Des d’aleshores, i sense massa temps, em vaig sotmetre a un rigorós programa d’entrenament intensiu per part del meu trainer particular, el meu germà Esteve, expert en aquesta mena d’esdeveniments però que aquell dia s’haurà de reprimir ja que li tocarà d’acompanyar-me; i tot això per mirar de fer un paper més o menys “decent” i entrar a la meta dins del temps màxim establert de 4 hores 30 minuts; i és que jo ja fa molts anys que no faig curses de muntanya!
Per fi aquest diumenge va ser el dia en que s’havia de posar a prova tot aquest entrenament i per això, poc abans de les 7:45, ja estem el meu germà i jo recollint els dorsals i les samarretes que obsequien amb la inscripció. També ens dediquem a fer l’escalfament de rigor perquè en aquesta hora encara fa un fred que pela, però al poliesportiu de Collbató ja es respira un bon ambient.
A les 8:35 es dóna el tret de sortida, però abans van haver-hi unes paraules en record de Martí Gil, membre de l’organització mort fa poques setmanes, a qui van dedicar la cursa d’enguany.
Els primers metres els vam recòrrer per l’interior del nucli històric de Collbató, acompanyats pels aplaudiments dels vilatans més matiners, cosa que em va donar molta moral sabent el que m’esperava: l’ascens a Sant Miquel, des de les Coves del Salnitre, pel GR-6.
Aquest camí s’enfila decidit tot fent precioses ziga-zagues per les quals guanyem alçada ràpidament… sobretot els que van corrent, que no és el meu cas perquè jo pujo depressa però caminant; que no és qüestió de malgastar les energies quan no se’n tenen gaires!
El dia és magnífic: fa un bon sol i una bona fresqueta, a més tot el camí està flanquejat de vistoses espadelles florides (Gladiolus communis) que ens alegren la vista d’alló més.
Al capdamunt de la pujada trobem un dels controls amb avituallament: aigua, begudes isotòniques, fruita fresca i un bé de déu de delicioses barretes energètiques i fruits secs… reconec que ens va costar una mica marxar d’allà!
Però vam haver de reeemprendre la marxa, corrent cap al monestir i des d’allà pujar cap a Sant Jeroni pel torrent de Santa Maria, tot travessant el Pla dels Ocells i anant a sortir al camí principal que ve de Sant Joan i que farem de tornada.
A partir d’aquí hi ha un tram comú pels que encara pugem i pels que ja baixen. A nosaltres ens queda l’ascens final al cim de Sant Jeroni, punt culminant del massís de Montserrat i des del qual s’albira avui una gran vista però de la que no en podem gaudir perquè, malauradament, no tenim massa temps… què dur és el món de les curses de muntanya!
De baixada sí que correm de debó per l’ample i enlairat camí de Sant Joan el qual ens ofereix portentoses vistes del Cavall Bernat, de la Roca de Sant Salvador i de la carena de les Gorres.
Des de Sant Joan, una breu però dura pujada ens situa al Pla de les Taràntules i, seguidament, una contundent baixada per pista encimentada ens deixa a l’inici del temut “Camí de les Bateries” pel qual jo baixo corrent però amb molta prudència car és un camí a voltes estret i amb moltes pedres soltes.
La gent que s’espera al marge del camí per deixar-nos passar, ens encoratja: vinga Esteve!, endavant Isabel, que ja arribeu!; i és que els dorsals porten gravats els nostres noms i això ens fa molta gràcia i ens anima en l’esforç final. També a un quilòmetre de la meta ens trobem amb el grup d’amics i familiars que criden, aplaudeixen i, fins i tot, canten! Tot això fa que aquest darrer quilòmetre el fem com damunt d’un núvol i que arribem a la meta agafats de la mà, i que jo, amb gran alegria, pregunti: que sóm els primers?. El primer classificat de la prova ha fet la cursa en 1 hora i 53 minuts; la primera dona ha arribat en 2 hores i 29 minuts, però jo, sorprenentment, també me’n duc un premi: el de la primera classificada en categoria Fèmina Màster, després d’haver acabat la cursa en… 3 hores i 52 minuts!!! El millor regal ha estat, però, l’escalf dels amics i familiars, el deliciós entrepà de botifarra que et donen a l’arribada i el reconfortant massatge a les cames per part d’uns joves amb mans de plata.
Tota una experiència que, potser, no serà la darrera. Gràcies Esteve. Gràcies Mercè. Fins l’any que ve?
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 12.05.13 per Isabel Benet i Esteve Benet.
Enhorabona campiona!!
ResponElimina