Miranda de Can Jorba, via Sol Solet

12.01.18  Tot just despunta el dia quan, veloços, correm en direcció a Montserrat per tal de tocar el seu “pinyoler” i així fer baixar els torrons, els “panetones” i els bombons de tota mena. A l’alçada de Martorell, però, ens assalten els dubtes de sempre: Monestir o Cara Sud? Com sembla que farà bon dia però ventós, ens decidim a començar l’any tal i com el vam acabar: a Can Jorba, però aquest cop hi anem sense el Xavi.

A l’agulla de Can Jorba, la via Sol Solet, oberta l’any 1993 pel tàndem Joan Oliva i Guillem Arias, s’ha convertit en una clàssica de la zona. Amb una dificultat mantinguda de IV grau, aquesta via recorre, en línia recta, l’aresta sud de l’agulla fins al contrafort conegut com a Miranda de Can Jorba.

Recorregut de la via Sol Solet (extret de Escalatroncs)

Així, des de la urbanització Bruc Residencial, prenem la pista de Can Jorba on deixem el cotxe i, un cop guarnits amb el material necessari, fem cap el peu de la via tot passant a frec d’una curiosa capella bastida damunt d’un gran bloc de roca. Marxem planejant sota les parets del vessant oriental del serrat de la Palomera, on hi ha els sectors d’escalada extrema coneguts com Placa de la Pluja, Manantial, Guacamayo, Mur de les Lamentacions... i l’única cosa que lamento és no tenir el nivell suficient per quedar-nos-hi, perquè aquí toca un solet molt agradable.

Contemplant les vies del sector Guacamayo

Continuem, doncs, fregant la base dels cingles en direcció a la sortida de la canal del Joc de l’Oca, per on es despenja el torrent del Migdia, tot passant per la balma dels Degotalls de Can Jorba on encara es poden veure restes dels murs que tancaven el recinte. Finalment, després de seguir uns metres pel fons del barranc, sortim a l’ampli amfiteatre entre els serrats de la Palomera i dels Tudons. A ponent s’eleva la ja familiar agulla de Can Jorba.

Balma dels Degotalls de Can Jorba

El darrer salt del Joc de l’Oca

Al peu de la via

Després de calçar-nos les nostres particulars sabatilles de ballet, en Pau comença la seva dansa vertical tot fent un “pas d’arbre”, o sigui que s’enfila pel tronc inclinat d’una pobra alzina per tal d’estalviar-se els primers metres del recorregut que estàn molt drets i polits, i com que a l’inici les xapes són un bé més aviat escàs, en Pau col·loca en un parell de “tricams” per a més seguretat.

Els primers metres de la via

Aquesta primera tirada encara la fem a l’ombra, però sembla que avui no fa tant de fred com a finals de desembre, o potser és perquè anem més abrigats, o potser és perquè no hem hagut de fer cua; sigui quina sigui la causa avui la roca no està tan glaçada i això és bo perquè les preses a mi em semblen molt petites i, a més, es reconeixen de seguida perquè són les que més brillen sota les taques de magnesi. Així arribo a la primera reunió situada en una petita repisa.

Arribant a la primera reunió

Inici de la segona tirada

A l’inici de la segona tirada, en Pau continua avançant per la placa a l’encontre del sol que, lentament, va caient des de les altures com el teló d’un teatre fabulós, tot i que la funció no ha fet més que començar. Just quan la cortina de llum està a punt de cobrir-me és quan em toca abandonar la reunió, així afronto els 25 metres de placa amb més alegria.

Sortint de la primera reunió

Assegurant des de la segona reunió

El tercer llarg, i valgui la redundància, és el llarg més llarg i el que té els passos més dificils de la via, concretament dos qualificats de IV+, encara que la verticalitat, el pati que anem deixant, les preses a voltes ridicules... tot plegat fa una mica de “yuyu” i per això alguns opinen que la tirada és quelcom més que IV+. En el característic sostre vermellós que tenim damunt, es veuen brillar les xapes de la via Directa Jordi Coma.

Inici del tercer llarg

Continuem elevant-nos per sobre l’amfiteatre

A la tercera reunió

La tercera reunió està situada en una còmoda repisa en la que hi ha un graó folrat de brillants i punxeguts cristalls de calcita. Des d’aquesta reunió, en Pau flanqueja a la dreta fins a un petit ressalt on, després de superar-lo, desapareix darrera l’espessa vegetació i no torno a veure’l.

Sortint de la tercera reunió

Assegurant des de la tercera reunió

Ara el sol-solet escalfa de valent i quasi tinc calor. Mentre asseguro, em fixo en que a les xapes encara els hi queda un rastre de la típica pintura groga que caracteritzen les vies obertes pel Guillem Arias; també em fixo en que hi ha una altra cordada que ens trepitja els talons, i també m’adono que la meitat de les cordes ja ha passat fa estona, i això vol dir que en Pau, esperonat per la cordada que ens persegueix, s’ha saltat la quarta reunió i se’n va directe al cim. Quan em crida “reunió” li quedaven poc més de cinc metres de corda!

Jo, després de flanquejar i superar els ressalt, em trobo davant un formós diedre, però la sorpresa és que la via no el pren sinó que avança per la placa de la dreta al final de la qual  hi ha una repisa amb uns arbrets on se suposa que es munta la quarta reunió. Estic a l’alçada del sostre vermellós. Passada aquesta repisa, toca pujar al sostre del sostre per unes plaques inclinades separades una cornisa on hi ha una gran alzina. Sembla mentida que en un espai tan reduït hi pugui arrelar un arbre tan corpulent.

Arribant al cim de la Miranda de Can Jorba

Amb un darrer esforç jo també em planto al cim de la Miranda de Can Jorba on finalitza la via d’avui. Després de contemplar el paisatge i fer-nos el selfie de rigor, decidim rapelar la via, que és l’opció més ràpida donades les poques hores de llum de que disposem, ara que estem en ple hivern.

Fotocim

Inici del primer ràpel

Vista des de la Miranda de Can Jorba

El primer dels ràpels és especialment espectacular ja que baixa volat pel bell mig del sostre vermellós. Just quan en Pau baixa aquest ràpel, arriba el cap de la cordada que ens segueix i que també s’ha saltat la quarta reunió. Es tracta d’una parella que entre ells parlen un idioma incomprensible. El segon ràpel baixa des de la tercera reunió, i com que en Pau pensa que les cordes arribaran al peu de la via, es salta el ràpel des de la segona reunió. Total: les cordes de 60 m  no arriben a terra i acabem tots dos de nou fent malabarismes sobre el tronc de la pobra alzina.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 12.01.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.