24.12.17 Abans que comencin les festes de Nadal
i ens atipem de neules i torrons, volem fer la darrera escalada de l’any. La
primera intenció és pujar fins la regió d’Ecos, però la llunyania i el vent glaçat
que bufa per les altures del massís fa que ens ho pensem dues vegades. Després
de discutir en quina zona estariem més arrecerats, els companys es decideixen per
Can Jorba on pels seus voltants hi ha moltes i molt variades vies per a tots
els gustos i nivells. Quan aparquem el cotxe, els companys ho tenen clar: anem
a la l’agulla de Can Jorba, darrer contrafort del Montgrós, a fer la via Bego-Miguel-Kush.
Recorregut de la via Bego-Miguel-Kush
(extret de Domzalski: xavidiez.blogspot.com)
Aquest recorregut és el resultat de la
unió de dues vies: la Bego-Kush,
oberta l’any 1999 i que finalitzava al bosquet penjat a tocar de la Miranda de
Can Jorba, i la Miguel-Kush, oberta
l’any 2005, la qual continua des del bosquet fins al cim; així s’aconsegueix
una línia directa que recorre la cara sud-est de l’agulla de Can Jorba, però el
problema és que ho fa encaixada entre dues vies de gran anomenada com són la Sol Solet i la Escabroni Escapullini, per això molts consideren que aquesta via
“no respira”.
Un cop ens hem vestit “de romans”,
enfilem cap al camí que puja per la part baixa del torrent del Migdia,
divisòria de primer ordre entre les regions de Sant Jeroni, a l’est, i Ecos, a
l’oest. El sender ens deixa a l’amfiteatre on finalitza la famosa canal del Joc
de l’Oca, conjunt de ressalts que ara només està permès el descens en ràpel. La
nostra via està just a mà esquerra, però resulta que no estem sols i hem de fer
una mica de cua per començar l’ascens. En aquest compàs d’espera, i com som una
cordada de tres, els companys aprofiten per repartir-se els llargs: els tres
primers els farà el Xavi i els tres últims els farà el Pau... i jo faré el
reportatge fotogràfic!
Inici del primer llarg
Quan en Xavi comença a pujar per la
placa, aquesta encara està a l’ombra per la qual cosa aviat se li glacen els
dits i l’ànima, i si a aquest inconvenient afegim que els primers passos estan
molt polits, el grau IV+ que prometen a la ressenya es converteix en un V-. Quan
ens toca pujar al Pau i a mi, la desagradable sensació d’entumiment i pèrdua de
sensibilitat digital se’ns encomana, però per poca estona car a mitja tirada ja
ens acarona el “sol-solet” i així ens recuperem rapidament, a més la roca
millora moltíssim. Ens trobem tots a mitja placa d’on ens pengem de la primera
reunió.
Primers compassos de la via
Arribant a la primera reunió
Assegurant des de la primera reunió
Després d’un curt flanqueig en
direcció a una canal farcida d’arbres, la via continua amunt per una placa
força dreta però de roca molt cantelluda i gens polida, per la qual cosa les
ressenyes qualifiquen el llarg entre IV+i V. A mitja tirada, però, hi ha un
petit desplom el qual, gràcies a unes boníssimes preses, superem amb gràcia i
“salero” com se sol dir.
Sortida de la reunió en flanqueig a la dreta
Arribant al peu d’un petit desplom
Progressant per la vertical placa
Preparant el pas del desplom
Així arribem al costat d’un petit
arbret que projecta sobre la placa l’única ombra que hi ha en molts metres a la
rodona i, malauradament, és sota aquesta ombra que està situada la segona
reunió, a més per la canal s’escola un vent gelat procedent de les altures. La
combinació d’aquest elements fa que aviat ens tornem a quedar gelats mentre
observem, tremolant, els moviments d’en Xavi, qui segueix progressant a través
de l’assoleiada placa, en lleuger flanqueig ascendent cap a un marcat diedre i sota
l’esguard d’un vistós sostre vermellós, damunt del qual se situa la Miranda de
Can Jorba i on finalitzen algunes vies.
Lleuger flanqueig ascendent
Vistós ascens sota el sostre
Quan ens toca pujar, en Pau i jo estem
encantats d’abandonar l’ombrívola i ventilada reunió i tornar a sortir a la
placa inundada de sol per on avancem ràpidament fins al peu del diedre que
superem sense massa dificultats. Així arribem a la tercera reunió, situada a
l’interior d’un bosquet penjat a tocar de la Miranda de Can Jorba. Aquí fem els
canvis convenients perquè ara li toca a en Pau fer de cap de cordada... i jo seguiré
fent el reportatge!
Feliçment abandonem la segona reunió...
... i comencem l’ascens de la placa
Després de travessar en diagonal el
bosquet, en Pau continua l’escalada per una llarga placa on la cordada que ens
precedeix, i les xapes, l’indiquen el camí a seguir. La quarta reunió està
situada a mitja placa immediatament sota un petit llavi.
Continua l’ascens per una altra costeruda placa
Deixem enrera el bosquet penjat
Assegurant des de la quarta reunió
Per sortir de la reunió, a en Pau li
cal superar l’esmentat llavi amb un pas ben protegit i qualificat de V-. Les
preses que ens ofereix el pas, encara que petites, estan molt ben col·locades
per fer una bona tracció ascendent, i així poder posar el peu esquerre damunt
una excel·lent repisa. El resultat és un pas força atlètic i vistós.
Superant el pas de sortida de la quarta reunió
El llarg continua per l’esmentada
placa per la qual seguim elevant-nos per damunt el torrent del Migdia, on al
seu interior ressonen les veus de la gent que està rapelant pel Joc de l’Oca. El
cim de l’agulla de Can Jorba ja és a tocar.
Deixem ben avall el fons del torrent del Migdia
Arribant a la cinquena reunió
En la darrera tirada la placa s’ajeu i
la progressió ascendent es fa més “fàcil”, però això no vol dir que s’hagi de
baixar la guàrdia car ja estem molt amunt, el paisatge s’eixampla i
impressiona.
Progressant per la sisena tirada
Arribant a la darrera reunió sota el cim de l’agulla de Can Jorba
En Pau no munta la darrera reunió ben
bé al cim de l’agulla sinó un xic per sota i així ens estalviem un curt però
exposat ràpel. Des d’aquest avantcim anem planejant fins a un collet entre
l’agulla de Can Jorba i Roca Mur des d’on baixarem cap al torrent del
Migdia per tal de retornar pel Camí dels
Francesos. En aquest punt elevat, després de felicitar-nos per tan lluïda
escalada, recollim les cordes i els “trastos” i ens fem el selfie de rigor.
Fotocim
Contemplant el Montgrós, flanquejat pels
Plecs del Llibre i la Roca Plana dels Llamps
Abans d’abandonar aquest privilegiat
mirador, fem una darrera mirada al paisatge que ens envolta on hi destaca la
ferma mola del Montgrós, qui sap si escenari de properes incursions al
massís...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada