dissabte, 26 de novembre de 2011

Ribes-Coll de Jou-Ripoll amb bicicleta

Ben d’hora ens trobem al tren en direcció a Ribes de Fresser. Quan sortim de Barcelona encara és fosc, però arribant a Granollers ja despunta el dia que promet ser fresc i clar. De la fresca ens adonem quan arribem a l’estació de Ribes i baixem a buscar la carretera. Un aire glaçat baixa per la vall del Freser procedent de les muntanyes que es veuen ben nevades. Com és aviat, entrem a un bar per esmorzar i deixar que el sol s’aixequi una mica més.


A les deu en punt sortim de Ribes (936 m) i enfilem les primeres rampes de la carretera que puja a Bruguera. Són cinc quilòmetres de pendent suau que ens ajuda a escalfar motors. Entre la boirina del matí encara es veuen alguns arbres vestits de tardor, però creuant el torrent de Ca la Xeca trobem l’asfalt gebrat.


Poc a poc anem guanyant alçada sobre la vall que deixem a mà dreta i quan veiem, a tocar del riu, l’edifici de l’antic balneari Montagut, la carretera fa un gir i s’encara cap a l’est. El sol ens abraça de ple i la roba d’abric comença a sobrar.


Al fons de la vall veiem de lluny el poble de Bruguera situat a la falda del Taga, majestuós punt culminant de la Serra de Conivella. A Bruguera (1200 m) s’acaba la carretera i llavors hem de seguir per una pista encimentada que puja de valent pel vessant obac de la Serra de l’Home tot fent una doble llaçada.


És extraordinari comprovar com el cos s’adapta als canvis de pendent, accelerant el pols als trams de més pujada i “descansant” als trams on el pendent s’atenua: és el domini de la màquina. Un cop creuat el Coll de la Portella la pista s’aplana força, moment que aprofitem per gaudir i descansar tot rodant tranquil•lament. Es veuen alguns cotxes, aparcats a les voreres, dels darrers caçadors de bolets de la temporada. Una forta curva ens situa de nou al vessant obac de la serra i la pista torna a pujar tot fent un gran arc per damunt de la coma de Bruguera.


El bosc es va aclarint i el paisatge s’eixample. El trànsit de vehicles amunt i avall s’intensifica. Al final d’aquest arc sóm rebudes pel gegant Puigmal, coronat de neu, la silueta del qual es retalla damunt del cel d’un blau intens. La parada és obligada.


A partir d’aquí la pujada al Coll de Jou es converteix en un gaudi immens. Arribades al coll (1640 m) aprofitem per a fer un mos. Des de Ribes han estat uns 13 Km de pujada amb un pendent mitjà del 5%.


La baixada és ràpida, excepte en els trams on la pista està gebrada, però fem una breu parada per a visitar l’esglèsia romànica de Sant Martí d’Ogassa.



Passant per la Font de la Dou i per Can Camps, on s’hi estan fent obres, entrem a la conca minera d’Ogassa, al vessant sud de la Serra Cavallera, al capdamunt de la qual es troba la Font Gran que baixa ufanosa després de tantes pluges. A partir d’aquí comencem a veure alguns plafons que ens informen de l’activitat minera que hi havia hagut, sobretot al segle XIX, arran les explotacions del carbó (hulla). L’arranjament, per a l’ús turístic de les mines i edificis associats està, a dia d’avui, malauradament aturat, suposem que per culpa de la crisi, però l’estat d’abandó de les obres es fa evident i tot plegat fa una mica de pena.


Des de la Plaça Dolça agafem l’antic trajecte que seguien les vagonetes carregades de carbó. Un túnel que travessa una cresta rocallosa fa com de porta de sortida de la conca hullera i a partir d’aquí anem en suau baixada per l’interior d’un bosc de pi roig.


Passem a frec de l’antiga fàbrica de ciment de Can Balaguer on es descarregava part del carbó per l’escalfament de la pedra. Encara es veu la tremuja, una roda de ferro amb un bolquet on es posava la vagoneta, el qual permetia buidar-la tot fent baixar el carbó per una forta rampa.


Poc després s’arriba a un punt on hi havia hagut una rampa per on baixaven les vagonetes plenes, i al mateix temps pujaven les buides, aprofitant així la força de la gravetat, fins a l’estació de Toralles. El carbó es carregava als vagons del tren que feia el recorregut fins a Ripoll i que avui dia es coneix com la “Via Verda de la Ruta del Ferro”, ruta per la qual, havent dinat, baixem ràpidament a buscar el tren de tornada després d’un recorregut total d’uns 40 Km.

Es comença a fer fosc quan abandonem l’estació de Ripoll, però des del tren estant, i com a regal de comiat d’aquest dia magnífic, rebem una llambregada del Puigmal, i de la seva neu rosada, per obra i gràcia dels últims raigs de sol.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 26.11.11 per Isabel Benet i Isabel Salvia.

1 comentari:

  1. Molt maca la "pedalada" a veure si enganyo un dia a la dona i anem.

    Salut companys!

    ResponElimina