10.08.20 Sempre que arribem al pla de la Trinitat, em fixo en un conjunt d’esveltes agulles que tanquen l’horitzó pel nord i s’alcen cap al cel com tubs d’un orgue colossal: Són els Flautats, continuació cap al nord-est de la carena que es desprèn de l’Elefant. De totes les seves cotes, les més espectaculars són, per ordre d’alçada, la Cadireta del Diable, la Porra i la Punxa.
En Pau em comenta que a la Punxa hi ha una via interessant que li agradaria repetir. Es tracta de la via Aleix (o Variant Aleix), la qual recorre la seva cara est i va ser oberta per Ramon Ogaya i Juan Carlos Roca l’any 2002. Els seus 145 m estàn repartits en cinc llargs, amb un màxim de dificultat obligada de V... a més de portentoses vistes assegurades!
Així que, de bon matí, enfilem cap al monestir però, a l’entrada, ens desviem cap a can Maçana i deixem el cotxe en una àrea de picnic al peu de la canal del Pou del Gat. Des d’aquí prenem l’enllaç al camí dels Degotalls, on un cartell ens adverteix sobre les mesures de prevenció per causa de la pandèmia.
A nosaltres aquestes mesures no ens afecten perquè, als pocs metres, ja ens desviem pel dreturer corriol que puja per la canal del Pou del Gat, que combina trams de bosc amb trams de grimpada. Al capdamunt de la canal sortim al camí transversal, sota l’aglomeració d’agulles dels Flautats, per on discorre el GR 172. Anem a l’esquerra en direcció al pla de la Trinitat i, des d’aquí, ens dirigim cap la façana est dels Flautats, tot planejant sota l’esguard de la Cadireta del Diable.
Quan arribem a la base de l’esvelta agulla de la Punxa, en Pau localitza una xapa i, encara que aquesta està “a la quinta punyeta”, pensem que estem al peu de la via Aleix. Després de “vestir-nos” per a l’ocasió, en Pau inicia la primera tirada per una placa molt dreta i polida. El cel està molt blau i, de moment, no fa massa calor.
Quan em toca pujar a mi, me les veig i me les desitjo per superar els primers metres de la via, de tan drets i relliscosos que són... i, a més, no puc fer A0 perquè la primera xapa està a “la quinta punyeta”... i diuen que és IV. Després d’aquest inici tan gloriós, la placa s’ajeu i arribo a la primera reunió on comença la via de debó. Però a en Pau li fa l’efecte que el seu inici està un xic més a l’esquerra d’on hem començat perquè, en aquest primer llarg, només ha trobat dues xapes de les tres que diu la ressenya.
Des de la reunió costa una mica de veure la primera xapa del segon llarg que està situada un xic a la dreta. Però un cop localitzada, en Pau segueix remuntant la difícil placa que el porta cap al fil de l’aresta. Per a reforçar la seguretat d’aquests difícils primers metres, col·loca en una fissura el Camalot 0.5.
Un cop superada aquesta placa, encara tinc temps de veure’l fent algunes passes de ballet per damunt de l’aresta per, després, desaparèixer de la meva vista. I quan em toca pujar a mi, encara gràcies que, als primers metres, puc ajudar-me de les cintes per superar la placa un xic desplomada. Així arribo a l’aresta on trobo el primer clau que apareix a la ressenya i des d’on observo, a la meva esquerra, les poderoses parets dels contraforts de la Cadireta del Diable.
La tercera tirada no té cap misteri: seguir l’aresta amunt sobre una roca un xic irregular i molt poca protecció. Per a mi, aquest és el millor llarg perquè està dins el meu nivell... anant de segon de cordada, és clar! La veritat és que, quan mires cap al pati, aquest comença a fer força impressió. Mentre pujo per l’aresta, em fixo que el clau que marca la ressenya ja no hi és, i en Pau, al seu lloc, ha col·locat el tricam negre (0.25).
Així arribo a la tercera reunió situada sota un vistós ressalt on, a mitja tirada, hi destaca un petit desplom, pel mig del qual va la via en un dels seus passos més difícils, qualificat de V+, i encara sort que no és obligat.
Quan em toca a mi, abans d’arribar al peu del petit desplom ja m’estic desplegant els estreps, amb els quals i amb unes quantes bagues llargues, no tinc problema en superar-lo. Així arribo a la quarta reunió que es troba al peu d’una placa on està el pas més difícil de la via... que nosaltres el resolem en rigurós artificial. En Pau em deixa els estreps penjats de les dues primeres xapes.
Quan, a empentes i rodolons, aconsegueixo sortir del tram d’artificial, la via continua pel fil de l’aresta amb un grau “amable” però amb un compromís enorme, perquè no hi ha cap més xapa i, a més, el clau que apareix a la ressenya... tampoc no hi és! Per això en Pau ha hagut de llaçar un merlet, reforçar un pont de roca amb el tricam marró (1.5) i col·locar el tricam blanc (0,125) prop de la cinquena reunió.
Per arribar a la cinquena i darrera reunió, des de l’últim tricam em cal flanquejar cap a la bretxa però amb molt de compte ja que el cim està cobert de pedres soltes que cauen només de mirar-les. En aquesta reunió ens fem la fotocim de rigor i muntem el primer dels tres llargs ràpels que ens caldrà fer per arribar de nou al peu de la via. La instal·lació d’aquest primer ràpel, però, fa una mica de “repelús” car consisteix en uns quants claus rovellats (algún es mou) units per una pila de bagues ronyoses que subjecten una gran anella.
En Pau és el primer que baixa cap al fons de l’estreta i impressionant bretxa que s’obre entre la Punxa i la Porra mentre jo em quedo a la reunió, tot esperant el meu torn i amb el cor una mica encongit. Poc a poc el cel es va ennuvolant i aquí dalt bufa un airet fresquet.
Quan em toca rapelar a mi, ho faig amb la mirada fixa cap al fons de la bretxa, on en Pau és només un puntet que em fa fotos mentre vaig baixant a poc a poc. Per la canal puja un aire extraordinàriament calent. Quan arribo al final, en Pau em pregunta si he vist el paisatge a través de la bretxa... jo no, però ell sí que s’hi ha fixat.
Des d’aquest punt tenim dues opcions: o seguir baixant per la canal, molt bruta, o remuntar un xic per una feixa estreta i terrosa fins arribar a la quarta reunió on hi ha una bona instal·lació de ràpel... ens decidim per aquesta darrera opció. Des d’aquí baixem cap a la segona reunió des d’on fem el tercer ràpel cap a terra. El cel continua encapotan-se... encara ens mullarem.
Un cop de nou al peu de la via, per a variar jo proposo retornar per Sant Benet, pel monestir i pel camí dels Degotalls... però... no duem mascaretes! Un altre dia ens hem de recordar d’afegir-les al material d’escalada.
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 10.08.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada