Hem escollit aquest indret pensant que així tindriem més sort amb el temps meteorològic… I no ens hem equivocat, ja que el dia comença fresquet però al sol s’hi està molt agradable, a més el cel està blau amb alguns núvols esfilagarssats. Ja era hora que poguessim gaudir d’un dia així després de tanta pluja! La intenció és pujar al castell de Milany, excel·lent mirador que ja hem visitat en altres ocasions però sempre per la banda de Vidrà.
Tot cercant el camí d’inici, tasca gens fàcil per la manca de senyals, hem aprofitat per a visitar aquest poble reunit al voltant de la casa-castell de la Sala, de planta rectangular amb una torre de set pisos d'alçada, que ocupa el punt més alt d’un turonet.
Castell de la Sala
Com no aconseguim trobar el camí que baixa al pont medieval, agafem una pista asfaltada que passa a frec de l’ermita de Sant Julià, d’origen romànic però modificada el segle XVIII. Actualment està en procès de restauració arran d’unes esquerdes que n’amenaçaven l’estructura.
Per aquesta pista baixem a creuar la riera un xic més amunt i després, en suau pujada, anem en direcció sud tot encarant-nos a la Serra de Milany. Aviat ens trobem sota la seva ombra i ens hem d’abrigar una mica però caminant no tenim massa fred.
Just sobre de Can Cors es troba la Font de Tosca anomenada així perquè l’aigua que es despenja de la muntanya forma balmes o capellons de pedra tosca (o travertí), roca molt porosa que s’origina a partir de la precipitació del carbonat càlcic disolt a l’aigua sobre les tiges i fulles de les plantes que viuen prop d’aquest corrent d’aigua. Aquesta roca és molt util·litzada encara com a pedra ornamental. Com és un lloc molt curiós i ben arranjat, amb baranes i passeres de fusta, ens hi entretenim una bona estona sense adonar-nos que el temps va passant i que ara ja no tenim tantes hores de llum.
Treient el cap a la font de Tosca
Seguim pujant per la pista, la qual creua el torrent de la Masica i revolta una carena on hi ha una antena de telecomunicacions que és una bona referència. Quan per aquesta pista tenim el poble de Vallfogona just als nostres peus, trobem un trencall a mà dreta, marcat de GR, que puja directament del poble… és el camí que haviem estat buscant. Decidim que l’agafarem de tornada per no perdre més temps.
Ara ens toca seguir les marques de GR per la pista que ja no està asfaltada i per la qual anem acostant-nos a la serra de Milany. Al cap d’un parell de quilòmetres tornem a creuar un altre torrent, aquest cop a gual, i poc després abandonem la pista per un sender que s’enfila decidit a mà esquerra i pel qual arribem a un petit collet sobre la carena principal de la serra de Milany. Ara només ens resta pujar al turonet sobre el que s’alcen les ruïnes del castell del qual ja es té notícia l’any 962 amb el nom de Castro Melango. Al llarg dels segles el castell va anar canviant de mans fins que a finals del segle XIV va ser abandonat en perdre la seva funció defensiva, a més va ser seriosament malmés pel terratrèmol ocorregut el 2 de febrer de 1428 (dia de la Candelera) amb epicentre a Camprodon.
Castell de Milany, al capdamunt de la serra de Milany
De tota aquesta història ens assabenta un plafó que hi ha just a l’entrada i encara que de l’antic castell només resten dempeus algunes parets, val a dir que la seva situació era excel·lent car des d’aquí es domina una bona part del territori de les comarques del Ripollès, Osona, l’alta Garrotxa i el Berguedà. El Pirineu, amb el Puigmal i el Canigó com a emblemes, ja està vestit amb les primeres neus.
El Canigó des del Castell de Milany
Aprofitem els darrers raigs de sol per a fer un mos, les fotos de rigor i la contemplació d’uns bolets de grans dimensions anomenats apagallums (Macrolepiota procera), segons el nostre expert el Toni, i que creixen amb profusió als prats de la carena.
Tornem ràpidament per la pista, però quan agafem el trencall que baixa directament al poble… aquí les coses canvien ja que el camí va travessant petits camps, no està massa ben marcat i s’ha d’anar en compte de no relliscar al fang. Total, que arribem a pensar que per la pista hauriem fet més via però la visita al pont medieval valia la pena. Aquest pont fou construit al segle XIV pels senyors de Milany quan es traslladaren a viure al castell de la Sala.
Pont medieval sobre la riera de Vallfogona
Des del pont la pujada al poble es fa un xic feixuga però tot s’oblida un cop ens trobem davant unes cerveses amenitzades amb fuet i olives de la regió.
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 19.11.11 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Mercè Julve, Toni Tejedor, Ferran Guillen i Ricard Herrero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada