10.10.20 Abans no ens tornin a confinar dins la nostra ridícula regió sanitària per causa de l’alarmant augment de casos de covid, aprofitem el pont “del Pilar” per a celebrar el dia de la “raça escaladora” a l’aragonesa serra de Guara on hi ha tot un conjunt de cossos conglomeràtics adossats al vessant meridional d’aquesta serra, un dels quals s’anomena La Predicadera per la curiosa forma que recorda un reclinatori d’església.
La Predicadera està tota esgarrapada de profundes canals i aguts esperons farcits de vies d’ascens. Nosaltres escollim la via Espolón Guanchinfú, un recorregut clàssic de 175 m obert l’any 1985, però reequipat amb parabolts, on la dificultat augmenta amb l’alçada, de manera que el pas més difícil de la via està just a la seva sortida.
Per acostar-nos-hi anem fins a Aguas que és la població que està més a prop d’aquest sector de Guara. Des d’aquí prenem les indicacions del parc natural que es dirigeixen a l’embassament de Calcón (o de Guara) i en una rotonda deixem l’accés al pantà per prendre una pista en relatiu bon estat que ens deixa al pàrquing de La Tejeria on, a l’hora que hi arribem, ja no hi cap ni una agulla. Així que hem de recular uns metres, deixar el cotxe en un petit eixamplament i retornar a la Tejeria per prendre una pista tancada al trànsit per la qual ens enfilem fins a un altiplà amb vistes a la Predicadera i a l’embassament de Vadiello.
En una cruïlla deixem la pista principal i anem a la dreta per un camí carreter que s’acaba en un torrent. Un cop a l’altra banda del torrent ja ens enfilem per un corriol marcat amb fites i amb algunes cordes fixes en els trams més drets i descarnats i que va a buscar el barranc que corre per la base de la Predicadera on trobem el peu de la via.
Després de preparar el material, l’Antonio i el Pau es reparteixen les tirades: L’Antonio farà les tres primeres i en Pau farà les tres darreres... i jo faré les fotos. Així l’Antonio arrenca amunt per la placa del primer llarg, sobre un conglomerat gris i molt compacte on el sol es reflecteix i ens enlluerna.
Quan ens toca a nosatres, constato que en aquest conglomerat no afloren quasi gens els seus còdols i la roca està plena de repisetes i petites fissures, com si fos una calcària; per això trobem bones preses de mà, encara que, al principi, els peus em rellisquen una mica.
Per a iniciar el segon llarg, l’Antonio es desplaça en diagonal ascendent a la dreta tot deixant un ample regalim d’aigua a la seva esquerra. Com que la dificultat augmenta, l’Antonio comença a exhibir el seu característic estil d’escalada fina i “reptiliana”.
Quan s’ha instal·lat a la segona reunió, nosaltres el seguim sense trobar, encara, massa dificultats. Jo miro de col·locar bé els peus per mirar que no em rellisquin... en cas contrari no sé que faré més amunt! Des d’aquí ja veiem el final de la via.
Ara l’Antonio surt cap a l’esquerra, procurant travessar amb molt de compte el regalim d’aigua que rellisca paret avall i, acte seguit, ja s’enfila en diagonal ascendent a cercar el fil de l’esperó, a la base del qual es troba la tercera reunió. Nosaltres el seguim, mentre jo vaig tot pensant que se m’està acabant la bona vida i que, a partir d’ara, em tocarà suar.
A la còmoda tercera reunió, al peu de l’esperó, es fan els canvis pertinents de cordes per tal que, a partir d’ara, en Pau lideri la cordada. Així, després d’aquestes “gestions”, el company surt en vertical per sobre la reunió i es dirigeix de dret a guanyar el fil de l’esperó, pel qual es desplaça com un equilibrista sobre una corda, tot retallant-se contra el blau del cel.
L’Antonio i jo el seguim tan de pressa com podem car, de cop i volta, el cel s’ha començat a tapar i unes boires s’arrosseguen per les parts altes de la serra. Així, després de progressar per una aresta que cada cop es posa més dreta, aquesta s’ajeu de cop i arribem a una gran repisa on està la quarta reunió, situada al peu de la continuació de l’esperó que, des d’aquí, es veu molt vertical i estret.
Per iniciar el cinquè llarg, en Pau surt en vertical per l’aresta separada per profundes i exhuberants canals. A mitja tirada es troba amb els passos més difícils de la tirada en forma de petit però contundent desplom i després un diedre molt vertical. Entretant veiem que a la tercera reunió s’està una jove parella que pugen per la via Espolón Aliana tot oferint-nos esfereïdores vistes.
Quan em planto sota el petit desplom, no m’ho penso dues vegades a fer A0 car jo trobo que les preses són força arrodonides pel meu nivell... Més amunt veiem que en Pau ens ha deixat una baga ben llarga per si teniem problemes al tram més vertical de la tirada, però les preses són tan bones que el superem amb una gràcia infinita. Sota la cinquena reunió, l’esperó es tan estret que hem d’anar en flanqueig ascendent a la dreta tot agafant-nos del fil de l’aresta i fent adherència amb els peus... impressionant!
Així arribem a la cinquena reunió sobre una còmoda plataforma i al peu d’uns sostrets. Jo que em pregunto per on continua la via... però la lluïssor de les xapes em treu de dubtes: la via continua per una mena de canal molt vertical situada a l’esquerra dels sostrets. I cap allà es dirigeix en Pau per a superar-la amb depurada i vistosa tècnica d’oposició.
Quan jo arribo al peu d’aquesta estreta canal, comprovo que m’escup enfora perquè està un xic desplomada i, per a mi, aquest és el pas més difícil de la via, per això el supero amb un pas d’artificial. Deixo l’estrep, per si l’Antonio el vol aprofitar, i pel coll d’un embut surto al capdamunt de la via.
Quan ens reunim els tres, ens felicitem per tant lluïda escalada i, després de fer material i la rigorosa fotocim, emprenem el retorn tot seguint un corriol fitat que, a través d’un gran altiplà, ens condueix a la capçalera del torrent a cercar unes tarteres, amb bones vistes laterals de la Predicadera, on afloren unes calcàries farcides d’uns curiosos fòssils de l’Era Terciària anomenats nummulits.
Després de passar a frec d’un gran bloc caigut, sota el qual hi ha un petit tancat de pedra seca, desemboquem de nou al camí carreter des d’on repetim el mateix camí d’anada al pàrquing de la Tejeria, tot donant un darrer cop d’ull a la mole de la Predicadera que, amb el gris del cel, ja no llueix tant com al matí però conservant tota la seva altivesa.
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 10.10.20 per Isabel Benet, Antonio Iglesias i Pau Vázquez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada