11.10.20 Per no perdre el ritme, l’endemà d’escalar a la Predicadera per l’Espolón Guanchinfú ens anem cap a l’embassament d’Escales, on queden retingudes les aigües de la Noguera Ribagorçana al sud de Pont de Suert, per escalar un altre esperó: l’Espolón de los Elfos, una via de 175 m de recorregut, i de dificultat molt mantinguda, que puja per una vistosa tàpia a tocar de la paret de la presa i que és un contrafort de l’esquerp Roc de Sant Cugat, a la frontera entre Aragó i Catalunya.
Després de deixar el cotxe a l’entrada de la presa ens abriguem bé, ja que fa molt vent i un fred que pela, i sortim amb el material posat, mentre la nostra companya Ester diu que ens farà fotos des de la presa... guai!!! L’aproximació al peu de la via és curta però molt espectacular ja que cal anar fins al final de la presa, saltar una valla i baixar per una escala de ferro fins a una plataforma des de la qual fem un delicat flanqueig, equipat amb cable de vida, que ens deixa a l’entrada d’unes ombrívoles escales.
Aquestes escales, de maons molt deteriorats, estàn empotrades a la paret i nosaltres, com si fossim hòbits d’El Senyor dels Anells, baixem per elles amb molt de compte fins al peu de la via. Com ja anem preparats, i fa molt fred, en Pau arrenca ràpidament amunt tot superant un dificilíssim pas d’entrada i deixant un estrep penjat de la primera xapa per estalviar-nos problemes. Ens espera un ascens sense descans, i això que pugem per una de les vies més “assequibles” del sector.
Quan em toca a mi, puc pujar bé els primers metres gràcies a l’estrep, però a la sortida em trobo “pillada” per un pas molt difícil i obligat; sort que la roca és una calcarenita roja, molt adherent i gens desgastada pel pas de centenars de cordades que des des del 1982, any de la seva obertura, han solcat les seves curioses i verticals fissures per les quals s’ha avançar tot fent pinça amb els dits i confiant que els peus aguantin...
Quan estic a punt de començar el meu particular ascens, l’Antonio em diu que m’ho prengui amb calma i que gaudeixi al màxim de la mantinguda escalada... així ho faré. Poc a poc la placa es va redreçant, fins que arriba un punt en que és força vertical, sort que les preses son moltes i molt variades. Arribant prop de la reunió ens adonem que en Pau ha agafat la segona reunió de la via Sobao Pasiego que marxa immediatament a la dreta de la nostra.
Per fer el tercer llarg, en Pau ha de sortir en delicat flanqueig ascendent a l’esquerra a recuperar la nostra via de l’Espolón de los Elfos i, un cop s’ha situat en ella, progressa a frec d’una fissura on s’han de col·locar “flotants” per a reforçar la seguretat. Aviat el veiem com entra al regne del sol i la muralla s’il·lumina.
Per a iniciar la llarga quarta tirada, en Pau surt en vertical des de la reunió a enfrontar-se a una altra placa de roca bonyeguda i molt dreta, i quan ha muntat la reunió, l’Antonio i jo el seguim el més depressa que podem, car comença a fer calor i anem massa abrigats.
Ara ja només resta fer la cinquena i darrera tirada que marxa vertical a l’inici però que es va decantant cap a l’esquerra a cercar una fissura per on s’arriba a una feixa artificial excavada a la roca en l’època de la construcció de la presa.
Quan ens reunim tots al capdamunt de la via, ens felicitem per tan lluïda escalada, ens fem la fotocim de rigor i també fem un crit a la nostra companya Ester que ens saluda des de la presa.
Després de recollir les cordes, emprenem el retorn, que és tant o més espectacular que la baixada cap al peu de la via, ja que hem d’introduïr-nos per un túnel i baixar per una rampa fosca i relliscosa fins a desembocar a un altre túnel transversal des d’on anem cap a l’esquerra. Aviat, però, veiem que no podem continuar; tanmateix les vistes són impressionants.
Així que anem en direcció contrària cap a l’altra sortida per la qual emergim a l’ombrívola cara nord del Roc de Sant Cugat on hi ha una estreta feixa, amb cable de vida, que acaba en uns graons de ferro que ens deixen a l’inici del camí que voreja l’embassament, tot passant pel peu d’una dificilíssima via de la qual veiem brillar les xapes.
Sobre la paret del pantà ens retrobem amb la companya Ester i, així, anem tots plegats a fer un mos, que ja es hora, però abans donem un darrer cop d’ull a la paret i la miríada de cordades que encara hi pugen, i també fem les darreres fotos als vistosos crestalls del Roc de Sant Cugat, il·luminats pel sol de la tarda.
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 11.10.20 per Isabel Benet, Antonio Iglesias i Pau Vázquez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada