28.07.20 Un mes després d’haver fet la via Ni sueur, ni peur, a la zona de la Fullatera (vall de Querol, comuna de Porta), i amb l’amenaça de nous confinaments com a teló de fons, hi tornem per fer la via Gasoil & Décibels, situada immediatament a la seva dreta, més difícil però també més continua.
Un altre cop deixem el cotxe al petit eixamplament de la carretera, a tocar del pont del tren i a 1 km del poble de Porta. Avui, però, sortim més aviat per tenir més estona d’ombra car la calor ja apreta de valent. En un plis-plas ens situem al peu de la via marcat amb lletres grogues. Suposem que el nom Gasoil & Décibels fa referència a la proximitat de la carretera i els gasos que deixen els vehicles al seu pas...novament haurem de fer servir els xiulets per comunicar-nos.
Així, en fred, l’inici és força contundent: un diedre ennegrit pels líquens i que t’escup un xic enfora. En Pau ho supera a base de força, però jo ho supero a base d’estrep. Després es tracta d’anar pujant per una sèrie plaques més o menys inclinades que em porten a la primera reunió des d’on ens fixem que hi ha una cordada de tres fent la via veïna Ni sueur, ni peur.
La segona tirada tampoc té cap misteri... tot dret amunt per les plaques, tot cercant les xapes que indiquen el camí a seguir. A voltes, per reforçar la seguretat, en Pau hi posa alguns “flotants”. Per sort avui la roca està més seca i la vegetació no és tan exhuberant, factors que milloren, i molt, l’adherència.
La segona reunió està situada sota un vistós diedre que permet superar un mur vertical. Aquí està un dels passos més difícils de la via, que en Pau resol amb moviments força atlètics però que jo el supero amb els meus estimats estreps... que encara no tinc el cos com per a fer segons què.
Després del pas del diedre, es repeteix la progressió en vertical per plaques inclinades i folrades de liquens on l’adherència és fonamental. Així arribo a la tercera reunió, encara a l’ombra però ja es veu despuntar el sol per sobre el vessant. Aviat ens atraparà.
Les dues següents tirades són com “de descans” perquè estan qualificades de III i III+ respectivament, així que les fem ràpidament per mirar que el sol ens atrapi el més amunt possible.
A partir de la quarta reunió ve un tram compartit per ambdues vies, i veiem com l’altra cordada està ja a la reunió paral·lela a la nostra. Ens hem d’afanyar per no trobar-nos tots compartint reunions... que no duem mascaretes!
Així ens reunim al marge del bosc que hem de creuar caminant. Pleguem una mica les cordes i avancem penosament per la tartera on alguns blocs es mouen al nostre pas. En Pau es fixa en una novetat: a més a més de les fites, al trajecte s’hi han afegit uns punts vermells molt vistosos que ens ajuden a trobar de seguida la continuació de la via.
A l’inici de la sisena tirada, en Pau progressa per un diedre on encara es pot gaudir de l’ombra del bosc. Quan em toca a mi, però, en sortir a camp obert, el sol em cau damunt com una llosa i em quedo enlluernada per la blancor de les plaques. Observo que les cordes dibuixen una diagonal ascendent a l’esquerra, al final de la qual està en Pau assegurant-me des de la sisena reunió.
En aquest punt les vies es separen: la nostra via tira a la dreta i la Ni sueur, ni peur tira a l’esquerra. De l’altre cordada no es veu ni rastre... pensem que segur que han rapelat la via per estalviar-se el pas de la tartera.
Ara toca la tirada més difícil de la via Gasoil & Décibels, però en Pau no té clara la continuació i per això decidim sortir per la Ni sueur, ni peur que l’anterior vegada no vam fer i també sembla que és més “fàcil”.
Uns 6 metres per damunt nostre hi ha una altra reunió. En Pau no fa el canvi de reunió i continua pujant tot superant un fort i vistós ressalt, el pas més compromès de la darrera tirada. Aviat deixo de veure’l i resto pendent de la demanda de corda. Sé que la tirada és llarga, però quan passa la meitat de la corda li faig un toc de xiulet. Continua demamant corda, i quan li queden uns 10 metres, li torno a llençar una altra xiulada i, per si de cas, em deslligo de la reunió. La demanda, però, no s’atura i quasi no li queda gens de corda quan escolto el seu xiulet... ufff!
Quan arribo a l’última reunió, li comento que per aquesta tirada quasi es queda sense corda. En Pau reconeix que, per anar més sobrat, hauria hagut de fer el canvi de reunió. Així arribem de nou a l’ample esplanada rocosa coronada per una fita, on recollim les cordes, contemplem el paisatge, avui sense amenaça de tempesta, i ens fem la fotocim per tenir-ne un bon record.
Aquest cop el descens pel bosc i pels trams equipats el fem més ràpidament perquè ja el coneixem i, a més, també han repintat els senyals que ara es veuen molt millor. Des d’aquí el nostre agraïment a qui ho hagi fet!
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 28.07.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada