28.10.20 Tothom sap que al Cavall Bernat de Montserrat no hi ha cap via fàcil... que fins i tot la seva via Normal és força difícil, i per això la via Pérez-Vergés (o Vergés-Pérez, tanto monta...) oberta l’any 1975 per Antoni Pérez i Daniel Vergés, no és pas una excepció, però és de les poques vies que li manquen al Pau per a completar la seva particular col·lecció de vies al Cavall... i cap alla que anem!
Per aproximar-nos al peu de la via, en comptes de fer-ho per la canal del Cavall, molt feixuga, ens hi acostem des del Monestir per les Escales dels Pobres, el Pla dels Ocells i la serra de les Lluernes. El silenci és tan absolut que sembla que estiguem sols a la muntanya. Així arribem a l’istme que connecta el Cavall amb la serra, per on s’accedeix al peu de la via Normal i escenari de la meva primera pujada a l’emblemàtic monòlit al 1985, any del cinquantenari de la primera ascenció, fent cordada amb en Bernat Sifre i Carles Julio... quants records!
Aquí ens calcem els “trastos” i baixem per la canal equipada amb algunes cordes fixes. Quan arribem al peu de la via, en Pau em mostra on està el primer parabolt... a 8 metres d’alçada! Això desanima a més d’un, perquè arribar-hi no és gens fàcil. Carregant-se de valor, el company inicia l’ascens, poc a poc però amb seguretat i sang freda, perseguit per l’ombra que projecta la serra sobre la impressionant placa.
Quan sobrepassa la primera xapa, el veig que avança amb més tranquil·litat tot dibuixant un arc ascendent a l’esquerra i fent un pas de flanqueig molt llarg per arribar a la primera reunió.
Quan em toca a mi, constato que arribar al primer parabolt té “tela” però després la dificultat augmenta... i de quina manera! En un punt he de fer A0 i tot. Encara sort que el company, preveient les meves cuites, em deixa un estrep posat per poder arribar a la primera reunió situada al peu d’una petita canaleta.
Per iniciar el segon llarg, en Pau surt un xic a l’esquerra per la canal i, seguidament, pren el fil de l’esperó pel qual progressa en rigurós artificial que culmina amb una sortida en lliure molt difícil. Al capdamunt de l’esperó el veig retallant-se contra el cel blau i, tot seguit, desapareix de la meva vista.
Jo, per la meva part, ja surto de la reunió amb els estreps posats, i avanço per l’esperó a poc a poc però sense entrebancar-me. A la difícil sortida de l’artificial veig que en Pau m’ha deixat una Daisy (beneïda sigui) perquè pugui seguir progressant amb els estreps... així dona gust!
Més contenta que un gínjol, com se sol dir, arribo a la segona reunió des de la qual comencem a tenir bones vistes del prodigiós entorn... sobretot del vistós desplom que constitueix la famosa “berruga” del Cavall.
El tercer llarg no té cap misteri... tot recte amunt fins a la tercera reunió situada just sota el desplom. Quan em toca a mi, veig que a mitja tirada el company ha posat un alien perquè la manca d’assegurances és total i només hi ha un clau molt estrany per a protegir la difícil arribada a la reunió.
Un cop arribo a la reunió, en Pau em pregunta què tal m’ho veig per continuar. Fa un vent de mil dimonis i el desplom em fa basarda, però al company li brillen els ulls i el veig tan mentalitzat per a superar el desplom que, sense ni adonar-me, li dic: endavant!
Des de la reunió segueixo atentament la seva lluita contra el vent que se li emporta els estreps, i també em quedo contemplant un grup de bombers que s’estàn entrenant al Plàtan de Diables tot fent gresca i xerinola mentre pugen per les cordes... quin goig!
Per animar-me, a mitja tirada en Pau em comenta que el desplom es va calmant, i em sembla que les seves evolucions són atentament seguides per un nombrós públic des de l’enlairada ermita de Sant Antoni... no estem sols.
Quan em toca a mi, després de resar tot el que sé, em poso en marxa tot situant-me sota el desplom que és més acusat que no em pensava. En Pau m’ha deixat la Daisy (beneïda sigui) perquè pugui escollir a on poso els estreps... immediatament sóc escupida de la paret i em quedo penjant del buit... poso la punta del peu a la roca, per no rodar sobre mi mateixa, i inicio la meva particular progressió.
Se’m fa molt difícil superar aquest desplom tan fort, i encara sort que ara només bufa una lleugera brisa. Quan arribo allà on en Pau deia que el desplom es calmava ... jo no ho noto pas... la paret segueix desplomant, i a cada canvi de xapa em van faltant les forces. Penjada del ganxo vaig fent descansos cada cop més llargs. Entre descans i descans, però, em fixo en els estranys claus que s’alternen amb les modernes xapes, semblen pitons però no pot ser perquè no estàn clavats en cap esquerda sinó a la pura roca.
Casualitat o no, quan per fí arribo a la part més tombada de la “berruga”, em sembla escoltar tot de crits i xiulets dels bombers... potser és que s’estaven felicitant entre ells per tan lluït entrenament... o potser veient-me, ja s’estaven preparant per fer un rescat! Així, a empentes i rodolons, arribo al capdamunt de la “berruga” on està la quarta reunió sota el cim i on m’espera en Pau amb un somriure d’orella a orella.
Exhausta em deixo caure a la reunió com un sac de patates i, mentre em recupero amb un sobre de sucre, li pregunto a en Pau per l’origen dels estranys claus que cusen el desplom. M’explica que són uns claus expansius que reben el nom de “P”, per la seva forma, i van ser fabricats de manera casolana per en Vergés... un artista!
Quan ja estic una mica més recuperada, en Pau em pregunta si estic animada per arribar al cim del Cavall Bernat... I tant, per això em vingut! Així el company surt cap a la dreta per pujar per l’esperó que sembla una mica més tombat i pel qual jo puc progressar millor fins assolir el desitjat cim coronat per la moderna “moreneta” que jo encara no havia vist mai.
Després de 35 anys, que es diu de seguida, torno a petjar aquest solitari monòlit que apunta cap al cel... de seguida em venen tot de records a la memòria: el paorós flanqueig de la via Normal, el seu difícil diedre-fissura, l’espessa boira que ens va escatimar la vista des del cim...
Avui, però, fa sol i una temperatura molt agradable i, mentre contemplem el paisatge i ens preparem per fer el primer dels dos ràpels de descens, en Pau m’explica la història de les tres Morenetes. Es veu que la primera va ser col·locada l’any 1945, però era de pedra artificial i aviat es va deteriorar, per això l’any 1956 va ser substituïda per una altra d’alumini plastificat el·laborada a base d’aportacions (plats, gots, cantimplores, coberts...) dels excursionistes i escaladors. Aquesta Moreneta, però, va desaparèixer incomprensiblement l’any 1986, i per això es va fabricar, i col·locar a l’any següent, aquesta moderna Moreneta de planxa d’acer galvanitzat.
Acompanyats del daurat sol de tarda, ens acomiadem de la ¨moderneta¨, a la qui desitgem una llarga estada al cim, i fem els dos ràpels de descens. Un cop arribem de nou al collet, i abans d’iniciar el llarg retorn al monestir, donem un darrer cop d’ull a tan il·lustre roca amb l’esperança que els nous confinaments que s’anuncien, per causa de la pandèmia del dimoni, siguin curts i es solucioni tot el més de pressa possible.
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 28.10.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.
Enhorabona Isabel i Pau.Cal estar en forma per fer aquesta difícil via del Cavall.
ResponEliminaAquesta via l'he fet dues vegades la primera amb el Toni Pérez un dels aperturistes company de Bombers de Barcelona i la segona quan és va fer les 24h al Cavall i vam pujar per iluminar durant la nit el Cavall també amb Bombers de Barcelona. Bons records.
ResponEliminaQuin honor!!! poder pujar una via amb un aperturista té un valor afegit!!!
EliminaEn realitat l'únic mèrit és del company que la va fer tota ell... jo només m'arrossego!!!
ResponElimina