dreta canal que baixa directament cap a l’estret del Mu. Nosaltres hem de fer dos ràpels de 30 i 60 m que ens situen al bosquet penjat on trobem un sender, marcat amb fites i equipat amb algunes cadenes, que ens deixa prop del peu de la via.

El segon ràpel

Contemplant la vall del Segre

El Segre entrant a l'estret del Mu

Un cop hem arribat a l’esplanada que serveix de parking, no marxem sense baixar abans al riu per fer algunes fotos de la riba, vestida de tardor malgrat la calor que encara està fent.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 25.10.17 per Isabel Benet i Pau Vázquez.